La Constitució Espanyola, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la reforma laboral.-

Fa mesos que sembla evident que l'espassa de Damocles del constitucional està a punt de caure sobre el nostre Estatut d'autonomia. Com que tothom sembla que ho veu venir s'ha iniciat tot un seguit de declaracions a favor de l'Estatut com a un intent de darrera hora d'influenciar sobre la sentència i apaivagar les seves conclusions, però no sembla que això tingui gaires perspectives de solució a curt termini. Demanar la dimissió del Tribunal Constitucional està molt bé, però dubto molt que ho facin.

El problema de la desligitimacions polítiques, quan les decissions democràtiques que prèn un poble són qüestionades per estaments de dicífil autonomia política, és que deixen amb el cul a l'aire, no només a la classe política en general, sinó també als ciutadans i ciutadanes que hem anat a refrendar en un referèndum una cosa tan important com les lleis que han de regir el funcionament de les institucions i de la vida social catalanes.

Això ens passa perquè hem arribat a un punt en que la nostra Constitució Espanyola ja no ens serveix com a norma suprema, ni el Constitucional té la independència que hauria de tenir ni té cap legitimació moral per a imposar-se sobre una consulta popular democràtica i legal com són les decisions preses al Parlament català, les Corts espanyoles i la ratificació per referèndum com disposa la Llei. Per tant, si aquest fràgil equilibri d'interesos no funciona, allò que hem de fer, sabent sobre la seva dificultat, és canviar la Constitució, no només reformar-la, sinó posar-la al dia en temes tan importants com el dret a l'autodeterminació, les senyes d'identitat, la Corona, la financiació, etc.

I aprofitant les reformes, ara que el Governador del Banc d'Espanya torna a fer de cap de la patronal espanyola demanat una reforma laboral, el que hauria de fer el Govern espanyol és destituir-lo per fragant incapacitat per a dedicar-se a fer de banquer i dedicar-se a fer pseudo política, abandonat la seva responsabilitat de controlar la banca d'aquest país. Però dit això, no podem fer una reforma laboral en plena crisi, perquè les conseqüències ja sabem quines són: major desprotecció, més desregulació, abaratiment de l'acomiadament, pèrdua de drets socials, etc., que és el que realment busca la dreta (espanyola, europea i mundial) que governa a cop de talonari i de control sobre els mitjans de comunicació i informació.

Per tant, menys reforma laboral, més persecució del frau fiscal, començant pel sector de la construcció i acabant per les administracions, més Estatut de Catalunya i una nova Constitució adequada als temps actuals, lluny de la herència post franquista que encara perdura en tot el text constitucional.

Per què l'activista saharaui Aminattou Haidar segueix a Lanzarote en contra de la seva voluntat?

He vist un tractament desigual sobre aquesta notícia, més difossa, per cert, en els mitjans escrits que no pas a la ràdio o a la televisió.

Després d'haver estat expulsada del seu propi país, el Sàhara, pel govern marroquí, i d'haver-li robat el seu passaport, va ser enviada a Espanya on, malgrat les seves queixes, ha estat retinguda en contra de la seva voluntat i, fins i tot, se li ha impedit que pugués comprar un bitllet de tornada al Marroc al·legant la falta de passaport.

La "Gandhi saharaui", com se la coneix per la seva lluita per la defensa del poble saharauí i el seu dret a l'autodeterminació, negat fa trenta anys pel Marroc i consentit per l'Estat espanyol fins el dia d'avui, ha estat denunciada pel director d'Aena de l'aeroport de Lanzarote per desordre públic i "allanamiento de morada", com si un aeroport fos una "morada", més aviat una propietat privada, en aquest cas de llibertats.

És evident que Haider té tot el dret del món a tornar a casa seva amb la seva família i amb els seus amics. No s'entèn l'actitud del Govern espanyol ni les declaracions del ministre Moratinos, a no ser que, realment, s'estigui fent el joc al govern autoritati del Marroc.

Aminattou ha estat arrestada en diverses ocasions i torturada. Se la coneix com una dona de fortes conviccions ètiques, pacifista. De salut delicada, ha iniciat una nova vaga de fam per a exigir que el Govern espanyol la deixi torna a casa. De fet no està incomplint cap llei. La pròpia llei d'estrangeria permet el retorn de persones indocumentades. Per això crec que hi ha intenció de maltractar-la, i em sembla terrible que un país que vol acostar totes les cultures i sensibilitats del món no sigui capaç de reconèixer les injustícies d'un país veí i defensar els drets dels qui en el seu dia van viure en una colònia espanyola. Avui les colònies són, com sabem, econòmiques i globals.

Per què la retenen a Lanzarote?. Simplement per defensar la llibertat d'un poble i ser una persona molesta pel govern repressor del rei del Marroc.

CiU i la ultra-conservadora proposta laboral d'abaratir l'acomiadament

Ara que comença el ball pre-electoral, CiU ha adelantat una de les seves propostes per al món laboral, més encarada a guanyar-se el vot dels empresaris (es suposa que els empresaris de les pimes que són molts) que no pas els dels treballadors i treballadores a qui no sembla voler representar (encara que alguns tinguin aspiracions amb les ideologies de dretes).

CiU, que s'ha quedat sol (políticament) amb la seva proposta d'abaratir l'acomiadament dels i les treballadors i treballadores, ha començat a ensanyar els seus vestits de gala: vol rebaixar la indemnització per acomiadament a 30 dies (això és el que he sentit per la ràdio). La veritat és que no entenc gaire l'horitzó polític de sir Artur Mas fent una proposta, crec, sincerament, equivocada des del punt de vista polític. Primer, perquè és una falàcia (Catalunya no pot legislar sobre reformes laborals. No té postestat per a fer-ho. Per tant, està proposant una cosa que sap que és impossible de cumplir); la segona, perquè em sembla una estupidesa de profunditat, ja que com que no podrà aconseguir-ho, malgrat la suposada influència que aspira a tenir a Madrid ja que s'ha quedat sol, no sé amb qui haurà de pressionar. Si governa, de ben segur que tindrà als sindicats en contra (mal començament per a un govern!) i a la majoria de l'espectre polític, això és: tirar-se pedres a la mateixa taulada i tercer: perquè encara queden molts mesos per a les eleccions i vés a saber què dirà d'aquí uns mesos. No m'estranyaria que en mig de la campanya garantís un salari mínim de 1200 euros, 16 pagues dobles, vacances de 45 dies i un contracte indefinit de per vida amb dret a indemnització de 90 dies per any treballat, en línia amb la coherència de molts partits polítics que corren pel país.

Estem acostumats a que la dreta més carrinclona, utilitzant a la classe adinerada que lidera les patronals catalanes i espanyoles, faci proclames per a abarartir l'acomiadament sota la falsa teoria de que això crearà més ocupació (si volen mantenir l'ocupació per què volen facilitar l'acomadiament?). No té cap sentit, només més desregulació i més precarietat.

Quan de temps ens costarà tenir una dreta europea i no una localista que només es mira el seu melic?.

L'Ajuntament de Girona, l'associació contra l'impost de successions i la resta dels mortals

M'acabo d'assabentar que la regidora de mobilitat (i moltes coses més) a l'Ajuntament de Girona, l'Isabel Salamaña, va pendre, fa uns dies, una decisió, des del meu punt de vista, molt encertada. I no és que jo defensi la censura, al contrari, però sí que crec que el seu criteri va ser l'encertat: no admetre cap tipus de publicitat sobre la campanya en contra de l'impost de successions per relacionar-lo amb imatges relatives a la mort de les persones. La meva opinió sobre aquest impost ja la coneixieu si heu seguit aquest bloc, darrerament, en José Luís López Bulla (link que trobareu en els blocs que segueixo) ha fet una clara i senzilla explicació del què vol dir la supressió d'aquest impost tan malament explicat per crear desiformació i dubtes en l'opinió pública en general. Si voleu més informació també la hi podeu trobar a http://www.ccoo.cat/ i al bloc d'en Joan Coscubiela, també en els blocs que llegueixo).

El que més m'ha sobtat d'aquesta associació d'interessos per escaquejar-se de pagar els impostos coresponents i recuperar un cert snobisme post-feudal, ha estat el to de la seva plana web: una pàgina en to a la defensiva, com si tampoc ells s'acabessin de creure allò que prediquen o que simplement ho veuen amb un punt descaradament adinerat sense cap vergonya per les conseqüències socials que això comportaria. Barregen, com fan tants d'altres!, el sentit o sentiment polític del catalanisme més planer amb l'escarni econòmic que, segons ells, practica l'Estat espanyol (com si fos un estat absolutista), i això es combina amb una curiosa demanda de diners per poder fer funcionar l'associació (aquest punt m'ha semblat particularment curiós!). A mi m'ha semblat veure massa semblances amb certes campanyes anti-avortistes. Té, per a mi, un cert regust a això (tot plegat una barreja entre carca, gent amb diners i amb "aspiracions" que s'aprofiten de la situació per intentar guanyar encara uns calerons més). Perquè és clar, això que diuen que l'impost de successions sigui el peatge de la mort vol dir que no s'han parat a pensar que sense aquest impost, potser moltes persones en el llindar de la pobresa no podran rebre els serveis que tot estat democràtic i de dret ha de garantir vers la seva ciutadania. Això només perquè uns quants aconsegueixin embutxacar-se uns quants bitllets d'euros, i ja posats, no pagar impostos com la resta dels altres mortals?.

Girona i les consultes independentistes

A les institucions municipals els ha sortit un dilema important: el d'afrontar un procés de consulta al marge de la legislació. A Girona, el més valent (segons es miri), ha estat el PSC, que s'ha decantat obertament per no afavorir-la; la més fàcil la d'ERC, que veu en aquest simulacre electoral una oportunitat política (caldrà veure quina lectura en fan dels resultats i l'encert o no de les seves conclusions). El dilema està servit, perquè cal exigir transparència i seriositat als promotors de les consultes per no confondre a la ciutadania en una qüestió que tendeix a barrejar el dret a l'autodeterminació amb la independència. En el cas de la independència, la cosa no té dubtes: Catalunya hauria de funcionar com un Estat i deslligar-se políticament d'Espanya, amb tot el que comporta. El dret a l'autodeterminació vol dir reflexionar i definir sobre què i com volem que sigui Catalunya, que no només vol dir sobre la possibilitat de ser independent, sinó que obre la porta a triar entre estar com estem (si fos possible) o escollir ser una federació, una regió, etc.

Crec que és fonamental no confondre a la gent i sobretot no especular sobre castells de sorra, des d'una ficció, sobre les conseqüències d'una consulta popular de difícil encaix legal. A més a més hi ha el tema de la Llei de Protecció de Dades: d'on es treurà el cens?. Però dit això, no s'ha de tenir cap por a les consultes, sempre i quan es facin amb totes les garanties democràtiques i legals, i sobretot quan vinguin acompanyades de tota la transparència i claredat del món, com crec que és necessari en aquests casos. La pregunta: està d'acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social dins una Unió europea dels Pobles? em sembla del tot inadequada. Ho intentaré explicar en poques paraules:

a) Qui ha dit que nosaltres som una nació (algú voldrà que ho siguem, però d'això a la realitat hi ha una gran distància)

b) Barregar "estat de dret" amb "independent, crea confusió. La democràcia no es pot posar en dubte!. I encara més quan es barreja amb una falàcia: "un estat independent, democràtic i social". Sona molt progre, però estem encara en el camí d'aconseguir una europa que superi i els estat. Per què volem més estats?, el que hem de voler és més Europa. A més a més, un estat social només, sense ser un estat de dret, és molt perillós (per dir-ho suaument). Crec que es barrejen massa conceptes que poden confondre a qui s'acosti a votar amb la seva bona voluntat. I això d'"una Unió Europea dels Pobles"?, què és això?, una proclama d'intencions, suposo.

c) Per què no es fa una pregunta més curta i menys dirigista?, per exemple: està vosté d'acord amb la independència de Catalunya (és clar que seria inconstitucional, però vaja), o bé: voldria que l'Estat espanyol reconegués a Catalunya com a una nació independent?. No sé, alguna pregunta més directa, curta i clara que no pas remenar diferents conceptes que porten, sens dubte, a la confusió.

Informe sobre política fiscal

El Centre d'Estudis i Recerca Sindical de CCOO de Catalunya acaba de publicar un informe sobre política fiscal on es posa de manifest, amb tot un seguit de dades, quina és la situació actual del nostre país en relació a les polítiques fiscal vigents. Intentaré resumir:

Nosaltres comptem amb un sistema fiscal (ja ve dels antics governs del PP) que discrimina a les rendes del treball respecte les del capital. Som el país que té una pressió fiscal inferior a la mitjana europea; a més a més, la despesa en protecció social està molt per sota de la mitjana europea i totes les actuacions que s'han fet en matèria fiscal responen a la intenció d'introduir rebaixes fiscals en els impostos directes (els que graven sobre la renda i el patrimoni) i augmentar els impostos indirectes (els que paguem tots i totes independentment el nivell de rendes que tinguem).

L'informe situa una sèrie de solucions al respecte, que passen per la lluita contra el frau fiscal i l'economia submergida, passat per la reclamació d'una fiscalitat autònoma més suficient i progressiva (més informació a http://www.ccoo.cat/)

"Corrupción en Miami": quan la realitat supera la ficció

Començo a dubtar de que la classe política sigui conscient de les conseqüències dels casos Millet i Santa Coloma de Gramanet. Ells, precisament, haurien de ser els primers instigadors en buscar la veritat i en arremetre tot el pes de la llei contra els corruptes que operen des de les plataforme polítiques i culturals del país. Ells haurien de personar-se com acusació particular i així la politica, en majúscules, potser, dic potser, començaria a guanyar una mica d'aquesta credibilitat que tothom posa en dubte, tenint i o no raó. Un lladre ha d'anar a la presó i el tracte ha de ser el mateix per un estafador de milions d'euros que un delinqüent qualsevol, això sí, no ha de sortir per la porta de radera i totes les vergonyes se li han de caure a sobre sense més remei que retornar tot el que ha estat robat i romandre a la presó tot el temps que dicti la llei.

El debat que s'està obrint és, des del meu punt de vista, molt perillós, perque en resum ve a dir que tots els polítics són corruptes i que no hi ha res a fer, per tant, com que no confiem en els corruptes, uns els voldran imitar amb allò de tot s'hi val i uns altres, en plena eufòria de desafecció política, es limitaran a mirar cap a un altre lloc i no aniran ni a votar en les properes eleccions, per això la justícia ha de ser escrupulosament contundent, perquè està en joc la democràcia d'un país i la confiança en les seves institucions. La gent ja no pregunta sobre qui potser o no un prevaricador, sinó que comença preguntar-se sobre qui no ho és, perquè en la gent del carrer està començant a prendre força de que tot està podrit. Pe aixo els partits polítics han d'actuar amb la màxima contundència, no només expulsant de les seves files als i les corruptes, sinó arremetent contra aquestes persones amb tota la força de la llei.

Amb tot això es posa de manifest la feblesa del nostre sistema. Si el síndic de comptes no pot intervenir per manca de recursos és que no hi ha interès polític perquè actui i la gent es pregunta què han d'amagar. Si la parsimònia dels parlamentaris i dels polítics municipals davant d'un informe de la sindicatura de comptes, on s'advertia ja de la condició d'aquests polítics locals, i no tan local, es queda en un no res, què està passant en aquest país?. Totes les excuses que he sentit m'han semblat patètiques, i en tot cas il·lustradores de la poca capacitat per governar institucions públiques, la qual cosa em fa pensar que aquest poc respecte per allò públic és fruit d'una intenció concreta on es busca, sense escrúpuls, devaluar les institucions públiques. La llei, en aquest sentit, també hauria de ser contundent i la inhabilitació per càrrec públic i per a exercir qualsevol tipus de relació amb les administracions hauria de ser de per vida i assenyalat com a persona "non grata" per les administracions públiques del nostre país.

La vergonya que ens estan fent passar a la ciutadania no hauria de ser gratuïta, com a mínim esperem que la justícia estigui a l'alçada, sinó ho tenim molt pelut. A qui no se li ha passat pel cap què s'ha fet amb tot el boom immobiliari dels ajuntaments?. Hi una dita castellana que em posa els pèls de punta: "quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón". No oblidem que els diners que roben són de tots, després es queixaran de la crisi!.