Quina és la pèrdua real dels salaris dels empleats públics?

La majoria dels empleats i empleades públics tenen un salari net (després de fer els descomptes corresponents d’IRPF i cotitzacions socials) al voltant dels 1100 euros. Durant dècades, inclosos governs dels PSOE i el PP, s’ha patit una pèrdua continuada del poder adquisitiu que es reflexa molt bé en aquesta taula:

ANY IPC real INCREMENT PÈRDUA SALARIAL

1982 14,00% 8,00% -6,00%
1983 12,20% 9,00% -3,20%
1984 11,90% 6,50% -5,40%
1985 8,20% 6,50% -1,70%
1986 8,30% 7,20% -1,10%
1987 4,60% 5,00% 0,40%
1988 5,80% 4,00% -1,80%
1989 6,90% 4,00% -2,90%
1990 6,50% 6,00% -0,50%
1991 5,50% 7,22% 1,72%
1992 5,30% 6,10% 0,80%
1993 4,90% 1,80% -3,10%
1994 4,30% 0,00% -4,30%
1995 4,30% 3,50% -0,80%
1996 3,50% 3,50% 0,00%
1997 2,10% 0,00% -2,10%
1998 2,10% 2,10% 0,00%
1999 2,40% 1,80% -0,60%
2000 4,00% 2,00% -2,00%
2001 3,10% 2,00% -1,10%
2002 4,00% 2,00% -2,00%
2003 2,60% 2,00% -0,60%
2004 3,20% 2,00% -1,20%
2005 3,70% 2,00% -1,70%
2006 2,70% 2,00% -0,70%
2007 4,20% 2,00% -2,20%

TOTAL 140,30% 98,22% -42,08%
Font: Irene Arenas Martín

La conclusió és prou evident: en els darrers 25 anys, sense comptar aquesta triada 2008-2010, s’ha perdut més del 42% de poder adquisitiu. És a dir, que un salari de 1200 euros hauria de cobrar, avui, entre 1550 i 1700, en canvi ens quedarem amb la satisfacció de tenir sort de cobrar un salari que amb prou feines superarà els 1000 euros.
Si tenim en compte que fa poc més de sis mesos que els sindicats van signar un acord amb l’Administració Pública sobre la pràctica congelació salarial i una posterior recuperació del poder adquisitiu, un altre cop hem de cridar ben fort que el govern no compleix amb la seva paraula!, perquè el Govern ha tornat a incomplir els seus propis acords. Després vindran amb les seves promeses electorals.
Entre tots i totes hem d’aconseguir que el Govern de Zapatero no es surti amb la seva, per això és molt important que el proper dia 8 tothom faci vaga i recordar-li que, malgrat els super salaris dels seus ministres, també ells han de fer l’esforç de no fer pagar als més febles les seves pròpies incompetències.

La conversió neoliberal del president Zapatero, la Ministra Salgado i el conseller Castells (entre d’altres personalitats).-

Com és possible que no es toquin les rendes obtingudes del capital i es castiguin les rendes del treball?. La resposta la trobem en la política practicada pel govern socialista (ja sabem que el nom no fa la cosa), que no és una altra que la destinar recursos públics per pagar el dèficit financer del sector privat. Un model basat en la reducció dels salaris, la desregulació, la precarietat laboral, la reducció descarada del sector públic, la liberalització dels serveis en mans de mans privades, donar més poder a les rendes de capital i castigant les rendes del treball, les més baixes, i als pensionistes, i practicant una econòmica clarament neoliberal.
No és pot comprendre d’una altra manera el silenci pervers del govern de Zapatero i la seva darrera decisió. Ens trobem en mans d’uns conversos a neo-conservadors, als qual no els falten seguidors. El problema no està en el deute públic (un 20% menor que la resta dels països de la Unió Europea dels 15), sinó en el deute privat i l’alegria com han deixat que actuessin els mercats.
A més a més, Zapatero ha perdut una oportunitat única de deixar KO al Partit Popular: si hagués declarat que no estava disposat a assumir tal desgavell i hagués convocat eleccions anticipades, la cosa seria ben diferent, la qual cosa fa sospitar dos conclusions possibles: la primera que la distància entre la política i la ciutadania és immensa; la segona: com a conseqüència de la primera, els polítics de determinats àmbits de decisió tenen el seu futur garantit i ens han venut com a matèria primera de baix cost.
No és només una inconsciència i una irresponsabilitat, sinó que considero que és una atac directe a la intel•ligència de les persones (i als nostres drets, que no privilegis!), als serveis socials i a la pròpia democràcia, la imposició d’una política econòmica salvatge que ni en temps de Franco s’havia vist al nostre país.
Les concentracions que es van fer ahir arreu de l’Estat espanyol són una mostra del descontent, però també un avís per a qui es pensi que això no va amb ells, estem pendent d’una reforma laboral on els sindicats (tant atacats, per cert!, per defensar els interessos generals) no podran participar, que ja veurem com serà (tot a punta que no ajudarà gens a la pau social). Recordeu els versos de Brech.