Catalunya té 946 municipis distribuïts
en 41 comarques. 476 es troben entre els 100 i els 1.000 habitants; 257 entre
101 i 5.000 i 131 entre 5.001 i 20.000. El 71% de la població catalana viu en
els 59 municipis que superen els 20.000 habitants (Font: Generalitat de Catalunya, 2009).
Amb aquesta representació, d’altra
banda prou coneguda per tothom, vull reflexionar sobre les característiques
dels fons municipals catalans, i també sobre l’aplicació de la Llei catalana
d’arxius.
Avui en dia no podem dir que els
arxius estiguin desatesos. La prova són les innumerables intervencions dels
professionals d’arxiu que s’han fet en els darrers vint anys, però
lamentablement, encara queda, al meu parer, un buit important que la pròpia Llei
d’arxius i documents intenta resoldre amb les actuacions dels arxius comarcals
i provincials, però que ho deixa massa obert a la mera voluntat.
En molts municipis petits, el
desconeixement d’unes mínimes pautes arxivístiques no garanteixin la
conservació dels seus fons ni el seu tractament arxivístic. D’altra banda,
el creixement urbanístic dels darrers anys ha provocat un creixement
exponencial de la documentació administrativa, que en gran mesura han desbordat
les capacitats dels ajuntaments, de
manera que ens podem trobar amb dèficits importants en l’atenció de la
documentació municipal més moderna, tant per la manca d’instal·lacions
adequades com la manca de personal qualificat.
Els municipis catalans són
especialment heterogenis quant a la seva
organització i estructura, raó per la qual la producció documental i
les estructures dels fons municipals també ho són.
En els municipis trobem fons propis i
“aliens” (per dir-ho d’alguna manera”), com el fons de la Batllia, els fons
dels municipis agregats, de confraries i associacions, del jutjat municipals,
de les cambres agràries i fins i tot fons sonors, audiovisuals i fotogràfics,
entre d’altres.
La Llei d’arxius estableix la
obligatorietat que ens ajuntaments dels municipis de més de 10.000 habitants i
les diputacions provincials tinguin un arxiu (art. 20.1.c), la resta poden
integrar-se al Sistema d’Arxius de Catalunya, però només s’estableix la
possibilitat d’intervenció si l’ajuntament corresponent ho demana de manera
voluntària (sovint per la insistència dels
arxivers, i sempre i quan existeixi un conveni entre l’ajuntament i la
Diputació o el Consell Comarcal, i el municipi es faci càrrec de les despeses o
bé se n’aprofiti d’alguna subvenció). Com es veu és un sistema feble que depèn
de la voluntat política i la
possibilitat econòmica del moment. Dit d’una altra manera, malament. La figura
de l’arxiver itinerant és insuficient i poc desenvolupat arreu de Catalunya. Per aquesta raó s’hauria de
treballar en garantir que, malgrat els municipis de menys de 10.000 habitants
no tinguin la obligació de tenir un arxiu, aquests continuen generant
documentació amb arxiu o sense, i aquesta documentació s’ha de preservar i
tractar adequadament per un professional arxiver/a.
La Diputació de Barcelona té la figura
de l’arxiver itinerant, i està molt bé tot i ser insuficient. D’altres
Diputacions provincials ofereixen també el sistema, bé directament o a través
dels consells comarcals, però la realitat és que els fons documentals dels
ajuntaments més petits no tenen un tractament adequat, per això caldria pensar
en algun sistema, o ampliar els actuals, per tal de cobrir aquest important
forat que la llei catalana d’arxiu ha deixa sense cobrir.
No han d’haver arxius de “primera” i
arxius de “segona regional”, perquè tampoc no ha d’haver “ciutadans de primera”
i “ciutadans de segona” (tot i que la realitat sembla que aquest plantejament
seria qüestionable). Em refereixo al que diu la Llei de Procediment
Administratiu comú (la Llei 30/1992), al seu article 35, quan parla dels “drets
dels ciutadans”: Els ciutadans, en les relacions amb les administracions
públiques, tenen els drets següents:
a) A conèixer, en qualsevol moment,
l’estat de la tramitació dels procediments en els quals tenen la condició de
persones interessades, i a obtenir còpies dels documents que contenen; f) A no
presentar documents no exigits per les normes aplicables al procediment de què
es tracta, o que ja es trobin en poder de l’administració actuant i h) A
accedir als registres i arxius de les administracions públiques en els termes
previstos en la Constitució i en aquesta o en altres lleis. I com podem
garantir aquests drets sense els professionals dels arxius? És més important la
informació d’un gran arxiu consolidat que la d’un petit ajuntament?
