La crisi i el model econòmic espanyol

Es pot canviar el model econòmic d’un país sense canviar el marc de relacions laborals?. Serem capaços de no perdre l’oportunitat de sortir-ne enfortits?, i en tot cas qui?: els treballadors i les treballadores, els de sempre (els poderosos), el conjunt de la nostra societat?. Sembla que la lògica apunta a que es provable que tot continuï més o menys igual i que la perpètua vida del capitalisme, es digui com es digui, reprengui el camí que mai ha deixat de caminar. Algú es pensa que això farà possible un món més just?, algú es pensa que interessa que la Xina, l'Àfrica o la Índia es desenvolupin?, si fos així, els països desenvolupats no podríem seguir amb el ritme de disbauxa general que portem. Per tant, necessitem pobres, encara que sigui en el nostre propi país. Fitxeu-vos en els EEUU!. On està escrit que sortirem millor del què estàvem?. Si les forces d’esquerres i els sindicats no ens hi posem de valent no canviarem absolutament res.
A Espanya necessitarem més d’una dècada per canviar el nostre cutre model productiu. En realitat mai hem acabat de superar, amb comptades excepcions, el vell fordisme de la cadena de producció. Per això continuo pensant que l’educació, l’ensenyament, és l’eix fonamental i imprescindible per canviar actituds i mentalitats. Ja ho he dit altres vegades, és necessari un any zero en educació. Amb això vull dir començar per una educació diferent, amb una visió estratègica de futur, començant, per exemple, des del nivell de P-3, amb millors dotacions pressupostàries, amb menys alumnes a classe i com a mínim dos professionals per aula, amb una estructura diferent i un plantejament especialment sensible a les realitats actuals i sobretot futures, de manera que les generacions futures que en surtin d’aquesta nova educació seran les que, realment, canviar el nostre sistema productiu (a les universitats, a les administracions públiques, al món de la política i el associacionisme i a les empreses en general). No veig un altre camí. Segurament no és el més curt ni el més senzill, però estic convençut que és el millor.
Enlloc podem garantir, com deia, que d’aquesta crisi singular espanyola sortirem millor del que hem entrat, podem sortir-ne igual, pitjor i fins i tot oblidar-nos d’ella.
Més enllà d’entendre la insostenibilitat del nostre sistema econòmic actual, necessitarem un pols polític fort amb el món empresarial perquè aquest suposat canvi tingui efecte.
Tornant a l’argument de l’educació. Necessitem temps per a preparar les condicions perquè les properes generacions no es vegin abocades a una societat encara pitjor que la nostra. Amb l’actual sistema educatiu necessitarem 9 anys fins arribar a l’ESO, 4 anys més per arribar al Batxillerat o la Formació Professional, és a dir, 13 anys i 2 més per arribar a la Universitat o als cicles formatius de 3r. grau. Estic parlant d’un pla a 20 anys vista, que necessita un a cosa més difícil encara, el consens de totes les forces polítiques i socials implicades, més enllà del típic plantejament dels calendaris polítics. Ha de ser un veritable pacte d’Estat. És a dir, ara per ara, una utopia. I quant val això?. Doncs el que sigui necessari. Però no val la pena?. Jo crec que sí.

Sobre la Conferència Episcopal Espanyola i la seva falsa moralitat

La darrera declaració sobre l’avantprojecte de llei de l’avortament feta per l’Església no té desperdici. Recomano la seva acurada lectura per a conèixer de primera mà aquesta manera tan perversa d’entendre les coses i tergiversar la realitat.
Les implicacions morals que qüestiona l’estament eclesiàstic són d’un abast reaccionari descomunal. Intentaré explicar-me sense embolicar la troca: les seves afirmacions es basen sobre premisses falses o més que qüestionables. Primer de tot, sota la plena convicció de que la dona només és un instrument per a procrear, donen més rellevància a la “potencialitat de la vida” que a la vida mateixa; també descansa sobre una concepció estranya sobre els drets de les persones. No em referiré a la capacitat jurídica, sinó, com ells diuen, a la dubtosa moral de posar per davant una cosa que encara no és res en concret, per sobre d’una persona, en aquest cas, una dona.
Afirmen que les dones no poden ser l’arbitre essencial en la continuïtat de la vida d’un fetus. Qui ho ha de decidir llavors?. L’home, la família, la proveta, el capellà, una comissió d’experts, el metge?, qui?. No poden parlar d’indefensió d’un ésser que encara ha d’existir, no poden carregar les culpes bíbliques i després girar la cara davant de les atrocitats que passen en el món amb les persones vives (infants soldats, esclavitzats, violacions dels drets fonamentals de les persones, la fam, la pobresa extrema, els assassinats i un llarg etcètera que ja coneixem). Però la disputa no acaba aquí. De les seves paraules es desprèn que també posen en qüestió la professionalitat del personal sanitari, sobretot dels metges i metgesses, i encara van més enllà, posen en dubte la ciència mèdica.
L’argumentari és conseqüència d’un enrevessat esquema de pensament: no hi ha dones capellans, els capellans no poden practicar el sexe, perquè és pecat, els qui no ho són només per a fer criatures, l’ús del preservatiu està prohibit (és igual que la gent es mori de la SIDA, de sífilis o de qualsevol altra malaltia), per tant si un nadó neix amb malformacions i/o malalties congènites, encara que això li provoqui un greu patiment de dolor físic i anímic, és igual, Déu ho ha volgut així o simplement s’ho mereixen per pecadors.
Darrera d’aquesta declaració hi ha un odi pervers vers les dones i la vida entesa com a fet natural, no de Déu, sinó de la naturalesa. No és pot elevar el dret a l’avortament a la categoria d’assassinat. Per què no són tan radicals amb els assassinats de veritat que es cometen cada dia? O amb les injustícies de la nostra societat?.
Sóc del pensament que l’església s’ha de renovar i que no poden continuar com en temps de la Inquisició. Ells diuen que l’Estat no pot imposar cap mena de moral, però i ells?, ells sí que poden?. Qualsevol dia són capaços de demanar una vaga general! (com que això de les mobilitzacions sembla que els ha agradat tant, vés a saber!).
Crec que això no té a veure amb la moral cristiana sinó amb la racionalitat d’una necessitat social. Si no es regula el dret a l’avortament tornarà a passar el que passava abans: les dones sense recursos tindran fills o es moriran en clíniques de dubtosa salubritat i les dones amb possibilitats econòmiques (catòliques o no) viatjaran a l’estranger per practicar l’avortament en condicions òptimes de seguretat. Com sempre, una doble moral. I si no que mirin el què passa amb els capellans proxenetes. I tingueu en compte que encara no em tingut cap notícia de monges lesbianes, però que de segur que també n’hi ha.

La guerra, els míssils i els pressupostos del Ministeri de Defensa espanyol

Aquest cap de setmana m’ha semblat veure un miratge per televisió: era la figura d’un míssil volant a gran velocitat i caient en vertical sobre un monòlit de ciment. Tot un espectacle més propi de la propaganda d’un país tercermundista davant s dels sus potencials enemics que no pas d’un país com el nostre. Era necessari?. Ho dubto. Sobretot tenint en compte que cada aparell val 1 milió d’euros, que podrien servir per a fer moltes coses, se m’ocorren unes quantes: fer escoles, hospitals, agilitar els compromisos subscrits amb la Llei de Dependència, millorar algunes prestacions socials, l’IPREM i un llarg etcètera que faria la vida una mica menys dura en un panorama de crisi i de destrucció de llocs de treball. Em sembla que no és el moment de fer gala de la fanfarroneria. Més despesa social i menys bèl·lica, simplement això. I un detallet: el míssil que vaig veure per la televisió estava pintat a conjunt amb l’avió, segurament no venia d’aquí, però, és necessari pintar una cosa que serà destruïda?.

Eleccions al Parlament Europeu. The winner is: l’abstenció!!!!

La clau per a descobrir tots els secrets sobre l’abstencionisme es troba, en bona part, en les persones que vam anar a votar ahir. Si més no les que amb resignació vam enfortir el nostre ànim i vam fer aquest acte inequívoc, malgrat que no únic, de praxis democràtica. Tot un espectacle tenint en compte que som menys els qui anem a votar que els qui no. Serem una estirp en extinció?. No, és clar que no, el que han de fer els partits polítics, en comptes de reflexionar tant, és preguntar a les persones que van anar a votar per què ho van fer i què no els ha agradat de la campanya, per cert, la més engrescadora per l’abstencionisme com mai no recordo des que tinc l’edat d’exercir el dret de vot. No és que el missatge hagi estat avorrit, és que hem hagut de buscar quin era el missatge!. M’ha fet la impressió d’entendre que aquest estat d’Europa, com a una Europa social i econòmica i no la suma de diferents Estats sense un sentit comú, no li interessa ni als polítics ni als seus partits. Europa és una imatge desdibuixada de la paròdia d’una Europa unida i social. Ningú no ens ha explicat res de res sobre quina Europa volien, ni sobre què actuaran quan ens representin, ni sobre com creuen que s’havia d’avançar, res de res, només política de tres rals i de poca vàlua moral, això sí, que ha servit per a posar a prova la intel·ligència de les persones votants. Em queda clar que l’Europa d ela dreta és l’Europa econòmica, i que amb això ja n’hi ha prou. Per això crec que el remei està en descobrir per què hem anat a votar després d’aquesta horrible campanya. Un cop esbrinat això podrem saber què passa amb la gent que no hi ha anat, com a mínim els qui hem votat estem disposats a fer alguna cosa per aquest joc democràtic anomenat procés electoral. Quina llàstima que només sapiguem mirar-nos el melic!. Ens cal més europeisme, sinó mai no entendrem què vol dir votar a unes eleccions europees. Els tòpics poden ser falsos, però funcionen: els diputats i diputades al Parlament Europeu són els qui no volem al nostre país o a qui no sabem què fer amb ells o elles. Potser no sigui veritat, però ho sembla: cares desconegudes, homes de l’època del cromanyon i un llarg etcètera. Ah! i se m’oblidava: us heu fixat quantes candidatures de l’extrema dreta espanyola s’han presentat, i quina quantitat de partits desconeguts i efímers hi havia als col·legis electorals?. Aquesta no és una mostra de que estem tots plegats una mica “desconcentrats”?

Declaració de juny 2009: "Sobre l’ocupació, fonament d’un creixement econòmic sostenible". Pensar i pensar bé.

Aquesta declaració feta per la unanimitat d’experts de totes les disciplines socials, de govern i organitzacions internacionals, posa de manifest la certesa dels arguments sindicals que hem estant predicant durant mesos, però aquesta visió és bona, perquè a part d’evidenciar la conveniència del discurs sindical majoritari, recolza i descriu les conseqüències, camins i horitzons d’una crisi que no s’ha generat des del món del treball, sinó des de la pura especulació incontrolada dels sectors financers, i que a Espanya, s’ha vingut a complicar pel factor de la bombolla immobiliària. Per tant, no és la legislació laboral, com prediquen les patronals del nostre país i alguns lliures pensadors de dretes, la causa d’aquesta crisi, sinó les víctimes, els treballadors i treballadores que patim un sever impacte negatiu sobre l’ocupació i les seves conseqüències.
El text recull explícitament el reconeixement que la crisi ha estat deguda a un creixement desregulat del sector financer que, conjuntament amb altres factors, ha generat un fort increment de les desigualtats socials a escala planetària. Aquesta és la greu conseqüència que sens amaga i que té unes repercussions que van més enllà de les condicions locals dels països més desenvolupats.
Reclama aconseguir un clima de confiança que impregni a tots els subjectes de l’economia i la societat, que estimulo la definició d’un projecte de futur amb credibilitat i recursos per a posar-lo en marxa; recursos públics per a impulsar polítiques industrials i energètiques i recursos financers per a incentivar l’activitat del sector privat.
L’Estat ha d’intensificar esforços per pal·liar els efectes d’aquesta crisi en la classe treballadora, estenent les xarxes de protecció a totes les persones desocupades i allargant-t’ho en el temps. Ha d’impulsar l’increment del deute públic per a recuperar el consum privat i generar ocupació, creant infrastuctures econòmiques i socials.
Els sindicats majoritaris fa anys que ho diem i que exigim un canvi del model productiu, en un de nou basat en la innovació, que permeti incrementar la qualitat i la productivitat, per això són molt importants les polítiques industrials, energètiques, mediambientals i educatives, per a desbloquejar els principals colls d’ampolla que dificulten aquest camí.
També són necessaris canvis profunds en les pautes i formes de gestió de les empreses, donant més participació als treballadors i treballadores en les decisions que els afecten i en l’organització del treball, com a pas necessari en la continua democratització de la societat.
El treball és la font primària i essencial dels drets de ciutadania, per això ha de ser el centre de les polítiques dels agents públics i de les decisions econòmiques adoptades pels agents privats.
No és preocupant que les patronals demanin abaratir l’acomiadament com a factor de viabilitat dels seus projectes empresarials?. No controlar les causes d’acomiadament i sense intervenció de l’Estat només ens pot dur a un mercat laboral encara més precaritzat, i és precisament el camí contrari al que hem de fer.
La declaració diu que sembla políticament indecent pretendre desplaçar els costos de la crisi als treballadors i treballadores. Però és que no és indecent que qui ha fet possible els enormes beneficis no es vegin ni recompensats per la permanència en l’empresa?.
L’encert d’impulsar el marc de la negociació col·lectiva també ha estat una part del discurs dels sindicats majoritaris, perquè és cert, és l’escenari natural on es poden construir acords i aconseguir més cohesió social, però no és menys cert que necessitem racionalitzar la seva estructura per adequar-la a una nova vertebració amb més resposta jurídica i amb certesa i seguretat.
La veritat és que m’ha sobtat el contingut d’aquesta declaració, i molt positivament!. Ja és hora que els intel·lectuals intervinguin en l’elaboració de l’ideari popular i que ajudin als sindicats a fomentar l’esperit crític i a conèixer les causes de la situació social i econòmica que avui viu la ciutadania del nostre país. En aquesta ocasió no només per la coincidència plena en els plantejaments, sinó pel sentit de l’oportunitat i les dificultats, per part dels mitjans de comunicació, d’estendre aquest tipus de declaracions pel coneixement general de la població.

Conclusions del Consell de la Unió Europea sobre un marc estratègic per la cooperació europea en l’àmbit de l’educació i la formació

El Diari Oficial de la Unió Europea del 28 de maig d’enguany, ha publicat les conclusions del Consell respecte a aquestes matèries, tot recordant el Consell celebrat el març de 2002 a Barcelona on es ratificà el programa de treball “Educació i Formació 2010”, el qual, en el context de l’Estratègia de Lisboa, va establir, per primera vegada, un marc per a la cooperació en els àmbits de l’educació i la formació basant-se en objectius comuns, i dirigint-se a recolzar els sistemes nacionals d’educació i formació a través de la creació d’instruments de millora a escala de la Unió Europea, l’aprenentatge continu i l’intercanvi de bones pràctiques. Aquesta línia de treball persegueix convertir a Europa en una economia basada en el coneixement que la faci ser la més competitiva i dinàmica del món. En aquest sentit, el fallit Pacte Nacional per l’Educació a Catalunya, s’incloïa dins de l’esperit que ara redacta el Consell de la Unió Europea, però que el Govern català ha decidit no tirar endavant.

Sembla evident que tant l’educació com la formació han de desenvolupar un paper clau per a poder combatre els desafiaments socioeconòmics del moment, però també els demogràfics, mediambientals i tecnològics futurs. Per això, una inversió eficient en capital humà, mitjançant els sistemes d’educació i formació, és essencial en l’estratègia d’aconseguir alts nivells de creixements i ocupació que constitueixen el nucli central de l’Estratègia de Lisboa, alhora que fomenta la realització personal, la cohesió social i la ciutadania activa. Continu sense entendre la posició del Departament d’Educació i del seu conseller.

La formació ha d’ocupar un lloc privilegiat en les estratègies dels Estats membres i en aquest sentit, fins el 2020, l’objectiu principal de la cooperació europea ha de continuar recolzant el desenvolupament dels sistemes d’educació i formació en els Estats membres per aconseguir la realització personal, social i professional de la ciutadania en general; aconseguir la prosperitat econòmica sostenible i l’ocupabilitat, promovent els valors de la democràcia, la cohesió social, una ciutadania activa i el diàleg intercultural. No s’entén quin lloc privilegiat ha d’ocupar sinó hi ha incentius a l’educació, en el sentit que ha de ser una despesa públic en clau d’inversió i no ha de patir els efectes de la crisi econòmica que vivim.

El Consell descriu un marc general on s’han de contemplar quatre objectius estratègics: 1) fer realitat l’aprenentatge permanent i la mobilitat del professorat; 2) millorar la qualitat i l’eficàcia de l’educació i la formació; 3) promoure l’equitat, la cohesió social i la ciutadania activa i 4) incrementar la creativitat i la innovació, incloent l’esperit empresarial. No sembla que sigui la línia seguida a Catalunya.

El Consell insta a tots els Estats membres a que treballin junts, amb el recolzament de la Comissió, i posa de manifest, amb un annex, la necessitat imperiosa de la participació de les persones adultes en l’aprenentatge permanent, la preocupació per les persones que obtenen un baix rendiment de les aptituds bàsiques; la preocupació pel rendiment de l’ensenyament superior i per l’abandonament prematur de l’educació i la formació; la preocupació per l’educació infantil; la mobilitat dels professional de l’educació, l’ocupació i l’aprenentatge d’idiomes. Què passa, doncs, amb les dotacions de les escoles d’adults?, què passa amb l’atenció a les persones que tenen dificultats educatives?, quin ha de ser el seu futur?. Es promou l’equitat fomentant l’escola privada no laica per sobre de la públic laica? No respectant el Pacte Nacional per l’Educació s’aconsegueix més cohesió social?, i donant subvencions a escoles on es segreguen els alumnes per qüestió de gènere?, què passa amb l’educació de 0 a 3 anys?, com es pot incrementar la creativitat sense un pla d’estudis que inclogui la filosofia com a matèria comuna per a fomentar l’esperit crític de les persones, no fomentant els estudis artístics i un llarg etcètera?

Doncs qui tenen la responsabilitat que en prenguin nota i que aprofitin les eleccions al Parlament Europeu per explicar-nos quines són les seves postures per a defensar-nos des d’Europa (si és que Europa està fora de nosaltres!).

Les ajudes a l’automoció: el pla 2000e

No m’ha agradat gens la manera com ha sortit el debat sobre les ajudes al sector de l’automoció. No només a Catalunya, malgrat que en aquest cas la meva preocupació és singular. No m’esperava una ajuda de caràcter progressista, crec que no entra en els esquemes econòmics actuals, però sí que m’esperava que les ajudes tinguessin un element restrictiu de caire més social.
Els arguments que he sentit per defensar la posició contrària, els que fan referència, principalment, al nivell d’emissions de CO2 em semblen del tot poc encertades, malgrat poder tenir raó, la seva raó. L’argumentari que m’hagués agradat sentir hauria anat en una direcció més social, per exemple, criticar que es permetin aquestes ajudes per la compra de cotxes de luxe, limitar-les a un màxim de 24.000 euros. Per sobre d'aquest preu subvenciones els extres: equip de música wai, les llantes, el dvd o fins i tot l'aleró. No s’entén que la meitat de la població catalana guanyi menys de 30 mil euros l’any i que en canvi es subvencionin cotxes que valen 60 mil. Bé!, sí que s’entén, però no és una fórmula gaire social. L’ampliació a les furgonetes pels autònoms és una bona idea, i ajudar a les motocicletes també, però em sembla una mica contradictori quan fa poc més d’un any se’ls va pujar l’impost per emissions de CO2 que prèviament se’ls havia reduït, encarint el preu de les motocicletes considerablement.
No sé si s’ha de subvencionar a qui es compra un cotxe o a qui no arriba a final de mes, però aquesta és una altra qüestió.