Comentari a la situació de la classe treballadora a Espanya. Una comparació amb els països de la UE-15 i EEUU. Article presentat per Vicençs Navarro, Marta Tur i Miquel Campa.

La revista “El Viejo Topo” acaba de publicar un extens article sobre la classe treballadora espanyola comparant-la amb els índex econòmics de l’Europa dels 15 i amb els EEUU.
En ell utilitzen arguments que des de fa temps s’estan utilitzant per CCOO i que presumiblement no han estat publicitats com caldria.
Comença indicant que el nivell de riquesa d’un país no s’ha de mesurar en termes del PIB perquè dona una imatge parcial i transfigurada de la realitat. Tenint en compta l’indicador d’unitat de poder de compra, Espanya, durant el 2007, estava a la cua dels 15 i per tant tenia un nivell de riquesa baix.
L’argument sobre aquesta situació té la temptació d’explicar-se per la llarga dictadura de Franco, cosa que n seria possible en altres països europeus que es va recuperar en poc més d’una dècades de tremendes guerres mundials, i en aquest sentit per què Espanya no s’ha pogut recuperar després de la dictadura?. Segurament, sota el meu parer, això té o ha influenciat en el creixement econòmic, però no crec que expliqui el per què de la nostra situació, que té més a veure al nostre model econòmic i fiscal i la mentalitat de curt de mires de la nostra patronal, en general. També posa de manifest el fracàs del model de creixement econòmic nord-americà per ineficaç i que no s’entén que sigui model de no res.
El nivell de productivitat és un valor que ha estat utilitzat per les patronals per a carregar contra els treballadors i treballadores i estrènyer encara més les seves condicions de treball i en termes d’eficiència social i en la decisió d’empitjorar les condicions de treball, sobretot quan no hi ha representació sindical o quan intenten fer el cant dels planyiders davant les administracions i la opinió pública. És cert que el nostre nivell de productivitat ha pujat una mica, en termes generals, però la realitat demostra que des de 1989 creix a un ritme exageradament lent. Qui és el responsable?. Estic segur de que no em posaré d’acord amb el pensament conservador i liberal de la classe empresarial.
A Espanya s’ha creat molta ocupació de molt baixa qualitat i de molt baixa remuneració salarial, però també es treballen més hores que a la resta dels països dels 15, per tant, quin sentit té treballar tantes hores per a continuar sent tan poc productius?. Què està passat?. Dons que el factor fonamental de la relació entre les condicions de treball i els salaris a Espanya és simplement una vergonya nacional.
No comparteixo la idea dels autors de que l’indicador de les hores treballades per any, és a dir, la mitjana dels convenis col·lectius pactats i signats entre els agents socials i econòmics, sigui el reflex de la feblesa dels sindicats a Espanya. S’oblida que els convenis col·lectius tendeixen, i de forma clara, a disminuir el temps de treball, una altra cosa és la picaresca sobre les hores extres que serveixen per a intentar aconseguir un nivell salarial raonable dins de l’anormalitat dels baixos salaris. Per tant, aquesta dada és infundada, no certa o poc contrastada (com a mínim).
El model sindical europeu tampoc no és homogeni i per tant, posar als sindicats en un mateix sac i amb un mateix nivell d’influència i d’intervenció social és una equivocació. A cada país governen formes diferents de fer sindicalisme i amb models de concertació social i negociació col·lectiva diferents.
Per tots és sabut que això de les estadístiques tenen múltiples lectures.
Un altre tema és el de la despesa pública, en el cas espanyol és especialment preocupant per les seves limitacions.
Que les dones s’hagin d’incorporar encara més al mercat de treball és una evidència que fa més de 10 anys que CCOO està dient.
El creixement de la productivitat no es resolt amb més immigració, encara que ajudi. Les persones immigrades no han competit, dins el mercat de treball, amb els autòctons. És ara, en temps de crisi, i amb una pràxis de polítiques socials i laborals inadequades que pot alimentar el conflicte interacial, és a dir, la xenofobia com ja està passant a Gran Bretanya, amb vagues xenòfogues particularment preocupants i perilloses. Però amb això tampoc ningú no ha volgut fer cas als sindicats.
La taxa de desocupació a Espanya, ja ho he dit en altres ocasions, és altíssima, però això no sembla preocupar en excés als nostres governants, a no ser que això passi factura electoral.
En relació als salaris hem crescut a pas de tortuga i a sobre coixa. Tenim els salaris propis d’adolescents en primera ocupació. Els nostres salaris són escandalosament baixos, els més baixos de l’Europa dels 15 i que a ningú no se li acudeixi sumar els dels alts comandaments ni dels banquers perquè llavors la foto surt realment desenfocada. Aprofito aquest comentari per tornar amb el tema de la indemnització per acomiadament. Mentre que la patronal pretén rebaixar-los pels treballadors i treballadores, no tenen cap mena de vergonya de repartir dividends de beneficis o d’aplicar-se a ells mateixos, indemnitzacions milionàries (en euros). És, com deia un cantant: un es-cán-da-lo.
Nosaltres hem crescut en desigualtats, aquesta és una trista realitat conseqüència d’un mal model econòmic i una mala política fiscal. També som el país que més diferències tenim entre les rendes més baixes i les més altes. Per cert, és immoral i inverosímil que un empresari digui que ingressa menys que un assalariat quan fa la seva declaració de la renda. Això passa en el nostre país, i el nivell de persecució del frau fiscal és ridícul en relació a la quantitat de diner negre que corre.
Està clar: a major desigualtats major pobresa. Aquesta és la fórmula que han practicar des del capitalisme groller que hem viscut fins ara, sota el beneplàcit de quasi tothom. Per això aquest país continua sent diferent, encara que ens vulgui fer creure i convèncer que som un país desenvolupat. Un país en vies, estudiava quan feia primària, un país en vies que no acaba de desenvolupar-se com cal.

El sindicalisme a llatinoamèrica segons Antonio Baylos

Antonio Baylos té la seva residència a la ciutat de Parapanda on ha penjat un interessant article per parlar de la situació del sindicalisme als països llationoamericans.
Estic completament convençut que el sindicalisme, com a moviment social, ha estat un dels principals responsables en la conquesta i estabilització de drets econòmics i socials, però com diu el mateix Baylos, també de la lluita per la dignitat humana en general.
El magnífic article que ha publicat avui situa quin és i ha estat el panorama del moviment sindical durant i després de les diferents dictadures de l’Amèrica del sud.
El sindicalisme llatinoamericà ha sofert un procés llarg i dolorós d’afebliment i agressió que ha portat a la disminució de la presència social i a un aïllament sever en la participació de les polítiques econòmiques i socials i la seva discusió. Això ha permet la privatització de llibertats i la quasi nul·la influència i privació d’elles. A Xile, Argentina, Uruguai, Brasil i Paraguai on la fragilitat del sindicalisme s’ha reproduït durant l’època de les dictadures però també en democràcia. La conseqüència de tot això ha estat la desregulació de les relacions laborals, la privatització dels serveis públics i la desaparició de l’economia de la veu dels treballadors i treballadores organitzats, la destrucció dels sistemes públics de protecció que ha estat substituït per models i empreses privades. Aquesta inexistència general de protecció davant l’atur i les abusos empresarials, on l’Estat és còmplice en l’increment del poder empresarial, on la lliure extinció dels contractes de treball deixa, encara més, més profunda la marca de la precarietat que ve acompanya d’una forta restricció dels drets de vaga i de l’ús del conflicte com a manera de reivindicar i declarar les injustícies socials.
Tot això té una repercussió molt negativa en el moviment sindical i la capacitat de construir un futur millor i esperançador.
Els sindicalistes tenen restringides les seves mínimes facultats de representativitat, i en ocasions són assassinats impunement. I en absència de sindicats apareixen les ONG’s com a suplents i interlocutors davant del treball assalariat. En aquest espai, els sindicats europeus internacionalistes tenen moltes coses a fer i a dir. La solidaritat entre treballadors en un món globalitzat no es pot entendre com una almoina pagana o com unes vacances socials, s’ha d’actuar, però amb projectes concrets i mirant sempre d’intentar ensenyar a pescar i mai no donar el peix abans.

Sobre els usuaris de RENFE i la reiterada proposta de la patronal d’abaratir l’acomiadament

En determinades ocasions hi ha persones o grups de persones que s’auto elegeixen com a representants d’algú o d’algun col·lectiu. En aquesta ocasió hi ha un senyor que diu que em representa en un afer, però que jo no tinc ni el gust de conèixer, ni a ell ni a les seves propostes (amb les que fins i tot podríem arribar a estar d’acord), però que en cap cas ha consultat amb ningú i tot i així s’autonomena portaveu dels usuaris de Renfe que fan el trajecte Girona-Barcelona. D’entrada ja em sembla de mala educació que algú parli en nom meu sense el meu permís; en segon lloc no entenc (i a tenor de què) els responsables de RENFE i Adif es posin a escoltar a un senyor que té com a carta de presentació haver muntat un motí en un trajecte de Girona a Barcelona. Torno a insistir, potser estaré d’acord amb les seves propostes. En tercer lloc perquè em sembla que als interlocutors vàlids no se’ls fa ni cas (entre ells als sindicats majoritaris). Així que, quan sentiu que hi ha algú que parli en nom vostre, primer esbrineu qui és i què demana, si és que abans no us heu queixat, no sigui que en nom vostre algú negociï per algun interès desconegut. I no és que ningú hagi de demanar permís per a res (entendreu la ironia?), sinó que com a usuari habitual de la RENFE (això sí, encara des de fa por), ningú no ha vingut a explicar-me les seves intencions durant les hores de trajecte que hem perdut. Perquè puc entendre això de les obres de l’AVE, fins i tot que es necessiti aturar un tren en determinades ocasions, però el sentit de canvi d’hora no l’entenc (i segur que hi ha una explicació!). És igual parar el tren a les 8,30 h. del matí, que 10 minuts més tard o a l’inrevés. O fer cua tren darrera tren a una hora que a l’altre.
I com que d’interès també en tinc com a treballador i sindicalista, no comparteixo la demanda patronal quan amb tanta insistència reclama, fins i tot en temps de crisi, abaratir l’acomiadament (evidentment perquè els resulti més barat i no pas per ajudar a l’economia en general). La meva proposta és completament a la inversa, el que s’ha de fer és garantir la ocupació pujant la indemnització per acomiadament. De 20 a 60 dies per any treballat (en el cas per causes objectives, organitzatives i econòmiques) i de 45 a 140 en el cas d’acomiadaments no justificats (els improcedents). D’aquesta manera segur, però que segur, que els empresaris que fan servir els acomiadaments com a forma d’externalitzar les pèrdues s’ho pensarien més d’una vegada. D’altra banda, també és segur que, amb un pla de viabilitat de l’empresa, els representants legals del treballadors i treballadors i els propis sindicats no tindran cap inconvenient en arribar un acord per salvar l’empresa que realment estigui passant un mal moment, no aquelles que vulguin aprofitar aquesta crisi per a continuar fent l’agost a costa dels treballadors i treballadores. Per descomptat que la proposta de dies concrets ha estat fruit d’una immensa improvisació, però la idea va per aquest camí.