Àgora no és un film qualsevol

Acabo d'arribar del cinema i l'Alejandro Amenábar m'ha deixat meravellat. La contraposició entre la fe i la raó ha estat un dels temes que durant anys he tingut present, de fet, en el meu cas, ha anat una mica més enllà (disculpeu si no puc avançar-vos res més). La qüestió és que la pel·lícula va més enllà d'una simple narració històrica, conrea la filosofia com a ciencia, però la construeix des de la contraposició al fanatisme de la religió aprofitant una curada anàlisi de les perversions humanes i dels usos i manipulacions de la gent ambiciosa que en nom d'un suposat bé global (ja sigui la llibertat, la raó, o com en aquest cas: la fe), són capaços de vestir qualsevol acció, per més miserable que sigui, com si es tractés d'un fet bondadós i irrenunciable i de pas aconseguir "el poder".

L'ambient, la trama, el paissatge, el moviment, tot m'ha semblat excel·lent. Feia temps que no anava al cinema a veure una obra tan ben feta, us la recomano sense cap cosa a dir en contra.

Daniel Ortega, la il·lusió perduda

L'any 1989, durant el 10è aniversari de la revolució sandinista, vaig tenir l'oportunitat de viatjar fins a Nicaragua amb el desaparegut Comitè de Solidaritat amb Nicaragua de Girona, del qual en formava part (del viatge es va fer un video que fa poc ha tornat a córrer pels Instituts i centres cívics de la ciutat de Girona amb motiu de no sé quin aniversari de l'agermanament Girona-Bluefields).

En aquella aventura, perquè ho va ser, en l'experiència de viure un món que no he tornat a viure, ja vaig veure algunes coses del sandinisme de l'època que no em van agradar, i no em refereixo únicament al cert presidencialisme de Daniel Ortega. De fet, ja es sentien algunes tímides veus contràries a algunes pràctiques d'Ortega amb els afers polítics i també personals. Aquestes crítiques han vingut a explicar, amb els anys, la situació actual dels paràmetres polítics i morals d'en Daniel Ortega, President de Nicaragua gràcies a l'extrema dreta d'aquell país. Aquesta cosa que semblava inexplicable fa poc més de vit anys és avui una realitat: la conversió perversa d'un líder polític convertit a l'extrema dreta. Un home que ha maltractat psicològicament als seus, al seu poble, a qui ha venut socialment, els ha condemnat econòmicament i els ha enganyat políticament, però no des d'ara, sinó des de l'entrada de Violeta Chamorro fins al Govern d'Alemán, tots dos presidents ultra dretans. Avui Ortega governa (mana, millor dit) gràcies al suport incondicional dels seus antics enemics, gràcies als vots i el consol d'Alemán. Aquest és l'esperpèntic camí d'un revolucionari cap a l'extrema dreta, el camí cap a la dictadura d'un personatge que ha avergonyit als qui van ser dels "seus", per ambició persoal, per "amor" al poder i a l'absolutisme dels diners. Avui Nicaragua està pitjor que fa trenta anys, i en Daniel Ortega és un dels màxims responsables de les misèries del seu poble, potser és qui té més responsabilitats en tot això, perquè ell va donar esperances a un poble que ha estat traicionat pel seu propi líder, és i ha estat això: un traïdor i un alimentador de misèries i mort.

Aznar, la vergonya de la Universitat ("A Dios rezando y con el mazo dando")

La UCAM (Universitat Católica de Sant Antoni), ultra religiosa i ultra conservadora, nomenarà a José María Aznar com a catedràtic d'ètica i dirigirà la càtedra d'ètica, política i humanitats. Poca ètica sembla que tindrà aquesta càtedra amb un personatge com aquest. Suposo que no deu ser l'únic de dubtosa condició ètica que ha estat nomenat catedràtic, però aquesta notícia sembla un insult a la filosofia i als seus professionals. Espero que el món acadèmic faci arribar els seu malestar, que espero que n'hi hagi, sobre aquesta qüestió. La provocació de la dreta més extremista segueix pel seu camí i el que és pitjor del tot, encara es deuen creure que un homenet com aquest té suficient talla moral com a poder dirigir una càtedra d'ètica, aquesta és la moral dels ultra conservadors cristians, imagineu-vos amb quin ulls veuen les altres coses de la vida.

Mariano Rajoy no pot ser el proper president del Govern

Segurament el que diré no és nou. Ja vam patir un Aznar com a president, però com a mínim, semblava que el "pijo" del bigoti sabia controlar als seus, cosa que sembla improvable amb en Rajoy. Anant al gra. Una persona que aspira a governar un país no pot alimentar, des de l'oposició, els insults, el descrèdit constant, les mentides, la demagògia .... En Rajoy ha demostrat no tenir el mínim sentit de lleialtat institucional i un dubtós sentit de responsabilitat d'estat i de capacitat democràtica, per això no està capacitat per a ser el proper president del Govern. Si aquest PP guanyés, o el de l'Esperanza o el d'en Gallardón, no tindríem un PP diferent al d'ara, tindríem uns primeres línies més mediàtics, però les polítiques conservadores de la dreta serien les mateixes. Si el PP guanyés, i ho diu tothom, i com deia en Foix "és profecia", no serà perquè ho estigui fent bé, sinó perquè el PSOE s'està cobrint de glòria amb la seva política econòmica i social. Tot i així seria una temeritat que el PP tornés a governar, i és igual qui el pugui liderar en el futur, el PP d'ara no serà diferent al de demà, estarà farcit de corruptes. Ja ho va dir un ministres del PP: "estic en política per a guanyar diners". I quin mal li fan a la classe política!. Però és clar, en aquest país un roba 21 milions d'euros i no el fiquen a la presó. Intenteu robar 1000 euros i veureu què passa!. Zapatero ha de reforçar el seu perfil progressita si vol continuar governant, ha de pujar la pressió fiscal dels que tenen més i fomentar les polítiques públiques, etc.

En comptes de no anar a votar, el que hem de fer és queixar-nos quan els nostres polítics fan coses que no ens agraden, perquè si no hi anem a votar li estem fent el joc a la dreta i els nostres polítics mai canviaran d'actitud si no se n'adonen que qui els vota estan descontents amb la seva gestió.

El patrimoni ideològic de l’esquerra (part 3: Què fa que ens costi tant arribar a la gent?)

Dit d’una altra manera: si la gent és majoritàriament d’esquerres, per què a l’esquerra li costa tant de governar?.

L’experiència del tripartit durant aquests darrers crec, malgrat tot, que ha donat resultats positius i en continuarà donant si l’electorat català així ho vol. Fins i tot amb la suma de les desigualtats és possible governar un país i no perdre ni la credibilitat ni la seriositat necessària davant la ciutadania, però hem de tenir molt en compte la dessafecció política que impulsa als ciutadans i ciutadanes a no anar a votar, fet que aprofita la dreta per guanyar-se un espai electoral que potser no li correspondria si tothom anés a votar. En aquest sentit, la proposta d’anar a votar en dia laborable no la veig malament, potser amb matisos del tot irrellevants

La qüestió és doncs intentar esbrinar per què el discurs d’esquerres no acaba d’arrelar. Segurament hi ha factors socioculturals que ajudarien a explicar-ho, però jo em vull centrar en la manera en com ens comuniquem davant dels potencials votants.

Primer del tot crec, com ja apuntava la Sílvia Belío (una lectora d’aquest bloc), és una qüestió de llenguatge, però també de pedagogia històrica; la segona qüestió té a veure amb les formes de comunicació; la tercera amb un altra tipus de dificultat, que són els qui governen els mitjans de comunicació com a poder en mans des poderosos; la quarta jo diria que està en les formes, i per no estendrem massa sabent de ben segur que em deixo moltes coses, les contradiccions de la vida i dels partits polítics com a punt de trobada de persones amb diversos interessos a vegades no tan col·lectius. Així doncs, comencem!

La ideologia d’un partit ha de permetre vincular a persones que estiguin disposades a participar o no en els seus objectius, per a fer possible que els seus ideals resultin una realitat, per tant, aquesta malla ideològica s’ha de saber explicar molt bé. D’altra banda, l’organització interna d’un partit polític ha de permetre establir un cert ordre, amb funcions i especialitzacions concretes, i també han de tenir candidats i candidates, com element primordial del sistema, per a guanyar espais polítics i d’influència, per tant intentaré explicar, al marge de la posició dels mitjans de comunicació, quins són els elements que dificulten tant fer arribar a la gent una comunicació normal i fluïda entre la ideologia d’un partit i les persones que en teoria han de confiar en ell.
Com veieu no és gens fàcil establir paràmetres objectius i científics, a més a més, jo no soc cap expert, així que intentaré explicar, des del meu punt de vista particular allò que crec que explica algunes de les causes i de les conseqüències d’una mala política de comunicació (entesa en la seva globalitat).

En termes generals, les esquerres tenen més dificultats de fer arribar els seus plantejaments perquè tendeix sempre a intel·lectualitzar-los. Li costa molt donar missatges curts i senzills i en un llenguatge planer, crec que això ve d’un cert complex històric on ser d’esquerres volia dir ser una persona intel·lectualment pobre, com si els pobres no sabessin pensar. Explicar “El Capital” de Marx no és una tasca fàcil, però encara és més complicat intentar que s’entengui. Aquest exemple representa una primera qüestió, l’antic obrer volia desmarcar-se dels altres i ha comès l’error de “predicar” coses que no s’entenen. L´ús d’un llenguatge senzill i clar és fonamental, i no sempre s’aconsegueix, per no dir que en molt poques ocasions. Els antics burgesos no tenien aquest problema, perquè com que havien anat a la universitat, el llenguatge més o menys intel·lectualitzat els donava glamour, però fins i tot d’això van aprendre. La famosa frase “España va bien”, bé pot ser un exemple clar del que intento explicar. Si a aquesta manera de fer li sumem que el polítics d’esquerra es metamorfosen amb els conservadors (manera de parlar eloqüent, forma de vestir i de viure la política, una imatge pública similar (si no escoltessim els seus discursos ens seria, en ocasions, realment difícil esbrinar quina és la seva ideologia, etc.), per tant, les formes en que els ciutadans perceben la política té molt a veure amb la manera en que la classe política es presenta en societat. No dic, ni molt menys, que l’esquerra no hagi de dur corbata, però és curiós veure a un polític de dretes amb una corbata vermella com a signe de discriminació i d’identitat personal davant dels innumerables colors grisos dels vestits dels homes. Les dones ho porten millor, però al final les “boutiques” semblen acabant imperant.

Per tant la ideologia d’un partit s’explica amb paraules però també amb les formes. No vol dir, insisteixo, que un polític d’esquerres hagi de vestir malament, ni molt menys. Però la imatge pública també és un element transmissor d’informació, potser més valuós, en ocasions que les paraules.

Els partits d’esquerres, uns més que altres, tenen, en la seva tradició organitzativa, i segurament fruit d’una major llibertat pel debat, el mal costum d’escindir-se o barallar-se públicament (quantes vegades no hem dit que em problemes interns s’han de resoldre a casa!, doncs bé, crec que una de les raons que expliquen la feblesa d’aquests partits són les lluites internes pel “poder”, aquest poder tan minso que et proporciona una suposada pulcritud ideològica, a vegades farcida d’una suposada radicalització dels discursos que no porten enlloc.

Un problema a afegir és que com no hi ha temps ni persones per a tot, s’està poc al carrer, amb la gent que t’ha de recolzar, i en canvi es passa molt de temps tancats als parlaments (en comissions, etc.) o als ajuntaments (sobretot si són grans). L’esquerra ha de trepitjar el carrer, com a base fonamental de la seva transmissió ideològica, perquè si espera que els mitjans de comunicació els ajudin, ja poden esperar asseguts!.

Si bé la ideologia i el llenguatge són importants, també cal tenir en compte què i de quina manera s’intenta comunicar un discurs polític d’esquerres. No sóc dels que opinen que s’ha d’oblidar la llarga tradició de les esquerres, però sí que ens hem de posar al dia saber explicar, amb conceptes d’avui, d’on venim i, sobretot, a on volem arribar. No només per ser més convincents, sinó per allunyar-nos de discursos caducs dirigits només a una determinada franja d’edat que no és la que, precisament, els donarà el suport per arribar a governar o a tenir més veu en l’àmbit de la política en general.

De ben segur que em deixo coses i que m’equivoco en altres, ja he dit que no té base científica, però, si més no, crec que ajuda a la reflexió.

El patrimoni ideològic de l'esquerra (part 2: Què defineix a les esquerres?)

Un cop que queda clar que no és el mateix ser de dretes o d’esquerres, intentaré explicar la relació entre els valors propis de l’esquerra (per suposat sempre positius), en contraposició als valors de la dreta que amb tan empeny volen barrejar, per desorientació de les classes més populars i com a estratègia per a deslegitimitzar-la davant l’opinió pública. L’esquerra, en conseqüència, no pot, no és, no hauria de ser sectària, per tant, tots aquells moviments dins de les esquerres que practiquin el sectarisme ideològic no es mereixerien el reconeixement de dir-se d’esquerres No m’entretindré en posar cap exemple, segur que vosaltres ja en coneixeu. Per tant l’esquerra ha i té l’obligació de ser ètica fins a la sacietat. La transparència ha de ser la seva aliada. Però és clar que amb això no és suficient, perquè ha d’actuar sota aquestes lleis i ser rigorosament escrupulosa en el seu compliment.

La política és, o hauria de ser, la pràctica del altruisme i si la persona que s’hi dedica és d’esquerre ha de tenir en el seu haver, una llarga llista de principis i valors que la distingeix objectivament de la resta dels polítics: ha de ser una persona solidaria, tolerant, indiscutiblement demòcrata, oberta al diàleg, fins i tot de les opinions contràries, persuasiva, comunicadora, practicant d’un cert humanisme (no sempre intel•lectual sinó també del saber de les coses que passen al carrer), amant de la justícia i de la igualtat, però també ha d’estar en contra de la superba (“soberbia”), de les arbitrarietats, de les imposicions, de la cultura de la jerarquia vertical, de l’autoritarisme.

Fora d’això es distingeix de la resta perquè té un model d’Estat diferent, no centralista, sinó federalista, defensa una educació laica i separa l’Estat de qualsevol confessió religiosa; fomenta la participació ciutadana i defensa la progressivitat fiscal. No discrimina a ningú per qüestió d’origen, sexe o pensament. Lluita contra l’exclusió social, les injustícies i la pobresa. Lluita per la sostenibilitat i el medi ambient.

Ser d’esquerres és, simplement, posar-se al costat dels febles, per tant no només és una qüestió ideologia, sinó que és una qüestió de praxis.

Per acabar aquesta primera aproximació cal dir una cosa que sembla no estar de moda avui, però que per definició és obligat en qualsevol pensament d’esquerres: el nacionalisme és, per definició, contrari a les esquerres (és inqüestionable).

7 d'octubre: Jornada Mundial pel Treball decent

La crisi econòmica està afectant seriosament l'ocupació del nostre páís, però també el futur de milers de persones arréu del món. Les darreres èpoques de vaques grasses no han servit per a erradicar la desregulació, ni fer mimvar la desmesurada ambició d'alguns patrons, ni de les entitats financeres i especulatives que ens han dut a la pitjor recessió econòmica des del crac del 27 del segle passat.

La reivindicació del treball decent no ha estat dins de les agendes dels països desenvolupats, més preocupats en veure com creixien les seves economies que en les persones que representaven, i ara toca defensar-lo, com a premissa indispensable, per aconseguir un creixement econòmic sostenible amb el medi ambient i no agressiu amb les persones. Per aquest motiu, la Confederació Sindical Internacional (CSI), ha organitzat una nova mobilització mundial sota el títol "Per una ocupació decent", que es celebrarà demà a tot el món.

Les qüestions relacionades amb l'ocupació inclouen temes molt diferents, però actuals, com la immigració, la discriminació per raó de gènere, origen o pensament, el treball forçat que encara existeix en molt països, o l'esclavitud, els teball forçat o el treball infantil; té a veure amb el respecte per les mínimes normes fonamental, com la llibertat d'expressió, el dret a sindicar-se, el dret a la negociació col·lectiva, a la salut i la seguretat en el treball, però també a un treball digne i amb salari suficient; té a veure amb la lluita contra la pobresa, contra la precarietat en general i té a veure, finalment, amb la defensa de les llibertats individuals i col·lectives, els drets socials i la democràcia, és a dir, amb la dignitat de les persones.

La campanya del CSI implica fomentar el diàleg social, posar fre a les immenses desigualtats entre els rics i els pobres, entre homes i dones; suposa erradicar el treball infantil i la pobresa, i un llarg etcètera.

Per tot això, és molt important que participeu en les diferents mobilitzacions que es facin demà a les vostres ciutats. No hi falteu!