El canvi climàtic i les conseqüències en l’ocupació

La CSI ha redactat un manifest on reclama polítiques innovadores per aconseguir un acord socialment just i responsable respecte a les qüestions que tenen a veure amb el canvi climàtic. Jo sóc força escèptic en aquestes coses perquè si durant la guerra del Golf es van gastar 5 o 6 vegades més diners dels necessaris per a eradicar la fam al món, i ara tots els governs omplen de diners a qui ens ha portat a una situació tan greu de crisi econòmica, no crec que cap estat estigui per la labor. Com va dir un president impresentable: això passarà, si passa, quan ja portem anys morts. Aquesta és la frase que podria resumir la filosofia general dels qui mouen les garrofes de veritat.
Aquest manifest expressa la posició del moviment sindical internacional davant de l’acceleració del canvi climàtic, les seves conseqüències econòmiques i socials i la inestabilitat econòmica actual, posant sobre la taula la manca de compromís real que impedeix regularitzar i que fomenta el lliure funcionament d’una economia de mercat que ja sabem de què és capaç i que vol deslegitimitzar el bon governa de la globalització que volem i no la que ells volen i estan imposant.
El canvi climàtic no només és una responsabilitat moral, ho és també econòmica i social, però també política, que determina l’herència que hem de deixar a les futures generacions, perquè es tracta d’això , de posar en joc el futur de la humanitat. Encara que si ho mirem fredament, som la única espècie que hem estat capaç de fer veritables aberracions amb la natura i ara la natura ens passa la seva factura. Com sempre, amb aquesta extensa experiències d’externalitzar els costos, també ara s’intenta no haver de pagar-la, ja ho faran uns altres.
La cosa és greu, perquè els primers qui pagaran aquesta malversació del sentit comú són, com sempre, les persones més vulnerables que són les que paguen el preu de les irresponsabilitats dels altres.
Necessitem un nou model productiu i de consum que sigui sostenible, i ara, com apunta la CSI, és un bon moment per aconseguir transformar la societat per una altra de millor. El text demana que les mateixes actituds que s’ha posar en marxa per abordar la crisi financera es podrien aprofitar per a beneficiar la creació d’una ocupació anomenada “verda” i ajudar al món a afrontar en condicions el canvi climàtic. Però ja dic, no crec que estiguin per la labor.

La declaració completa (i en castellà) la podeu trobar en la següent pàgina (només són 16 planes): http:www.ituc-CSI.org/IMG/pdf/No_45_-_Anexo_-_tradeunionsClimateChange_CP14_ES.pdf.

L’informe de la CSI: 91 sindicalistes van ser assassinats durant l’any 2007.

L’informe anyal de la Confederació Sindical Internacional sobre les violacions que es cometen en contra dels drets sindicals, ha donat com a resultat una deplorable tendència a l’empitjorament de les condicions en què els treballadors i treballadores d’arreu del món desenvolupen les seves tasques com a representants dels treballadors i treballadores. Una tendència que posa de manifest el fort impuls d’alguns països per a la destrucció dels sindicats organitzats i un sever increment de lleis que van en contra dels drets sindicals, que afavoreixen la violència i la intimidació impune vers els sindicalistes.
On més s’han assassinat a sindicalistes ha estat a Colòmbia, seguida de Guinea amb 30 i Guatemala amb 4.
L’Informe, que ha estudiat el cas de 138 països, ha posat de manifest l’acord entre els legisladors i els empresaris per robar als treballadors i treballadores dels seus drets legítims a defensar-se i exigir drets.
També s’han empresonat a 73 sindicalistes, dels quals 40 a l’Iran, 14 al Marroc i 7 a Birmània. Hi ha hagut amenaces i tortures, a més a més de milers d’acomiadaments indiscriminats i improcedents de treballadors i treballadores d’arreu del món.
Recorda també que la Unió Europea també ha practicat l’antisindicalisme amb els casos com “Viking” i “Laval” (ja comentats anteriorment en aquest blovc).
L’Informe insisteix en la preocupant tendència d’empitjorament de les condicions de treball i els drets de les persones i explica que molts governs s’han pronunciat a favor d’una interpretació molt àmplia del “servei públic” per a negar el dret de sindicalització i a la negociació col·lectiva, sobretot en el sector públic.
També remarca un important increment de la repressió dels governs contra els treballadors i treballadores del sector de la comunicació.
Si voleu llegir l’Informe complet el podeu trobar a: http://survey08.ituc-csi.org/survey.php?IDContinent=0$Lang=ES

Greus violacions dels drets dels treballadors i treballadores a Jordania

El darrer Informe que ha presentat el CSI sobre normes fonamentals del treball, posa de manifest la greu situació en que es viu i treballa a Jordania on es continua negant el dret a sindicalització, sobretot en el sector públic, als immigrants, el servei domèstic i del sector agrícola. Les regles del joc d’aquest capitalisme salvatge són diferents en funció del país on estem. Penseu que els consumidors i els inductors d’aquesta situació som nosaltres mateixos, de manera inconscient, és clar, i els propis empresaris d’aquí que deslocalitzen la producció per guanyar més diner. Sona fort, però és així. El pitjor de tot és que si aquesta mainada no treballés, encara que en condicions d’extrema penositat, estarien morint-se de gana. Segur que hi ha més solucions que no pas posar-los a treballar i negar a tot un país el dret a l’educació, la salut i una vida més digna. A canvi utilitzem l’argument del peix que es mossega la cua: si ara els fem fora de les empreses es moriran de fam ells i les seves famílies. Les condicions del treball infantil són un un dels aspectes més preocupants Primer perquè són els més febles del sistema, no es poden protegir a ells mateixos, i segon perquè marquen el futur d’un país. La mainada no pot treballar en condicions de treballs forçós, però ho fa. Els més petits treballen a l’agricultura, al servei domèstic, la construcció i en les anomenades Zones Industrials de Preferència i l’Informe assenyala que el salari d’aquesta mainada, per més de nou hores de treball diàries, no arriba ni al salari mínim interprofessional del país (desconec la quantitat, però segur que és una misèria).
La descripció de les condicions dels treballadors i treballadores són del tot nefastes. Al Govern de Jordania i als responsables directes d’aquesta situació (multinacionals, especulardors de la força del treball, etc. se’ls hauria de caure la cara de vergonya, si en tinguessin, és més haurien d’estar a la presó. No es pot consentir que la pràctica habitual i generalitzada d’un país sigui la violència, les llargues hores de treball no remunerades i les continues violacions dels drets més elementals. Ara fa pocs dies feien un programa al canal 33 sobre les condicions de treball de les dones immigrades a Jordania, denunciant també aquesta practica continua d’abusos a les dones asiàtiques que venen a treballar en el servei domèstic que ratllen l’esclavisme, per no dir que ho és en tota regla.
A Jordania, curiosament, està prohibida la discriminació per raó de sexe i origen, però la segregació professional és més que una evidència, és una pràctica consentida pel Govern.
Aquesta situació de semi-esclavitud ha estat denunciada pel CSI i he cregut convenient fer-ne una mica de difusió per saber què va passant també pel món.

La declaració de Washigton. Declaració sindical davant la Cimera del G20 sobre la crisi.

Aquesta declaració comença amb una descripció molt negativa del panorama econòmic mundial actual. Jo crec que no és una bona introducció, per innecessària. M’explico: cal buscar solucions als problemes actuals i no ajuda gens alimentar una situació de crisi amb la descripció de com hem arribat fins aquí. Els responsables de la crisi saben molt bé com ha començat i qui l’ha provocat. Entenc que una declaració conjunta del sindicalisme mundial necessita d’una descripció d’arguments a escala mundial. El més important de la declaració és la manifestació global del sindicalisme mundial a un context econòmic a escala mundial. És obvi que aquesta pot servir de reflexió contextualitzadora, però no aporta cap solució, sino més sensació de descontrol que és el contrari del que crec necessitem en l’actualitat. Els grans analistes econòmics internacionals ja saben quin ha estat el camí, no cal espantar més a la gent, hem de buscar les solucions, que no són fàcils ni úniques. Segurament no són els sindicats qui han de cercar les fórmules per a superar-la, ara bé, sembla força provable que no arribin a un consens real sobre la qüestió, així que cal fer créixer el coneixement i la consciència global de que el sindicalisme internacional a escala mundial és la única solució de realisme possible per a encarar el futur de l’economia a escala mundial.
Tampoc no em sembla bé dir que a aquesta crisi se li ha sumat l’increment dels preus dels aliments i de les matèries primeres. Estic convençut que han estat dos símptomes més de la mateixa malaltia: l’avarícia que ens han dut fins aquí.
Dit això em sembla just reivindicar el paper dels sindicats en el govern dels mercats a nivell global, perquè les conseqüències de tot això les acabarem pagant els treballadors i treballadores arreu del món, fins i tot aquells països on les seves economies comencen a emergir i no és just que a sobre de pagar no puguem estar allà on es decideixen les garrofes.
Aquesta és una crisi que ja s’està convertint en una crisi de l’ocupació (a les comarques gironines tenim alguns exemples: Torras Papel, Aconda ...), i el més curiós de tot és que anem a rescatar als culpables de tot això (les empreses financeres i les entitats bancàries), que són, a més a més, qui han acumulat més beneficis que ningú durant els darrers anys.
No estic tampoc del tot segur que una part de la solució sigui la de nacionalitzar els bancs, perquè quan les coses tornin a anar bé, que tornaran!, segur que els estats se’ls tornen a vendre i a privatitzar. És inacceptable la nacionalització de les seves pèrdues quan no s’han sociabilitzat els beneficis. I fins i tot en aquest cas hipotètic de que els beneficis empresarials (de tota mena) es puguin sociabilitzar en el futur, crec que seria bo considerar quin model econòmic necessitem i volem i quin és el paper dels estats en tot aquest afer. Potser no cal nacionalitzar, sinó internacionalitzar. Tot en un marc de drets i de deures, amb major control i amb les regles de joc ben clares.
Estic, en canvi, molt d’acord en que aquesta crisi marqui la fi d’un mercat financer sense regulació. És necessari un meticulós i exhaustiu control per part dels governs i de les entitats governamentals i internacionals sobre aquest mercat que tan males passades ens està fent. Recuperant, d’aquesta manera, el control a gran escala i la seva estabilitat i tornar a la creació d’ocupació estable i amb drets arreu del món.
Com a receptes s’assenyala el retall dels tipus d’interès, la inversió en infraestructures per a estimular l’augment de la demanda i de la productivitat (jo suposo que també s’hauran de reconstruir polítiques sobre l’estat del benestar, perquè només fent infraestructures ajudem, i poc, el present, però continuem hipotecant el futur). També es proposa el desenvolupament de les energies alternatives (sense especificar en mans de qui) i noves mesures fiscals (progressistes i més justes socialment) amb un augment de la despesa pública.
Quan es demana que s’ha de garantir no tornar a viure una crisi com aquesta crec que s’entra en el camp del fictici (es poden posar mesures però no sé si es poden impedir perquè depèn de moltes coses i aquí entra en joc la política i la classe política en general. Quan els països aposten per governs de dretes la medicina ja sabem quina és, i quan a nivell internacional es permeten governs corruptes, autoritaris i assessins, no sé qui és més canalla, qui ho fa o qui ho permet.
Combatre la desigualtat és no permetre el funcionament de governs com els de Ruanda, bona part dels països africans, gran part dels països asiàtics, i com no els de l’Amèrica Llatina (Colòmbia, per exemple).
Sóc escèptic sobre les cimeres, perquè de moment no han servit per a gaire, únicament perquè la majoria dels països facin la seva o per fer un bonic document que ningú no compleix després.
És el moment, estic del tot d’acord, d’invertir en les persones i de fer més i millor inversió pública.
El sindicalisme internacionals continua demanant la garantia de que els bancs centrals siguin públicament responsables (no sé què vol dir exactament això) de les seves accions, garantir una supervisió activa, fer un paquet de prohibicions sobre algunes operacions bancàries, sotmetre les inversions a normes nacionals i perquè no internacionals, millorar la protecció dels i les consumidores, combatre el curtplacisme de les empreses, modificar la fiscalitat, etc.
Combatre, en definitiva, la crisi amb justícia redistributiva. La congelació salarial no és cap solució, és una part més del sistema malalt de la nostra economia. Es necessita un nou model econòmic i de creixement, una fiscalitat progressiva, responsable i justa que es dirigeixi en contra de les acumulacions de capitals i de les especulacions, perquè no contribueixen gens al creixement de les economies.
És necessari enfortir la dimensió social de la globalització i garantir l’aplicació de les normes universals per part de les empreses multinacionals.
Com es veu tenim molta feina. Nosaltres podem començar també per endreçar el nostre propi país. Després tenim la Unió Europea, amb aquells individus que escriuen aquelles directives tan apassionades i nefastes per als treballadors i treballadores. Després ve la resta.
Quasi res!.

Insinuacions i una mica més (resposta a l’article d’opinió de l’amic Joan Vila). Article publical avui al Diari de Girona .

És evident quin és el nivell de l’estat actual d’una part de la opinió empresarial de les comarques gironines. És una llàstima, però és així. Diré però, que les persones que sí que es poden donar per al·ludides són, per exemple, la consellera Mar Serna, el Director del SOC, Joan Josep Berbel o el mateix president de la Cambra de Navegació i Comerç de Girona, per citar-ne alguns exemples. Podria citar declaracions recents sobre la validesa de la formació i els seus beneficis i bondats per part de la mateixa Patronal (la gironina, la catalana i l’espanyola), també d’economistes i intel·lectuals, polítics de tota mena i evidentment sindicalistes a qui la opinió pública en general consideren persones sensates i amb prestigi social i intel·lectual demostrat, persones que diuen tot el contrari del que diu l’articulista, i el mateix podria dir sobre aquesta tendenciosa percepció sobre l’absentisme laboral, en contra de la pròpia realitat i de les pròpies dades de la Seguretat Social (en general recomanaria la lectura del bloc del catedràtic Vicens Navarro, les publicacions del CTESC, les declaracions del Comissari d’Assumptes Econòmics de la Unió Europea, el senyor Joaquin Almunia; dels ministres Solbes i Corbacho, del CIDEM, o del mateix goernador del Banc d’Espanya quan diu que els increments salarials no són els culpables de la inflació, etc. o sobre la productivitat i l’abaratiment de l’acomiadament, que per altra part a Europa només s’atreveixen en reclamar-ho les extremes dretes).
Qui parla de crear universitaris?, d’on ha sortit això?, la formació serveix per a capacitat i a per a ajudar a que les persones siguin més productives en la seva feina i puguin preparar-se per a noves activitats si l’empresa té la mala fortuna d’haver de tancar. La formació, per sí sola no garanteix res. Està demostrat que a més salari més productivitat, i aquesta és una dada científica i real. I aquí no intervé el nivell d’estudis dels treballadors i treballadores. Això passa arreu d’Europa, però nosaltres hem estat els líders en adoptar una política econòmica equivocada i caduca, la dels baixos salaris i la precarietat, que tants diners han donat i que ara se’ns ha tornat a la contra, com ja preveiem els sindicats de classe. Intentar barrejar el fracàs escolar amb la productivitat és un exercici de difícil resultat.
La proposta d’abaratir l’acomiadament és simplement una vergonya, no té res a veure amb l’economia de les empreses, és un intent desesperat d’intentar sanejar una empresa a costa de baixar la massa salarial. La crisi no ha de valer per a qualsevol cosa. Col·locar els permisos per maternitat, les baixes per malaltia o les vacances en la saca de l’absentisme és, a part d’una irracionalitat evident, un despropòsit a la intel·ligència de les persones. Això no passa a cap país Europeu. Si un treballador no treballa l’empresa té els recursos suficients per a solucionar el problema i pel que fa al paper de les Mútues, la opinió pública ja sap el que pensem sobre els metges policia i la necessitat d’un major control sobre unes entitats sense ànim de lucre que gestionen una part dels recursos públics i dels propis treballadors sense cap mena de control ni transparència.
No ens posarem d’acord si abans no ens aclarim en què vol dir absentisme, ara bé, per nosaltres està molt clar que els drets laborals no poden ser considerats com a absentisme i no es poden utilitzar com a explicació del problema de la competitivitat de les empreses. És una explicació falsa i dirigista. Ja ho hem dit abans des de CCOO: és una opinió que va en contra del dret de les persones, un atac intencionat i directe a l’evolució social i a la democràcia de la nostra societat, perquè fa culpables als treballadors i treballadores de la manca de competitivitat de les empreses, com si dels treballadors depengués l’organització del treball.
L’absentisme per IT a Catalunya està al voltant del 15% i la mitjana europea és del 23%, en canvi nosaltres som el país que menys productivitat tenim, de què estem parlant?, a qui volen enganyar?. La mitjana d’absències per any de la població activa a la UE dels 27 és de 5 dies i en el cas de l’Estat espanyol és de 3,5 dies. La pròpia Seguretat Social diu que l’absentisme per IT ha baixat a les comarques gironines i també a Catalunya.
I per acabar. L’aturada de 15 minuts a les empreses del passat dia 7 d’octubre, ha estat la primera aturada mundial a favor del treball digne organitzada per la CSI, quan demanàvem regles, drets i responsabilitats socials a nivell global, perquè en molts països de món, i fins i tot també en algunes empreses de les comarques gironines, els treballadors, pel simple fet de voler defensar els seus drets i presentar-se per a ser escollits com a delegats o delegades d’una empresa són acomiadats o amenaçats en fer-ho, per això volen l’abaratiment de l’acomiadament?, com es pot pretendre crear riquesa destruint llocs de treball?, sota quins criteris?, sota quins motius?. Després d’una dècada de beneficis empresarials desorbitats, ara no es pot pretendre fer pagar als treballadors i treballadores els resultats de les polítiques econòmiques més deslleials i anti-ètiques que ha donat el capitalisme supervivent del s. XX. Si abans no s’havien sociabilitzat els beneficis per què ara hem de permetre sociabilitzar les pèrdues. Sort que no tot el teixit empresarial veu les coses de la mateixa manera. Es necessita una mica més que tenir una empresa per ser empresari, això ja ho saben molts empresaris, ara cal que facin pedagogia i que ens posem, tots plegats, a treballar per superar aquest temps de crisi, per situar-nos en millors nivells de competitivitat i també per fer créixer la productivitat de les nostres empreses.

Resum de la intervenció feta a la Jornada de Gestió dels RRHH a les comarques gironines: reptes en una societat canviant, organitzada per la Universitat de Girona, el 17 d’octubre a l’Auditori del Parc Científic i Tecnològic de la UdG.


La meva intervenció va estructurar-se en dos parts ben diferenciades. La primera quin era l’estat actual de la gestió dels RRHH de les empreses a les comarques gironines; i una segona sobre què ens agradaria a nosaltres, com a CCOO, que fossin.

La distància entre la teoria i la pràctica

Des del punt de vista de l’experiència sindical de les CCOO en l’àmbit de les empreses (pymes, administracions públiques i empreses de caràcter més industrial), és evident que no existeix una clara correspondència entre els principis teòrics que s’expliquen i les pràctiques habituals que s’executen.

No s’ha transferit la gestió del lloc de treball als treballadors i treballadores, sinó que s’han transformat els mètodes de control que esdevenen en el procés productiu per, com és evident, continuar tenint tot el control de la fase productiva (sigui quin sigui el sector). Amb comptades excepcions.

La crisi dels sistemes clàssics d’organització del treball (fordisme i taylorisme, principalment), evidencien, també,la crisi d’un model econòmic caduc. Des de fa aproximadament una dècada, estem apostant (a nivell teòric) per un sistema anomenat de Qualitat Total (en la indústria conegut com a Toyotisme, amb els seus pros i contres), el Just in Time, etc.

La realitat és que l’empresa és el centre d’una gran activitat social on destaquen, principalment, les relacions humanes, i per tant és un punt nat i natural del conflicte social vigent en la nostra societat.

En teoria, el discurs empresarial avança cap això que s’ha volgut anomenar l’”excel·lència”. Un model que exigeix més dedicació i motivació per part dels treballadors i treballadores i que s’acaba traduint en una extensa estratègia de flexibilització a múltiples bandes (models de contractació eventuals, cerca de facilitats per l’acomidament, externalització dels riscos, modificació de les condicions de treball, imposició d’un sistema d’organització del treball concret, increments de la productivitat a base de primes o simplement exigint més producció sense tenir en compta la qualitat final del producte, flexibilització delssalaris a base de retribucions variables, hores extres, etc. És a dir, la flexibilització s’aconsegueix a base de precaritzar les condicions de treball i a base d’intensificar-la.

Normalment, el discurs empresarial sosté que és la causalitat tècnica la qui imposa aquesta necessitat de flexibilitzar el treball i dóna plena sobirania a les variacions capritxoses del mercat com a excusa perfecte per introduir-la, esborrant, d’aquesta manera, el caràcter central de la relació entre el capital i la força de treball i ocultant la necessitat de valoritzar el capital humà.

És evident que la superació d’aquests sistemes d’organització del treball piramidals no han portat una solució definitiva als problemes de les RRHH en les empreses, incloses les relacions amb els sindicats. Estem en una mena d’impàs on es barregen tots els models, una barreja motivada i volguda. També, en part, per la pròpia formació dels empresaris i pel propi teixit productiu de les comarques gironines, caracteritzar per empreses petites o molt petites.

Per tant, els treballadors i treballadores continuem no participant en l’organització del treball. Hi ha experiències concretes en altres països, com a Suècia, amb una gestió democràtica dels recursos humans que ha donat molt bons resultats.

Per això la formació esdevé una eina molt important que no estem aprofitant com caldria.

Un nou paradigma en els RRHH

Per a les CCOO la gestió del coneixement és un model aplicable i possible. Implica la integració dels treballadors i treballadores en el projecte empresarial, el que suposaria el reconeixement implícit i la inclusió dels treballadors i treballadores en el pla estratègic de l’empresa.
Per aconseguir això ha d’haver, necessàriament, una direcció participativa i democràtica com a element actiu del desenvolupament organicional i com a nou paradigma de l’empresa moderna. El que implica també un canal fort de comunicació intern a tots els nivells i a tots els sentits, entre l’empresa i els treballadors i treballadors on s’inclou també a la representació sindical i als propis sindicats organitzats en l’empresa.

Aquesta gestió del coneixement també vol dir considerar als treballadors i treballadores l’actiu més important d’una empresa i no pas una part més del procés productiu (com és ara). La seva gestió suposo orientar-se cap a l’articulació del coneixement col·lectiu i coma eina d’innovació i millora constant i que s’ha d’entendre i tractar com a un recurs estratègic de l’empresa.
La gestió del coneixement ha de tenir com a objectiu les els recursos humans d’una organització comparteixin i utilitzin el coneixement i la informació a efecte de que l’empresa sigui capaç de millorar la seva acció organitzativa i, en conseqüència, ser més eficients.

Tornant a la realitat de les nostres empreses. Abaratir els costos per aconseguir una posició més competitiva en el mercat té conseqüències nefastes: baixa productivitat, salaris baixos, baixa qualificació, manca de recursos per a I+D, etc., en canvi, introduint millores constants, formant als treballadors i treballadores, pujant-los el salari, etc, s’aconsegueix més productivitat i sobretot fa més llarga la vida de les empreses. A més a més, converteix el saber en una avantatge i atorga al coneixement un valor essencial amb capacitat de donar valor afegit al treball, reduir costos i ser més competitius.

És a dir, que encara avui convivim amb model econòmics i de RRHH, si n’hi ha, més propis d’altres segles que no pas del nostre.

Una patronal amb mocador (article publicat avui al Punt Diari).

Fa pocs dies la FOEG va afirmar que algunes empreses amb crisi no poden ni fer front al cost de pagar els acomiadaments ni una reducció de plantilla. Aquestes desafortunades declaracions del Sr. Joan Fausto Martí, president de la FOEG, no ajuden gens a generar el clima de confiança necessari per a superar una etapa de crisi com la que estem vivint.
Aquesta etapa tan difícil, per a empresaris i per a treballadors, no pot ser l’excusa per desregularitzar en cara més, el malmès mercat de treball.
Aquest és un moment en què coincideixen moltes coses en l'àmbit català: una major demanda de necessitats socials, un dèficit no resolt de finançament de les administracions que es barreja amb una crisi financera d'àmbit mundial, marcada per un incessant encariment dels productes bàsics, incloent-hi els carburants i les matèries primeres, i una profunda caiguda del sector immobiliari que es compagina amb els dèficits estructurals que l’economia catalana i espanyola arrosseguen des de fa temps. Estic completament d’acord que hem d’agafar el bou per les banyes, però cal fer-ho sense alarmisme, al contrari, amb una gran dosi de realisme i prudència.

En aquesta situació ens hauríem de preocupar a exigir mesures públiques que donin protecció a les persones més castigades en una situació de crisi i minimitzar l’impacte social que representa entrar en el mercat dels desocupats i no anunciar que no els pagarem ni el que per llei els pertoca. Això, a banda de crear una sensació d’impotència, podria provocar una reacció molt dura a l'hora de resoldre conflictes laborals, i de col·lapsar el jutjat mercantil, que és on van a parar els expedients de regulació d’empresa.

Durant aquests anys hem tingut una política fiscal nefasta que ha fet molt de mal a la classe treballadora amb menys recursos i a la classe mitjana catalana i espanyola (s’han malbaratat recursos públics fins a incrementar el diferencial de la despesa pública en negatiu, respecte a la resta dels països de la Unió Europea. Fins fa pocs dies fins i tot el govern de l’Estat negava l’evident situació de crisi) i per això és del tot imprescidible que el poder polític assumeixi públicament que estem en una crisi profunda i llarga, però això no pot ser un campi qui pugui.

Per a CCOO és fonamental sortir d’aquesta crisi en millors condicions de com hi hem entrat, això vol dir que hem d’aconseguir no generar més desigualtats. Sembla que la FOEG no està per la labor, és a dir, evitar la segregació social i les conseqüències econòmiques, polítiques i socials que això comporta. Una altra qüestió per a nosaltres inqüestionable és la dels sous: no es pot perdre un cèntim d’euro de la capacitat adquisitiva dels treballadors i treballadores i els salaris més baixos s’han de situar a nivells d’equilibri al voltant dels 1.000 euros nets mensuals. I que és del tot indispensable una millor política fiscal i un nou model de finançament per a les administracions.

En una situació com aquesta, no és justa la reacció conservadora i regressiva de la principal patronal gironina. Hi ha mecanismes legals per afrontar situacions d’insolvència econòmica de les empreses. El més fàcil sempre és fer pagar als treballadors, però per què no busquen solucions regulant el preu de les matèries primeres i el preu dels intermediaris i ajustem el volum de negoci a l’estricta realitat?

Malament rai, si la única solució que trobem és l’amenaça de l’acomiadament improcedent, i a sobre sense indemnització!. Els sous no són, com ja s’ha demostrat, fins i tot pel Banc d’Espanya, els responsables de la inflació; són, com ja hem dit en alguna altra ocasió, les víctimes. Garantint el poder adquisitiu podrem mantenir la capacitat de consum de les famílies.

Pel que fa a la fiscalitat en el nostre país, aquest ha de ser un bon moment per a perseguir el frau fiscal. Però més enllà del que s’ha de fer “d’ofici”, és del tot necessari eradicar les polítiques basades en la reducció dels impostos del capital, fer desaparèixer els “xecs regal” indiscriminats i recuperar impostos que han estat generadors de més cohesió social com ara l’impost sobre el patrimoni i el de successió, que només beneficia a les grans fortunes d’aquest país.

Aprofitant tot això, demà 7 d’octubre, serà un bon moment per posar de manifest, arreu del món, la situació de pobresa i d’explotació en què viuen moltes persones a tot el món. Pel que veig això també s’intenta fer a casa nostra. És una jornada de reivindicació per un treball digne i decent, la que permet que una persona pugui viure dignament; si a les comarques gironines apostem per no pagar ni les indemnitzacions per acomiadament, malament rai (tots sabem que el somni de la patronal seria aconseguir l’acomiadament de franc,). Per tot això, aquestes declaracions tan simples, que no tenen en compte la cojuntura econòmica general, no a porten més que incertesa i por de superar el moment actual. Els empresaris han de mirar per mantenir les empreses, però no a costa dels seus treballadors, que, com bé es diu, són el principal actiu i capital que tenen.