El tupé d’en Mario Monti
No diré res que la gent no hagi conegut abans a través dels mitjans de comunicació. La reunió de dimarts passat a la subdelegació de Govern ha anat a millor, sobretot per les infrastructures facilitades als i les assistents i per la comitiva (a part del subdelegat del Govern i el delegat de Govern de la Generalitat: un secretari d’estat, un director general de la Generalitat, el de les Elèctriques d’Espanya, representants del Govern francès, etc.). Ha millorat perquè ens van oferir la possibilitat de connectar-nos a un aparell de la traducció simultània (francès-català). Fins ara portaven un traductor que a cau d’orella li anava traduint a en Monti als qui no es dirigien a ell en francès, perquè a Girona encara queda gent que sap utilitzar aquesta llengua (no sigueu, si us plau, malpensats), i ens van obsequiar amb un interessant power point transmès des del canó més gran que he vist mai, el qual escalfava l’ambient com una estufa. L’espai continua quedant-se petit, les cadires dels convidats menys il·lustres continuen sent unes de ben incòmodes de PVC (no sé si s’escau a una estratègia concreta) i fins i tot l’aire condicionat va ser insuficient per aquella colla de persones que, per sort, i tinc un nas molt fi, puc certificar que eren persones que practiquen l’art de la netedat i la bona presència.
Suggeriria, de cares a l’estiu, engegar abans l’aire condicionat i facilitar una mica d’aigua als assistents (unes pastetes i un cafè, o refrescs ho trobaria massa agosserat, però es podria estudiar).
L’escenari, en resum, es podria descriure de la següent manera: a un costat els partidaris de la MAT (no cal dir qui eren) i a l’altra banda el contraris. Una anècdota: en el grup dels partidaris es va colar una infiltrada (jo crec que per equivocació es va seure on no tocava).
Abans de començar l’acte formal van treure a l’”espanta periodistes”, una figura que s’encarrega de fer fora als mitjans de comunicació amb insistència i devoció.
Les conclusions de la reunió ja les coneixeu. Només m’ha sobtat un parell de coses: la primera, que en Mario Monti va dir que racionalment i des del punt de vista i els criteris que determina la N-1 (que desconec) la interconnexió no estava justificada, sempre sengons l’informe, per després treu una colla d’argument per justificar-la, aquells que sí que han sortit als mitjans de comunicació. En aquest punt us faré una confessió per evitar malentesos: jo vaig ser un dels que va prescindir de la traducció simultània i sempre hi ha la possibilitat de que fos l’únic que ho hagi entès així. Encara que no ho crec. El que està clar és que no hi ha cap estudi sobre les necessitats energètiques a nivell local ni tampoc a nivell de Catalunya.
La segona qüestió que em va cridar l’atenció va ser el tupé del sr. Mario Monti. Creieu-me: espectacular, quasi com la caricatura d’Elvis amb el nostre representant a l’Eurovisió: en Txikiliquatre.
La propera vegada que torni a Girona, fixeu-vos-hi.

El medi ambient

La proliferació de profetes sobre el canvi climàtic i el medi ambient, fins i tot com a negoci, com a moda que comporta més consum i que ajuda a les empreses a sentir-se com aquella persona adinerada i burgesa, de no fa tantes dècades, que sortia de missa i donava la pia almoina, no acostuma a cridar-me l’atenció.
De fet, el discurs sobre el medi ambient sol tenir poc a veure amb el gruix central del problema. Sempre es presenta adornat, com formant part d’una nova religió mediàtica, és això del quedar bé. Políticament tampoc s’ha encertat gaire, en el sentit d’emfatitzar, de donar prioritats a la “cosa verda”, però sense acabar d’explicar els perquès.
Diguem-m’ho clar, els únic interessats en defensar que es mantingui en condicions el medi ambient del nostre planeta som nosaltres, els humans, Els humans entesos com a espècie, com a animals que viuen en aquest planeta, en el nostre únic univers. A l’anomenada Mare Terra no l’importa gens tornar a l’època dels volcans, la glaciació o la destrucció nuclear, perquè ella sempre tindrà algun tipus de bitxo, o no, pul·lulant pels seus espais naturals, siguin nocius o no per algunes de les espècies existents.
El problema principal que tenim els humans d’aquesta etapa de la humanitat és el nostre grau d’insolidaritat vers les generacions futures, no és una qüestió d’ara, perquè els humans continuarem vivint, més o menys, com fins ara, el problema vindrà pels nostres descendents: com els deixarem el planeta?, tindran aigua per veure?, podran menjar pa?, no sé. El problema no és si podran o no anar a esquiar o que el turisme de platja desaparegui perquè el desglaç del gel dels pols polars faci desaparèixer, per exemple, Venècia. Aquests són d’altres problemes, d’una altra índole (econòmics, socials, culturals). Però no, el problema real no és aquest, el problema és que malbaratant els recursos naturals hipotequem la vida dels que vindran després. Quan no hi ha aigua, ni blat, l’economia turística passa a cinquè pla.
Diguem llavors les coses clares: contaminar el planeta surt a compte, com sempre, per alguns, però no surt a compte pels qui demà no es podran defensar del que hem fet avui. I aquests són els nostres néts, els familiars que encara no existeixen que de ben segur se’n recordaran de l’ADN humà que va fer possible aquell espai vital que hauran heredat.
La prioritat quina és?. Si avui no hi ha aigua podem fer vàries coses, per exemple no regar els camps de golf i no omplir les piscines privades. Algú n’ha fet el càlcul d’això?. També es pot prohibir conrear productes propis d’una zona de regadiu en una zona de secà, o prohibir malbaratar l’aigua regant sense cap mena de control. A partir d’aquí es poden fer més coses i quan ja no tinguem aigua, és evident que s’ha d’anar a buscar. L’home no pot viure sense aigua. No anem a comprar quelcom quan ho necessitem?.
És curiós que mentre que a Occident hem anat sobrats d’aquest recurs, no ens ha importat gens que a l’Àfrica, per exemple, tinguessin greus problemes per aconseguir-ne, encara que sigui de nul·la qualitat, i que provoqui malalties diverses. Un altre fet curiós, la Coca-cola arriba fins tot allà on no hi ha aigua, allà on no existeix l’aigua de boca. Doncs si és així, perquè no podem transportar-la. La deixem perdre pel camí?. Aquest debat, per posar un exemple, es dona en circumstàncies de vaques grasses, quan ningú no tingui aigua per a viure, fonamental per la supervivència humana, després es faran barbaritats i tothom mirarà cap a un altre lloc. No és millor actuar quan encara queden recursos suficients?.
Per què no es crea una xarxa hídrica europea com es crea una xarxa de gaseoductes, una xarxa elèctrica ...
El debat pel medi ambient no és d’ara, ve de lluny, però el discurs si que està canviant. Som nosaltres, les persones, els humans, els primers interessats en la subsistència del planeta, a ningú més l’interessa. Si acabem per destruir-la, quan sigui, en sortirà una altra cosa, potser, fins i tot, l’experiència d’una espècie humana no es tornarà a donar en milers d’anys, però de ben segur, si és que la nova espècie que pugui sortir s’acaba de convertir en quelcom semblant a nosaltres, després de milions d’anys, es tornaran a preguntar pel mateix que ens preguntem ara. Vés a saber!.
Ara discutim sobre el preu de petroli, però continuem anant en cotxes que consumeixen molt i contaminen més, però no estem disposat a pagar per un recurs que fins ara teníem quasi gratis. L’aigua és un bé que l’Estat hauria de patrimonialitzar, i si no al temps. Qui tingui aigua per veure en el futur tindrà tant de poder com qui ara té petroli per a refinar. Serà molt barata de produir, gratis, i molt cara de distribuir i vendre. Un negoci rodó que de ben segur que algú ja ha començat a treballar, per això serà imprescindible que l’Estat en sigui el propietari.
Això doncs, el medi ambient ens interessa a tots si volem continuar ocupant aquest planeta. Si no volem continuar vivint aquí no passa res, continuarem amb el suïcidi col·lectiu. Tampoc no és just que bona part de la responsabilitat dels Estats ens la vulguin encomanar a nosaltres. Nosaltres podem contribuir, però són els Estats qui han de prendre les mesures per intentar apaivagar les nostres imprudències temeràries, perquè sempre hem sabut què estàvem fent i sempre ens ha donat el mateix. En realitat som uns passotes col·lectius.

En defensa dels més febles. La mainada.

Llegeixo amb molta tristor com les persones més menudes, els nenes i les nenes, les persones que més protecció necessiten, continuen patint la pobresa que acompanyen als seus pares.
Una societat com la nostra no es pot permetre el luxe de continuar treballant amb els mateixos paràmetres econòmics que fa més d’un segle. Quan diem que el nostre sistema productiu és caduc i que l’aposta per un salari digne i unes condicions de treball adequades és fonamental per la nostra economia solem cometre un error cabdal, ens oblidem que darrera de les economies familiars hi ha mainada que pateix directament les conseqüències de la nostra pobresa.
Hem viscut una època de vaques grasses, d’una dinàmica consumista falaç on el crèdit a canvi de quasi res se’ns era presentat com la canga del segle. No sé qui ha estat més incaut qui deixa diners o qui els rep. Quan hipotequem l’endeutament de les famílies també estem hipotecant el futur de la nostra societat. Una societat que presumeix del “pan para hoy” està condemnada a la fam. I en aquesta circumstancia sempre reben els més vulnerables, i d’aquests, quan parlem de col·lectius diana, solem oblidar-nos dels més petits, aquells que sense els adults no poden defensar-se, aquells que no poden reivindicar, aquells que no són ni conscients de la seva situació. Aleshores generem un estat d’ànim molt perillós, quan el futur no només és incert sinó impossible, aquest estat emocional es va fussionant en l’ADN de les generacions que no veuen possible millorar la seva situació, o el que és pitjor, veuen que viuen pitjor que abans i fins i tot pitjor que els seus progenitors. L’herència de tot això és una crisi dels valors d’una societat en democràcia, és també on es genera el caldo de cultiu per a la desafecció, quan es perd el sentit de la oportunitat, quan es menyspreen les institucions, quan el que va calant és el despreci, aquell rar sentiment del qui no té res a perdre. Aquest és el panorama d’una societat malalta. Una societat que necessita comprometre’s amb els qui, en un futur no molt llunyà, han de portar les nostres empreses i les nostres institucions. No pot ser que en el nostre país no s’eradiqui la pobresa, perquè crec que tenim tots els mitjans possibles per aconseguir-ho. Potser això també serveixi de reflexió per als nostres polítics.

Quan Hobbes i Maquiavel s'alien (3a. part i última)

En ocasions el concepte de bondat, fins i tot "la bona educació", es confonen amb el de debilitat. La bondat, però, és la fortalesa que té qui sap controlar el seu caràcter, les seves passions -fins i tot les baixes- i fa possible acostar-se a una mansetud. Diuen que la bondat és una inclinació natural per fer el bé, jo crec que és fruit d'una profunda reflexió personal que porta a algunes persones a cultivar-la després d'haver arribat a la conclusió de la bondat de les seves oportunitats.

De la bondat també s'ha dit que és una virtut. No m'interessa. La bondat no es deté a analitzar les causes, sinó que intenta comprendre les circumstàncies sense esperar justificacions ni explicacions, i procurant sempre una reacció que conduexi a una "veritat" (concepte del qual ja n'he parlat). La bondat també pot tenir tendències "suïcides" (en el sentit d'una destrucció parcial) en buscar allò que és bo dels altres sense desestimar la visió del que és pitjor, la qual cosa relega a un segon pla. En aquest estat s'acosta molt a la ingenuïtat. Però ser bondadós tampoc no té res a veure amb ser "tou" i condescendent amb les injustícies o indiferent, al contrari, s'és enèrgic i exigent i no es respon ni a insults, crítiques destructives o al despreci davant de qui volen tractar-lo així.

La manca de bondat és conseqüència de l'egoïsme, de la mesquindat i de l'absència de valors positius, també de la ignorància, la inseguretat en un mateix i la por. Qui li manca bondat se sent més segur cultivant la desconfiança, el rencor i la divisió. S'atura a intentar anul·lar als seus adversaris i s'acosta a qui preveu poder treure profit.

D'aquestes 3 petites lectures pseudofilosòfiques en treuria algunes reflexions:

1) Qui ens legitima per actuar?

2) Quina és la nostra responsabilitat en un afer?

3) Creiem en els projectes col·lectius, oberts, plurals i integradors o només és literatura?

4) Quina és la nostra voluntat per fer?

5) Quin són els nostres vertaders valors?

6) Fins on arriba la nostra "independència" i "llibertat"?

7) La democràcia i l'ètica dels objectius és inseparable de la democràcia i l'ètica dels mitjans?

8) Es pot construir solidaritat i coorperació sense començar pels qui tenim més propers?

9) Quina és la nostra capacitat per desenvolupar els nostres compromisos?

10) Què hem fet per arribar a on som?

Fins aquí les meves minúscules reflexions sobre la naturalesa humana.

Quan Hobbes i Maquiavel s’alien (2a. Part)

La mentida és sempre un acció conscient contra la veritat. El fenomen de la veritat és un acte que condemna la relació entre el bé i el mal. Si la veritat no és mai absoluta, de quina mena de veritat parlem?. El concepte no és senzill d’explicar, des del punt de vista gnosgeològic té una certa semblança al concepte infinit, per tant, evitaré entrar en aquest terreny. La veritat té a veure amb la forma com es construeixen els arguments per poder arribar a una conclusió concreta, per tant la veritat es pot mutar i convertir-se en mentida i viceversa. Però, què és el què realment és?. Tot depèn de la relació que hàgim construït al voltant d’ella. En una altra categoria, per exemple, en les relacions humanes, les mentides solen construir-se sobre fets aparentment vertaders. Qui les practica, a vegades, se les acaba creient i aleshores les converteix en fets immutables, per tant són persones abocades a viure en un món irreal que han de reconstruir contínuament. La mentida és la veritat del covard, perquè és incapaç d’assolir un nivell mínim de maduresa intel·lectual i emocional per poder viure en un món que no comprèn i per tant cal transformar. El Príncep de Maquiavel n’és un exemple de la literatura que els mals polítics intenten aplicar a la seva petita quotidianitat. És un reacció de poca envergadura moral. Sobretot perquè els imitadors del Príncep no solen tenir la seva talla creativa.
És normal trobar-se personatges patètics al nostre voltant que es creuen posseïdors del poder d’estar per sobre dels altres, ells són els qui es pensen amb el dret de terminar, segons quines circumstancies (d’altra banda sempre que això els afavoreixi), el que convé fer o no. S’exerciten en restar la capacitat de reflexió a les persones del seu voltant. Tenen, a vegades, l’art de la persuasió i en determinades ocasions prenen càrrecs de cert poder dins les institucions. És aquí quan entra en lloc l’art de les paraules, unes paraules mesurades i construïdes a mida de les persones que les volen escoltar, persones que actuen deixant anar les baixes passions incapaces de reaccionar davant les temeritats a canvi de presumptes premis que solen arribar, quan arriben, tard i malament, perquè no sempre el que es promet es pot complir. L’estudi de l’ètica contextuaritza aquests casos en determinar el grau de responsabilitat col·lectiva quan es practica allò de “la finalitat justifica els mitjans”.
Hi ha tres elements singulars que no se solen tenir en compte. El primer és el temps; el segon és més circumstancial: la responsabilitat; i el tercer és impredictible: les conseqüències.
La conjugació d’aquests tres factors solen portar, d’entrada, a un clímax, erroni de gratuïtat, és a dir, d’haver aconseguit sense cap cost el fi proposat. En segon terme apareixen el dubtes, en determinades ocasions, fins i tot, els remordiments (a valgut la pena?, ha estat equilibrat el cost?, què hem deixat pel camí?). Durant un període de temps indescriptible (perquè depèn dels casos), apareix una mena de parsimònia que es confon amb una aparent sensació de pau, d’equilibri, però és quan apareix la reacció, és a dir, les conseqüències, i per tant, la por i el caos que van construir la traïdoria. És el moment del desequilibri, és el moment de la manifestació del vertader estat de la qüestió. El temps situa les coses al seu lloc, la responsabilitat passa la factura adequada i la gravetat de les conseqüències depenen de la dimensió moral i de la resolució final.

Continuarà ...

Quan Hobbes i Maquiavel s’alien (1a. Part)

La naturalesa humana sempre ha estat motiu d’estudi per part de la filosofia. És habitual vestir-la d’una certa moral que ens ajudi a entendre les dificultats de composar un escenari suficientment panoràmic per abastar tota la condició humana, però també hi ha hagut alguns intents per despullar-la de tot judici moral o ètic, entès des de la perspectiva de tradició catòlica europea, com ha estat el cas de Nietzsche.
La història de la filosofia ha fet prou evidents els avenços sobre aquesta doctrina de caràcter més moral que sociològica, i ha sabut trobar uns límits raonables als elements teòrics que descriuen comportaments i actituds humans.
En aquest sentit s’ha fixat molt en els individus, fins i tot separats de la col·lectivitat. Una col·lectivitat poderosa que continua necessitant d’un model o pauta de comportament que els faci sentir segurs. Aquest és el paper del líder, amb múltiples i complicades vessants on la psicologia ha sabut detectar diferents patologies que fan del líder la possibilitat dels extrems.
Aquest equilibri natural de la naturalesa humana s’ha de reconstruir contínuament, de manera incessant, sense descans possible, perquè és condició de tot ésser humà buscar allò anomenat felicitat. Aquí és quan entra Maquiavel, fins i tot en les societats més modernes o en qualsevol organització social. Només quan es treballa per un objectiu simple s’és capaç de superar l’individualisme, però fins i tot així, sempre hi la “temptació” (i sóc conscient de que no és un vocable desprovist d’intencionalitat moral), d’intentar deslligar-se del grup per evidenciar un relleu, alguna cosa més que ens faci ser diferents dins de la col·lectivitat. Aquest conflicte entre la relació individual i col·lectiva no ha estat resolt per cap estructura social coneguda. És, moltes vegades, una permuta falaç del nivell dels interessos individuals a favor d’uns tercers. Aleshores apareix Hobbes per domesticar els nostres instints. Què preval en les nostres societat actuals?: una aliança inconscient, però estratègica entre el domini del llop i la justificació dels mitjans. La conclusió sobre aquest procés és l’autodestrucció. Només quan el lideratge és suficientment fort i cohesionat sobre totes les estructures socials, els homes i les dones caminen per aconseguir un únic i senzill objectiu. És exactament el mateix que passa en un partit de futbol: els interessos individuals s’uneixen, de manera momentània, per aconseguir un fi concret: fer un o més gols. Per tant conèixer els límits de la condició humana és important per poder dominar la nostra naturalesa com a éssers humans.
Un camí del tot equivocat pel pragmatisme corrent seria qualsevol tipus o expressió d’idealisme, això sí, sempre des del punt de vista de la incoherència entre el que es fa i es diu.
L’element més comú de la naturalesa és, malgrat que no hauria de ser així, la baixa passió, o dit d’una altra manera: la traïdoria. Normalment sol ser fruit de la covardia, de la inseguretat i de múltiples incapacitats inconfessables que fan possible la unió de tot allò que, raonablement, ens hauríem d’avergonyir si ho haguessim de confessar en privat. Sempre es sol vestir amb la mentida.

Continuarà ...