12 de juny: Dia Mundial contra el Treball Infantil

Malgrat la mal anomenada vaga de transportistes, avui també és un dia important per denunciar les pèssimes condicions de vida, i també de treball, que prop de 200 milions de nens i nens menors d’edat pateixen arreu del món.
Ja ho vaig dir en un altre comentari anterior en el meu bloc que la mainada és la part més desafavorida de la pobresa dels grans. La única manera de sortir d’aquesta situació és amb l’obligació de tots els governs per l’aposta ferma i garantida per una educació de qualitat per aconseguir la seva exclusió de la pobresa i el retorn i al recuperació de la seva condició d’infants.
Tenir un dia especial per a reivindicar alguna cosa no té cap sentit, això s’ha de fer dia rera dia, tot i així val la pena recordar quins són els drets de les persones, d’entre elles també de la mainada, no sigui que ni tan sols no es recordi ni per un sol dia.

Una altra directiva europea restrictiva sense la intervenció sindical
No anem pas bé!. La intenció d’ampliar la jornada laboral fins a les 65 hores setmanals i la imposició de no limitar aquestes hores quan es tracti d’un contracte temporal de menys de 4 mesos ens ha de fer reflexionar a tothom. Quin és el model econòmic o social que defensa aquesta Europa?, Quin són els estats i quina és la concepció d’aquests sobre el mercat de treball?, Qui es troba legitimat per deslegitimar als sindicats?, Quina es la vertadera intenció del legislador que desregula les condicions de treball?.
Aquesta nova directiva europea, que es pretén aplicar sense la participació dels sindicats, contempla un clar retrocés en les normatives laborals actuals. Introdueix el concepte d’hores no treballades quan tens un torn de 24 hores i descanses entre mig (per exemple: les guàrdies del personal sanitari o dels i les conductors d’autobusos o de camions). Aquesta ha estat una conquesta sindical a Espanya que ens ha costat molt d’esforços i ara, d’una sola tacada, ens la treuen.
La Directiva no ha de tenir, avui en dia, una repercussió directa a Espanya, però obre la porta a posteriors modificacions en funció del color polític del govern de torn, ja que seran els Estats qui decidiran si ho apliquen o no.
En fi, tota una barbaritat que espero que la CES, en representació dels sindicats europeus, sàpiga actuar amb tota la contundència que es mereix.

Estandeflació
S’entén per estanflació quan l’anomenada cojuntura econòmica es situa dins d’una situació inflacionària i al mateix temps hi ha un estancament de l’economia mentre que la inflació continua creixent. Segons diuen els economistes de llibre és el pitjor escenari en que es pot trobar un país.

I jo em pregunto, com hem arribat fins aquí?.
Durant molts anys hem viscut una època en que era fàcil aconseguir diner, les entitats financeres no posaven grans inconvenients, els calerons estaven a l’abast de tothom i a sobre teníem uns interessos molt baixos que ens permetien endeutar-nos encara molt més i consumir, consumir i consumir, i a no estalviar res perquè no val la pena.
Aquest procediment que acabo de narrar és conegut per tothom, però el que no se saps tan bé és que aquest és la recepta per combatre la deflació, que és quan els preus dels béns i serveis cauen.
Curiosament això ha passat combinant quelcom diferent que fa pensar que aquesta terminologia ja no és adequada per a la situació actual. La deflació apareix quan els preus baixen per la manca de demanda. Però és dona el cas que mentre que tenim un nivell d’inflació altíssim i en augment, hi ha alguns sectors, com l’habitatge, el transport, la pagesia, etc. que han de vendre per sota del preu de cost, és a dir, viuen la seva particular deflació en mig d’un procés d’estanflació que sembla que va camí d’una recessió.
Per això el terme desacceleració descriu millor la situació de la nostra economia. Primer perquè situa l’alentiment, el fre a la bogeria anterior; segon perquè no tots els sector han entrat en “recessió”; tercer perquè es posa de manifest la manca de polítiques públiques adequades i posa de manifest la poca inversió en termes socials que s’ha fet quan la iniciativa privada era això, simplement privada, per tant poca despesa social..
Posaré un exemple de deflació: una persona es compra un pis per un valor determinat, contracta una hipoteca per quasi el cost total del pis i ara, després de la puja dels interessos de la seva hipoteca decideix que no la pot pagar i es vol vendre la seva propietat, quan la posa al mercat es troba que el seu valor ha baixat un 20% i que no té ni per pagar el que li queda d’hipoteca..

Alhora de controlar la inflació ho tenim complicat, perquè la moneda no depèn de nosaltres, no podem devaluar-la, així que estem en mig d’una estandeflació.

"Pendientes"

El cas de l'amonestació a l'Hipercor de Girona per dur unes arrecades massa llargues m'ha fet pensar immediatament en el pla d'igualtat que CCOO va signar el passat 21 de maig amb l'empresa El Corte Inglés. He hagut de fer una mica de memòria i mirar l'acord signat per la secció sindical de CCOO d'aquesta empresa on s'especifica clarament que aquest pacte no inclou a cap empresa del grup, entre elles Hipercor, per tant, no li afecta, desgraciadament, el pla d'igualtat signat per CCOO.

Estar clar que no està ben vist per alguns "iluminati" dur arrecades massa llargues, potser per allò que sobre gustos no hi caben les disputes, però a mi em fa l'efecte que no és una qüestió estètica, sinó més aviat una qüestió estàtica i m'explico: una concepció estremadament retrograda sobre les condicions de treball i una manca de cintura considerable que fa de la imposició la única estrategia possible en l'organització del treball, sobretot en una empresa que ha practicat una estratègia antisidical històrica i que no ha entrat encara, però ja ho farà, en una concepció democràtica també en les relacions laborals.

Dur arrecades pot dur-te a la conclusió que és com portar unes manilles invisibles. Encara algú pensarà que no és per tant, que no s'han posat a retallar fandilles, ocurrència practicada per una coneguda residència d'altres contrades.

Si no ho aturem tot pot arribar!

En defensa de la filosofia

Segueixo amb preocupació les darreres intencions de modificar l’assignatura de filosofia al Batxillerat. Aquest no és un tema qualsevol, com tampoc és un tema en exclusivitat del món acadèmic (sigui qui sigui el seu nivell), és un tema profund i pervers que té a veure amb una cosa tan important com elemental: la concepció que tenen els legisladors sobre la població on apliquen les lleis.
La filosofia, que en realitat és la mare de totes les ciències i els sabers, dedica al nostre enteniment armes segures i impossibles de corregir com és l’enteniment, la capacitat crítica, l’argumentació, la capacitat de crear, de fer propostes, de veure móns i per tant perspectives diferents, és a dir, crea la possibilitat de construir un argumentari cerebral suficientment potent com per fer ciutadans i ciutadanes amb capacitat per decidir unipersonalment, amb fortalesa per pensar les coses abans de prendre decisions, capacitat per no deixar-se influenciar, capacitat per enraonar i preguntar-se pels què de les coses. La ciència es pregunta per com, la filosofia afegeix el per què.
Aquest sentit crític, d’autoconeixement, de lliure arbitri és el que no volen que tinguem, en conseqüència és la manera de fer de la ciutadania en general, xaiets que es poden utilitzar a plaer, deixant només a la “selecció natural” la capacitat de sortir-se’n d’aquesta trampa i fer minoritària uns coneixements i una capacitat que haurien d’haver-se convertit en universals. Però és vist que no interessa gens. Aquest és el nostre model de societat, volem gent que no pregunti per què, simplement faci les coses quan li diuen, volem persones manses que no donin la feina d’haver-nos explicar, que no qüestionin les nostres accions, per això descuidem la filosofia i de pas garantim una minoria que decideix per nosaltres.
La reducció d’hores d’aquesta assignatura no ve d’ara. Jo seria partidari no només de fer-la obligatòria a tots les batxillerats, sinó d’introduir-la en els dos darrers cursos de l’ESO (i és igual que un sigui de lletres o de ciències, això és una ximpleria!). La filosofia, que en aparença, com diuen els més detractors, no serveix per a res, és precisament tot el contrari, serveix per a tot i molt més del que molts es pensen, tant que es vol reduir-la a la mínima expressió.
Una de les coses que m’ha sobtat d’aquesta qüestió és l’estacament intel·lectual de les nostres facultats (sempre amb les mateixes assignatures i continguts), amb el seu silenci. On són els intel·lectuals en la nostra societat?. Sóc de la opinió que a part d’uns grapat de filòsofs del s. XX ens hem quedat aturats en el s. XIX. Això no ens ajuda gens, perquè la filosofia ha de ser la clau que ens obri les portes a la modernitat i que ens ajudi a construir una societat millor, però està clar que això, de moment, només ho veiem uns quants.

Signat a Girona el primer acord sobre gestió de la diversitat a l’empresa de tot l’Estat espanyol

CCOO va signar ahir un projecte pioner a Catalunya i a l’Estat espanyol, l’únic també, d’aquestes característiques a Europa, el que vol dir també del tot el món.
Es va signar amb l’Escorxador del Gironès, d’on abans d’ahir es va escapar una vedella prou espavilada que travessà tot Girona fins a Pedret amb la única intenció d’escapar d’una mort segura (suposo jo, sí és que aquest animalots tenen intencions).

L’acord es va signar entre el gerent de l’empresa i els màxims responsables del sindicat (el nostre secretari general de Catalunya, el responsable d’Immigració de la CONC, per la Federació Agroalimentària de Catalunya i el nostre delegat a l’empresa). A l’acte també va estar present el secretari general i d’organització del sindicat intercomarcal Agroalimentari i jo mateix com a secretari general de la Unió Intercomarcal de les comarques gironines. Mostra també de la importància que té per nosaltres aquest acorrd.

Aquest acord que us deia, sense referents enlloc, és un pas de gegant en l’atenció a les persones immigrades, des d’una concepció absolutament igualitària , que té com a objectius atendre i informar sobre els drets i deures d’aquest treballadors i treballadores des d’una perspectiva modèlica quan al coneixement dels diferents drets i coneixements necessaris per a treballar en el nostre país amb dignitat, com és la llengua, el saber quin Estat del benestar tenim, la flexibilització del temps de treball, etc.
Per tant és un acord que pretén normalitzar el que hauria de ser normal. Com explicita l’acord: es vol integrar els treballadors i treballadores estrangers en una situacío d’igualtat efectiva i de no discriminació; es vol augmentar i millorar la competitivita de l’empresa a través d’una gestió dels recursos humans adaptada a la realitat d’origen de la plantilla; vol facilitar la integració social i laboral de les persones estrangeres i ajudar a mantenir la cohesió social; i vol millorar la qualificació i la qualificació professional dels seus treballadors i treballadores, salvaguardant els seus drets personal com un factor positiu per al propi desenvolupament empresarial.

Per aconseguir tot això s’ha acordat regular el sistema de selecció de personal, adoptar un pla de gestió de la diversitat que reculli l’ajuda i l’assessorament en relació a l’educació, habitatge, sanitat, etc., que es farà a través del Centre d’Informació de Treballadors Estrangers de CCOO (CITE-CCOO), es crearan mediadors per atendre conflictes de convivència, s’impartirà un mòdul formatiu per als quadres de l’empresa sobre com gestionar la diversitat, s’establirà un pla de formació lingüística que garanteixi el coneixement de la llengua catalana, s’analitzaran les necessitats en matèria de formació professional i la prevenció de riscos laborals, s’utilitzarà una flexibilitat personalitzada del temps de treball per permetre la conciliació de la vida personal i professional, s’adequaran els permisos, retribuïts i no retribuïts, a les circumnstàncies geogràfiques i els mitjans de desplaçament, es crearà una comissió d’avaluació i seguiment de l’acord, es farà una anàlisi de la mobilitat dels treballadors i treballadores i en el cas de desavinent s’acorda la implicació del TLC per prevenir i solucionar divergències.

Com veieu un acord digne de ser imitat per la resta de les empreses, no només les gironines, sinó també les del tot el món.

El Dia Mundial per la llibertat d'expressió i l'Estatut del periodista professional

Avui 3 de maig ha passat quasi desapercebut el "Dia Mundial per la llibertat d'expressió", prova ingrata de la situació en què es troben els i les professionals de la comunicació que no controlen el medi on exerceixen la seva professió, com qualsevol altre treballador o treballadora.

Fa anys que des de CCOO s'està reivindicant la necessitat d'un Estatut per aquests professionals, però sempre s'ha quedat en el tinter o al forn dels idearis polítics i mai s'ha fet realitat, malgrat les múltiples promeses dels governs de torn.

El periodisme professional és un dels oficis més precaris que existeix. Ho continuo preguntant cada vegada que veig com els diferents mitjans aposten per la precarierat dels seus treballadors; ho continuo constant quan veig l'enorme rotació de llos de treballs i com els professionals de la comunicació veuen, cada cop més, precaritzar els seus llocs de treball. Sempre que puc els pregunto, i vosaltres quan us mobilitzareu per reivindicar unes millors condicions de treball?. Sempre acabo pensant que aquests enormes professionals tenen per bandera una immensa vocació per l'ofici i una paciència infinita.

Avui s'ha fet public un manifest per denunciar la seva situació i també la situació de la informació en general. Ja fa anys que els mitjans de comunicació, el propietaris i vertaders controladors de la informació, tenen una mena de pacte tàcit que els permet vendre informació com una mercaderia qualsevol, per això la coincidència entre els diferents mitjans per la selecció d'allò que es considera notícia o no fa tuf. La denúncia expressa d'aquests assalariats de la comunicació és clara: les agències d'informació no poden segrestar la llibertat de premsa ni qüestionar els drets dels professionals. Unes agències d'informació que gestionen lliurement la informació són sinònim de maduresa democràtica. C0m diu Derrida: encara ha d'arribar la democràcia, una democràcia per arribar.

Amb això només s'aconsegueix la destrucció de la pluralitat informativa i la generació d'una inflació democràtica de la informació, aquella que reclamen els seus professionals: plural i de qualitat, per això és necessària una llei que defineixi els drets i els deures dels seus treballadors, però també els límits de les agències d'informació.

La informació ha d'estar al serveis de la ciutadania i no ajuda gens, a la democràcia, el seu control o manipulació.

Esperem que en aquesta ocasió, el partit que ha defensar un Estatut del Periodista professional compleixi aamb la seva paraula i l'aprovi al Parlament.