The Wall Street Journal, un nou Consell Assessor del Govern Zapatero?

La recomanació d’aquest diari conservador nord americà m’ha fet venir el riure. El Govern, ha dit, no ha de ser tan bon minyó amb els sindicats i els ha de lligar prim. Si els salaris del treballadors i treballadores del nostre país fos, només, una tercera part dels salaris del controladors aeris (amb tots els seus drets), potser també nosaltres tindríem un diari privat per alliçonar econòmicament a d’altres països. És una sort que un diari de tanta “solera” sàpiga que existim i que a sobre es preocupi de donar consells al Govern Estatal (què malament que veuen al pobre Zapatero!). I a sobre gratis!. Jo crec que surt sa compte, a més a més tenen ofertes de subscripció i un web en espanyol (què més vol la Ministra Salgado?, no haurà ni de pagar a un traductor. Encara que potser aquesta sigui una apreciació injusta i sàpiga perfectament l’anglès).
El que passa és que, malauradament pel Govern espanyol, aquest diari econòmic no sembla conèixer gaire bé la realitat del nostre país, perquè la suma dels salaris dels controladors aeris és la xocolata del lloro dels problemes econòmics que tenim, així que el consell, aparentment gratuït, por sortir ben car.
No cal dir que aquest diari conservador té com a màxima la ferma defensa i recolzament del lliure mercat (no entenc com no els hi ha agradat, en un mercat lliure, els salaris dels controladors aeris espanyols, que són l’enveja de tots els directius).
I un fet curiós, després de connectar-me al seu web (en anglès i castellà) no he pogut trobar la notícia a la que faig referència. A veure si serà una invenció periodística per animar els ànims d’en Zapatero?.

Celda 211

Magnífica. Amb bon ritme, dinàmica i engrescadora. Molt entretinguda i amb un discurs per tots els gustos. Deixa malament a una part del personal de presons, i com no al sistema penitenciari. Fa el mateix amb el sistema polític i malgrat no deixar bé als presos, potser aquests no són, per la seva condició, a qui deixa en millor situació.
He trobat una interpretació increïble en tots els seus personatges, molt ben narrats, amb uns diàlegs molt ben pensats i unes imatges molt convincents.
És veritat que és una presó d’una altre època, on el pes de la política per intentar amagar les deficiències del sistema penintenciari espanyol pesava molt.
L’argument està molt ben resolt i no avorreix en cap moment. La trama es desenvolupa de manera natural i sorprenent fins al final. Si no l’heu vist, no espereu a que la treguin dels cinemes. El bon cinema no es veu tan bé al televisor.

Els serveis públics estan en perill?. L’obstinació de la dreta per destruir-los.-

Una de les més ambicioses esperances dels poders econòmics del nostre país és la de fer-se amb els recursos públics. D’alguna manera n’ha trobat una fórmula facilitada pels propis governs (estatal i autonòmics) amb les empreses de titularitat pública però amb gestió privada, les agències o fórmules diverses per a externalitzar riscos, deutes i demés, però sobretot per fer-se amb un tros del que representa el pastís del sector públic. Tot això sempre ve acompanyat d’una llarga i trista obcecació per anar en contra de tot allò que vulgui dir interès general, servei públic o funcionariat. Moltes vegades barrejant conceptes i fent sinònims coses que no ho són.
La desgràcia d’aquests temps en que la premsa és ja un poder consolidat, sembla ser meritòria de tot tipus de “voceros” que ajudin a construir una mala imatge de l’Administració Pública en general per a intentar tenir excuses suficients i fer un pas més (queixalada al sistema públic de pensions, queixalada a la Seguretat Social per part de les Mútues d’Accidents de treball i assegurances socials, etc.).
En aquesta nefasta línea, l’articulista de El País Javier Martín, va escriure un devastador article, engalanat amb una aparent objectivitat que feia tuf de maniqueisme on situava declaracions de personatges il•lustres als quals, més endavant, em referiré.
La pregunta que iniciava l’article era sobre si era prudent, en temps de crisi, continuar augmentant l’ocupació pública, i si aquesta, en contradicció amb el món privat, havia de ser, per sempre, de caràcter fix. Encetava així el circ de les lamentacions i ho feia de la següent manera: amb unes entrevistes a pensadors i professionals de la matèria. Començava amb les declaracions del professor Francisco Longo (en teoria d’un cert caràcter progressista, i proper al PSC) qui deia que “per motius d’interès general, la protecció de l’ocupació pública ha d’acabar-se”. I es queda tan panxo!. El que primer se’m va ocórrer pensar va ser sobre la qualificació del què ha de ser qualificat com a interès general (reconec que fins i tot aquesta terminologia és difícil quan es discuteix si el clàssic del Barça amb el Real Madrid és d’interès general). Sempre havia pensat que l’interès general era una altra cosa, però vaja, em vaig dir, continua llegint a veure què passa. Després continua amb una mentida: “mentre que a la Unió Europea es retallen funcionaris, a Espanya augmenten” (després en parlaré sobre això). Ho remata amb les declaracions d’un substitut de secretari del jutjat núm. 1 de El Ejido (Almería), que arriba a dir que els empleats públics del sistema judicial no treballen ni quatre hores al dia, que hi ha un sistema corrupte per fitxar i així enganyar a l’Administració, la qual es deixa enganyar. El més graciós és que, per donar-li un caire més seriós, busca una opinió contrària que és al•lucinant. Entrevista a una professora de Dret Administratiu de la Universitat d’Alcalá d’Henares, qui afirma que el dret d’una ocupació de per vida no és il•limitat, que hi ha un règim disciplinari que contempla la sanció i la separació del servei (i començo a dir allò de: mira, sembla que la cosa comença a anar d’una altra manera, però ...), però després diu que amb més de trenta anys de docència no coneix ningú que hagi estat separat.
Però aquí no s’acaba la cosa, entra en el terreny de la productivitat i de l’esforç que la fan els no funcionaris per pagar als empleats i empleades públics, i segons un tal V. Gonzalez, d’ESADE, això representa el 20% del cost privat i aleshores la meva indignació cavalca sola.
El professor Lungo, respectada autoritat sobre la matèria (i sinó mireu de trobar-lo per internet. Membre de la UNESCO, fins i tot!), posa la guinda: els funcionaris es posen a dit. I per no quedar-se curt afirma, sense cap mena de restrenyiment emocional ni hormonal que el sindicalisme al sector públic és més agressiu que al privat, perquè aquest no tenen por a perdre el lloc de treball (en quin món viu aquest home?). Diguem d’entrada que tot el contrari ...
Després es cita una font meravellosa del Círculo de Empresarios, on diu que la nostra productivitat és la més baixa de la UE dels 15 perquè hi ha massa funcionaris i posa com a exemple l’Administració de Toni Blair (i dic jo: sort que no ha posat l’exemple de la Dama de Ferro, la Margaret!, que va desmantellar el sistema públic anglès).

És d’esperar que l’aposta per desmantellar el sistema públic, encara que sigui a base de mentides i calumnies fàcilment demostrables, vingui de les dretes catalanes i espanyoles, no s’entén tant quan venen, en principi d’una pretesa esquerra al voltant del PSOE (també es pot llegir PSC. No sé quina part d'ell, si la d'en Maragall, conseller o la de Montilla, president).
Segons l’Eurostat, el percentatge de la població que treballa en el sector públic a Espanya (laborals i funcionaris junts) és del 9,47% (un dels més baixos de la UE dels 15, no com diu l’articulista que no sé quina font cita). El promig a Europa és del 16,15%, per tant encara estem molt lluny, com estem molt lluny de tenir una protecció social com la que tenen ells). Els dos països amb més productivitat són Suècia i Dinamarca, i quina causalitat que siguin els països amb un major percentatge d’empleats i empleades públics, el 21,12% i el 26,24% respectivament. Tampoc no és cert que el nombre d’empleats i empleades públics hagi anar creixent durant la darrera època, de fet, des de l’any 2000 fins el 2008 va haver una reducció, vam passar del 9,63% al 9,46% (segons el catedràtic Vicens Navarro), i el número d’empleats públics per habitant és de 6 per cada 100 persones. No sembla que sigui un gran percentatge si el comparem amb Dinamarca, amb un 15%; Finlàndia, amb un 13% o Suècia, amb un 14%.
Si us plau. Estic fart de tanta calumnia. Per què l’esquerra s’ha de comportar tant correctament, tant políticament correcte i ha de ser tan formal i amable quan la dreta porta dècades amb una ofensiva extensiva que ens ofega i envolta dia a dia?.
Per què ningú no parla de l’Administració en positiu?. Per exemple, a l’Administració li cal una profunda transformació per a modernitzar-la. És que això no és important pel país?. Jo estaria d’acord en obrir aquest debat, però de manera ordenada. Pensar en racionalitzar l’Administració em sembla apassionant, sobretot pensant el què suposa pels administrats. Una administració àgil i propera als ciutadans, que resolgui amb eficàcia i celeritat els seus problemes, una Administració que faciliti les relacions entre l’Administració i les persones, però a tots els nivells, que sigui efectiva, útil i respectada. Però ja veig que aquest és un debat que li interessa a ben poca gent.

Hope and change (esperança i canvi).-
(per cert, la foto ha estat publicada al país digital).

Esperança i canvi, dues paraules que, malgrat el seu immens significat, caben en una sola mà, i no en una mà qualsevol (de fet cabrien en qualsevol) sinó a la mà esquerra del secretari de premsa de la Casa Blanca, Robert Gibbs, i aquestes dues paraules, com si d’una xuleta es tractés les acompanya amb altres com: ous i llet.
Sospito que no es tracta de la llista de la compra, perquè ni l’esperança ni el canvi es poden comprar, sinó del guió d’un discurs, és a dir, les idees força per a un itinerari argumental que bé podia haver estat aquest: s’han de tenir ous (i disculpeu aquesta expressió tan masclista) i molta llet per convèncer a la gent de que ha de tenir esperança i que ens cal un canvi en el model econòmic i social dels EEUU. O alguna cosa semblant.
Nosaltres també necessitem esperança (i això que diuen que és la darrera cosa que es perd), i també un canvi (però no un canvi com el que pregonava Felipe Gonzalez o les darreres campanyes electorals del PSC, no). Aquest canvi ha de ser el del model econòmic i de les formes de governar. No m’estendré en explicar-ho, perquè ja ho fet altres vegades, però és que darrerament hi ha molta demagògia en la forma de fer política i en la mateixa opinió pública, i això no és bo, de cap de les maneres, perquè fa créixer la sensació popular de que cada vegada hi ha més distanciament entre les preocupacions dels polítics i la gent normal.
Avui he sentit a un empresari que estava convençut que la regulació del mercat de treball la farien ells, els empresaris pel seu compte i davant de la mirada impotent dels sindicats, ell deia que ja se sap, quan hi ha poca oferta i molta demanda, els sous baixaran com no res, i a més a més li donava un aire encara més carrincló dient que un cop que l’home, que era qui anava a buscar feina, li expliqués a la seva dona que havia renunciat a una feina perquè li pagaven poc, ells, la seva dona, li estiraria de les orelles i li faria tornar, perquè un salari, encara que sigui baix, és una entrada de diners a casa. Aquesta és la lamentable esperança d’un empresari. La meva, en canvi, és del tot diferent. Després ha acabat argumentant que eren els polítics i els funcionaris qui havien de donar exemple reduint-se el sou un 50%. Així és com s’alimenta la demagògia en aquest país nostre, i encara hi ha gent que es pensa que viuen al “Cotolengo” (i perdó per aquest país, que deu ser molt bonic i que jo desconec). Aquesta és la nostra realitat d’avui, i després ens enfadem quan ens comparen amb Grècia. Però si actuem com si estiguéssim al tercer món.
Aquest és el missatge que corre pels carrers. Si vols treballar ho hauràs de fer amb les meves condicions, el que vol dir precarietat, desregulació i pèrdua de drets. Aquesta és la batalla que els sindicats i els treballadors i treballadores hem de guanyar.
Esperança i canvi!, i tant que sí, un canvi en la mentalitat perversa del qui vol aprofitar-se dels altres.

M'han passat aquest text. Es pot catal·logar com a diferent, però m'ha agradat i per això l'enganxo per si és del vostre interés.

Artícle aparegut a "La Voz de Galicia"

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.

Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla.... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Signat:
Ramón Chao, músic, escriptor i periodista.

Telecinco, telecuatro, teleprisa: “educant perquè els nostres fills violin”

Des de la compra de Telecinco per part de Cuatro, ja s’ha notat un petit canvi en la cadena del Grup Prisa que anuncia una previsible degradació del canal televisiu.

Una companya m’ha fet arribar un correu electrònic on em feia saber del contingut d’una mini sèrie de Telecinco i em demanava que recolzés una denúncia a l’Observatori de l’Institut de la Dona” perquè la segona part del programa no s’emetés.

El passa 24 de gener va començar una sèrie de petit format (2 capítols), anomenada Innocent (Inocentes), que pel que sembla, tracta de tres noies adolescents que són segrestades per uns animals (homes) amb la intenció de fer “snuff-movie” amb elles.
Les tres noies són introduïdes, a la força i encontra de la seva voluntat, en una furgoneta, on són lligades de mans i peus amb cadenes i conduïdes a una casa en un lloc apartat. En les escenes es poden veure a les adolescents penjades i lligades amb cadenes cridant auxili i plorant de por. Són despullades i una d’elles és violada per un suposat mafiós.

Aquesta és una sèrie dirigida a un públic adolescent, i com es veu, qualsevol cosa serveix per a guanyar audiència. Més que una qüestió moral, és una condició ètica de les cadenes televisives que no haurien de permetre cap contingut sexista, que anima a la violència de gènere i sexual, sota el paraigües de la força bruta i la indefensió de les seves víctimes.

Desconec si existeix o si és possible la via penal per aquestes coses, però crec que ens cal no perdre el sentit comú i denunciar que la nostra societat no està disposada a pagar qualsevol preu per mantenir una quota d’audiència. No només és immoral, sinó que ha ser punible.
No podem mirar cap a una altra costat quan els mitjans de comunicació fan un ús massa lleuger del seu poder.

Bargalló, Laporta i Reagrupament.

L’altre dia, quan en Bargalló va dimitir de Reagrupament per discrepàncies amb la resta de la direcció, vaig pensar que ERC ja podia respirar tranquil•la, perquè el circ de la política començava el seu joc sense cap mena de possibilitat de canvi. No és que defensi a Reagrupament, qui em coneix sap que no sóc independentista i el que penso sobre l’independentisme, però em sembla que l’opció dissident no és tan democràtica com la dels que en principi es quedaven. Em sembla que fer una assemblea sense cap mena de control i oberta no és, precisament, un model de democràcia a seguir (ja sé que també ho fa un altre partit d’inspiració independentista). La qüestió és que, un cop dirimides les diferències personals d’en Bargalló, sembla que en Laporta ja pot aspirar a la Presidència de la Generalitat, encara que sigui amb un brindis al sol (encara que ja se sap que en política tot és possible i no se sap de cert on aniran a parar aquests gestors convertits a polítics).
No sóc cap gurú de res, però crec que el panorama polític català està molt definit i hi ha poques possibilitats de provar fortuna amb experiments que comencen a trontollar només començar. No tinc ni idea del què ha de passar, però suposo que el que jo opino també coincideix amb altre gent que no som del món de la política.
Aquest escenari és fantàstic pel PSC, perquè així aconsegueix trencar la dinàmica d’ERC i de pas s’obre la possibilitat a que tinguin menys representació al Parlament. Al PP li va de conya perquè ja té nous enemics, i a IC tampoc no li pot anar malament, perquè es pot treure de sobre un cert radicalisme nacionalista que darrerament semblava voler-li disputar al catalanisme progressista que es situa entre l’independentisme clàssic i el més agosarat. A CiU tampoc li interessa gaire que el vot d’ERC es vagi esmicolant, perquè només li pot quedar l’opció de governar amb el PSC, i això de la socio-vergència no sembla que pugui inspirar gaires alegries alhora d’anar a votar.
Queden 8 mesos per les eleccions, és poc i és molt. Els i les polítics ho tenen molt difícil per aconseguir tornar les esperances a la ciutadania perquè creguin en ells. Hauran de fer molta pedagogia i fer veure que les disputes no són pel pur poder, sinó per defensar un projecte polític i de país concret, el que ells creguin, però sense entrar en la bronca per la bronca, perquè llavors només aniran al circ romà els qui els agradi la sang i el fetge i, afortunadament, això no ho aguantarà ni Déu i després tindrem un Parlament cada cop més deslegitimat i tothom dirà que la culpa és dels altres i de nou, tothom només es mirarà el melic, i apa!, tot a començar de nou.
Crec que ens cal una regeneració política per a recuperar la credibilitat sense haver-nos de situar per sobre del bé i del mal, una lliçó d’humilitat no estaria malament i una gran dosi d’il•lusió seria fantàstic per a retrobar-nos, com mai, amb el veritable esperit de la política: que no és la de tirar-se els trastos pel cap, sinó defensar els interessos del qui diuen representar, que no som uns altres que els ciutadans i ciutadanes d’aquest país amb els nostres problemes quotidians.