Maria No 1.0 i Art u Mas celebrations.-

La celebració de la cosa política nacional i catalana té més de Carlos Arniche que de novel•la històrica. El govern català brinda amb cava el primer any de desconcert i continua amb allò que la culpa la té Madrid, i sobretot el PSOE i el Tripartit a Catalunya. Els 791 milions no són per pagar les nòmines, són per infraestructures, però els és ben igual, és l’art de dir tot el contrari d’allò que estic fent. No calen celebracions, calen actes a favor de les persones. I des de Madrid sempre ens faran tremolar. No perquè la dona de l’Aznar sigui la nova alcaldessa (sense passar per cap elecció; perquè dic jo, no seria millor que els compromisos amb els ciutadans es mantinguessin fins al final del mandat i en cas contrari anticipar l’elecció d’un nou alcalde (per posar un exemple) en un temps raonablement curt?. A mi se’m posaria la cara de “pavo” si el meu alcalde em digués que gràcies pel meu vot però que ho sent molt i que deixa l’alcaldia per anar-se’n a un altre lloc que li sembla millor. Crec que és una clara falta de respecte). Jo calculo que les retallades que vindran estaran a l’alçada de les circumstàncies, és a dir, una barbaritat, però també penso que a tothom li sabran a poc, perquè s’espera tant, que al final, menys acaba sent més (menys a Catalunya que Mas=menys), i per tant es pot tenir la sensació (irreal) de què no s’ha retallat tant com es deia i així sentir un cert descans. Segurament, durant aquests dos primers anys de mandat ens passaran la trinxadora, com els vaixells d’arrossegament, que treuen el seu botí a base de deixar el sòl marí com un desert. Les esquerres no es poden quedar impassibles mirant el panorama. Dic les esquerres que haurien de convertir-se en l’esquerra, una esquerra plural i seriosa, però això, avui en dia, és com demanar que els tres reis d’Orient no siguin qui són. Jo li diria al nou president del Govern espanyol que no, que no i que no, però com que no tindré mai l’oportunitat de dir-li tot el que penso, esperaré a que uns altres ho facin per mi (i de debò, en tinc esperances de que així es faci).

Com intoxicar Universalment  la democràcia catalana.-

L’avantprojecte dels pressupostos de 2012 són en realitat una lliçó magistral sobre liberalisme econòmic i filosofia social. Més enllà de les reduccions salarials via complements i pagues, la iniciativa convergent i unionista emfatitza una estratègia de difícil qualificació democràtica: la derogació dels acords entre els treballadors i l’Administració, deixa sense efecte els acords aplicats als convenis col·lectius (que tenen força de llei i ultrapassen l’àmbit d’actuació de la Generalitat de Catalunya).

La Llei d’acompanyament inclou una preocupant addicional 14a que diu textualment: “Suspensió d’acords i pactes i inaplicació de convenis col·lectius (...). Així mateix, esdevenen inaplicables les clàusules contractuals o les condicions regulades pels convenis col·lectius en l’àmbit del personal laboral que contradiguin el què disposa aquesta Llei” i el que trobo encara més greu, l’Addicional 15a diu: “La Generalitat podrà suspendre, totalment o parcialment, les aportacions, contraprestacions o compensacions econòmiques que atorga a les empreses públiques i privades per al manteniment de la prestació dels serveis públics en l’àmbit del transport (...) si aquestes empreses no han reduït els seus capítols de despeses de personal de manera equivalent en import a la reducció que es produeixi en conseqüència de l’aplicació de les disposicions que estableixin les lleis de pressupostos pel personal al servei del sector públic”. Aquesta és una amenaça inadmissible i un retrocés dels nostres drets com a treballadors que amb tant d’esforç, en democràcia, ens ha costat aconseguir. Però la qüestió no és aquesta, té un calat de fons molt més profund del que ens pot semblar (al meu parer).

La dimensió de les polítiques de CiU tenen a veure amb una senzilla manera d’entendre el món, el seu món, un escenari on les oportunitats dels vertaders privilegiats de casa nostra, aquells que tenen rendes de capital invertides en fons d’inversió (dins i fora del nostre país i fins i tot de dubtosa legalitat i d’una clara i evident manca d’ètica i escrupolositat), aquells que viatgen en classe preferent, que no usen els serveis públics (per principis), aquells qui són difícils veure prenent un cafè en un bar “normal”, aquells qui no compren en rebaixes i vesteixen de marca, aquells qui tenen el privilegi de ser una classe acomodada i que es relacionen amb les “altes esferes” (si no ho són ells mateixos). Aquests, tots aquests pensen que l’empresa pública és un pastís que s’ha d’aprofitar i que distribuir la despesa entre el que són més (és a dir, els treballadors) és una forma justa de redistribuir els costos que ells necessiten governar. Allò públic és un mercat que s’ha d’explotar i la política és un instrument per aconseguir-ho. Desmantellant els serveis púbics fem que els rics siguin més rics (és a dir, ells mateixos) i generem les diferències de classe necessàries per poder distingir a un pobre d’un benestant, perquè aquest és l’odre social emanat de la santa ideologia liberal que els poderosos sempre han volgut aplicar.

Ara, amb la política de la por, es persegueixen tres objectius clars: desmantellar els serveis púbics, pressionar a la baixa els salaris en general i les condicions de treball en general i fomentar l’exclusió social. L’estratègia és la por, la denigració mediàtica de tot allò que representi un impediment (digui’s sindicats, empleats públics, etc.) i la conseqüència la pèrdua dels valors democràtics de la nostra societat.

La societat necessita una resposta clara i contundent, però sobretot ràpida,  i el problema fonamental és que no tenim temps. Són tan descarades les polítiques antipersones i antidemocràtiques que quan intenten apaivagar una, et surten amb una altra de pitjor. Necessitem una política àgil, una política d’esquerres que aixequi la veu per sobre del guirigall del pensament conservador i liberal dels nostres parlament. Una mostra convincent la tenim amb Joan Coscubiela, diputat a les Corts General per ICV. Us recomano seguir el seu bloc (www.joancoscubiela.cat). Té la virtut de transformar les coses complicades en senzilles, amb un llenguatge entenedor i proper. Crec que el podríem definir com la veu dels altres (dels altres, entesos com els qui no hi som als parlament), la veu de la gent normal, de la gent treballadora, de la gent que vol aspirar a viure dignament,  la gent que aspira a ser un simple ésser humà durant el temps que està en aquest món i que vol viure en pau, sense gaires mals de caps i amb dignitat la seva pròpia vida, amb llibertat i amb democràcia 

La mala celebració de la UdG i al relació de la rectora amb els mossos d’esquadra.-

Foto: Diari de Girona (el meu amic amb els mossos en forma de triangle)

El meu amic César, sindicalista de certa edat, estudiant incansable i home de cap despert em va explicar ahir com la força de seguretat d’en Mas el va maltractar, insultar, esbatussar, despullar i humiliar en un lloc separat del claustre romànic, on ningú no el podia veure. El per què, ara us ho explicaré.

El meu amic no és cap agitador, no és una persona, ni molt menys, violenta, al contrari, li agrada molt dialogar, compensar les paraules amb els altres per treure les seves conclusions, i ahir, com home de plenes conviccions estava amb els estudiant defensant la universitat pública i posant de manifest el descontent d’alumnes i de la comunitat educativa amb les retalles del Govern català. Sí, es trobava davant de tot, perquè veia noies de poc més de cinquanta quilos de pes davant dels mossos, les mateixes que va veure amb les costelles trencades, les mateixes que va intentar defensar dels mossos d’assalt, perquè estaven indefenses, les mateixes que van rebre una brutal pallissa, les mateixes que van ser colpejades a cops de puny i coces. Se’l van dur a cops i amb estirabots i el van fer despullar.  Estava preocupat per la violència innecessària que havien utilitzat. Preocupat perquè allò era una ratonera i preocupat de què la molt il•lustríssima rectora de la UdG hagués deixat que claustre s’omplís policies i que donés l’ordre de carregar contra els estudiants.

Em sembla prou evident que les coses no van bé i que cal una rectificació per part de la molt il•lustríssima rectora, com també dels responsables policials per deixa que actuessin amb una violència gratuïta.

La Casa Real i l’església espanyola.-

En una democràcia com la nostra, amb el blindatge polític, mediambiental i legal dels membres de la nostra monarquia elevats a l’estatut que marca la Constitució Espanyola, no estaria de més que la transparència, a part de norma, fos una realitat i que també, com a garants d’una institució de controvertida realitat, aprimés les seves despeses conforme a la realitat que ens estan fent vivint des dels mercats econòmics. Ara, quan la política ja no mana, i manen els poder econòmics, també hauria de ser possible que la nostra monarquia fes un acte de constricció pressupostària exemplar.

El mateix hauria de passar amb l’església catòlica espanyola. Caldria una revisió del Concordat amb el Vaticà i una retallada, també exemplar, de la seva intervenció en els afers polítics i socials del nostre país. Si les comunitats autònomes tanquen l’aixeta a les subvencions, que també li tanquin la possibilitat de rebre ni un cèntim d’euro (ni en metàl·lic ni es espècie) a l’església catòlica. No m’he parat a investigar quina seria la quantitat d’estalvi, però sens dubte que no seria menyspreable. El mateix per les patronals, evidentment.

Reflexions d’un homo sapiens en mig de la crisi actual.-

La felicidad es también la pérdida racional y valiente del miedo ante las adversidades. Es una negación del sufrimiento, posible de manera consciente. No es un olvido. Es una decisión.

La mejora permanente es una falacia de la modernidad. Basta con echar una ojeada a la historia para darse cuenta.

Los políticos profesionales son unos verdaderos embaucadores en manos de las grandes fortunas. Son todavía peores los que aspiran a serlo.

No somos lo que hacemos, sino lo que representamos hacer.

La felicidad y la moral no tienen porque ir de la mano. La feliz y la moral, cuando van juntas, hacen del individuo un poco más completo.

La felicidad no se la puede ordenar. Tampoco se le puede dar órdenes, ni racionalizar. Es, en sí misma, efímera y se compone de una alta subjetividad.

El Estado se ha convertido en un Frankenstein.

El Estado debe garantizar nuestros derechos ¿quién lo hace ahora?

El pensamiento económico ha corrompido al pensamiento político.

Hay una ficción en la soberanía popular, la metáfora del pueblo se ha convertido en una especie de edulcorante.

La dimensión económica es la que determina el orden político. Criterios basados en la idea de la competencia y del crecimiento constante hacen de lo humano un ser irresoluble y de la sociedad un mostro deforme y decadente que se consume a sí mismo.

¿Dónde residen los límites de la libertad?, quién los legitima ¿las leyes? ¿las religiones? ¿Quién es el propietario de la libertad?

El utilitarismo adoctrina y subyace a la economía. La política apela a la libertad, pero una libertad encauzada por los mismos criterios que rigen a la política y a la economía. El utilitarismo político conduce a la coacción y al afianzamiento del poder, en todas sus dimensiones.

Se crean argumentos para justificar la esclavitud de la razón y la demencia de las pasiones. Se necesita de las matemáticas para justificar nuestras acciones.

Bajo el determinismo ideológico se esconde el soberano totalitario (un soberano que no siempre es político, aunque actúe como tal).

El terror se está utilizando como maestro del relato cotidiano. El terror sirve para encauzarnos. Para limitarnos y negarnos a nosotros mismos. Así nos subyugamos a la omnipotencias de la acción (por ejemplo de los mercados).

Ante el poder, cualquier resistencia a él se traduce como provocación.

Vivimos una ideología travestida. Los valores de la antigua izquierda se han desmoronado. Se han perdido en el complejo de las palabras. La derecha no es lo que dice que es, pero la izquierda parece no ser lo que debería.

Vivimos en una democracia desvalida. Una democracia en tránsito. En tránsito ¿hacia qué?.

No todo lo que vemos y oímos existe.

No todo lo que nos creemos es verdad.

LA REFORMA DE LES PENSIONS (Llei 27/2011)

Font: federació de COMFIA de CCOO

Resum pràctic:

A qui NO li afecta la reforma (sempre que es cotitzi en més d’una empresa):

- - Als treballadors/es amb una relació laboral extingida abans del 02/08/2011

- - Als treballadors/es amb una relació laboral suspesa abans del 02/08/2011

- - Treballadors/es afectat per un ERO, acord col·lectiu d’extinció de contractació subscrit abans del 02/08/2011 (encara que l’extinció laboral es produexi abans o després de l’1 de gener de 2013).

- - A les prejubilacions d’abans del 02/08/2011.

- - Als treballadors/es que acabin la seva relació laboral després del 02/08/2011 si es jubilen abans del 31/12/2012.

- - Als treballadors/es amb jubilació parcial abans del 02/08/2011 o persones incorporades a plans de jubilació parcial recollits en acords col·lectius abans del 02/08/2011, fins i tot quan aquesta circumstància es produeixi amb posterioritat al 01/01/2013.

Quin són els coeficients reductors per jubilació anticipada?:

- - Sempre s’apliquen sobre la base reguladora i no sobre la pensió.

- - Si el resultat és superior a la pensió màxima, s’aplicarà un coeficient reductor del 0,25% trimestral sobre la pensió màxima (això només pot passar als 64 anys d’edat, si et jubiles als 65 anys, o bé als 66 si et jubiles als 67).

- - L’edat sobre la que s’anticipa la jubilació i s’apliquen els coeficients serà l’edat ordinària de jubilació (la que s’hauria produït si el treballador/s hagués continuat cotitzant).

Què passa amb els mutualistes?

Sempre que hagin cotitzat abans de l’01/01/1967 es mantenen els mateixos drets que ara (amb 30 anys cotitzats), per tant si cessen voluntàriament se’ls aplicarà un coeficient reductor del 8% per cada any anticipat. Quan tinguin 63 anys els interessarà jubilar-se voluntàriament, perquè tindran un coeficient reductor del 6,5% o del 7,5% per cada any i trimestre, en funció dels anys de cotització (entre 30 i 34 anys un 7,5%; entre 35 i 37 un 7%, entre 38 i 39 un 6,5% i amb 40 o més, un 6%)

La jubilació ordinària:

Per cobrar el 100% de la jubilació tenim tres modalitats:

- - Amb 65 anys i amb 38,5 anys cotitzats

- - Amb 67 anys i amb 37 anys cotitzats

- - Entre 65 i 67 anys amb 38,5 anys cotitzats

La jubilació voluntària:

- - Es pot accedir als 63 anys (nova modalitat)

- - Mínim de 33 anys cotitzats:

- - Coeficients reductors (6,5% amb 38,5 anys cotitzats; 7,5% sense 38,5 anys cotitzats)

Jubilació parcial:

- - Es mantenen les mateixes condicions: 61 anys, 30 anys de cotització i 6 d’antiguitat a l’empresa.

- - Els mutualistes poden accedir als 60 anys.

- - Els jubilats parcial, a l’empara dels acords anterior al 25/05/2010 es poden jubilar parcialment als 60 anys o 60 y 6 mesos, en funció del seu contracte i jornada.

- - La reducció de la jornada mínima és del 25% i màxima del 75%.

Quin és el còmput de la base reguladora:

- Passa de 15 a 25 anys (a raó d’1 anys des de 2013 fins el 2022)

- - Els acomiadats de 55 anys o més que hagin reduït les seves cotitzacions durant 24 mesos podran optar entre 2013 i 2016 al càlcul que els correspongui o 20 anys; i entre 2017 i 2021, el què els correspongui o 25 anys.

- - Compensació dels períodes no cotitzats: Fins a 24 mesos, amb cotitzacions pròpies del treballador/a; fins a 48 mesos, amb el 100% de la base mínima de cotització, la resta amb el 50% de la base mínima de cotització. No s’aplica a treballadors a temps parcial ni als fixes discontinus.

Els becaris:

Cotitzaran a la Seguretat Social com assimilats a l’alta (excepte per atur). Els becaris anteriors a la reforma poden subscriure un conveni especial fins el 31/12/2012 per poder cotitzar un màxim de 2 anys.

La defunció pública ha arribat a Catalunya.-

Feia dies que corria un cert nerviosisme per la Funció Pública catalana. Alguns afirmaven que allò que havia fet el PP a València, les Illes o Castella i la Manxa no ho faria CiU, perquè aquesta era una dreta més educada i moderna, però vés per on, que no només no ha estat així, sinó que vol aspirar a ser la guia d’occident en retallades i desprotecció social.

No sé quants dies durarà un Govern com aquest, segur que molts més del que m’agradaria a mi, tampoc no sé què deuen pensar els votants compulsius en les darrers eleccions autonòmiques i generals, però ara sí que sé que ho patirem i de valent.

Als pobres els volem més pobres!, aquesta podria ser una bona consigna del govern de la Generalitat. El pobres han de patir per poder gaudir del pocs moments de glòria i saviesa que els depara la vida (o sigui, CiU), no pot ser que un treballador estigui a l’alçada del qui mana, com pot ser que un treballadors sindicalista negociï amb l’empresari?, això no, és una desviació que s’ha de corregir!; com pot ser que un empleat públic tingui, a part de poc salari, alguns drets de per vida (laboral)?, tampoc poc ser, se’ls ha de treure!; com pot ser que una persona pobra gasti aigua de l’abastament públic?, això tampoc no pot ser (encara que alguns polítics s’emportin milers d’euros per anar a reunions, a part del seu salari!), doncs bé, tanquem les fonts públiques!, que comprin aigua embotellada perquè és més higiènic i més sa!.

El camí està traçat: desmuntem i venem l’Administració Pública, i com?, fàcil: tots els interins al carrer!, allò que doni diners li venem a bon preu a un empresari!, rebaixem els salaris dels empleats públics (que cobren massa!), no convoquem cap lloc de treball més (d’aquesta manera ningú no voldrà ser funcionari mai més!, encara que vulgui) i de pas intentem carregar-nos als únics que ens toquen els nassos: els sindicats. Per això: fora les subvencions! (no sabem si també les hi trauran a les patronals i als empresaris, per exemple subvencionant cotxes de luxe amb una reducció dels impostos que paguem tots i totes, de la benzina, de l’ús de la visa per dinars familiars, regalets, etc; o directament a empreses perquè es facin rics: com Raynair, per exemple, o amb reducció d’impostos a empresaris i als més rics ...) Ah!, i supressió dels “alliberats” sindicals, que són uns %$%$%$$·, i no es pot permetre.

En realitat es practica l’autoritarisme posant com a excusa una crisi que nosaltres patim i que no hem provocat, es desmantella el poc Estat del Benestar que teníem, i es trinxa la feble democràcia del nostre país.

No sé què ha de passar en el futur més immediat, però de ben segur que els ànims comencen a omplir la pica i quan la pica estigui plena, qui l’aturarà?.

El debat sobre els salaris dels nostres polítics.-

Enceto aquest tema amb la possibilitat de caure en la demagògia de la generalització i del qüestionament de la quantitat en sí, però crec que, amb mesura, és un debat que de manera interessada va sorgint mica a mica en determinats moments de la vida social del nostre entorn. En un moment en què el mileurisme és considerat per molts com una quantitat desitjable i per altres com un tresor, sense tenir en compte que ara tenir en una feina amb un salari normalet (normalet per uns quants, és clar!) i més o menys estable és, o ens volen vendre que és, un privilegi, de tant en tant van sortint algunes dades en els mitjans de comunicació en referència als sous i indemnitzacions dels nostres polítics, com és el cas de les dietes cobrades en l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on es concentren, en 39 càrrecs, la quantitat de 240.000 euros en dietes, a les quals s’han de sumar els salaris corresponents (no per sota del 60.000 euros l’any). Parlat de quantitats pot semblar demagògic i segurament ho és. El debat s’hauria de centrar en les funcions i responsabilitats lligats als salaris, i pel que diuen les notícies, la relació entre la quantitat rebuda per assistir a una reunió i la “responsabilitat” no es correspon amb la feina feta. I encara més en un moment en què les retallades en els serveis públics són enormes. No caldria racionalitzar algunes despeses de la nostra política? O seguirem sufragant als partits polítics a càrrec de la despesa pública?. Ho sento, però és difícil escapar a la temptació de criticar la quantitat perquè sí.

És evident que la política i les formes de fer política han de canviar. Els salaris dels nostres polítics s’han d’adequar al grau de responsabilitat i a la seva dedicació, però també a l’entorn. No discuteixo si un salari de 60 o 80 mil euros o més és molt o poc, segurament està. No entro en el debat sobre si això evitem que els polítics es puguin vendre al millor postor, la realitat ho desmenteix i en tot cas si un polític es deixa comprar, la llei ha de ser molt més contundent amb ell, millor dit, “hauria de ser”, que amb la resta de ciutadans, perquè en teoria el polític ha de tenir un plus que un ciutadà normal no en té, representa l’interès general (o hauria de), i per tant no haurien de tenir cap mena de protecció especial per ser-ho, al contrari, haurien de ser molt més vulnerables en l’aplicació de les lleis, sobretot en cas de prevaricació, abús de poder o corrupció, com ara el cas de l’exalcalde del PP d’un poble madrileny, Villabilla (sí, amb “b” alta), que es va gastar 2000 euros en sms per a entrar en un concurs per guanyar un Porsche. Com deu entendre aquest personatge l’Administració Pública i l’interès general? (a sobre no sabem si després d’enviar quasi 500 sms el va guanyar).

En aquest país hi ha molta gent que es pensa que robant s’és més llest i a sobre que és normal i que va amb la nostra manera de fer. La corrupció és el que ha de sortir a la llum i, per què no, també el patrimoni i els salaris reals que cobren els nostres representants legals, però fins i tot vaig més enllà, també saber a on van quan es posen malalts, a quina escola van estudiar o a on van els seus fills, etc, i així sabrem fins a quin grau aposten per allò que és públic i quan guanyen gràcies a la política (comissions, conferències, empreses, assessoraments, dietes, regalets, etc.). No per xafarderia, com diuen alguns, sinó com a transparència democràtica perquè tothom sàpiga amb qui se les juga i si després d’abandonar la política aquesta persona és més rica o no que quan va ingressar.

Això dels sous és un tema molt sensible, sobretot per a qui en guanya menys que tu.

Sir Artur Mas i la màquina de retallar.-

El llop ha deixat que veiéssim una mica més que les orelles. Ara toca, com diria un altre President de la Generalitat de Catalunya, treure la destral i amagar les tisores. El peatge del milió de votants que aquest diumenge, amb franca alegria, van votar a CiU comença a veure’s. El govern se sent tant legitimat a retallar per satisfer els somnis de tot bon neoliberals que ja ni espera a que se li avanci el PP, se sent tant fort que els posa la catifa perquè l’imitin i així entrar en el ball de “a veure qui fa la retallada més gran”. No només és que el personal funcionari se li retalli el sou, que de per sí ja és una barbaritat, sinó que a més a més, la retallada serà doble, perquè també pujarà taxes i impostos directes, amb la qual cosa, l’esforç serà més gran pels empleats i empleades públic d’aquesta Catalunya deixada a la mà d’uns gestors que només veuen en la Funció Pública una màquina de fer diners. Així que ara ningú no es queixi d’haver votat a CiU!. Tenim el que ens mereixem (i jo crec que no tots).

I ara què?

El dia després d’unes eleccions solen ser plens de preguntes obertes, però en aquesta ocasió en les que les victòries (si és que les han hagut), han estat escasses, tenim per davant un futur desconcertant (i no en positiu), amb un programari del PP ambigu que fa tremolar, una embranzida dels mercats que apunten cap a un Estat del Benestar més escanyolit, i un PP amb les mans lliures per fer allò que li passi pel cap. Entre aquest panorama un seguit de partits d’esquerra, petits però lluitadors, han dibuixat un Parlament espanyol més plural que mai, però també més insuficient que mai (en el sentit de que mai hi havia hagut tants partit representats). Ara toca la reflexió d’aquells que s’han enfonsat, i les reflexions d’aquesta mena sempre són dures i solen ser equivocades, perquè ningú no vol admetre els seus errors, encara que siguin descomunals. La reflexió que inciten els resultats electorals passa per un desgavell de l’esquerra contemporània, per insuficient i per la caiguda esgarrifosa del PSC-PSOE. Ha de preocupar que CiU, a Catalunya, i el PP a les Espanyes hagin tret uns resultats excel·lents. Què ha passat amb el vot dels indecisos?, s’ha anat a la dreta?, què ha passat amb l’abstenció?, com que s’ha quedat sense passar per les urnes, la conseqüència és que li ha donat el poder al PP. I no, no crec que el PP sigui el mereixedor de res, són de la opinió que ha estat la mala gestió del PSOE qui li ha regalat el poder amb un llacet blau. CiU, mentre tant, pot patir el miratge de que les retallades donen pedigrí i suport, però això només es pot explicar com a conseqüència de l’abstenció. Qui pensi que quan més poder tinguin més fàcilment cauran s’equivoquen, i en tot cas, en el cas de que fos així, poden fer tant de mal en el govern que ens costarà molt poder recuperar tot el que ens deixarem i ens deixem pel camí. L’abstenció fa mal a la democràcia. Com a alternativa està el vot en blanc, conegut i poderós. Malament. El producte de tants anys treballant d’esquenes a la població ha fet que la desafecció política sigui el recurs fàcil i volgut perquè la dreta, que tant ha treballat per aconseguir, torni a governar sense cap mena de vergonya. No, no hi ha revolució, no hi haurà marxa enrere. Sense donar la cara, amb noms i cognoms, no hi ha revolució possible. La radicalitat està molt lluny de l’anonimat, es troba en el compromís i en la responsabilitat. També en la possibilitat de l’equivocació i la oportunitat de la rectificació, però aquest és un altre debat que potser encetaré un altre dia.

Per anar acabant. Des de l’esquerra haurem d’anar construint un espai comú, però aquest no es pot alimentar sobre la base de confrontació perquè sí, ni sota la premissa que fer oposició els fa possible regenerar-se. No ho crec. El bipartidisme continuarà estant present durant molts anys. Es retroalimenta a base de les cagades dels altres contrincants, però pot ser que el PP visqui (com ja li va passar a l’Aznar),un temps regalat i que quan tornem a estar d’eleccions generals, la situació econòmica hagi millorat, però no per les barbaritats que haurà fet el Govern, sinó per la situació econòmica mundial. Aleshores el PSOE sortirà com l’opció més esquerrana. Molts s’ho creuran, però serà un miratge. Per això, cal que un immens esforç de generositat perquè els partits petits d’esquerra construeixin el seu ideari a poc a poc, però calant molt en la gent, sota la base de la sinceritat, l’honradesa, el rigor, la humilitat i les bones praxis.

Ens queda un túnel molt llarg i fosc per recórrer, però hi confio en que l’escletxa que s’ha obert amb ICV, acabi amb una manera de fer política caduca i obri un nou panorama on la gent del carrer, la que vota a les esquerres i la que es queda a casa perquè se sent poc representada, s’aixequi per canviar les coses definitivament i doni un gir a la política catalana i espanyola.

Salut i que la força ens acompanyi!.

VOTA ICV-EUiA. L'ÚNIC VOT D'ESQUERRES DE DEBÒ.

PER QUÈ LA SANITAT MAI HA DE SER UN NEGOCI COM PRETEN LA DRETA D'AQUEST PAÍS.-

height:360px; display:block; position:relative; z-index:2">

111 personalidades le dan el último impulso a Joan Coscubiela

Manuel Castells, Jordi Borja, Anna Sallés, Jordi Coca o el ex fiscal anticorrupción Carlos Jiménez Villarejo dan su apoyo al ecosocialista

Elecciones generales 2011 (Font: La Vanguardia)

FELIP VIVANCO

Barcelona

Principio del formulario

Final del formulario

Si Joan Coscubiela, el maratoniano candidato de ICV-EUiA necesitaba un empujón en las últimas horas de campaña, esta mañana se lo han dado nada menos que 111 personalidades de la cultura, del mundo académico. Un total de 25 profesores, 17 catedráticos, 12 directores de cine, teatro y actores, 10 abogados, 6 historiadores, cinco arquitectos, un ninotaire y hasta un maestro chocolatero le han endulzado la mañana al cabeza de lista ecosocialista que no ha querido desvelar cuál es su pronóstico para el domingo, si bien se le ha notado muy optimista.

Además de las diez primeras firmas de personalidades que encabezan el manifiesto "Ara Coscubiela" (Manuel Castells, Jordi Borja, Anna Sallés, Jordi Coca o el ex fiscal anticorrupción Carlos Jiménez Villarejo), esta mañana la lista se ha agrandado con los nombres, por ejemplo, de la cantante y actriz Ester Formosa, de sus colegas Vicky Peña y Francesc Orella, del dibujante FER, de la cantante Big Mama, del reconocido arquitecto Manel Ribas Piera, del catedrático Joan Ramon Laporte o del director de teatro Pepe Sanchis Sinisterra.

Antes de cerrar la campaña esta noche en l'Hospitalet, Coscubiela ha querido dejar en el aire unos cuantos mensajes. Ha echado por tierra la política cultural del Govern de la Generalitat por sus "recortes presupuestarios y sus recortes a la dignidad de los profesionales" y lo ha ejemplificado "con la dimisión de los miembros del CoNCA y del jurado de los premios nacionales de Cultura de 2012.

"Algunos mantienen la idea de que hay que controlar y someter la cultura a los mercados y a los políticos. Algunos, (como el candidato de CiU) Duran Lleida se llenan la boca de Catalunya y de la dignidad pero se cargan sus dos principales instrumentos: la cultura y la educación", ha asegurado.

El candidato ha tenido tiempo para criticar a CiU por los recientes comentarios sobre el creciente número de catalanes que se llaman Mohammed: "No creo que haya muchos Mohammed, pero para quien crea que sí, que piense quién les ha explotado pagándoles salarios bajos".

20-N

Coscubiela: ´Les retallades no reactivaran l´economia

El candidat d'ICV-EUiA considera que els mercats "no són tontos ni gilipolles" (Diari de Girona)

17-11-2011 VOTI AQUESTA NOTÍCIA

Joan Coscubiela. ACN

ESPECIAL 20-N: Candidats |Tot sobre les eleccions

ACN / TERRASSA El candidat d'ICV-EUiA, Joan Coscubiela, ha posat de manifest aquest dijous que els mercats són "cobdiciosos i no tenen ànima", però "no són tontos ni gilipolles" i saben que l'economia no es reactivarà amb més retallades. "Avui la situació dels mercats financers ha confirmat el nostre diagnòstic i la nostra política", ha assegurat en un míting a Terrassa l'ecosocialista, qui augura que la situació fins i tot empitjorarà si, com diuen les enquestes, guanya el PP de Mariano Rajoy. Coscubiela s'ha reivindicat com "el vot més útil d'aquestes eleccions" i ha apostat per una modificació de la Carta Magna: "Si l'Estatut no cap en la Constitució, no queda més remei que reformar la Constitució".

En un dia en què la prima de risc ha fregat els 500 punts, Coscubiela ha argumentat que mesures com la reforma laboral, la congelació de les pensions, la rebaixa dels sous als treballadors públics o la reforma de la Constitució no han servit per calmar els mercats, si no al contrari.

Joan Coscubiela encara la recta final de la campanya electoral -72 hores, segons el seu recompte habitual- amb optimisme. Fins i tot ha dit en to de broma que, si aconsegueix quatre diputats, anirà corrent des de Terrassa fins a la muntanya de la Mola (Vallès Oriental). A més, ha utilitzat la ironia per referir-se al futur de Mariano Rajoy, qui "probablement" sigui president després del 20-N: "Crec que Rajoy, fent honor als seus orígens, ens vindrà a dir alguna cosa així com: 'Españoles, con el gobierno de Zapatero, estábamos al borde del abismo. Ahora hemos dado un paso al frente'". D'aquesta manera, Coscubiela feia referència a un acudit de l'època franquista.

També s'ha remuntat l'època dictatorial parlant de l'oli de ricí per explicar que el PP es "presenta com alternativa" però amb la "mateixa orientació de les polítiques" de retallades socials que ha fet el PSOE. "Amb una diferència: on altres ens proposaven un litre d'oli de ricí, el PP ens diu que deu litres d'oli de ricí. La mateixa recepta però amb més dosi". Si bé en quantitats petites l'oli de ricí es feia servir per les seves propietats curatives, es donava en dosis elevades als presos del règim franquista com a mètode de tortura.

Els ecosocialistes han fet de nou una crida a la participació i a aquells que en altres ocasions van votar el PSC: "Si ha fallat Zapatero, feu fora Zapatero, però no us traïu a vosaltres mateixos. No renuncieu a les vostres il·lusions, als vostres ideals", ha dit el número tres de la llista, Joan Josep Nuet.

El míting ha tingut lloc al centre cívic municipal president Macià de Terrassa, davant d'unes 250 persones.

Manifest del món del treball

PER UNA SORTIDA JUSTA DE LA CRISI

Davant les eleccions generals del 20 de novembre, les persones sotasignats, gent diversa i procedent del món del treball, conscients del que tota la ciutadania ens juguem en aquesta convocatòria, donem suport a les candidatures d’ICV –EUiA encapçalades per Joan Coscubiela, per les raons següents:

El moment que viu el nostre país i el món posen en evidència que les polítiques neoliberals amb les quals s’està afrontant la crisi, encara l’aprofundeixen més. Són mesures d’ajust , injustes i inútils, que opten per les retallades socials i la pèrdua de drets laborals en lloc d’apostar per la recuperació de l’economia i la creació d’ ocupació. Allà on governen, tant el PP i CiU, com el PSOE, estan fent aquestes mateixes polítiques, que fan recaure sobre els treballadors i treballadores els costos de la crisi.

Davant d’aquesta situació, no volem callar. No acceptem unes xifres d’atur del tot intolerables ni podem ser indiferents contemplant com es deterioren els serveis públics, s’amenaça la sanitat, l’educació i la protecció social i es desmantella l’estat del benestar.

No és cert que no hi hagin altres alternatives. Defensem que és possible sortir de la crisi d’una forma socialment justa, amb un nou model econòmic més sostenible i capaç de crear ocupació estable , segura i amb uns salaris dignes.

Hi ha recursos suficients si paga més qui més té i es lluita de forma decidida contra el frau fiscal i l’economia submergida, però perquè això sigui possible cal una reforma fiscal justa i progressiva. Avui, al nostre país, els empresaris/es tributen menys que els treballadors/es i les grans fortunes a penes paguen impostos. Acabar amb aquests privilegis ha de ser una prioritat.

És també el moment d’introduir formes de fer política més participatives per guanyar en qualitat democràtica. Fets com aprovar una reforma de la Constitució sense participació de la ciutadania no es poden tornar a repetir.

No ens hem de resignar i hem de convertir la indignació en compromís. Cal que els treballadors i treballadores participem en les eleccions i fem sentir la nostra veu. Només d’aquesta manera podrem canviar les coses.

Afirmem que el vot útil de l’esquerra és el d’ICV-EUiA, la força política que té propostes per sortir de la crisi, que ha donat suport als Sindicats en la vaga general contra la reforma laboral i que està al costat dels treballadors i treballadores defensant els seus interessos i, amb la ciutadania, lluitant contra les retallades.

Per garantir polítiques d’esquerres i defensar els drets socials i laborals, és necessari que, a tot Catalunya, les candidatures d’ICV-EUiA surtin reforçades d’aquestes eleccions. Les persones que les integren coneixen el món del treball i lluiten en favor d’una societat més justa. Fem-los confiança!

EL PROPER 20 DE NOVEMBRE, DONEM SUPORT A LES CANDIDATURES D’ICV-EUiA QUE ENCAPÇALA JOAN COSCUBIELA

Joan Coscubiela vol ser el portaveu dels drets dels treballadors i treballadores al Congrés

El cap de llista d’ICV-EUiA, Joan Coscubiela, ha assegurat avui durant una roda de premsa en una empresa de Capellades que serà el “portaveu dels drets dels treballadors i treballadores” al Congrés en una legislatura que, ha dit, els temes laborals i socials vinculats a l’amenaça d’una nova reforma laboral i de carregar-se la negociació col·lectiva estaran molt presents en la cambra baixa. Pel seu clar vincle amb el món del treball, Coscubiela ha assegurat que “és evident que puc fer bé aqueta funció de defensar els interessos dels treballadors canalitzats a través de les organitzacions sindicals”.

Per a Coscubiela, que ha rebut el suport de més d’un miler de sindicalistes d’empreses de diferents sectors que han signat el manifest Per una sortida justa de la crisi, “posa de manifest la importància que el món del treball li dóna a aquestes eleccions” i ha remarcat que “no estan disposats a callar”. “Volen parlar donant suport a la coalició que ha demostrat que sempre està al costat dels treballadors i treballadores a les verdes in a les madures”, ha dit Coscubiela.

En aquest sentit, el cap de llista d’ICV-EUiA ha assegurat que “qui signa el manifest i les persones que ells representen saben qui és Joan Coscubiela i amb qui s’estan jugant els quartos si voten a la nostra candidatura i saben fins a quin punt he estat al costat de la gent”.

De fet, els signants del Manifest afirmen que el moment que viu el nostre país i el món posen en evidència que les polítiques neoliberals amb les quals s’està afrontant la crisi, encara l’aprofundeixen més. “Són mesures d’ajust , injustes i inútils, que opten per les retallades socials i la pèrdua de drets laborals en lloc d’apostar per la recuperació de l’economia i la creació d’ ocupació. Allà on governen, tant el PP i CiU, com el PSOE, estan fent aquestes mateixes polítiques, que fan recaure sobre els treballadors i treballadores els costos de la crisi”, denuncien.

Per això, davant d’aquesta situació, asseguren que ni volen callar ni accepten unes “xifres d’atur del tot intolerables” ni poden ser indiferents contemplant com es deterioren els serveis públics, s’amenaça la sanitat, l’educació i la protecció social i es desmantella l’estat del benestar. “No és cert que no hi hagin altres alternatives. Defensem que és possible sortir de la crisi d’una forma socialment justa, amb un nou model econòmic més sostenible i capaç de crear ocupació estable , segura i amb uns salaris dignes”, diuen per la qual cosa acaben demanant el vot i “la confiança” per la coalició per garantir les polítiques d’esquerres i la defensa dels drets socials i laborals

Des de Capellades, a l’Anoia, una comarca especialment afectada per la crisi econòmica, Coscubiela ha volgut visitar una empresa dedicada a les infraestructures industrials que, ha dit, és “un cas pràctic que les propostes d’ICV-EUiA són sèries i absolutament viables”. “L’economia catalana i l’espanyola té potencialitat per crear ocupació, cap sector és obsolet i tots poden contribuir a la sortida de la crisi econòmica”, ha remarcat Coscubiela. Però per això, ha dit, calen polítiques públiques de suport a les polítiques econòmiques i incentius pel sector industrial. “Cal un sector públic potent amb recursos fiscals suficients”, ha afegit.

‘Coscu', el fil roig (EL PUNT AVUI)

09/11/11 02:00 - BARCELONA - SERGI PICAZO

Foto: Josep losada

En Coscu, com el coneix tothom, és nou en política però no és cap novell. A finals dels setanta ja era advocat laboralista i va vincular-se a Comissions Obreres, i d'aquí a un mes, 35 anys després, iniciarà la seva singladura política com a diputat al Congrés. Joan Coscubiela (Barcelona, 1954) serà per primer cop candidat electoral d'ICV-EUiA el 20-N. El seu perfil sindicalista li dóna una imatge més propera al roig que al verd. Es defineix, però, com a comunista? “No exactament. Però sí que em considero fidel a la cultura del PSUC.”

L'aparença de Coscubiela és prou normal. Tan normal que la seva cançó preferida és Mediterráneo, de Serrat. Sembla jove, però té 54 anys i és avi. Baixet, prim, algun cabell blanc, porta ulleres i arrossega una miqueta les erres. És puntual. Té un caràcter emotiu, calent. Ja és un tòpic que s'aixeca cada dia a les sis per anar a córrer. El seu cap bull d'idees i té memòria pels números. És de tracte fàcil: amable, proper i somrient. Fa uns dies es va despertar preocupat perquè un columnista d'un diari barceloní el titllava d'“altiu, irritat i d'una aclaparadora seguretat”. Altiu, segur que no; irritat, amb algunes injustícies; però segur de si mateix, sí, això és cert. Fill de família treballadora; el seu pare va participar en les primeres comissions obreres. Ell segueix ara estirant del mateix fil roig.

Reivindica que no l'anomenem polític o sindicalista. “Sóc professor de dret i milito en un partit”, diu, però des del començament de la campanya insisteix que és “un ciutadà que està fent política de manera temporal”. La seva vida pública va canviar el 1995, quan va substituir Josep Lluís López Bulla –un dels seus referents polítics– al capdavant de CCOO. Va durar 13 anys, fins al 2008. Ara encara presideix la Fundació Cipriano García, vinculada a CCOO. Exlíder d'un sindicat roig i professor de dret laboral a Esade, és compatible? “Cap contradicció. Amb naturalitat.”

Està obsessionat amb el 2.0: sobretot amb el seu Twitter. Fa classes a la Universitat Oberta de Catalunya amb el mestre de la comunicació Manuel Castells, i amb aquestes companyies no és estrany que trobi en les xarxes socials la millor manera de comunicar-se. És crític amb alguns mitjans de comunicació, però mai ofereix cap roda de premsa sense preguntes.

Ara entra en política. En tenia ganes. És militant, feia temps que volia tenir més participació a ICV i té molt bona relació amb Joan Herrera. En un primer moment, la cap de cartell havia de ser la diputada Dolors Camats. Però finalment la direcció d'ICV va arribar al consens d'optar per Coscubiela. Ja té preparada la maleta.

A Madrid, al Congrés, hi té dos grans objectius: lluitar contra la crisi econòmica i l'atur –apostant per la intervenció de l'Estat en l'economia i una fiscalitat més progressiva– i frenar la desafecció amb la democràcia –més referèndums i reforma electoral proporcional–. Interpel·lacions directes des de i cap al moviment dels “indignats” i el 15-M. Tanmateix, no cau en la trampa de considerar-se “cap portaveu dels ‹indignats›”.