El tupé d’en Mario Monti
No diré res que la gent no hagi conegut abans a través dels mitjans de comunicació. La reunió de dimarts passat a la subdelegació de Govern ha anat a millor, sobretot per les infrastructures facilitades als i les assistents i per la comitiva (a part del subdelegat del Govern i el delegat de Govern de la Generalitat: un secretari d’estat, un director general de la Generalitat, el de les Elèctriques d’Espanya, representants del Govern francès, etc.). Ha millorat perquè ens van oferir la possibilitat de connectar-nos a un aparell de la traducció simultània (francès-català). Fins ara portaven un traductor que a cau d’orella li anava traduint a en Monti als qui no es dirigien a ell en francès, perquè a Girona encara queda gent que sap utilitzar aquesta llengua (no sigueu, si us plau, malpensats), i ens van obsequiar amb un interessant power point transmès des del canó més gran que he vist mai, el qual escalfava l’ambient com una estufa. L’espai continua quedant-se petit, les cadires dels convidats menys il·lustres continuen sent unes de ben incòmodes de PVC (no sé si s’escau a una estratègia concreta) i fins i tot l’aire condicionat va ser insuficient per aquella colla de persones que, per sort, i tinc un nas molt fi, puc certificar que eren persones que practiquen l’art de la netedat i la bona presència.
Suggeriria, de cares a l’estiu, engegar abans l’aire condicionat i facilitar una mica d’aigua als assistents (unes pastetes i un cafè, o refrescs ho trobaria massa agosserat, però es podria estudiar).
L’escenari, en resum, es podria descriure de la següent manera: a un costat els partidaris de la MAT (no cal dir qui eren) i a l’altra banda el contraris. Una anècdota: en el grup dels partidaris es va colar una infiltrada (jo crec que per equivocació es va seure on no tocava).
Abans de començar l’acte formal van treure a l’”espanta periodistes”, una figura que s’encarrega de fer fora als mitjans de comunicació amb insistència i devoció.
Les conclusions de la reunió ja les coneixeu. Només m’ha sobtat un parell de coses: la primera, que en Mario Monti va dir que racionalment i des del punt de vista i els criteris que determina la N-1 (que desconec) la interconnexió no estava justificada, sempre sengons l’informe, per després treu una colla d’argument per justificar-la, aquells que sí que han sortit als mitjans de comunicació. En aquest punt us faré una confessió per evitar malentesos: jo vaig ser un dels que va prescindir de la traducció simultània i sempre hi ha la possibilitat de que fos l’únic que ho hagi entès així. Encara que no ho crec. El que està clar és que no hi ha cap estudi sobre les necessitats energètiques a nivell local ni tampoc a nivell de Catalunya.
La segona qüestió que em va cridar l’atenció va ser el tupé del sr. Mario Monti. Creieu-me: espectacular, quasi com la caricatura d’Elvis amb el nostre representant a l’Eurovisió: en Txikiliquatre.
La propera vegada que torni a Girona, fixeu-vos-hi.

El medi ambient

La proliferació de profetes sobre el canvi climàtic i el medi ambient, fins i tot com a negoci, com a moda que comporta més consum i que ajuda a les empreses a sentir-se com aquella persona adinerada i burgesa, de no fa tantes dècades, que sortia de missa i donava la pia almoina, no acostuma a cridar-me l’atenció.
De fet, el discurs sobre el medi ambient sol tenir poc a veure amb el gruix central del problema. Sempre es presenta adornat, com formant part d’una nova religió mediàtica, és això del quedar bé. Políticament tampoc s’ha encertat gaire, en el sentit d’emfatitzar, de donar prioritats a la “cosa verda”, però sense acabar d’explicar els perquès.
Diguem-m’ho clar, els únic interessats en defensar que es mantingui en condicions el medi ambient del nostre planeta som nosaltres, els humans, Els humans entesos com a espècie, com a animals que viuen en aquest planeta, en el nostre únic univers. A l’anomenada Mare Terra no l’importa gens tornar a l’època dels volcans, la glaciació o la destrucció nuclear, perquè ella sempre tindrà algun tipus de bitxo, o no, pul·lulant pels seus espais naturals, siguin nocius o no per algunes de les espècies existents.
El problema principal que tenim els humans d’aquesta etapa de la humanitat és el nostre grau d’insolidaritat vers les generacions futures, no és una qüestió d’ara, perquè els humans continuarem vivint, més o menys, com fins ara, el problema vindrà pels nostres descendents: com els deixarem el planeta?, tindran aigua per veure?, podran menjar pa?, no sé. El problema no és si podran o no anar a esquiar o que el turisme de platja desaparegui perquè el desglaç del gel dels pols polars faci desaparèixer, per exemple, Venècia. Aquests són d’altres problemes, d’una altra índole (econòmics, socials, culturals). Però no, el problema real no és aquest, el problema és que malbaratant els recursos naturals hipotequem la vida dels que vindran després. Quan no hi ha aigua, ni blat, l’economia turística passa a cinquè pla.
Diguem llavors les coses clares: contaminar el planeta surt a compte, com sempre, per alguns, però no surt a compte pels qui demà no es podran defensar del que hem fet avui. I aquests són els nostres néts, els familiars que encara no existeixen que de ben segur se’n recordaran de l’ADN humà que va fer possible aquell espai vital que hauran heredat.
La prioritat quina és?. Si avui no hi ha aigua podem fer vàries coses, per exemple no regar els camps de golf i no omplir les piscines privades. Algú n’ha fet el càlcul d’això?. També es pot prohibir conrear productes propis d’una zona de regadiu en una zona de secà, o prohibir malbaratar l’aigua regant sense cap mena de control. A partir d’aquí es poden fer més coses i quan ja no tinguem aigua, és evident que s’ha d’anar a buscar. L’home no pot viure sense aigua. No anem a comprar quelcom quan ho necessitem?.
És curiós que mentre que a Occident hem anat sobrats d’aquest recurs, no ens ha importat gens que a l’Àfrica, per exemple, tinguessin greus problemes per aconseguir-ne, encara que sigui de nul·la qualitat, i que provoqui malalties diverses. Un altre fet curiós, la Coca-cola arriba fins tot allà on no hi ha aigua, allà on no existeix l’aigua de boca. Doncs si és així, perquè no podem transportar-la. La deixem perdre pel camí?. Aquest debat, per posar un exemple, es dona en circumstàncies de vaques grasses, quan ningú no tingui aigua per a viure, fonamental per la supervivència humana, després es faran barbaritats i tothom mirarà cap a un altre lloc. No és millor actuar quan encara queden recursos suficients?.
Per què no es crea una xarxa hídrica europea com es crea una xarxa de gaseoductes, una xarxa elèctrica ...
El debat pel medi ambient no és d’ara, ve de lluny, però el discurs si que està canviant. Som nosaltres, les persones, els humans, els primers interessats en la subsistència del planeta, a ningú més l’interessa. Si acabem per destruir-la, quan sigui, en sortirà una altra cosa, potser, fins i tot, l’experiència d’una espècie humana no es tornarà a donar en milers d’anys, però de ben segur, si és que la nova espècie que pugui sortir s’acaba de convertir en quelcom semblant a nosaltres, després de milions d’anys, es tornaran a preguntar pel mateix que ens preguntem ara. Vés a saber!.
Ara discutim sobre el preu de petroli, però continuem anant en cotxes que consumeixen molt i contaminen més, però no estem disposat a pagar per un recurs que fins ara teníem quasi gratis. L’aigua és un bé que l’Estat hauria de patrimonialitzar, i si no al temps. Qui tingui aigua per veure en el futur tindrà tant de poder com qui ara té petroli per a refinar. Serà molt barata de produir, gratis, i molt cara de distribuir i vendre. Un negoci rodó que de ben segur que algú ja ha començat a treballar, per això serà imprescindible que l’Estat en sigui el propietari.
Això doncs, el medi ambient ens interessa a tots si volem continuar ocupant aquest planeta. Si no volem continuar vivint aquí no passa res, continuarem amb el suïcidi col·lectiu. Tampoc no és just que bona part de la responsabilitat dels Estats ens la vulguin encomanar a nosaltres. Nosaltres podem contribuir, però són els Estats qui han de prendre les mesures per intentar apaivagar les nostres imprudències temeràries, perquè sempre hem sabut què estàvem fent i sempre ens ha donat el mateix. En realitat som uns passotes col·lectius.