Com intoxicar Universalment la democràcia catalana.-
L’avantprojecte dels pressupostos de 2012 són
en realitat una lliçó magistral sobre liberalisme econòmic i filosofia social.
Més enllà de les reduccions salarials via complements i pagues, la iniciativa
convergent i unionista emfatitza una estratègia de difícil qualificació
democràtica: la derogació dels acords entre els treballadors i l’Administració,
deixa sense efecte els acords aplicats als convenis col·lectius (que tenen
força de llei i ultrapassen l’àmbit d’actuació de la Generalitat de Catalunya).
La Llei d’acompanyament inclou una preocupant
addicional 14a que diu textualment: “Suspensió d’acords i pactes i inaplicació
de convenis col·lectius (...). Així mateix, esdevenen inaplicables les
clàusules contractuals o les condicions regulades pels convenis col·lectius en
l’àmbit del personal laboral que contradiguin el què disposa aquesta Llei” i el
que trobo encara més greu, l’Addicional 15a diu: “La Generalitat podrà
suspendre, totalment o parcialment, les aportacions, contraprestacions o
compensacions econòmiques que atorga a les empreses públiques i privades per al
manteniment de la prestació dels serveis públics en l’àmbit del transport (...)
si aquestes empreses no han reduït els seus capítols de despeses de personal de
manera equivalent en import a la reducció que es produeixi en conseqüència de
l’aplicació de les disposicions que estableixin les lleis de pressupostos pel
personal al servei del sector públic”. Aquesta és una amenaça inadmissible i un
retrocés dels nostres drets com a treballadors que amb tant d’esforç, en
democràcia, ens ha costat aconseguir. Però la qüestió no és aquesta, té un
calat de fons molt més profund del que ens pot semblar (al meu parer).
La dimensió de les polítiques de CiU tenen a
veure amb una senzilla manera d’entendre el món, el seu món, un escenari on les
oportunitats dels vertaders privilegiats de casa nostra, aquells que tenen
rendes de capital invertides en fons d’inversió (dins i fora del nostre país i
fins i tot de dubtosa legalitat i d’una clara i evident manca d’ètica i escrupolositat),
aquells que viatgen en classe preferent, que no usen els serveis públics (per
principis), aquells qui són difícils veure prenent un cafè en un bar “normal”,
aquells qui no compren en rebaixes i vesteixen de marca, aquells qui tenen el
privilegi de ser una classe acomodada i que es relacionen amb les “altes
esferes” (si no ho són ells mateixos). Aquests, tots aquests pensen que l’empresa
pública és un pastís que s’ha d’aprofitar i que distribuir la despesa entre el
que són més (és a dir, els treballadors) és una forma justa de redistribuir els
costos que ells necessiten governar. Allò públic és un mercat que s’ha d’explotar
i la política és un instrument per aconseguir-ho. Desmantellant els serveis
púbics fem que els rics siguin més rics (és a dir, ells mateixos) i generem les
diferències de classe necessàries per poder distingir a un pobre d’un
benestant, perquè aquest és l’odre social emanat de la santa ideologia liberal
que els poderosos sempre han volgut aplicar.
Ara, amb la política de la por, es
persegueixen tres objectius clars: desmantellar els serveis púbics, pressionar
a la baixa els salaris en general i les condicions de treball en general i
fomentar l’exclusió social. L’estratègia és la por, la denigració mediàtica de
tot allò que representi un impediment (digui’s sindicats, empleats públics,
etc.) i la conseqüència la pèrdua dels valors democràtics de la nostra
societat.
La societat necessita una resposta clara i
contundent, però sobretot ràpida, i el
problema fonamental és que no tenim temps. Són tan descarades les polítiques
antipersones i antidemocràtiques que quan intenten apaivagar una, et surten amb
una altra de pitjor. Necessitem una política àgil, una política d’esquerres que
aixequi la veu per sobre del guirigall del pensament conservador i liberal dels
nostres parlament. Una mostra convincent la tenim amb Joan Coscubiela, diputat
a les Corts General per ICV. Us recomano seguir el seu bloc (www.joancoscubiela.cat).
Té la virtut de transformar les coses complicades en senzilles, amb un
llenguatge entenedor i proper. Crec que el podríem definir com la veu dels
altres (dels altres, entesos com els qui no hi som als parlament), la veu de la
gent normal, de la gent treballadora, de la gent que vol aspirar a viure
dignament, la gent que aspira a ser un
simple ésser humà durant el temps que està en aquest món i que vol viure en
pau, sense gaires mals de caps i amb dignitat la seva pròpia vida, amb
llibertat i amb democràcia
