La policia no és la solució. El cas de Salt

Les manifestacions de violència verbal i no verbal que es van produir a Salt no són fruit de cap casualitat. Hi ha interessos polítics de revifar determinats sentiments antisocials i, sobretot, racistes per aprofitar-los electoralment. Salt és el caldo de cultiu de la xenofobia i de la marginació, però no l'únic. Però no ho és perquè ara estem en crisi i les persones que abans treballaven (no dic com, però treballaven), ara es dediquen a robar, sinó per un model social, econòmic i jurídic equivocat i injust, molt poc equilibrat i poc redistributiu que ho ha estat alimentant sense cap mena de plantejament a posteriori, perquè no hi havia i no hi ha, encara avui, i per molt que es digui, un vertader interès per resoldre el problema. No hi ha cap politica seriosa, això sí, moltes paraules, però pocs fets, i després arriben les lamentacions.

No, no és un problema de seguretat. No, no calen més policies, calen més polítiques públiques dirigides a les persones que tenen més dificultats i que estan en risc d'exclusió social o ja ho estan. Necessitem més atenció a aquells que s'han quedat a l'atur i sense possibilitats, per manca de prevenció per part de tots plegats, ni de formació, de trobar una feina decent en un termini relativament curt de temps. Hi ha famílies sense esperances, hi ha barris sencers on opera la solidaritat entre veïns, que s'ajuden a subreviure en un món tan cruel com el nostre, per això no necessitem més policia (per un costat ens diuen que sobren funcionaris i per l'altre que hi ha d'haver més policies, què és això?). Ens dediquem a emfatitzar els defectes i oblidem les virtuts.
Lluny està el cas d’El Ejido i de les mobilitzacions franceses dels immigrants amb més pobresa i precarietat, aquí no estem parlant de cap laboratori, i entenc les declaracions de l’Alcadesa de Salt per intentar responsabilitzar a les altres administracions, però la solució no passa per tenir més policia. Aquests problemes no han sortit del no res. Primer, perquè dóna la sensació de que els immigrants no s’hagin integrat a la nostra societat, i segurament, en alguns casos serà així, però també hi ha immigrants que tenen negocis i que també els han robat. També he sentit a noies marroquines parlant un perfecte i excel·lent català que molt autòctons voldrien, i també molts polítics. I no pretenc fer el discurs dels immigrants bons. De mala gent n’hi ha per tot arreu. Però posaré alguns exemples que ens han dut fins aquí (no en parlaré dels econòmics, sinó dels més senzills): quan als diaris surt algú que ha fet una malifeta posen Antonio GR, si és nacional o AGR, per a preservar la seva intimitat, suposo, o Hadmed Foussamil, marroquí (i disculpeu si he encertat el nom d’algú que es diu així, explicitant la condició de marroquí), o Kirian Lorenzo Martinez, de nacionalitat colombiana, etc. (ho podeu comprovar en qualsevol noticia, en qualsevol diari, en qualsevol conversa). No diuen veí de Salt, de Girona, de Sant Feliu, etc. Sempre que el delinqüent no és del país se li afegeix l’adjectiu d’origen reafirmant que els dolents sempre són els altres. I això, que és una barbaritat a l’objectivisme periodístic, es fa cada dia. A més a més, hi ha més gent del país a la presó que el que no ho són, però és igual, ho continuem dient com a una veritat immutable i absoluta. Després alimentem que són els immigrants qui es duen totes les ajudes públiques del nostre país, un altre error de la nostra societat i continuem alimentant tots els tòpics sobre aquestes qüestions, oblidant que això de la pretesa "puresa de sang" és una animalada que va en contra de la pròpia humanitat i del sentit comú.

I no ens aturem a pensar com i per què hem arribat fins aquí. Aquesta és una feina feixuga que només solen practicar qui està en contra del sistema, i a vegades és cert, però la majoria de les vegades no. Per saber com hem arribat a estar com estem és necessari conèixer què ha passat abans i què hem fet nosaltres. El més segur és que no hàgim arribat a enlloc, i això no para, però és clar, si es converteix en un problema polític, també es pot girar cap a un problema moral, que no social. Bona part de la responsabilitat d’aquestes situacions la té el nostre sistema de protecció social i les polítiques públiques de desenvolupem al voltant del país. Hem oblidat impulsar polítiques socials adreçades als col•lectius més desafavorits, bé perquè l’administració local no ha tingut els recursos suficients, malgrat les contínues transferències de la Generalitat i de l’Estat, o bé perquè, simplement, no hi ha hagut un interès real, perquè no ens enganyem, els estrangers no donen rèdits electorals, no voten, i per tant, perquè hem de planificar urbanísticament una ciutat, un poble, un barri?. Els estrangers paguen impostos i creen riquesa, ens han engreixat els comptes de la Seguretat Social i també alguns comptes corrents privats, però, per què no hem de deixar que es construeixin barris únicament d’immigrants?. Així els mantenim separats dels autòctons (sobretot si són com un mocador, els vull quan els necessito i renego d'ells quan ja no em fan falta); Simplement perquè hem assumit que venen a treballar i tot el demés no ens importa gens, ni la seva cultura, ni les seves necessitats com a persones, res. I potser sóc molt dur, però és el que he vist durant molt de temps.
L’Administració autonòmica no destina els recursos suficients en polítiques socials i externalitza responsabilitats i serveis a entitats tipus ONG, Càrites, sindicats, etc, l’administració local, ofegada econòmicament, només veu la immigració com un problema i una càrrega econòmica i política que l’obliga a actuar quan les coses esclaten.
Si una persona estrangera ve a treballar al nostre país, per què la culpabilitzem i li diem “il•legal” ?. Perquè no tenim cap intenció de saber què necessita, com es sent en un món desconegut, etc. (no vull dir que tothom sigui i pensi això, però sembla que n'hi ha un bon grapat). Qui fa una il•legalitat i hauria d’anar a la presó és l’empresari que s’aprofita de la seva condició i el fa treballar a sota preu i sense contracte de treball. Si hi hagués una acció inspectora contundent, s’haurien acabat els “sense papers”. El valor d’una persona no es centra en un paper, en un document, es centra en la pròpia persona i ja està bé de la falsa caritat d’atendre a una persona donant-li una feina sense contracte de treball!, a qui volem enganyar?.
Per tant, la solució no està en la policia, està en els serveis socials i en l’educació. Per què hem deixat que els alumnes estrangers es concentrin en una escola determinada?. Què hem aconseguit amb això?. Per què no s'ha actuat amb contundència quan un municipi, com el de Vic, interpreta lliurement que no empadronarà als seus habitants, negant-lis drets fonamentals com la salut, l'educació o la vivenda?.

L'altre dia, quan tornava de Barcelona en tren,un d'aquells guàrdies de seguretat privats que vigilen que la gent pagui, però que no vigilen si la companyia RENFE incompoleix el seu contracte de fer-nos arribar a l'hora establerta, aquells que van vestits de rambo, sempre en parella, es va esplaiar amb un grup d'immigrants (eren tres o quatre) i un d'ells va acabar dient que el que calia era una bomba que els matés a tots. Tothom va callar, i no em vaig poder aguantar i vaig encarar-m'hi. Un dels dos es va adonar de la bestiesa i el va agafar pel braç i van sortir del vagó sense dir-me absolutament res. El revisor del tren també hi era present i va callar, com la resta del vagó. Si haguessin estat empleats públics la cosa hagués estat diferent. És un exemple del que passa al nostre país, del que hem anat alimentant i aquí, la politica en majúscules, té molta de responsabilitat.
Tot plegat sembla que res del que ens passa és per l’atzar, ho hem fet nosaltres i ara no podem mirar cap a un altre costat. I anem amb compte, perquè darrera d'aquests moviments hi ha determinats interessos partidistes que de ben segur intentaran treure profit de tot això. Després els veurem als parlaments i als consistoris municipals i només podrem dir que se'ns cau la cara de vergonaya, però ja hi seran i pressionaran per aplicar la seva particular visió de l'Administració Pública i potser, d'aquí a un temps, algú se'n recordarà que Adolf Hitler va començar d'una manera molt semblant i que després va guanyar unes eleccions democràtiques i després va començar l'horror d'una època que alguns encara s'eèmpenyen en negar. Anem amb compte amb aquestes coses, perquè són més importants del que semblen!.

Per una reforma laboral com cal.
Estaria disposat a una reforma del mercat laboral si … Va por ustedes!

A banda de l’impresentable ex president Aznar, amb una actitud impròpia d’una persona que ha ocupat el més alt càrrec del govern d’un País, que diu molt de la classe de persona que és i que no ajuda gens a donar exemple entre els més joves (perquè si un ex president pot fer tota classe de gestos i comentaris, perquè no els ha de fer qui no té intenció d’ocupar cap càrrec públic?). Li he estat donant voltes a això de la reforma laboral. Sóc de l’opinió que una reforma laboral és necessària per a corregir totes les mancances que té el nostre sistema i estaria disposat a reformar-lo, si estigués en les meves mans (molts pensaran que per sort no!) si es donessin una sèrie de circumstàncies:

Estaria disposat a trencar l’oferta contractual actual. Només en deixaria dos tipus de contracte, un de fix i un d’eventual, tots dos a temps complet o a temps parcial. Un a una major protecció per acomiadament, l’eventual (no eventual indefinidament!), i un altre sense quasi indemnització per acomiadament, però alto!, si es donessin una sèrie de condicions:

1) Que les administracions públiques reforcessin la inspecció de treball per garantir que es compleix tota la normativa laboral respecte a la salut dels treballadors i treballadores i la s’incentivessin estratègies de responsabilitat social de les empreses, en formació, promoció, etc. Això també hauria de passar amb l’Administració Pública, on s’haurien de controlar les empreses públiques, de manera que no fossin una font d’externalització de riscos.
2) Que es creés un organisme públic de fiscalització de les empreses, de manera que fos impossible la desviació de capitals, el frau fiscal, la confusió entre allò que és de l’empresa i de l’empresari i la seva família (dinars, desgravacions per benzina, IVA, etc.) i que s’auditessin, amb rigor, els seus beneficis i les seves pèrdues.
3) Aleshores els treballadors i treballadores podríem cobrar en funció de la situació de l’empresa. M’explico: entre un 30 i 40% dels beneficis (després d’haver fet els pagaments d’impostos corresponents, els salaris, les despeses, etc.), anirien destinats a inversions purament empresarials; entre el 20 i el 30% dels beneficis anirien destinats a repartir-los entre els treballadors i treballadores d’aquella empresa (sumant-li a una part fix del salari) i la resta es guardaria per a previsió de fons per a pagar indemnitzacions i per quan vinguessin maldades i pels salaris dels propis empresaris. És evident que els percentatges podrien canviar. Aquesta és una proposta, com es veu, una mica en veu alta Tot el salari cotitzaria a la seguretat social, sense topalls, absolutament tot, i aniria acompanyat d’una nova distribució de la pressió fiscal, fent que els guanys que no provinguis del treball (borsa, accions, etc.) paguessin IRPF al mateix nivell que les percepcions salarials.
4) D’aquesta manera, es creixeria en productivitat, perquè tothom quedaria compensat, i els treballadors i treballadores anirien a una empresa o una altre en funció de la seva pròpia competitivitat, per tant, les menys competitives s’haurien de posar les piles, etc.
5) En un món dualitzat, els treballadors i treballadores eventuals haurien de percebre una indemnització substanciosa en cas d’acomiadament improcedent, i si fos per causes objectives (sempre plenament justificades davant l’autoritat laboral), que cobressin en funció de l’esperança temporal del contracte i en relació a la multa que posaria l’Administració per incompliment de contracte. Garantint, en el cas d’acomiadament improcedent, la tornada a la feina i el pagament dels salaris de tramitació, amb totes les cotitzacions pertinents. D’altra banda s’hauria de crear un mecanisme que canviés la filosofia de les empreses de treball temporal, de manera que certes professions molt específiques, poguessin disposar dels millors professionals en determinades ocasions en una borsa de treball eminentment eventual, el que no ha de ser sinònim de precari.
6) Paral•lelament, no es podrien encadenar els contractes eventuals, que sempre haurien d’estar lligats al controls de l’administració i dels agents socials i lligats a la seva causalitat.
7) S’hauria d’acompanyar d’un pla complet de modernització de les administracions, amb més simplificació i més activitat en el territori, menys burocràtiques i més àgil en resoldre els problemes concrets de les empreses i treballadors.
8) Una nova regulació de les empreses financeres, on els beneficis també haurien de repercutir en la societat, atès que bona part d’ells són directament proporcionals als clients que tenen i per tant seria de difícil repartiment individual.
9) No es tracta de nacionalitzar res, sinó de racionalitzar l’ús i control de l’economia d’un país. Que també haurien de controlar l’activitat de les empreses nacionals en tercers països (comunitaris o no), perquè es comportessin seguint unes normes ètiques estipulades prèviament.

Els riscos serien compartits, però amb una certa dignitat per totes les parts.
Què suposaria aquesta proposta tan vagament explicada?. La persecució del frau fiscal, el repartiment, proporcional, de les responsabilitats, el compliment de la llei, l’augment dels ingressos fiscal, el sanejament dels comptes públics, més beneficis empresarials, més riquesa, més protecció social a tots els nivells, millors condicions de treball i de vida, més confiança en el sistema públic en general, millor implicació social empresarial, més i millor participació dels agents socials en la gestió empresarial. En fi, una vida millor. L’empresari (a tots els nivells) continuaria guanyant diners, els treballadors i treballadores no es veurien explotats, l’Administració Pública tindria recursos suficients per a administrar-los entre els ciutadans i ciutadanes i seríem més eficients.

Algu pot dir que és una proposta imprecisa, i tindrà raó, m'he assegut a l'ordinador i apa, a escriure, però no és del tot improvisada i com tot en la vida: es pot millorar.

The Wall Street Journal, un nou Consell Assessor del Govern Zapatero?

La recomanació d’aquest diari conservador nord americà m’ha fet venir el riure. El Govern, ha dit, no ha de ser tan bon minyó amb els sindicats i els ha de lligar prim. Si els salaris del treballadors i treballadores del nostre país fos, només, una tercera part dels salaris del controladors aeris (amb tots els seus drets), potser també nosaltres tindríem un diari privat per alliçonar econòmicament a d’altres països. És una sort que un diari de tanta “solera” sàpiga que existim i que a sobre es preocupi de donar consells al Govern Estatal (què malament que veuen al pobre Zapatero!). I a sobre gratis!. Jo crec que surt sa compte, a més a més tenen ofertes de subscripció i un web en espanyol (què més vol la Ministra Salgado?, no haurà ni de pagar a un traductor. Encara que potser aquesta sigui una apreciació injusta i sàpiga perfectament l’anglès).
El que passa és que, malauradament pel Govern espanyol, aquest diari econòmic no sembla conèixer gaire bé la realitat del nostre país, perquè la suma dels salaris dels controladors aeris és la xocolata del lloro dels problemes econòmics que tenim, així que el consell, aparentment gratuït, por sortir ben car.
No cal dir que aquest diari conservador té com a màxima la ferma defensa i recolzament del lliure mercat (no entenc com no els hi ha agradat, en un mercat lliure, els salaris dels controladors aeris espanyols, que són l’enveja de tots els directius).
I un fet curiós, després de connectar-me al seu web (en anglès i castellà) no he pogut trobar la notícia a la que faig referència. A veure si serà una invenció periodística per animar els ànims d’en Zapatero?.

Celda 211

Magnífica. Amb bon ritme, dinàmica i engrescadora. Molt entretinguda i amb un discurs per tots els gustos. Deixa malament a una part del personal de presons, i com no al sistema penitenciari. Fa el mateix amb el sistema polític i malgrat no deixar bé als presos, potser aquests no són, per la seva condició, a qui deixa en millor situació.
He trobat una interpretació increïble en tots els seus personatges, molt ben narrats, amb uns diàlegs molt ben pensats i unes imatges molt convincents.
És veritat que és una presó d’una altre època, on el pes de la política per intentar amagar les deficiències del sistema penintenciari espanyol pesava molt.
L’argument està molt ben resolt i no avorreix en cap moment. La trama es desenvolupa de manera natural i sorprenent fins al final. Si no l’heu vist, no espereu a que la treguin dels cinemes. El bon cinema no es veu tan bé al televisor.

Els serveis públics estan en perill?. L’obstinació de la dreta per destruir-los.-

Una de les més ambicioses esperances dels poders econòmics del nostre país és la de fer-se amb els recursos públics. D’alguna manera n’ha trobat una fórmula facilitada pels propis governs (estatal i autonòmics) amb les empreses de titularitat pública però amb gestió privada, les agències o fórmules diverses per a externalitzar riscos, deutes i demés, però sobretot per fer-se amb un tros del que representa el pastís del sector públic. Tot això sempre ve acompanyat d’una llarga i trista obcecació per anar en contra de tot allò que vulgui dir interès general, servei públic o funcionariat. Moltes vegades barrejant conceptes i fent sinònims coses que no ho són.
La desgràcia d’aquests temps en que la premsa és ja un poder consolidat, sembla ser meritòria de tot tipus de “voceros” que ajudin a construir una mala imatge de l’Administració Pública en general per a intentar tenir excuses suficients i fer un pas més (queixalada al sistema públic de pensions, queixalada a la Seguretat Social per part de les Mútues d’Accidents de treball i assegurances socials, etc.).
En aquesta nefasta línea, l’articulista de El País Javier Martín, va escriure un devastador article, engalanat amb una aparent objectivitat que feia tuf de maniqueisme on situava declaracions de personatges il•lustres als quals, més endavant, em referiré.
La pregunta que iniciava l’article era sobre si era prudent, en temps de crisi, continuar augmentant l’ocupació pública, i si aquesta, en contradicció amb el món privat, havia de ser, per sempre, de caràcter fix. Encetava així el circ de les lamentacions i ho feia de la següent manera: amb unes entrevistes a pensadors i professionals de la matèria. Començava amb les declaracions del professor Francisco Longo (en teoria d’un cert caràcter progressista, i proper al PSC) qui deia que “per motius d’interès general, la protecció de l’ocupació pública ha d’acabar-se”. I es queda tan panxo!. El que primer se’m va ocórrer pensar va ser sobre la qualificació del què ha de ser qualificat com a interès general (reconec que fins i tot aquesta terminologia és difícil quan es discuteix si el clàssic del Barça amb el Real Madrid és d’interès general). Sempre havia pensat que l’interès general era una altra cosa, però vaja, em vaig dir, continua llegint a veure què passa. Després continua amb una mentida: “mentre que a la Unió Europea es retallen funcionaris, a Espanya augmenten” (després en parlaré sobre això). Ho remata amb les declaracions d’un substitut de secretari del jutjat núm. 1 de El Ejido (Almería), que arriba a dir que els empleats públics del sistema judicial no treballen ni quatre hores al dia, que hi ha un sistema corrupte per fitxar i així enganyar a l’Administració, la qual es deixa enganyar. El més graciós és que, per donar-li un caire més seriós, busca una opinió contrària que és al•lucinant. Entrevista a una professora de Dret Administratiu de la Universitat d’Alcalá d’Henares, qui afirma que el dret d’una ocupació de per vida no és il•limitat, que hi ha un règim disciplinari que contempla la sanció i la separació del servei (i començo a dir allò de: mira, sembla que la cosa comença a anar d’una altra manera, però ...), però després diu que amb més de trenta anys de docència no coneix ningú que hagi estat separat.
Però aquí no s’acaba la cosa, entra en el terreny de la productivitat i de l’esforç que la fan els no funcionaris per pagar als empleats i empleades públics, i segons un tal V. Gonzalez, d’ESADE, això representa el 20% del cost privat i aleshores la meva indignació cavalca sola.
El professor Lungo, respectada autoritat sobre la matèria (i sinó mireu de trobar-lo per internet. Membre de la UNESCO, fins i tot!), posa la guinda: els funcionaris es posen a dit. I per no quedar-se curt afirma, sense cap mena de restrenyiment emocional ni hormonal que el sindicalisme al sector públic és més agressiu que al privat, perquè aquest no tenen por a perdre el lloc de treball (en quin món viu aquest home?). Diguem d’entrada que tot el contrari ...
Després es cita una font meravellosa del Círculo de Empresarios, on diu que la nostra productivitat és la més baixa de la UE dels 15 perquè hi ha massa funcionaris i posa com a exemple l’Administració de Toni Blair (i dic jo: sort que no ha posat l’exemple de la Dama de Ferro, la Margaret!, que va desmantellar el sistema públic anglès).

És d’esperar que l’aposta per desmantellar el sistema públic, encara que sigui a base de mentides i calumnies fàcilment demostrables, vingui de les dretes catalanes i espanyoles, no s’entén tant quan venen, en principi d’una pretesa esquerra al voltant del PSOE (també es pot llegir PSC. No sé quina part d'ell, si la d'en Maragall, conseller o la de Montilla, president).
Segons l’Eurostat, el percentatge de la població que treballa en el sector públic a Espanya (laborals i funcionaris junts) és del 9,47% (un dels més baixos de la UE dels 15, no com diu l’articulista que no sé quina font cita). El promig a Europa és del 16,15%, per tant encara estem molt lluny, com estem molt lluny de tenir una protecció social com la que tenen ells). Els dos països amb més productivitat són Suècia i Dinamarca, i quina causalitat que siguin els països amb un major percentatge d’empleats i empleades públics, el 21,12% i el 26,24% respectivament. Tampoc no és cert que el nombre d’empleats i empleades públics hagi anar creixent durant la darrera època, de fet, des de l’any 2000 fins el 2008 va haver una reducció, vam passar del 9,63% al 9,46% (segons el catedràtic Vicens Navarro), i el número d’empleats públics per habitant és de 6 per cada 100 persones. No sembla que sigui un gran percentatge si el comparem amb Dinamarca, amb un 15%; Finlàndia, amb un 13% o Suècia, amb un 14%.
Si us plau. Estic fart de tanta calumnia. Per què l’esquerra s’ha de comportar tant correctament, tant políticament correcte i ha de ser tan formal i amable quan la dreta porta dècades amb una ofensiva extensiva que ens ofega i envolta dia a dia?.
Per què ningú no parla de l’Administració en positiu?. Per exemple, a l’Administració li cal una profunda transformació per a modernitzar-la. És que això no és important pel país?. Jo estaria d’acord en obrir aquest debat, però de manera ordenada. Pensar en racionalitzar l’Administració em sembla apassionant, sobretot pensant el què suposa pels administrats. Una administració àgil i propera als ciutadans, que resolgui amb eficàcia i celeritat els seus problemes, una Administració que faciliti les relacions entre l’Administració i les persones, però a tots els nivells, que sigui efectiva, útil i respectada. Però ja veig que aquest és un debat que li interessa a ben poca gent.

Hope and change (esperança i canvi).-
(per cert, la foto ha estat publicada al país digital).

Esperança i canvi, dues paraules que, malgrat el seu immens significat, caben en una sola mà, i no en una mà qualsevol (de fet cabrien en qualsevol) sinó a la mà esquerra del secretari de premsa de la Casa Blanca, Robert Gibbs, i aquestes dues paraules, com si d’una xuleta es tractés les acompanya amb altres com: ous i llet.
Sospito que no es tracta de la llista de la compra, perquè ni l’esperança ni el canvi es poden comprar, sinó del guió d’un discurs, és a dir, les idees força per a un itinerari argumental que bé podia haver estat aquest: s’han de tenir ous (i disculpeu aquesta expressió tan masclista) i molta llet per convèncer a la gent de que ha de tenir esperança i que ens cal un canvi en el model econòmic i social dels EEUU. O alguna cosa semblant.
Nosaltres també necessitem esperança (i això que diuen que és la darrera cosa que es perd), i també un canvi (però no un canvi com el que pregonava Felipe Gonzalez o les darreres campanyes electorals del PSC, no). Aquest canvi ha de ser el del model econòmic i de les formes de governar. No m’estendré en explicar-ho, perquè ja ho fet altres vegades, però és que darrerament hi ha molta demagògia en la forma de fer política i en la mateixa opinió pública, i això no és bo, de cap de les maneres, perquè fa créixer la sensació popular de que cada vegada hi ha més distanciament entre les preocupacions dels polítics i la gent normal.
Avui he sentit a un empresari que estava convençut que la regulació del mercat de treball la farien ells, els empresaris pel seu compte i davant de la mirada impotent dels sindicats, ell deia que ja se sap, quan hi ha poca oferta i molta demanda, els sous baixaran com no res, i a més a més li donava un aire encara més carrincló dient que un cop que l’home, que era qui anava a buscar feina, li expliqués a la seva dona que havia renunciat a una feina perquè li pagaven poc, ells, la seva dona, li estiraria de les orelles i li faria tornar, perquè un salari, encara que sigui baix, és una entrada de diners a casa. Aquesta és la lamentable esperança d’un empresari. La meva, en canvi, és del tot diferent. Després ha acabat argumentant que eren els polítics i els funcionaris qui havien de donar exemple reduint-se el sou un 50%. Així és com s’alimenta la demagògia en aquest país nostre, i encara hi ha gent que es pensa que viuen al “Cotolengo” (i perdó per aquest país, que deu ser molt bonic i que jo desconec). Aquesta és la nostra realitat d’avui, i després ens enfadem quan ens comparen amb Grècia. Però si actuem com si estiguéssim al tercer món.
Aquest és el missatge que corre pels carrers. Si vols treballar ho hauràs de fer amb les meves condicions, el que vol dir precarietat, desregulació i pèrdua de drets. Aquesta és la batalla que els sindicats i els treballadors i treballadores hem de guanyar.
Esperança i canvi!, i tant que sí, un canvi en la mentalitat perversa del qui vol aprofitar-se dels altres.

M'han passat aquest text. Es pot catal·logar com a diferent, però m'ha agradat i per això l'enganxo per si és del vostre interés.

Artícle aparegut a "La Voz de Galicia"

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.

Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla.... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Signat:
Ramón Chao, músic, escriptor i periodista.