divendres, 26 d’agost del 2011
dimecres, 24 d’agost del 2011
Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (10 part i última) .-
Hi ha una qüestió que sovint la filosofia moderna oblida: el temps (no el temps atmosfèric, sinó el pas del temps). Ara que vivim moments de grans canvis, sobretot als països anomenats àrabs, apareix la conseqüència d’una llarga i tediosa mutació de les societat que fan, a vegades a la desesperada, revolucions que intenten canviar les coses, malgrat que a vegades, només es canvia la cara de les persones que governen. Però no és d’això del què vull parlar, sinó del canvi en sí. Els canvis, els grans canvis, s’efectuen molt a poc a poc, quasi de manera imperceptible. Mai les coses canvien de la nit al dia, tampoc quan hi ha una revolució: els valors, les mentalitats, tot necessita de temps. Res no es transmuta en un no res, tot necessita de la successió continuada i lenta perquè els canvis siguis profunds i irreversibles. Les revolucions alimenten esperances quan aquestes s’han omplert d’injustícies i no queda més remei que la violència, però fins i tot en la justificació difícil de l’ús de la violència com a única sortida a les arbitrarietats dels governants, per canviar una societat es necessita temps, canvis lents, a poc a poc, que es vagin assimilant com si res i que al final transmuten una cosa en una altra completament de diferent.
I per acabar amb aquesta llarga tanda d’escrits d’estiu. Com és possible que una agència privada, increïblement independent, pugui posar en risc a un país, i fins i tot al propi sistema econòmic? Qui li ha donat aquest poder de posar nota al deute d’un país? Sabent com es mou el món de les finances, no m’estranyaria que un dia d’aquest sortís l’escàndol de que aquestes companyies reben pressions per tot arreu, com sembla que també passa amb alguns eurodiputats a Europa.
I ja ho hem vist durant la visita del màxim representant de l’església catòlica, carta blanca per fer el què vulguin: fer el botellon, embrutir els carrers, pixar a les fonts públiques i un llarg etcètera, mentre que la policia carrega contra ciutadans i ciutadanes indefensos, perillosos anticlericals que posen en dubte la fe de la pròpia democràcia i del propi sistema. Ja s’ha vist, mentre feien la pregària, com diu la dita castellana “A Dios rogando y con el palo dando”, Zapatero decidint canviar la Constitució Espanyola sense cap referèndum i fent una volta més per afavorir la precarietat laboral i facilitar l’acomiadament i el negoci fàcil per empresaris desaprensius. I això que encara no s’ha acabat el mes d’agost.
dimarts, 23 d’agost del 2011
Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (9 part) .-
Potser el què vindrà ara resultarà estrany, però té a veure amb la concepció del nostre sistema democràtic i les seves limitacions. Una de les característiques de les democràcies modernes és la divisió de poders, però en el cas del legislador, les preguntes que poden sobrevenir poden qüestionar la forma de construir una legislació que acaba per determinar el funcionament democràtic d’una societat i les seves institucions, però sobretot les relacions entre la ciutadania i els poders de l’Estat que, en teoria, emanen del poble però que el poble desconeix per no haver estat demanats a opinar sobre el tema en qüestió, se’m passen pel cap preguntes tipus: Qui ets tu, legislador, per a decidir sobre la meva vida, legislar sobre els meus drets i obligacions?, qui t’ha concedit aquest poder?, per què no m’has preguntat abans?. És la sobirania popular un engany dialèctic, una fal·làcia de la democràcia?. No em dedicaré a contestar-les. Les deixo obertes. Algunes, crec, de fàcil resposta. M’interessa parlar de la coerció legal a través de la ideologia, aquella que integra i impregna espiritualment a la ciutadania. Crec que és necessari practicar una dissociació d’idees per a trencar els vincles artificials i artificiosos que hem construït sense cap mena de pudor, em refereixo al nexe entre llibertat i llei, autonomia i dret, sobirania i contracte social, etc. Per què per exemple, la llibertat s’ha d’acompanyar de la llei?, o no. Són qüestions que donen per pensar. No creieu?.
S’han d’exigir comptes i responsabilitats als nostres elegits, als nostres polítics (directes i indirectes). Per què poden haver polítics escollits sense una elecció directa?, per exemple, ara que tan es parla de les Diputacions. Per què les diputacions, amb el poder que tenen, han d’estar conformats per polítics escollits indirectament?. Ningú no els ha votat per anar al Consell Comarcal o a la Diputació, són els partits qui els designen directament. Sí, hem de demanar comptes als nostres polítics. Hem de poder obligar-los a dimitir, l’acta de polític no ha de ser un dret individual, sinó del poble que l’ha escollit. Sí, han de dimitir amb facilitat i han de pagar per les seves accions, jutjar-los en tribunals apropiats, de manera ràpida i transparent i amb tota la difusió possible. S’ha de contemplar la sanció durant el mandat del polític i poder-lo apartar, de per vida, en cas d’una provada infracció i limitar el seu mandat per a evitar que s’eternalitzi en càrrec i acabar amb tot tipus d’immunitats i privilegis (fins i tot els fiscals).
dilluns, 22 d’agost del 2011
Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (8 part) .-
Les idees dominants, aquelles mentides socials de grup, tan necessàries per la cohesió, permeten assignar una taula de “qualitats”, un sistema de puntuació, de manera que podem trobar persones o organitzacions més desitjables i d’altres de menys. Per exemple, el Papa, tindria una qualificació molt alta, un dirigent sindical, més aviat baixa o molt baixa.
Mai el goig del poder que s’exerceix sobre una altra persona o col·lectiu s’ha expressat amb tanta poca vergonya com ara (des de que sóc al món, com a mínim!), el qual es va reproduint com un mer exercici simple i natural, quan no ho és, ni molt menys. Sempre s’acaba justificant en virtut de no sé quines lleis universal carregades d’interessos particulars, que comporten greus transcendències i que necessiten, per qui les pateixen, d’un embolcall de justícia, encara que aparent, de vertader, acord a llei i a les normes que dicta l’Estat, fins i tot amb un toc estilístic de bellesa, d’ordre, de saber, i sobretot de seguretat i de certesa, de moral i de fet catalogat com a dret. Entre vestidors apareixen els auxiliars del sistema, que gratuïtament van venent la ideologia liberal amb la pretesa argumentació que és la única disponible i capaç. És la religió dels tontos (m’agrada molt l’expressió en castellà: bobo, li dóna una connotació que no li sé veure en català): el pastor que dirigeix a les ovelles, ovelles que no pensen, només obeeixen (la religió de la fe –sigui la que sigui-).
diumenge, 21 d’agost del 2011
Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (7 part) .-
Fa temps que tothom diu (entre els quals m’incloc) que l’esquerra ha perdut el nord. Això no treu que molt dels seus valors més clàssics, lluny de ser oblidats, s’hagin de reivindicar de nou i amb força. La diferenciació, si voleu dir-la mística tan em fa, de l’esquerra suposa cercar la pròpia energia que fa que sigui el que és i no el que no és.
La negació de la divisió entre dretes i esquerres (tema que ja he tractat en altres ocasions), no és un tema mundà, sobretot el tema del seu anacronisme és molt comuna en les persones de dretes, i no pas en les de pensament esquerrà. A l’esquerra se la sol desqualificar justificant la seva tendència al totalitarisme (fa pocs dies, en relació a la visita del màxim representant de l’església a Madrid, la presidenta Esperanza feia una al·lusió al marxisme en aquesta direcció) A l’esquerra, quan la crítica prové de la dreta, se la relaciona amb tot allò que tingui un regust a negatiu, amb allò poc professional, al “hippy colgao”. Però l’esquerra, en canvi, expressa les seves preferències, si més no en la teoria, després d’un judici independent, o així ho hauria de fer, i des d’una acció autònoma que l’aïlla d’obeir els arguments sorgits d’una autoritat (així ens va, quan no votem a qui no ens cau bé, quan en canvi la dreta no té cap mena d’escrupul en fer-ho amb els seus, encara que els odiï a mort).
Aquesta esquerra que reivindico constantment no pot fer de l’ètica un dol, un planyiment, una desesperació. L’ètica de la convicció de les esquerra s’ha de transmutar per pode expandir els seus valors en benefici del fet polític.
És sabut que la dreta ha construït el seu poder sobre la base de l’exaltació de la trilogia: família, pàtria i treball (per no dir: diners). La família com a unitat sacramental sota el paraigües del catolicisme: la pàtria com a sentiment diferenciador, excloent i de pertinença i el treball com a forma de subjugar els valors anteriors en la construcció del propi país (representa el sacrifici, l’emprenedoria i el valor de ser quelcom en el a vida).
En canvi, l’esquerra gaudeix de les diferencies, que són percebudes com a riquesa; la dreta les percep com a risc, com a perill, empobriment, ofensa d’una identitat. Tot el contrari del què opina i defensa l’esquerra,la qual s’ha construït al costat de la democràcia, el dret, la llei, la justícia, l’equitat, la igualtat i la ciutadania.
La nostra societat s’ha acostumat a conviure i ser manats per persones despreciables. L’ideari d’una persona, des del punt de vista del capitalisme, sembla reunir tots aquests “qualificatius”: és individualista, calculable, sumís, incult a poder ser, obedient, arrogant, segur de sí mateix, dòcil, feble amb els forts i fort amb els febles, devot del diner, sectari i irracional, profeta de les banalitats, mesquí i narcisista, egocèntric, gregari, consumista, amoral (si cal), sense memòria, racista, cínic, sexista, misogin, conservador, reaccionari, oportunista ... Aquí es tracta de fer veure que la persona és sobirana, però tenint-la controlada sempre a desig.