El Papa, la història i l’ús del profilàctic

Quan ha sortit la notícia sobre les declaracions d’aquest Papa de Roma, he pensat que l’evidència era colpidora i com era possible que en el s. XXI haguessin persones que encara defensin anacronismes d’aquesta mena.
Si fos catòlic sentiria vergonya de la meva església. No per l’absurditat, sinó per pregonar la mort encoberta en un fals valor moral recobert del cinisme que comporta, i el tabú, allò que té que veure amb la pràctica sexual.
El primer preservatiu conegut es va trobar a Egipte fa uns 3000 anys. Aquest deu estar una mica caducat pel seu ús. Es feia servir per a rituals religiosos. Tot un pecat. La qüestió és que uns quants milers d’anys després, entre l’any 100 i 200 abans de l’era cristiana, es van trobar evidències del seu ús en una cova situada a Combarelles (França).
Però la primera publicació escrita va ser feta per l’italià Gabrielle Fallopius (curiós per això del “falo”) allà l’any 1500 de la nostra era. Es va utilitzar, amb èxit, per a evitar la mort per infecció de la sífilis. Desconec si va ser perseguit. Al 1766 ja es venien preservatius a les “farmàcies” angleses. I el metge del rei Carles II d’Anglaterra (estem parlant de l’any 1600) va buscar-li un mètode eficaç per a no “infectar” de fills il·legítims les terres que trepitjava i de pas evitar que emmalaltís amb tanta prostituta com freqüentava.
Carles Gooyear (i no és broma) va patentar el preservatiu de cautxú l’any 1830. A partir d’aquí comença un capítol nou de la història negre del cinisme humà: a principis del segle XX, l’Associació Social Americana comença a lluitar contra l’ús dels preservatius amb una teoria molt simple: si la fiques en un lloc equivocat, assumeix les conseqüències. L’exèrcit nord-americà era l’únic que ho tenia prohibit.
Fins i tot els nazis van prohibir-los, així com qualsevol altre tipus de control de la natalitat. Això sí, els seus soldats estaven exempts de la prohibició si anaven al front de batalla.
Durant la Segona Guerra Mundial, els EEUU van tenir un canvi d’estratègia, més aviat egoista: van intensificar una campanya entre els seus soldats destinats a Europa perquè no encomanessin malalties que després podrien passar als EEUU (durant la batalla de Dunkire, el 1942, els van repartir massivament)

A part de la demostració científica i material de que l’ús del preservatiu és un mètode eficaç i barat per a defensar-se de determinades malalties de transmissió sexual, també està demostrat que és una bona defensa per a no contraure el virus de la SIDA. És inadmissible que Papa demani que no s’utilitzi quan sap que a qui afecta principalment és a la classe més pobre del planeta. No sé si a aquest home se li hauria d’inhabilitar per a l’exercici de la representació de l’església catòlica, però de ben segur que animar a que no es faci servir és el mateix que plantejar el genocidi d’una població indefensa que sofreix tot tipus de malediccions, fins i tot les papals. Fins i tot confonent sexe amb amor i decretant que tot el sexe practicat sense amor és brut, l’ús del preservatiu sempre ha d’estar legitimat per una qüestió racional de sensatesa , de seguretat i de respecte per a les persones que el practiquen. Siguin moralment enquadrades en la teologia catòlica o no. Això no és defensar la vida, és defensar la mort. Que s’ho faci mirar!

Una mala concepció de l’administració pública, un mal país?

Sembla un tòpic generalitzat. Els empleats i empleades públiques són uns éssers privilegiats que no es mereixen els drets que han conquerit com a treballadors. Quan les coses van maldades sempre es fa pagar als mateixos, als més febles, als qui guanyen menys o els qui tenen dificultats per a negociar les seves condicions de treball. Aquest és un cas d’aquests: els empleats públics són els que tenen les retribucions més baixes, però sempre són a qui els hi toca pagar els plats trencats d’una mala gestió de l’economia catalana i espanyola. Se’ls demana, com en el passat, que se’ls congeli el salari (un salari que a prou feines arriba als 1000 euros!). Se’ls diu, d’aquesta manera, que la societat no els té confiança, quan són el pilar indispensable per a una democràcia moderna. Fins i tot es veu en aquestes persones els privilegiats que s’han d’estrènyer el cinturó perquè són “funcionaris”.
Els empleats i empleades públics de les diferents administracions catalanes i espanyoles són els treballadors que han petit una pèrdua de poder adquisitiu més alta de tota la classe treballadora durant els darrers quinze anys. És el col·lectiu més maltractat quant a la negociació col·lectiva, que tenen, injustament, una imatge pública lamentable, plena de tòpics que no s’avenen amb la realitat, que sembla que visquin entre cotó fluix. I res d’això és veritat. Les Administracions Públiques d’Espanya i Catalunya ostenten el número 1 en el rànquing de la precaritat laboral, no només per les males condicions de treball, sinó també pels salaris. Precarietat quant a contractes eventuals, precarietat quant a la salut laboral, precarietat en el nombre de plantilles (les més baixes de tot Europa), precarietat en moltes coses que mai ningú vol escoltar.
No és de rebut que el President Montilla es posi davant dels empresaris carregant contra els seus propis treballadors i treballadores. Sap que és ell el màxim responsable de l’administració catalana?. Sap que la seva pèrdua de desconfiança només alimenta el descrèdit vers la funció pública?, Sap que això vol dir reconèixer que ell no ha gestionat bé els recursos públics de personal?, Sap que això no ajuda gens a la pau social?.
Malauradament tenim encara una imatge negativa sobre les administracions. Potser serà perquè els gestors provenen del món privat i confonen i no entenen què es d’important una bona administració. És, de nou, decepcionant veure com ni tan sols els polítics defensen el pilar fonamental de la democràcia, que és l’Administració.
Si es vol estalviar que es controli els costos superflus, que es redueixin els càrrecs de confiança, que es persegueixi el frau fiscal, que els grups parlamentaris baixin les seves despeses, que agafin el transport públic pels seus desplaçaments (potser així els ciutadans i ciutadans podrem gaudir, algun dia, d’un transport públic en condicions), que deixin de pagar estudis, propagandes institucionals, plafons i dinars de treball ... Hi ha moltes fórmules per aconseguir estalviar-se uns calerons, però no a costa dels empleats i empleades públics.

Si els teus pares ens engayen, et castiguem a tu!

La intenció del Departament d’Educació de sancionar als pares a través dels seus fills quan hagin falsejat les dades per accedir a un centre públic em sembla una temeritat. No hi ha altres problemes més greus a l’ensenyament català que la pre-inscripció?. Aquest és el model pedagògic de la nostra societat i de les nostres institucions: castigar al més feble, a qui no es pot defensar?.
Dic jo que el Departament d’Educació, a les portes d’una vaga dels seus professionals, té altres problemes a resoldre que no pas perseguir als pares i mares que els enganyen amb el padró municipal. No seria millor pensar quines són les causes que provoquen això?: manca d’assistència social necessària, manca de transport públic adequat, manca de centres educatius suficient, una política educativa vers la concentració de la immigració que no sabria com definir, etc. Em pregunto si no és una altra cortina de fum per intentar desviar l’atenció davant dels problemes greus que té l’educació i l’ensenyament catalans?.Què passa, per exemple, si una fill o filla d’una parella separada amb dos residències diferents i dos empadronaments diferents decideixen posar l’adreça de més proximitat d’un dels dos?, o l’adreça més propera al centre de treball, o a la dels avis, que són els qui s’encarregaran d’anar a buscar a la mainada?. No sé, aquestes i d’altres preguntes se’m passen pel cap. No sé, què n’opineu vosaltres

La immigració clandestina al Marroc

L’Institut Europeu Universitari, a través del Centre per a Estudis Avançats Robert Schuman, ha publicat una anàlisi sobre la immigració irregular al Maroc. Aquest interessant article signat per Mohamed Khachani, de l’Associació Marroquí d’Estudis i Investigació sobre les Migracions de la Universitat Mohammed V Agdal de Rabat, forma part d’una sèrie de ponències presentades sota el projecte CARIM (Consorci euro-mediterrani per la investigació aplicada sobre les migracions internacionals) a la ciutat de Florència (Itàlia) el 8 de juliol de 2008 i a finals de gener de 2009 (el resultat de les discussions es poden consultar per separat a: http://www.carim.org/ql/MigrationIrreguliere).

El Marroc és receptor d’un important flux migratori del continent Africà (els països del nord d’Àfrica són molt més solidaris que qualsevol país europeu en temes de rebre immigració). Aquests immigrants que provenen majoritàriament del sud, utilitzen el Marroc com a pont per arribar a Europa, constatant d’aquesta manera quines són les dificultats extremes en què es fa aquesta migració d’uns països als altres.
Les dificultats de desplaçament, tant per creuar l’Estret de Gibraltar com per arribar a les Illes Canàries fan del Marroc una escala permanent dels migrants subsaharians.

Tota temptativa de moderar el fenomen de la migració necessita abordar les causes profundes que l’han generat i mantingut, i les complexes relacions socials i econòmiques que fan, en el transcurs del temps, més difícil, encara, reconèixer les seves dimensions reals.
La forta propensió a immigrar, per més d’un milió de persones, crea unes immenses frustracions a qui s’atreveix a iniciar la seva aventura personal des de pròpia misèria. On només queden dos camins: intentar “triomfar” arribant al nou continent i treballar del que es pugui o morir o viure sense cap mena de futur possible en el seu país d’origen. Per tant és millor emigrar, encara que el perill de mort sigui molt alt, que quedar-se a morir en un país que no ofereix més que misèria i una mort prematura dels seus.

La pregunta que es fa l’estudi és important: entén, el món occidental, les causes que provoquen aquest moviment migratori?. Sabem quin és el perfil de la immigració clandestina, quines han estat les seves condicions de vida abans d’arribar i durant el seu viatge?, quines són les implicacions sobre la marxa de l’ocupació en el Marroc?.
Doncs bé, l’estudi i les conclusions de les jornades intentes donar respostes a aquestes preguntes,

És evident que aquest no és una fenomen només marroquí, sinó que esdevé a escala mundial entre els països considerats desenvolupats (passa als Estats Units, a l’Àsia, a l’Amèrica Llatina i també a l’Àfrica.

Dels 200 milions d’immigrants que hi ha al món, 16,3 milions són africans. Aquesta mobilitat adquireix una gran importància en els països de la franja mediterrània.
De l’Àfrica arriben persones que intenten refugiar-se i fugir de les guerres civils, però també de la misèria i de la manca d’expectatives; també ens trobem immigrants que es consideren en trànsit, que busquen oportunitats d’ocupació en altres països.

L’estudi també tracta sobre els factor que provoquen aquest tipus de migracions (les fallides econòmiques, la manca de protecció social, la manca de llibertats, de seguretat, mancances de tipus estructurals (sanitat, educació, seguretat, etc).

Des d’Europa considerem als països nor-dafricans com els responsables de que els immigrants abandonin les seves fronteres i passin a l’Europa rica. Per tant són una mera etapa en el flux migratori. Si aquesta Europa es preocupés més de resoldre el problemes que genera una mala política en matèria d’immigració, és possible que els països d’origen es veiessin obligats a avançar en termes de democràcia, evitant així la descapitalització de talents i iniciant un canvi econòmic i social que fes possible que les persones que es juguen la vida per passar a treballar a l’Europa que lliga als gossos amb llangonisses no hagin de posar en risc les seves vides.

Els drets humans i la immigració: a favor d’una immigració protegida, digna i segura.


Ara que s’ha tancat el Diàleg Internacional sobre la Migració de 2008, ja es comença a apuntar què ha de reunir el proper Diàleg Internacional pel 2009, l’OIM està demanant l’opinió dels seus membres per a determinar què s’ha de fer perquè aquest diàleg sigui el més útil possible i consolidar la seva eficàcia entre els seus membres.

Durant 2008 es va discutir sobre “Migració de retorn: reptes i oportunitats” amb l’organització de diferents tallers i experiències per a potenciar el paper del retorn de les persones immigrades en el foment del desenvolupament en una època de crisi financera mundial com la que estem vivint.

Durant aquestes sessions es va arribar a una sèrie de conclusions:

1) La immigració de retorn no és un fenomen secundari ni està subordinat, sinó que es tracta d’un comportament integral i fonamental de la migració internacional. Coincideixo plenament amb el plantejament que es fa sobre la migració de retorn, que acostuma a repercutir negativament en els països d’origen, però també en els de trànsit i en el de destí i que per tant s’ha de donar l’atenció adequada i mirar de ser flexible per part del regulador o legislador.
2) Diu l’informe que la majoria dels retorn són de caràcter espontani. No en el cas d’Espanya on el Govern facilita i anima perquè així sigui. Sempre he considerat aquesta possibilitat aparentment voluntària com a una forma encoberta d’explotació dels països desenvolupats sobre els que no ho són. És a dir, fan servir la mà d’obra i quan no la necessiten la retornen als països d’origen. Això, que podria aportar un benefici pels països portadors encara està per veure. En tot cas és una solució que pot anar bé a qui no pot treballar en el nostre país i se li pot obrir una porta d’esperança en la tornada, però no crec que aquest sistema funcioni per a qui ha arribar a un país a treballar perquè està desesperat o en el seu país d’origen no hi ha les més mínimes condicions de vida i desenvolupament.
3) És fonamental que, des d’una perspectiva política global i exhaustiva de cara a la migració, els països d’origen i de destí incloguin la migració de retorn. Considero que aquesta és una afirmació quimèrica i impossible. Com se li pot demanar aquesta responsabilitat als països que no tenen els mínims de democràcia?.
4) És cert que la defensa dels drets humans són un component fonamental que s’ha de salvaguardar en la implementació de polítiques i programes migratoris i de retorn. Aquest és un tema importantíssim que contínuament no és respectat. I no passa només en els països d’origen, sinó que també passa en els països de recepció (el que és més preocupant perquè en teoria el nivell de democràcia no ho hauria de permetre).
5) El retorn voluntari assistit i la reintegració han demostrat una estratègia eficaç per a organitzar la tornada. Desconec els números globals, però en tot cas aquesta afirmació només es podria donar en determinats països llatino-americans.
6) No existeix una coherència política entre les diferents instàncies que actuen en el procés (governs dels estats, autonòmics, locals, regionals i internacionals). Moltes vegades la manca d’una política comuna impossibilita els drets de ciutadania de les persones que venen a treballar a un país.
7) Cal un diàleg constant entre les organitzacions que actuen en els processos migratoris a tots els seus nivells, que es puguin organitzar de manera transparent, justa i efectiva.

De cares al 2009 es busca la certesa d’una política d’immigració protegida, segura i digna, de manera que es tracti de valorar i reconèixer la dimensió humana de la migració i dels mitjans necessaris per a incorporar-les en les polítiques que es desenvolupin i la legislació pertinent. En aquesta línia es treballarà en diferents tallers sobre:

A) Respecte efectiu dels drets humans de les persones immigrades: una responsabilitat compartida
B) Estudi de les relacions entre els immigrants i les responsabilitats de tots els interlocutors que intervenen
C) El segon taller va destinat a la explotació dels treballadors i treballadores immigrants i intentar garantir la protecció dels seus drets com a humans
D) També es tractarà sobre la perspectiva financera des del punt de vista de les administracions.

Espero que us hagi servit aquesta semi-informació

Por a agafar el cotxe

No és que hagi tingut cap accident, ni que tingui por del preu dels carburants, ni que hagi pres la decisió de no contaminar més (això només ho podré fer quan tinguem un transport públic en condicions). Res d’això. En una setmana han entrat dos multes a casa meva. Les dues de la policia municipal., I tampoc no és que de cop condueixi pitjor que abans (fa que tinc el carnet de conduir més de vint anys). Mai abans havia tingut la sensació de que es practiqués la caça i captura de recursos a base de la via d’imposar un sistema de vigilància extrema dels conductors que si bé no cometen cap infracció greu ni perillosa, ara ja no s’avisa com abans (allò del policia de proximitat que atén als ciutadans amb amabilitat). Ara simplement t’aturen i et posen la multa. Emocionalment és un sotrac. En primer lloc perquè a tots ens costa arribar a final de mes (a unes més que als altres), després perquè no entens tanta diligència i tan poca transigència, i després perquè tens la sensació de que a partir d’ara hi haurà un policia amagat esperant amb la seva llibreta d’interposar multes. La policia no està per a resoldre problemes?. És clar que pagaré les multes, només faltaria, però malgrat entendre que els ajuntaments tenen problemes econòmics, no em sembla una bona pedagogia empaperar de multes als gironins i gironines.
No diré res més perquè conec a les persones que tenen la possibilitat de rectificar aquestes actituds, però si no es vol hipotecar el futur no doneu aquesta imatge de captaire per qualsevol cosa i poseu a treballar a la policia municipal en aquelles coses que realment són necessàries. Crec que és una mala política i una mala imatge fer de la policia simples agents de recaptació municipal.

Cal una vaga general?

Fa unes setmanes que li dono voltes a la qüestió. M’he trobat amics i coneguts que n’han tret el tema de manera espontània i jo sempre els he intentat raonar quins són els perquès que justifiquen no convocar-la, però passat el temps em ve al cap un dilema que comença a córrer entre la gent que veig cada dia (la que em trobo al tren, al metro, a la feina, entre els amics ...): si els sindicats majoritaris no convoquem una vaga general de cares a la primavera per a defensar-nos de les contínues demandes empresarials sobre l’acomiadament i la reforma de les lleis i regles laborals, incloses les que predica el Banc d’Espanya, correm el risc de que la patronal se senti encara més valenta i pensi que els sindicats estem més passius que en altres èpoques. I el que és pitjor, que els treballadors i treballadores s’ho pensin.
És evident que els sindicats estem al peu del canó empresa rera empresa. Que estem allà on ens necessiten els treballadors i treballadores, però el perill rau en la sensació universal (no sempre certa) sobre quin és i ha de ser el paper dels sindicats davant de les actituds empresarials i caure en la temptació de que algú se n’aprofiti amb un “qui no corre vola” o “l’últim tonto” (em refereixo, evidentment, a algunes pràctiques empresarials) i intentin treure profit alimentant la falsa idea de la nostra feblesa com a organització. Per tant crec que els sindicats han de donar un senyal inequívoc de la seva força al carrer, per a aturar iniciatives perverses. El dilema continua sent quan. El perquè està més que justificat, encara que no sigui intel·lectualment parlant, sinó per la percepció de la gent al carrer, que comença a no entendre el paper dels sindicats en una etapa tan complexa com la que estem vivint.
Hi haurà una vaga general de cares a la primavera?