El polvorí del Marroc

No sóc partidari de fes cas a tot el que s’escriu, però en aquest cas vull fer ressò d’un article publicat a Le Monde Diplomatique (núm. 155) aquest mateix setembre i signat per l’Ignaci Ramonet i que m’ha facilitat un bon amic del sindicat.

En ell descriu la situació d’una jove estudiant universitària de 20 anys d’edat que ha estat arrestada, torturada i humiliada per la policia per haver participat en una marxa de protesta contra el règim dictatorial del Marroc. Va ser arrestada amb divuit companys més i traslladada a una famosa, per sinistra, comissaria..
Segons la informació de l’articulista, Zhara Budkur, la noia estudiant ha estat obligada a romandre despullada, durant dies, davant dels seus companys mentre tenia la menstruació. En aquests moments es troba en vaga de fam, com alguns dels seus companys, i es troba en estat de coma.

Aquesta és una d’aquelles situacions en que els mitjans de comunicació, no sé per quins interessos, simplement calla, no li interessa, i no sé mai per què.

Es denuncia també la pràctica per part de la policia marroquí, molt ben narrada per cert en una obra titulada “Mort accidental d’un anarquista” i ambientada en l’època franquista, de llençar pel forat de l’escala, en aquest cas des d’un tercer pis, al jove Abdelkebir El Habi que es troba en cadira de rodes amb una fractura vertebral.

Hi ha també 18 estudiants en vaga de fam ingressats a la presó de Bulharez des del dia 11 de juny, alguns dels quals no poden estar-se drets, pel seu estat de feblesa extrema, alguns tenen vòmits de sang, alguns s’estan quedant cecs i fins i tot n’hi ha en estat de coma, els quals han hagut de ser hospitalitzats.

Els familiars dels estudiants empresonats han estat declarats en rebel·lió i alguns d’ells han estat apallissats.

Això, amics meus, està passant al costat de casa nostra, només a 14 km de les nostres fronteres i amb el silenci de les nostres autoritats.

Fa més d’un any que al Marroc es viu un esclat generalitzat de protestes socials contra la carestia de la vida, contra els abusos governamentals, insurreccions campesines, etc.
El dia 7 de juny d’aquest any una pacífica manifestació contra l’atur en la ciutat de Sidi Ifni va ser tan brutalment reprimida que la ciutat es va convertir en un vertader camp de batalla, amb barricades, edificis cremats, etc.

És cert que s’ha obert una comissió parlamentària, però sembla ser més una estratègia per cobrir amb un vel el que està succeint que per trobar les causes reals dels conflictes i posar-ne solucions.

Aquesta és la situació del nostre país veí, però sembla que les potents economies i democràcies europees fan com van fer quan a Espanya teníem a Franco com a inquisidor.

Los girasoles ciegos. A propòsit del jutge Baltasar Gárzón.

Ahir vaig anar al cinema a veure una d’aquells films que faran història i que haurien de tenir un gran èxit.
Ha estat una sort que hagi coincidit amb el debat que ha suscitat el jutge Garzón, com a mínim ara es sentirà parlar del tema.

Sembla increïble que continuem posant pals a les rodes a retrobar-nos amb el nostre passat!. Això demostra el tipus de país que som i el tipus de democràcia que practiquem. Crec que som l’únic país europeu que intenta fugir del seu passat amb l’excusa moralista i irracional de no obrir velles ferides.
Jo crec que malgrat és tard, aquest és un bon moment per explicar amb claredat i sense pors que l’únic govern legítim, el republicà, va ser enderrocat per un cop d’Estat i que la nostra anomenada transició va deixar molt que desitjar en la seva “aparent” aposta per redreçar les coses en el nostre país. I explicar-ho sense por. Explicar que la nostra Constitució va aprovar com a bona una bandera que no era legítima, que era la franquista, i que molts no veiem com a nostra, precissament pel passat i el simbolisme que té!, i que també es va aprovar un inme franquista (i sort que no té lletra!), jo encara me'n recordo quan de nen cantava allò de "Franco, Franco tiene el culo blanco ..."
Por ser obrir velles ferides vol dir posar les coses allò on han de ser, no només posar els colors a qui van practicar la barbàrie i el faixisme sinó posar a l’abast de les nostres Lleis aquelles persones, encara vives, perquè paguin pel què van fer. És que això només ho veiem normal si es tracta d’Argentina, Xile o amb els nazis?. És que els franquistes, amb els seus aparells de repressió i de control, no van practicar el genocidi, la violència, la tortura, la violació, etc.?

“Los girasoles ciegos” es basa en una novel·la que porta el mateix títol escrita per l’Alberto Méndez que no comentaré. La “peli” en qüestió narra un dels moments més abandonats i oblidats de la nostra història i per això, a part de que està molt ben feta, ha de formar part del nostre patrimoni en la memòria que alguns encara ens intenten robar.
No us explico l’argument, perquè l’heu d’anar a veure, però posa de manifesta quina mena d’Espanya van trencar els colpistes i quina ens van deixar. Després d’una guerra terrible que va durar, de manera incandescent, quaranta anys, amb gran repressió i enormes limitacions de les llibertats i drets públics i personals.
És molt important que la gent més jove sigui conscient del què va passar al nostre país. A nosaltres ens han educat per mirar cap a un altre costat i és del tot imprescindible que els nostres intel·lectuals, en totes les facetes de la creació, posin en el lloc que pertoca de la nostra memòria, les enormes i constants barbaritats que l’exèrcit i la societat feixista van fer amb el beneplàcit de tothom, Església inclosa.
No podem oblidar. Hem de recordar i intentar recuperar la dignitat negada durant tant de temps, fins i tot en aquesta democràcia nostra, de totes aquelles persones que van viure aquella època de la nostra història, algunes d’elles, cada cop menys, encara vives. Aquelles qui són els testimonis directes i irrefutables de la barbàrie, la persecució i la intransigència de tot allò que fos considerat perillós pel règim dictatorial franquista i els seus àmbits d’influència social.
Avui vivim aquesta herència, i pel·lícules com aquestes ens fan reflexionar sobre qui som i d’on venim.

No dubte i aneu al cinema a veure-la!

No és cap comiat, és una salutació després de les vacances d’estiu

Ara fa dies que no he penjat res al meu bloc i l’he deixat una mica abandonat (el racó de lectura no, que per això han estat vacances!). No hi ha res com començar a demanar disculpes a qui s’hagi connectat i ha trobat el mateix comentari. Escriure pels altres sempre és una aventura, perquè tu vas dient coses i esperes que els altres t’entenguin, o com a mínim que els obris noves curiositats, o simplement que els distreguis.
Aquest dies m’he anant trobant gent (amics i coneguts) que m’han preguntat que per què volia deixar de ser secretari general i sobretot què faria després. A tothom li he dit el mateix: el càrrecs són sempre momentanis i cal saber deixar-los amb la mateixa normalitat com els has agafat. La gent hem de començar a entendre com a fet normal que les persones normals prenguin decisions normals. La llàstima és que moltes vegades es confongui sindicalisme amb política. El sindicalisme té molt a veure amb la política, però un sindicat no és un partit polític. I sort que és així, perquè nosaltres representem a tots els treballadors i treballadores que, des d’una visió general i democràtica sobre la igualtat, la equitat, el progressisme social, treballem per una societat més justa i per què no, per aconseguir una vida millor, útil i plena. Amb això no vull dir que la política no sigui una activitat (que no professió!) lloable, com fer de sindicalista.
Pel que fa a la segona qüestió: què faré a partir del mes de novembre quan celebrem el nostre Congrés i deixi la secretaria general?. Aquest és un espai que entra en l’esfera íntima i personal i que està en vies de decisió. Però que ningú no es preocupi. Els i les sindicalistes ens devem a la pràctica del dia a dia i a un altruisme demostrable i difícil d’explicar en poques paraules. Des del meu punt de vista personal els sindicalistes hem de ser molt humils i honestos en allò què fem, hem de ser conseqüents i sobretot coherents amb allò que diem, pensem i després fem. Em sento més que satisfet amb la feina feta!.
Del que ha anat sortint en els diaris locals, als quals els agraeixo el respecte que m’han demostrat, m’agradaria explicar alguna cosa que crec que heu de saber, sobretot aquells i aquelles afiliades a les comissions obreres de les comarques gironines, si és que esteu interessats i interessades.
El primer que m’agradaria dir-vos és ben senzill: gràcies. Gràcies per haver-me donat l’oportunitat de representar-vos. Ho he fet, i encara ho faig, amb orgull, il·lusió i responsabilitat.. És, certament, com he dit en vàries ocasions, un vertader privilegi estar al capdavant del nostre sindicat i una gran responsabilitat també la d’haver de representar-vos a tots i totes vosaltres. Em sento molt satisfet i orgullós.
En segon lloc explicar-vos per què he pres aquesta decisió, aquesta de no tornar-me a presentar com a secretari general a les comarques gironines per un segon mandat. No em sento cansat, ni desanimat, ni res d’això, crec que és el moment de fer un tomb. És necessari canviar algunes coses importants i fer-les d’una altra manera. Canviar les formes de treball és important; aprofundir en el treball en equip també; evitar les capelletes és indispensable; saber delegar amb convicció, sinceritat i confiança, entre altres coses per salut mental, ens fa ser més eficients; mostrar un caràcter dialogant i no tancat i ser tolerant, és necessari per dirigir qualsevol organització, és més que una simple qüestió de principis, és ser lleial al nostre projecte, a la nostra afiliació i al nostre Sindicat; ser tenaç en les conviccions, però flexible alhora de prendre decisions, ens fa més forts i justos; ser austers amb els diners dels altres (dels afiliats i afiliades) és una obligació; ser coresponsable de la feina dels altres forma part de la feina; ser discret i fins i tot amable, no és un signe de feblesa, al contrari; saber escoltar i atendre amb respecte a les persones és una qüestió de dignitat i totes aquestes coses són del tot insuficients si no s’acompanyen d’un equip de treball adequat, respectuós, honest i treballador. Crec que tot el que el podia fer durant el meu mandat amb les persones que tenim en aquest moments a la nostra organització ja ho he fet, per tant, considero que és bo, pel bé del nostre Sindicat, que ara n’agafi el relleu una altra persona que comparteixi els valors de l’honestedat, el gust per la feina ben feta, l’equilibri entre la tolerància i la coherència de la nostra trajectòria sindical, la insubmissió a les injustícies socials, la fortalesa en la negociació, que practiqui la convicció i la persuasió, la màxima lleialtat al nostre projecte, que rebutgi la intolerància, els personalismes, els passadissos i les prevendes, que gestioni amb escrupolositat els béns dels altres, etc.
Sé que els delegats i delegades al nostre Congrés ho sabran fer molt bé i escolliran el millor o la millor secretària general possible.
Durant aquest mandat de més de quatre anys he tingut molt clar que el més important és i ha estat intentar resoldre els problemes dels treballadors i treballadores de les comarques gironines i portar amb dignitat les comissions obreres en totes les institucions om som presents. Estic plenament satisfet de la feina feta. Ens convé un canvi. Un canvi que m’agradaria veure en el nostre proper Congrés del mes de novembre i que no té a veure amb la secretaria general, que és un càrrec, com totes les altres responsabilitats que l’acompanyen, important però que és un mer instrument al servei de la classe treballadora de les comarques gironines. Em refereixo, més aviat, a les coses vertaderament importants per un sindicat com és CCOO i tot allò que representa. Vull dir en donar protagonisme real a les persones afiliades a les nostres empreses, que es traslladi en un debat obert i profund sobre les nostres formes de governar en un moment econòmic tan difícil i peculiar com el que viurem durant els propers quatre anys; un debat intens sobre els nostres límits i els nostres potencials; un debat sostingut i constructiu sobre les necessitats que tenim a les comarques gironines en el món del treball, un debat pensat per trobar solucions a les necessitats de les nostres comarques. Per tot això és indispensable que el nostre Sindicat sàpiga adequar-se a la realitat que l’envolta i per això és del tot necessari que els treballadors i treballadores afiliats a CCOO de les empreses gironines s’impliquin en els debats congressuals, però sobretot que s’impliquin en la direcció que ha de tenir el nostre Sindicat.
Els treballadors i treballadores de les comarques gironines afiliats i afilades a CCOO saben que el Sindicat és un instrument que tenen al seu servei, per això s’ha de practicar l’austeritat en els recursos i s’ha d’obrir les portes a que nous delegats i delegades entrin a treballar en les diferents estructures del nostre Sindicat. Ara que estem en època de congressos és el moment de fer-ho. És una molt bona oportunitat que no heu de deixar passar!.
Convençut de la fortalesa de les CCOO, restaré, com sempre, a la vostra disposició i quan deixi de ser el vostre secretari general, des d’allà on estigui, intentaré també ajudar-vos en tot allò que em sigui possible.

Rebeu una forta abraçada!

Una medalla per Abajo España

No, no és cap proclama antiespanyolista. Ni una paròdia sobre Espanya. De fet ni el títol és del tot meu, és una inspiració del meu cunyat, però em faig la següent pregunta: què hagués passat si en comptes d’Abajo s’hagués dit Arriba?. Ja era del tot confós veure un esportista a les Olimpíades amb un “Abajo Esp”. No vaig poder frenar en el meu cap una altra imatge. Suposo que són coses de l’atzar. I és que no anem bé. No anem bé amb la inflació, amb el nostre Estatut, amb la fiscalitat, amb les hipoteques, ni amb l’IPC, ni .... amb tantes coses més que ara que se’m comencen a acabar les vacances he pensat que aquesta medalla olímpica representava aquest esperit contradictori i subtil que tenim a l’Estat espanyol i a Catalunya.
El nostre món continua com sempre, malgrat el miratge de l’abaixada dels preus dels carburants, si quasi em feia il·lusió omplir el dipòsit!. El nivell de cinisme internacional i nacional és enorme.
Guerra, totalitarismes, fam ... i nosaltres amb anuncis ambientats en el Tibet. Si és que queda “gïai” i sona a progre. Sort que tenim les Olimpíades per poder mirar cap a un altre costat.

Les administracions i els conflictes de les escombraries

Darrerament, a les comarques gironines, han anat creixent un seguit de conflictes laborals que tenen a veure amb les condicions de treball, però també amb la relació amb la manera com algunes administracions locals han externalitzat els costos del servei de la neteja viària i semblen haver abandonat un dels principis bàsics de tota administració pública, que és la d’oferir un servei de qualitat als seus conciutadans.
Les administracions locals han de replantejar-se en quines condicions contracten empreses per fer els serveis essencials per als seus municipis, però no entrant en la pràxis, que jo crec equivocada, d’intentar comprar un servei a un preu irrisori , fins i tot sabent que el preu ofertat no pot, de cap de les maneres, assumir el subjecte contractat. M’explicaré millor: quan es licita un servei per part de qualsevol administració l’acaba guanyant qui ofereix el preu més competitiu de totes les ofertes presentades. Evidentment hi ha empreses que juguen a la baixa per després traslladar la pressió dels treballadors a la respectiva administració i justificar, d’aquesta manera, un increment del preu del contracte. L’Administració, sigui la que sigui, hauria de descartar dels seus concursos les pliques que tinguessin un preu exageradament baix, perquè segur que no es correspon a la realitat, i hauria també que preocupar-se de quina empresa es tracta i quines són les condicions de treball i salarials dels seus treballadors i treballadores. Aquesta ha de ser una responsabilitat de les administracions que mai s’haurien d’haver despreocupat de la sort de persones que treballen pel seus municipis. Tenen una certa responsabilitats de la qual no haurien de fugir.
Tenir un bon servei de recollida d’escombraries no és barat (per la maquinària, per les despeses de personal, etc.), però és fonamental per la imatge que donen els nostres municipis i per la responsabilitat que tenen les administracions en servir als seus administrats, és a dir, a les persones. Un ciutadà qualsevol entendrà abans una puja en el servei de recollida d’escombraries, si aquest és eficient i de qualitat, que, per posar un exemple, qualsevol taxa que pugui tenir un ajuntament.
Diguem les coses pel seu nom: les administracions no podem mirar cap a un altre costat quan han escollit l’empresa més barata del mercat. És irresponsable, evidentment poc eficient i a la llarga més costós.
Si a les comarques gironines tinguessim un altre plantejament en aquests afers us ben asseguro que conflictes com els que estem vivint darrerament no es tornarien a produir. I per cert, em consta que hi ha municipis que han començat a adonar-se’n del problema i es replantegen intervenir directament en el conflicte, gestionant, com ha de ser, aquest servei sota estrictes criteris d’interès públic.
Espero que al final alguns polítics-gestors d’algunes administracions locals es donin compte que gestionar l’administració amb criteris d’empresa privada no serveix, ni tan sols per contractar el servei de neteja viària.

Qui no corre vola

Fins ara hem viscut en un model econòmic declarat manifestament insostenible. Les estructures que sustentaven un cicle expansiu han esdevingut un castell de sorra que amb la calor i l’anada i tornada dels sobrepreus, com si de les onades es tractés, ha començat a trontollar les expectatives de creixement per tot el 2008 i també el 2009. Jo no em crec a aquells qui diuen que de tot això no sabien res, que no era previsible i que res no es podia fer.
En els darrers anys a Espanya hem construït més habitatges que França i Alemanya juntes, evidentment amb una població més petita. I això que per si sol ja és estrany se li ha d’afegir que a la compra-venda d’habitatges les nostres targetes de crèdit han anat, i suposo que encara més, del morat al vermell, i amb un preu del diner molt barat que ha contribuït a una taxa d’estalvi familiar pràcticament irrisoria. Això sí, sembla que aquest tipus d’arguments ha molestat a la cúpula dels empresaris gironins, que mentre s’han omplert les butxaques de diners han fet com si res i ara comencen a demanar la intervenció de les administracions per continuar omplint les guardioles una mica més. Jo estic en contra de facilitar recursos a qui està ben ebri i amb la panxa ben plena després d’un tiberi de tants anys. Sobretot tenint en compte que els treballadors i treballadores han viscut enganyats sense veure ni un duro dels beneficis empresarials. Això sí, s’ha treballat molt i s’han guanyat molts diners, però ningú no els ha regalat res, només faltaria!.
Però ara venen temps difícils i els riscos, ens diuen, s’han de compartir. Quina societat la nostra!.
Ara, la culpa de tots els mals la tenen la Xina i la Índia, que vés per on, volen tenir cotxes, menjar carn, tenir telèfons mòbils, etc. i això fa que pugin els preus de les matèries primeres, que creixi l’especulació financera i totes aquestes coses que avui ens expliquen els analistes econòmics del moment.
Sort tenim que el Banc d’Espanya hagi reconegut que la culpa de la descontrolada inflació no la tenen els salaris, si això fa molts anys que ho diuen els sindicats serioros. Que baixin els impostos indirectes i les taxes i s’apliqui una política fiscal redistributiva més justa i equitativa!, però és clar, això fa mal als qui tenen més, i d’aquesta manera els riscos i les despeses les repartim millor. Una altra bestiesa del nostre sistema!.
Diu un important analista econòmic que les males llengües pronostiquen que Iran serà atacat per Israel i el totspoderos EEUU abans del novembre d’aquest any. Si això passés ha de ser abans de que plegui l’actual president Bush, i això pot provocar un increment del barril del petroli al voltant dels 200 dòlars per les conseqüents restriccions de producció.
Amb aquest panorama tampoc sembla que el biodièsel ens hagi d’ajudar gaire, el perill d’una pressió a l’alça dels aliments (com ara els cereals) pot provocar una reacció de relaxament per part dels productors de petroli i per tant incentivar encara més un petroli més car.
Per això només ens queda una solució possible: estalviar. Estalviar en energia i estalviar en actius (per petits que siguin). Això, és evident, refreda l’economia, però en pot salvar d’algunes familiars. El problema està en les rendes més baixes que tenen, com sempre, molt poc marge de maniobra.
Hi ha qui diu que ve un altre món. Només espero que no sigui pitjor i que n’aprengui dels nostres errors.

Dijous 26, jornada de mobilitzacions a Girona

Ahir va ser un dia d'aquells per recordar com a exemple de la més pura expressió de que el conflicte social és més viu que mai a les comarques gironines.

Pel dematí es van manifestar , davant de la Subdelegació del Govern de l'Estat a Catalunya, els i les empleats públics de l'Administració de l'Estat per a reivindicar una millora de les seves condicions de treball i la garantia de no perdre més poder adquisitiu. S'ha de recordar que l'Estat és una de les pitjors Administracions alhora de pagar als seus treballadors i treballadores.

També es van concentrar els treballadors i treballadores del Capabro, en aquesta ocasió al centre que té a l'Espai Gironès de Salt, per exigir la necessitat de poder conciliar la vida laboral i personal i poder aplicar el que, simplement, diu la Llei. Va ser una concentració de mig miler de treballadors i treballadores i sindicalistes de CCOO.

Per la tarda coincidien dues manifestacions importants, de quasi un miler de treballadors i treballadores cadascuna: la primera encapçalada per la Hoteleria a Lloret que reclamen un conveni just i unes taules salarials iguals per a tota Catalunya. La marxa es va fer davant dels ulls expectants dels turistes i va acabar amb els parlament, a megàfon obert, dels líders sindicals de CCOO.

La segona, a la mateixa hora, i a Girona, es va rebre als treballadors de la neteja de Torroella de Montgri, que estan de vaga per reivindicar unes millors condicions de treball i l'Ajuntament els ha respost amb una esquirolada demencial. Van arribar caminant, cansats, però encara amb força, des de Torroella fins a la Plaça del Vi a Girona i després fins al Departament de Treball.

I després diran que el conflicte social no continua viu!