RENFE, ATM i el bonus social d'Endesa.-

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, segurament no tots (jo sí), estem començant a "cabrejar-nos" quan ens tracten per idiotes i a sobre pretenen que estiguem contents.

La desastrosa companyia ferroviària RENFE ha tingut el "morro" de pujar un 20% els trajectes de mitja distància amb l'excusa del nou tren (que certament està millor), però que continua funcionant igual de malament que els anteriors (és lent, va sovint amb retard i tampoc no informa més enllà de l'estupidesa de donar-nos la benvinguda a un nefast servei). Amb els nous preus de viatges els usuaris mal servits acabem pagant en dos anys el preu dels trens, és com si cada vegada que un taxista es canvia de cotxe ens pugui la quota amb l'excusa del "cotxe nou i més modern" (que quedi clar que mai no agafo taxis). Ningú no li ha demanat a la RENFE cap tren nou, li hem demanat que el trajecte, per posar un exemple, de Girona a Barcelona no duri 1 hora i 20 minuts que sovint es converteixen en 2 hores o 3, depenent de la salut de la línia i la pèssima programació de les obres del terrorífic AVE (perquè ja veurem qui el podrà agafar i en quines condicions!). Li demanem que duri 1 hora (que ja està bé!). I què diu el Ministerio sobre això?. Res!. És clar que les coses tampoc van gaire bé pel transport públic metropolità de Barcelona. També avui han encarit el preu del bitllet del metro de Barcelona sense previa avís, total: pa què!!!. Au!, vinga a pagar, com si res!. I per acabar d'escaldar-ho tot, ahir m'assabento que el bonus social d'Endesa per a ajudar a reduir la despesa del consum de llum és molt més que una vergonya, és un insult pels consumidors, un 0,3% de la diferència entre la tarifa d'aplicació i la congelació de la mateixa durant un periode de 2 anys, essent més concret: per un consum al voltant dels 60 euros et descompten 2 euros. Quin estalviàs!, això sí que és un ajut social. Et venen ganes de desconnectar-te de tot. Aquest és el nostre país, un país de "caradures" que s'aprofiten de la gent impunement.

12 proclames amb amor i una cançó no desesperada.-

Quan el dissabte ens vam reunir un quants de milers de treballadors i treballadores de totes les comunitats autònomes ho vam fer per 12 motius molt clars i contundents que expressàven, i expressen, la solució que donem a través del sindicalisme confederal al problema de la crisi que patim, aquests són els següents:

1- Desbloquejar la negociació col·lectiva i cumplir allò pactat (això també va per les Administracions en genera).

2- Negociar un acord plurianyal sobre política salarial, com repartir els excedents empresarials i els seus beneficis i sobre l'ocupació de qualitat.

3- Millorar la protecció social per acomiadament.

4- Reconsideració en les polítiques fiscals, de manera que pagui més qui més tingui.

5- Més i millor inversió pública.

6- Construcció de més centres esducatius i sanitaris.

7- Desenvolupar la Llei de la Dependència.

8- Controlar el sistema financer (perquè els bancs i caixes no puguin fer el que vulguin).

9- Canviar el patró de creixement econòmic (que no és el mateix que una economia sostenible).

10- Apostar per una políca energètica sostenible.

11- Millorar el sistema educatiu.

12- Reforçar la protecció social.

I la cançó que proposo vindria a dir: pagar un salari digne a les persones que estudiïn en determinats i estratègics estudis, per tal d'aconseguir un fort impuls per al conjunt del país i un retorn dels aprenentatge a la nostra societat, en compte de posar diners en les butxaques dels qui ens han dut fins aquesta crisi (surt més rentable, és més econòmic i a la llarga dona grans beneficis).

Esperanza Aguirre i els sindicats majoritaris.-

Ja estem acostumats a la batalla de xifres quan els sindicats de classe es manifesten per les ciutats del nostre país. En aquesta ocasió també ha passat el mateix. Mentre que els organitzadors calculen més de 200 mil persones assistents, hi ha qui ho rebaixa fins als 20 mil. Però el més patètic ha estat el que ha provocat la Presidenta de la Comunitat de Madrid a través de la seva televisió (quasi privada), Esperanza Aguirre, també coneguda com l'Espe. En un reportatge de Tele Madrid emès el passat diumenge feia la següent barbaritat: comparar la manifestació de dissabte passat a les mobilizacions faixistes del dictador Franco amb una afirmació del tot enverinada: dir que els sindicats van pagar una dieta a tots els assistents com a incentiu perquè hi participessin. Ja ho vaig veure en els diaris locals durant la celebració del Dia de la Constitució, però no em pensava que l'Espe anés a tant. Primer de tot perquè crec que l'opinió pública ha de saber algunes coses sobre això: les persones que tenim responsabilititas executives al sindicat hem anat en autobús i les persones afiliades, sense responsabilitats executives, han anat en AVE. Però també s'ha de dir que el preu del bitllet de l'AVE ha sortit més econòmic que el viatge en autobús i que és normal que els sindicats paguin, als seus afiliats i afiliades, el desplaçament a una manifestació a Madrid, perquè la font principal de recursos dels sindiacats, com a mínim de CCOO, provenen precisament de les seves quotes, i res de res de dietes!, casdascú es va pagar el seu dinar, com cada dia.

La comparació amb el dictador és molt més que desafortunada, sobretot provinent d'una persona de l'antic règim fascista i de la convertida Alianza Popular. No fa tant de temps que Franco va morir!. Aquest que ara posen la Constitució per bandera són els que durant dècades van maxacar a la classe treballadora i a tot aquell que tingués una opinió contrària a règim fascista del dictador Franco. Però això ja és conegut.

La manifestació, al marge dels números, va ser tot un èxit. Una companya del sindicat em preguntava què quantes persones em semblava a mi que hi érem, i jo no vaig saber-li contestar, però em va semblar que hi havia moltes més de 10o mil. Ella, forofa del Barça, em va comentar que també li semblava que sí perquè quan s'omplia el Camp Nou, no veia tanta gent com el dissabte. No crec que ens vàrem equivocar. Però independentment de la xifra, els qui hi ho han de saber que han prés nota. Tan se val que el fantasma d'U-r-d-a-c-i torni a les trinxeres madrilenyes, perquè la realitat és molt tossuda i érem els que érem, i prou.

No a la venda.-

Aquest és el nom d'un documental que està penjat a internet (http://www.noalaventa.com/) i que crec interessant per alimentar el debat sobre els dubtes en els camins de sortida a la crisi financera i els seus impactes negatius dirigits per determinades activitats empresarials en l'àmbit dels drets humans, el medi ambient i la corrupció.

En aquest context de globalització extrema (només es globalitzen les misèries, perquè els poderosos continuen sent uns quants) la responsabilitat Social Corporativa o de les empreses (RSE), que a mi m'agrada més, es situa com a un tímid element de distorsió en la lluita per la recerca d'un nou equilibri entre el desenvolupament econòmic, la sostenibilitat ambiental i el desenvolupament social. Desconec si les premises, és a dir, les dades que es fan servir són certes, però en tot cas, si no ho fossin, considero que els poc més de 60 minuts que dura, ens conviden a la reflexió sobre aquest món nostre i sobretot què hem de fer, esperar creuats de braços o actuar. El link també permet les vostres opinions, així que: endevant!.

Turquia i la democràcia

Turquia és un dels països d'àmbit d'influència europeu que fa anys ha demanat ingressar a la Unió Europea. Aquest és un debat que continua viu, i que sembla avançar molt a poc a poc en el sentit d'una Europa econòmica, però no social, cosa que el nou panorama europeu sembla reafirmar.

Fa poc més d'una setmana que el Gover turc va alliberar a 27 sindicalistes del sector públic després de sis mesos de detenció il·legal, com ja ha estat reconegut i condemnat per part del Tribunal Europeu de Drets Humans. Qüestió que no ha passar per primera vegada.

Als i les sindicalistes se les va falsament acusar de pertànyer a una organització terrorista, la KESK. Així és com veuen als sindicats en un país on la democràcia no ha passat de ser un mer acte de votació en unes eleccions polítiques.

Com explica el propi comitè de la CSI (Confederació de Sindicats Internacional) que va assistir al judici, els seus advocats defensor no van poder accedir als expedients del cas. Durant el judici, el dret a la defensa no va ser respectat. La trajectòria del Govern utilitza la repressió policial per a castigar el sindicalisme i d'aquesta manera les empreses que substenten el país poden explotar amb més facilitats als seus treballadors. Això ho ha dit Guy Ryder, secretari general de la CSI, qui ha denunciat els abusos del sistema jurídic turc destinat a perseguir als sindicalistes.

És molt difícil que un país que no practica en condicions els mínims principis democràtics pugui ingressar en la Unió Europea. A no ser que només adduint al caràcter econòmic ja es tiguin prous requisits per a fer-ho. Seria una llàstima no aprofitar-lo per a deixar que els treballadors i treballadores turcs puguin organitzar-se lliurement al voltant d'un sindicat per a defensar els seus interessos. Aquest és un aspecte fonamental de la democràcia (independentment on es practiqui).

L'Editorial

Mai una editorial havia tingut tanta ressó com la d'aquest dimecres. La notícia s'ho val perquè també serà la primera vegada que una Editorial uneix a tantes veus de la societat catalana. Crec que ha estat un iniciativa encertada i a temps i comparteixo els continguts de la mateixa multiplicada per dotze. No sé si el 12 és un número màgic, però 12 del 12 a les 12 hores és el dia que els sindicats ens manifestem a Madrid per plantar-li cara a la crisi (de fet ho fem cada dia), com ara es planta cara a la possible sentència del Tribunal Constitucional. Suposo que a aquestes alçades demanar-li a PP que retiri les seves demandes contra el nostre Estatut és del tot una ingenuïtat, i no sé si pot tenir repercussions "legals" davant el TC, però no estaria malament que ho fessin, així podrien intentar netejar les seves vergonyes.

La Constitució Espanyola, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la reforma laboral.-

Fa mesos que sembla evident que l'espassa de Damocles del constitucional està a punt de caure sobre el nostre Estatut d'autonomia. Com que tothom sembla que ho veu venir s'ha iniciat tot un seguit de declaracions a favor de l'Estatut com a un intent de darrera hora d'influenciar sobre la sentència i apaivagar les seves conclusions, però no sembla que això tingui gaires perspectives de solució a curt termini. Demanar la dimissió del Tribunal Constitucional està molt bé, però dubto molt que ho facin.

El problema de la desligitimacions polítiques, quan les decissions democràtiques que prèn un poble són qüestionades per estaments de dicífil autonomia política, és que deixen amb el cul a l'aire, no només a la classe política en general, sinó també als ciutadans i ciutadanes que hem anat a refrendar en un referèndum una cosa tan important com les lleis que han de regir el funcionament de les institucions i de la vida social catalanes.

Això ens passa perquè hem arribat a un punt en que la nostra Constitució Espanyola ja no ens serveix com a norma suprema, ni el Constitucional té la independència que hauria de tenir ni té cap legitimació moral per a imposar-se sobre una consulta popular democràtica i legal com són les decisions preses al Parlament català, les Corts espanyoles i la ratificació per referèndum com disposa la Llei. Per tant, si aquest fràgil equilibri d'interesos no funciona, allò que hem de fer, sabent sobre la seva dificultat, és canviar la Constitució, no només reformar-la, sinó posar-la al dia en temes tan importants com el dret a l'autodeterminació, les senyes d'identitat, la Corona, la financiació, etc.

I aprofitant les reformes, ara que el Governador del Banc d'Espanya torna a fer de cap de la patronal espanyola demanat una reforma laboral, el que hauria de fer el Govern espanyol és destituir-lo per fragant incapacitat per a dedicar-se a fer de banquer i dedicar-se a fer pseudo política, abandonat la seva responsabilitat de controlar la banca d'aquest país. Però dit això, no podem fer una reforma laboral en plena crisi, perquè les conseqüències ja sabem quines són: major desprotecció, més desregulació, abaratiment de l'acomiadament, pèrdua de drets socials, etc., que és el que realment busca la dreta (espanyola, europea i mundial) que governa a cop de talonari i de control sobre els mitjans de comunicació i informació.

Per tant, menys reforma laboral, més persecució del frau fiscal, començant pel sector de la construcció i acabant per les administracions, més Estatut de Catalunya i una nova Constitució adequada als temps actuals, lluny de la herència post franquista que encara perdura en tot el text constitucional.