Breu història del frau fiscal i altres corrupcions al nostre país,.

Sense voler caure en la temptació d’utilitzar arguments de poc interès intel•lectual, com ara, ho portem a la sang, forma part de la nostra cultura, sempre ho hem fet, sí que m’agradaria situar quin ha estat el panorama moral del nostre dia a dia, des de la modernitat de la nostra història. Això, sí, sense voler entrar en cap valoració política, encara que alguna cosa es desprèn de tot això que feia dies que volia explicar..

Començant doncs pel segle XVI de la nostra història, vull començar fent esment a una realitat que amaga una de ben diferent, la relació entre les dades de la Reial Hisenda i la riquesa vertadera del país. Durant el segle XVI van haver tres bancarrotes oficials: 1557, 1575 i 1597, caracteritzades per un disminució importantíssima de la recaptació dels impostos i fruit de les guerres, etc., que ara no comentaré, però que curiosament no es correspon amb la riquesa del moment, només és el dibuix de la “pobresa” de l’Estat. On està la clau: quan més pressió fiscal més frau. I així era. La monarquia necessitava diners i tots els estaments de poder (des del més alt al més petit) estaven involucrats en el frau fiscal. Tan era així, que fins i tot es van buscar fórmules per compensar aquest freu generalitzat (i no és cosa meva, hi ha pilons d’estudis científics sobre la matèria que ho demostren). En aquest segle hi havia múltiples gravàmens (tributs, regalies, l’almofarifazgo, l’alcabala, el quinto, el rescate, el requinto, la avería, las aduanas, la tonelada, etc.), tot això amenitzat amb el comerç il•legal de tot tipus de productes. El comerç colonial era un “cachondeo”, una disbauxa. El frau era tan extens que es va haver d’inventar un impost per a compensar-lo, es deia, precisament, l’indult, el qual intentava compensar allò que es deia que tenia amb el que realment s’havia defraudat. Per tant, la corrupció reconeguda oficialment i normada. En aquesta pràctica estaven involucrats estrangers. Mercaders i autoritats de tots els rangs possibles en l’època.
A mitjans del segle XVI, amb les anomenades “Lleis Noves” s’intenta posar fre a aquesta realitat, però només fan que incentivar el frau, i la recaptació de la Hisenda Reial baixa en picat. Fins i tot es va generalitzar una màxima que deia: “s’obeeix, però no es compleix”. La reforma fiscal impulsada per Felip II no va sorgir l’efecte desitjat. I el contraban i el frau no paren de créixer.

Les reformes borbòniques del segle XVIII es dirigeixen a augmentar la recaptació dels impostos, i això es fa amb un major control que es tradueix amb un conjunt de mesures administratives centrades en l’economia i l’administració pública (entesa aquesta com la barreja entre els interessos de l’Estat i de la Monarquia). Les mesures afectaren a la mineria, l’agricultura, el comerç, la fiscalitat i la justícia. S’introdueixen les intendències, la descentralització administrativa, per ser més eficients, i les superintendències, per acabar amb el poder dels corregidors, i s’augmenta la pressió fiscal. Es pugen els sous dels funcionaris i s’augmenten les plantilles. El resultat és un augment considerable de l’erari, però no una disminució del frau i de la corrupció.

Els inicis del segle XIX no representa cap canvi en aquesta tendència. Espanya està en una dinàmica de bancarrota sense fre. Destaca el procés de desamortització de Mendizabal que va representar, com se sap, un augment per a la Hisenda pública a costa de les propietats de l’Església i la desaparició del delme, el que portarà a la creació d’una paga per part de l’Estat, de per vida, cap a l’Església.
El 1844, Narváez va introduir un sistema moderat que va suposar una marxa enrere en el poc avenç que s’havia viscut i que no pararà fins el ministeri d’Alejandro Mon, amb noves contribucions que havien de recaptar les Diputacions Provincials, el que provocà un augment importantíssim del frau per no pagar.
L’entrada dels lliberals el 1868 tampoc va millorar la cosa. Els liberals van voler crear un espai de comerç sense fronteres i sense traves fiscals. Tenim l’exponent del Conde de Romanones, amb els seus impostos indirectes i l’exempció de pagar per rendes de capital i de treball. Us podeu imaginar com anava la cosa. Es produeix una forta reducció en la recaptació, que va ser traspassada als ajuntaments, que, alhora, influïen en l’entramat polític de les Diputacions. Tot un xou!.

Però el segle XX tampoc no s’aixeca amb bon peu. Els cacics del segle XIX continuen existint al segle XX però encara amb més poder polític. Es continuà exercint el poder abusant d’ell, i fent un salt fins després del 36, durant el feixisme franquista la cosa va empitjorar del tot. Sense contrapoders només pot haver corrupció i abús de poder.

La cultura cívica en el nostre país és molt tardana, i al desafecció sempre l’ha tingut d’acompanyant. Només hem de fixar-nos en els nivells de participació en els diferents comicis electorals. La democràcia en el nostre país, encara que no sigui cert, sembla haver estat reduïda al simple acte del vot un cop cada quatre o cinc anys. La desinformació, la desconfiança, la burocratització, la crisi de l’Estat judicial, la permissibilitat social, només ha fet que empitjorar aquest sentiment de desafecció. La història actual tampoc no ens ha ajudat gaire: el frau fiscal, la selecció d’ex alts càrrecs polítics i administratius en les gran empreses que dominen el país (ENDESA, Telefònica, les empreses financeres, etc.), la persecució (el món a l’inrevés) del jutje Garzón, en Millet passejant-se pels carrers com si no res, el mal ús dels fons europeus (recorden el cas del lli amb el PP), Gescartera, els vestits del PP valencià, el cas Gurtel, els paradisos fiscals, l’IVA que un vol escaquejar-se de pagar, les factures falses, la declaració de la renda del empresaris que diuen guanyar al voltant de 1.000 auros per any, en fit, tot això que fa pensar que com que tot és possible, tonto l’últim. Aquesta és la gran fal•làcia del nostre sistema i per això diuen allò (que no comparteixo!) que diu la dita castellana: “quien roba a un ladrón tienen cien años de perdón”. I així anem. És com l’entrevista d’ahir de la Terribas amb el President Montilla. A mi em va deixar trist, perquè vaig veure una periodista que no respectava la figura del nostre principal governant, i perquè vaig veure en el Montilla una cara de circumstàncies, de nen que no ha fet cap mal i a qui li estaven reganyant, que em va deixar en un estat de preocupació que encara em dura.
La política ha d’estar al servei de la ciutadania i més val governar equivocant-se, però donant la certesa i la seguretat de qui governa sap com s’han de fer les coses. 6 dies sense llum no sembla la mostra més adequada per a demostrar a la gent que han de confiar en qui ens governen. Ho sento molt, però és així. Encara que tinguin totes les raons del món i que la nevada fou espectacularment forta. I una altra cosa, si la companyia elèctrica no vol anar al Parlament a donar explicacions al nostre President, que amb una ordre judicial els Mossos el vagin a buscar, mai un president ha d’anar a casa dels altres a buscar explicacions, perquè la imatge que donem com a país és que qui governa no és el Parlament, sinó les gran companyies.

ENHERgumens i desaFECSAts.-

Estic tan emprenyat amb tot el què ha passat aquests dies que no comentaré la invitació del Ministre Corbacho a que ens fem un pla de pensions privats (ja em pregunto si algú fa servir certes estratègies poc legals amb els polítics perquè els hi facin d’espònsor?. Aquest tema el deixaré per més endavant intentant demostrar, històricament, el per què de les actituds de la nostra classe política, en general i dels nostres governants).

Ho sento molt per aquells qui es pensen que vivim en un país del primer món, i sobretot per aquells que ens comparen amb d’altres, però definitivament nosaltres vivim en un país tercermundista. No hi ha cap dubte, som un país que aspira a entrar en la llista del primer món, però encara ens queda molt per a fer. A la ciutadania li pots demanar tenir paciència durant 24 hores, però més enllà d’això posem en evidència les mancances del sistema. I no precisament perquè la nevada hagi estat espectacular, que també, sinó perquè la reacció ha estat tardana i mal planificada. En aquest país no es fa prevenció. Ens demanen, això sí, que paguem l’alliberament de les companyies elèctriques i que els hi paguem el famós “cànnon” perquè després se’n riguin de nosaltres amb torres de fireta calculades perquè a prou feines aguantin el pes dels ocellets. I a sobre ens insulten dient que la MAT ho arreglarà tot, com si no sabéssim que la famosa línea de molt alta tensió passarà pel territori gironí sense que ningú pugui endollar ni el telèfon mòbil.
És evident que hi ha hagut una manca de previsió portentosa i que no s’ha actuat amb decisió, sinó amb urgència. I això se li diu imprudència!.
Tinc un amic que m’ha explicat la seva aventura amb la neu, i no precisament per haver anat a esquiar, sinó per quedar-se literalment penjat passant una nit dins el seu cotxe a pocs kilòmetres d’una població gironina. No us explicaré els fets, perquè segur que són molt semblant als què hàgiu llegit o escoltat, però com ell, molts van haver de posar-se en risc.

Això de les companyies elèctriques no té per on agafar-se. Caldria, no ja una multa descomunal, sinó l’obligació de reparar i posar al dia totes les connexions elèctriques i tota la xarxa en general. I si no ho fan, per interès general, que assumeixi la gestió la Generalitat de Catalunya i les expropiï per inútils, per deixadesa i per manca evident d’interès. Com sempre, som els ciutadans i ciutadanes qui hem de pagar-ho tot. No val l’excusa de que ha estat una tempesta excepcional. El corrent elèctric no pot tornar-se a donar després de 3 dies sense llum!.

Ens caldria una reflexió sobre el paper de protecció civil i dels municipis en aquestes ocasions. Encara estic esperant alguna notícia del meu alcalde o del meu ajuntament. Ningú no ha informat a ningú i tothom ha actuat com li ha semblat. Per què no obrim el debat sobre què ens ha passat i per què, i després decidim què fem perquè no torni a ocórrer.
Als EEUU, que no són un exemple en moltes coses, tenen una mena d’agents voluntaris de protecció civil per a moments excepcionals, fins i tot es preparen per atacats atòmics, molt més hipotètics que una nevada. Aquests reben formació específica per part dels ajuntaments i districtes a les ciutats més grans i s’organitzen per ajudar a la població que ho necessiti. NO dic que funcionin a la perfecció, de fet, no sé si ni tan sols funcionen, però com a mínim ho tenen previst. I això és competència de les autoritats. Després podem parlar de la manca o no de solidaritat dels nostres propis veïns, per exemple, per no deixar passar la nit al ras a ningú.
La situació ha anat com ha anat, però sempre es podia haver complicat més. Per exemple, jo mateix em podia haver quedar penjat, sense remei de mobilitat i la meva dona també, sense telèfon i lluny de casa, els meus fills s’haguessin quedat sols. No vull ni imaginar-m’ho. Però penseu què passaria si els això li hagués passat a algú!. Aquesta és una responsabilitat dels qui governen i no hi ha cap excusa. Estic completament d’acord que primer han de ser els hospitals, etc., però els casos particulars, sumats d’un en un, poden donar un resultat esgarrifós i s’han de tenir en compte aquestes possibilitats de deixar mainada sols i sense recursos per a subsistir en una situació d’emergència general. Previsió i mà dura a les elèctriques!. Valgui fins aquí el meu desfogament.

El jutge Garzón i l’espasa de la Justícia.-

El lamentable espectacle de la Justícia espanyola contra el jutge Garzón és molt més important del que pot semblar en un principi. No és només una qüestió d’interpretació de la justícia, sinó és el trencament de la independència d’uns dels braços que garanteix la Democràcia en el nostre país (aquesta malmesa, insuficient i feble democràcia espanyola). Un dels tres poders està en perill, i no serà per la pròpia Llei, sinó pel poder que tenen alguns grups de pressió, molt vinculats als franquisme, que no tenen cap vergonya en fer el que hagin de fer (la fi justifica els mitjans, per a tant d’ells!) per tal d’aconseguir els seus propòsits i per això es defensen amb totes les armes que tenen al seu abast. I la nostra feble democràcia, construïda sobre els peus de fang d’un postfranquisme amb massa franquistes vestits de demòcrates, s’està trontollant amb el consegüent perill de posar de potes enlaire un sistema fonamental de la nostra democràcia. Si les seves pretensions de castigar al jutge Garzón prosperen, la democràcia haurà patit una ferida mortal que representarà una seria involució en el nostre país. Ningú voldrà jutjar als poderosos per por a ser castigats, per por a ser calumniats i per por a ser separats de la seva carrera professional. Ens juguem l’equanimitat de la justícia i pesarà més l’espasa que l’equilibri de la balança. Tornarem a un sistema fosc de la justícia on els de sempre determinaran el límit entre el que ells considerin just (és a dir, tot allò que no suposi un perill per als seus interessos particulars) i la credibilitat en el sistema judicial caurà en picat. Confio que al final deixin a Garzón com està, perquè sinó haurem de començar a moure’ns tots per a defensar-nos d’un nou absolutisme modern. Se m’acudeix la idea de donar de baixa a tots els jutges del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional que tinguin més de 55 anys, per no deixar cap dubte de les seves relacions amb el feixisme i una mena de Llei d’ultra eticitat perquè no tinguem cap jutge que en el seu entorn familiar i d’amistats estigui capitanejat per ex franquistes. Després s’hauria d’entrar, i fort, en el codi deontològic dels mitjans de comunicació i garantir la seva veritable independència, perquè és tan evident que no hi ha llibertat d’expressió en aquest país que clama al cel que ningú no ho denunciï. No és que no ens puguem expressar lliurement, només faltaria, el que passa és que no tot el que s’expressa es recull als mitjans de comunicació, i quan es fa, carai!, de quina manera tan tergiversada. M’uneixo a la defensa del jutge Garzón, i no per una defensa a la seva persona, sinó per tot el què representa, que és molt més del que a alguns li pot semblar. El fastigós solgan del feixisme del dictador Franco continua vigent per aquests potsfranquistes i com es veu, el continuen intentant practicar.

Les Cambres de comerç i la proposta d’esclavitzar els joves.-

Aquests dies he llegit i sentit la increïble manca de seny dels qui proposen un contracte dirigit al sector més castigat per la precarietat i l’atur (els joves), sense protecció social ni dret a l’atur (com si estiguéssim a Hollywood, per cert, una expressió que en el seu dia va molestar molt a una part de la patronal gironina representada en la FOEG).

La proposta d’aquest grup d’empresaris neocons de segona categoria que tenim per les espanyes de la CEOE, m’han obert les ganes d’opinar una mica amb la indignació del qui enten que és una tremenda barbaritat.

En realitat jo pensava escriure sobre una altra cosa: de les Cambres de comerç, indústria i navegació, a propòsit de les seves properes eleccions.

Si em permeteu, faré un breu resum del que són i per què, les Cambres oficials avui.

Fent una mica d’història, les cambres oficials de comerç, indústria i navegació varen ser creades per un Reial decret el 1886, reconeixent com a tals les associacions voluntàries de comerciants industrials i naviliers. Però no fou fins el 1901 que no es van convertir amb caràcter d’establiments públics i ja el 1911, amb la Llei de Bases, no s’establí el model d’adscripció forçosa, pagament obligatori de quotes i se’ls amplià les funcions públiques que tenien atribuïdes. Aquesta situació va continuar fins la Llei 3/1993, de 22 de març, bàsica de les cambres oficials de comerç, indústria i navegació. És a dir, no es va modificar la seva regulació fins a 83 anys més tard, i a sobre canviant poca cosa.

Com deia, és curiós que aquesta nova Llei (83 anys més tard de la darrera) no va modificar la personalitat jurídica de les cambres oficials i continuava amb una tradició inalterada, definint-les com a corporacions de Dret públic. A Catalunya tenim una regulació pròpia, la Llei 14/2002, és a dir, quasi un segle més tard de la de 1911. Es pot considerar, doncs que les cambres són hereves de la Llotja de Mar, del Consolat de Mar i la Junta de Comerç. Institucions que no acaben d’encaixar amb un sistema modern com l’actual.

La Llei diu que les cambres han de tenir una estructura i un funcionament democràtic, i aquí és on li veig que la cosa no acaba de funcionar. Encara que parlar de democràcia avui és parlar d’una democràcia incomplerta (o dit d’una altra manera, una democràcia que no és en la seva totalitat és una democràcia que ha de venir, per tant no se li pot dir estrictament democràcia en la seva globalitat, però aquest és un altre tema). Com deia, les Cambres tenen com a finalitat la representació, promoció i defensa dels interessos generals del comerç, la indústria i la navegació i la prestació de serveis a les empreses que exerceixin les activitats indicades, sens perjudici de la llibertat sindical i d’associació empresarial i de les actuacions de les altres organitzacions socials que legalment es constitueixen. Però en realitat són una altra patronal amb vestit de Dret públic, i per què, doncs perquè els electors són les persones jurídiques o naturals, nacionals o estrangeres (per cert, no en conec a cap!), que exerceixen activitats comercials, industrials o navilieres en territori nacional.

La seva organització és aparentment senzilla. Els seus òrgans de govern són: el Ple, com a òrgan suprem, el Comitè executiu, que és l’òrgan de gestió, administració i proposta, i el president, que és escollit pel Ple de la manera com determini el seu reglament intern (si voleu més informació, la pròpia Cambra de Girona té al seu web informació més detallada sobre la seva composició i el sistema electoral).

Les cambres estan subjectes, en l’exercici de la seva activitat, a la tutela de l’Administració de l’Estat o de les respectives comunitats autònomes, com és el cas de Catalunya. Aquesta funció tutelar comprèn l’exercici de les potestats administratives d’aprovació, fiscalització, resolució de recursos, suspensió i dissolució. Això també inclou la fiscalització de la Sindicatura de Comptes.

Avui, les veus més acaloradament positives, diuen que el paper de les cambres esdevé imprescindible per a la modernització i la competitivitat de les empreses catalanes en camps com la implantació de noves tecnologies, la formació permanent a les empreses, la promoció, el suport logístic, el foment i la projecció exterior i la creació de noves empreses, etc. I és cert, influeixen molt, però a tenor dels seus edificis, per exemple el de la Cambra de Girona, que se sembla més als vells edificis dels antics ministeris franquistes, un no sap realment si aquesta apreciació té l’abast que els seus precursors li volen donar. Jo sóc més partidari de defensar aquesta responsabilitat a l’Administració de la Generalitat de Catalunya i amb les conselleries corresponents. Per això quan parlem de racionalitzar l’Administració, no estaria de més, pensar en què fem amb les antigues Cambres Oficials (i no ho dic en el sentit de mantenir-les, si més no com fins ara).

En fi, torno a insistir. A la pràctica una patronal més. Així és com les he vist i viscut sempre. Per posar-vos un exemple inclòs dins la mateixa Llei 14/2002: en el seu capítol Vè defineix els òrgans de govern que abans he resumit i les seves funcions. I es preveu la presència al Ple de les cambres, amb plenitud de drets, de persones de reconegut prestigi nomenats a proposta de les organitzacions empresarials més representatives. És o no una clara presència del poder patronal?. La patronal ja té les seves pròpies organitzacions, no creieu?. Sé que és tradició, sobretot a Catalunya, mimar amb escreix al món empresarial, però ja comença a ser hora de mimar també a la classe treballadora, la que sempre acaba pagant els plats trencats pels altres. No demano un estatus social ni administratiu especial, demano una porció de la influència que gestionen els empresaris per a preservar i defensar els seus interessos en totes les institucions, inclòs el Govern, de manera que també els treballadors i treballadores, a través dels sindicats majoritaris, també tinguem veu dins del món empresarial, o com a mínim amb la mateixa força que tenen els empresaris a través de les cambres de comerç, on els treballadors som purs espectadors. Aquesta seria una pràctica que incidiria en la democratització de la nostra societat, poder participar també de les decisions que adopten les empreses sobre els seus treballadors i treballadores, compartir responsabilitat compartint informació i dret a decidir i a opinar, cadascú en el seu paper, però assumint que una empresa no és un propietat patrimonial, sinó que té persones dependent i per tant, la responsabilitat de l’empresa s’ha de gestionar també amb els criteris de les persones que pateixen les conseqüències de les seves decisions. Una empresa no pot ser gestionada com si es tractés d’un cavall, d’una obra d’art o d’un vaixell. No, perquè tot el que afecta a l’empresa, afecta també a les persones i al seu entorn social i mediambiental (però aquest també és un altre debat).

La veritat és que feia dies que volia parlar d’aquest tema. El periodista Oriol Puig m’ho ha recordat en el seu bloc i li agraeixo, perquè malgrat aquests dies estic una mica embolicat, he pogut trobar un momentet per a ordenar algunes de les idees que, des de fa anys, em rondaven pel cap. Espero que siguin raonablement coherents. Ell mateix començava el seu comentari dient que la “FOEG i la Pimec han consensuat una candidatura única en les eleccions a la Cambra de Girona”. No és aquesta una clara injerència de les patronals?. Segurament, però del tot legal. Per acabar, de les 46 places a concurs, només 5 restaran cobertes per dones empresàries, i dic jo, si les Cambres Oficials tenen caràcter de dret públic, no han de complir la Llei d’Igualtat i proposar candidatures on es respecti la proporció del 60-40, és a dir, un màxim de 40% d’homes en les candidatures i un mínim del 40% en les dones?.
També hi ha una altra cosa que em crida l’atenció, i és la contradicció entre la defensa dels interessos públics, per exemple, no estar d’acord en rebaixar drets i proteccions de les persones treballadores i l’altre demanar, per exemple, aquest contracte cutre (que d’alguna manera ja va existir l’any 1995, dedicat als joves (un dels sectors més castigats per la precarietat i l’atur), sense cap mena de protecció social (sense Seguretat Social ni dret a l’atur i amb un salari més baix (com és possible?)). Vaja, una meravella de contracte, això sí, apunten els empresaris que serien molt flexibles en l’aplicació d’aquesta cucada de contracte (no entenc, en quin sentit?). Sort que aquest no és el dret públic que ha de dirigir la vida econòmica del nostre país. Per això, tenen sentit les Cambres Oficials al segle XXI?.

A propòsit del 8 de març, Dia Internacional de la Dona treballadora i la Cimera de New York.

He llegit que algunes plataformes feministes han posat en marxa una campanya coincidint amb la Cimera de New York que comença avui (dura fins el dia 12), perquè el Vaticà abandoni les Nacions Unides, apostant, d’aquesta manera, i amb fermesa, per la laïcitat dels estats (sembla obvi que s’hauria de demanar que l’ONU també deixés d’estar integrada per alguns països, però potser llavors correríem el risc de quedar-nos sols i començar a plantejar-nos si val la pena mantenir l’ONU com està o si cal desintegrar-la. Però aquets és una qüestió).
A mi m’ha semblat una iniciativa de primera línea. A més a més ha sortit de l’anomenada Declaració de Còrdova, una plataforma nascuda pel recolzament del lobby europeu de dones (títol que no em sembla el més apropiat, per les connotacions negatives que té el terme en sí, però que em sembla de tot necessari com a declaració de “guerra” al món masculinitzat que tenim, on les dones continuen tenint un paper secundari en allò on té a veure a moure les garrofes. Molt hem d’avançar encara!, per tant, em sembla bé, molt bé, que es demani que el Vaticà abandoni les Nacions Unides (pur eufemisme, per cert!), perquè sempre ha estat un clar obstacle i un gran aleccionador en contra els drets de les dones, des del seus inicis, i a favor de l’absolutisme de poder masclista (només cal mirar la seva estructura i els seus valors i les seves proclames sobre l’avortament, el paper de les dones en la nostra societat, etc.).

Quinze anys després de la Cimera de Beijning (Xina), les ONGD (ONG pel desenvolupament), ens alerten en el darrer informe “La Cooperació espanyola i europea davant els reptes de Beijning”, que la situació de la dona en el món ha empitjorat notablement durant la darrera dècada (quan encara no estàvem en crisi, és clar, que només una quants no ho estàvem, els altres tenen una crisi crònica). I en aquest informe s’apunta que aquesta situació és producte de la manca de voluntat política, que ha fer créixer l’escletxa de gènere, fins el punt que el 70% de les persones que viuen en l’extrema pobresa al nostre món (uns 1.200 milions de persones), són dones.

Aprofitant la presidència espanyola a Europa es demana la concreció d’un pla d’acció sobre la igualtat de gènere en cooperació i desenvolupament, que ja s’està preparant per part del Govern espanyol (com si no es sabessin ja les causes i les solucions!), el qual es demanarà que també transcendeixi a la resta dels Estats membres.

Treure la invisibilitat de les dones, així com aconseguir accions per un avanç real, no sobre el paper (diu l’informe), dels drets de les dones, són els principals missatges que duen les nostres representants a la Cimera de New York que s’ha obert avui (aquest informe el podeu consultar a http://urgeotraeuropa.org/mm/fi...) . Jo diria que “uregeixen” altres polítics per fer d’Europa i el món quelcom diferents (però per millorar-los, que per a empitjorar-ho ja ho fan prou bé).

La policia no és la solució. El cas de Salt

Les manifestacions de violència verbal i no verbal que es van produir a Salt no són fruit de cap casualitat. Hi ha interessos polítics de revifar determinats sentiments antisocials i, sobretot, racistes per aprofitar-los electoralment. Salt és el caldo de cultiu de la xenofobia i de la marginació, però no l'únic. Però no ho és perquè ara estem en crisi i les persones que abans treballaven (no dic com, però treballaven), ara es dediquen a robar, sinó per un model social, econòmic i jurídic equivocat i injust, molt poc equilibrat i poc redistributiu que ho ha estat alimentant sense cap mena de plantejament a posteriori, perquè no hi havia i no hi ha, encara avui, i per molt que es digui, un vertader interès per resoldre el problema. No hi ha cap politica seriosa, això sí, moltes paraules, però pocs fets, i després arriben les lamentacions.

No, no és un problema de seguretat. No, no calen més policies, calen més polítiques públiques dirigides a les persones que tenen més dificultats i que estan en risc d'exclusió social o ja ho estan. Necessitem més atenció a aquells que s'han quedat a l'atur i sense possibilitats, per manca de prevenció per part de tots plegats, ni de formació, de trobar una feina decent en un termini relativament curt de temps. Hi ha famílies sense esperances, hi ha barris sencers on opera la solidaritat entre veïns, que s'ajuden a subreviure en un món tan cruel com el nostre, per això no necessitem més policia (per un costat ens diuen que sobren funcionaris i per l'altre que hi ha d'haver més policies, què és això?). Ens dediquem a emfatitzar els defectes i oblidem les virtuts.
Lluny està el cas d’El Ejido i de les mobilitzacions franceses dels immigrants amb més pobresa i precarietat, aquí no estem parlant de cap laboratori, i entenc les declaracions de l’Alcadesa de Salt per intentar responsabilitzar a les altres administracions, però la solució no passa per tenir més policia. Aquests problemes no han sortit del no res. Primer, perquè dóna la sensació de que els immigrants no s’hagin integrat a la nostra societat, i segurament, en alguns casos serà així, però també hi ha immigrants que tenen negocis i que també els han robat. També he sentit a noies marroquines parlant un perfecte i excel·lent català que molt autòctons voldrien, i també molts polítics. I no pretenc fer el discurs dels immigrants bons. De mala gent n’hi ha per tot arreu. Però posaré alguns exemples que ens han dut fins aquí (no en parlaré dels econòmics, sinó dels més senzills): quan als diaris surt algú que ha fet una malifeta posen Antonio GR, si és nacional o AGR, per a preservar la seva intimitat, suposo, o Hadmed Foussamil, marroquí (i disculpeu si he encertat el nom d’algú que es diu així, explicitant la condició de marroquí), o Kirian Lorenzo Martinez, de nacionalitat colombiana, etc. (ho podeu comprovar en qualsevol noticia, en qualsevol diari, en qualsevol conversa). No diuen veí de Salt, de Girona, de Sant Feliu, etc. Sempre que el delinqüent no és del país se li afegeix l’adjectiu d’origen reafirmant que els dolents sempre són els altres. I això, que és una barbaritat a l’objectivisme periodístic, es fa cada dia. A més a més, hi ha més gent del país a la presó que el que no ho són, però és igual, ho continuem dient com a una veritat immutable i absoluta. Després alimentem que són els immigrants qui es duen totes les ajudes públiques del nostre país, un altre error de la nostra societat i continuem alimentant tots els tòpics sobre aquestes qüestions, oblidant que això de la pretesa "puresa de sang" és una animalada que va en contra de la pròpia humanitat i del sentit comú.

I no ens aturem a pensar com i per què hem arribat fins aquí. Aquesta és una feina feixuga que només solen practicar qui està en contra del sistema, i a vegades és cert, però la majoria de les vegades no. Per saber com hem arribat a estar com estem és necessari conèixer què ha passat abans i què hem fet nosaltres. El més segur és que no hàgim arribat a enlloc, i això no para, però és clar, si es converteix en un problema polític, també es pot girar cap a un problema moral, que no social. Bona part de la responsabilitat d’aquestes situacions la té el nostre sistema de protecció social i les polítiques públiques de desenvolupem al voltant del país. Hem oblidat impulsar polítiques socials adreçades als col•lectius més desafavorits, bé perquè l’administració local no ha tingut els recursos suficients, malgrat les contínues transferències de la Generalitat i de l’Estat, o bé perquè, simplement, no hi ha hagut un interès real, perquè no ens enganyem, els estrangers no donen rèdits electorals, no voten, i per tant, perquè hem de planificar urbanísticament una ciutat, un poble, un barri?. Els estrangers paguen impostos i creen riquesa, ens han engreixat els comptes de la Seguretat Social i també alguns comptes corrents privats, però, per què no hem de deixar que es construeixin barris únicament d’immigrants?. Així els mantenim separats dels autòctons (sobretot si són com un mocador, els vull quan els necessito i renego d'ells quan ja no em fan falta); Simplement perquè hem assumit que venen a treballar i tot el demés no ens importa gens, ni la seva cultura, ni les seves necessitats com a persones, res. I potser sóc molt dur, però és el que he vist durant molt de temps.
L’Administració autonòmica no destina els recursos suficients en polítiques socials i externalitza responsabilitats i serveis a entitats tipus ONG, Càrites, sindicats, etc, l’administració local, ofegada econòmicament, només veu la immigració com un problema i una càrrega econòmica i política que l’obliga a actuar quan les coses esclaten.
Si una persona estrangera ve a treballar al nostre país, per què la culpabilitzem i li diem “il•legal” ?. Perquè no tenim cap intenció de saber què necessita, com es sent en un món desconegut, etc. (no vull dir que tothom sigui i pensi això, però sembla que n'hi ha un bon grapat). Qui fa una il•legalitat i hauria d’anar a la presó és l’empresari que s’aprofita de la seva condició i el fa treballar a sota preu i sense contracte de treball. Si hi hagués una acció inspectora contundent, s’haurien acabat els “sense papers”. El valor d’una persona no es centra en un paper, en un document, es centra en la pròpia persona i ja està bé de la falsa caritat d’atendre a una persona donant-li una feina sense contracte de treball!, a qui volem enganyar?.
Per tant, la solució no està en la policia, està en els serveis socials i en l’educació. Per què hem deixat que els alumnes estrangers es concentrin en una escola determinada?. Què hem aconseguit amb això?. Per què no s'ha actuat amb contundència quan un municipi, com el de Vic, interpreta lliurement que no empadronarà als seus habitants, negant-lis drets fonamentals com la salut, l'educació o la vivenda?.

L'altre dia, quan tornava de Barcelona en tren,un d'aquells guàrdies de seguretat privats que vigilen que la gent pagui, però que no vigilen si la companyia RENFE incompoleix el seu contracte de fer-nos arribar a l'hora establerta, aquells que van vestits de rambo, sempre en parella, es va esplaiar amb un grup d'immigrants (eren tres o quatre) i un d'ells va acabar dient que el que calia era una bomba que els matés a tots. Tothom va callar, i no em vaig poder aguantar i vaig encarar-m'hi. Un dels dos es va adonar de la bestiesa i el va agafar pel braç i van sortir del vagó sense dir-me absolutament res. El revisor del tren també hi era present i va callar, com la resta del vagó. Si haguessin estat empleats públics la cosa hagués estat diferent. És un exemple del que passa al nostre país, del que hem anat alimentant i aquí, la politica en majúscules, té molta de responsabilitat.
Tot plegat sembla que res del que ens passa és per l’atzar, ho hem fet nosaltres i ara no podem mirar cap a un altre costat. I anem amb compte, perquè darrera d'aquests moviments hi ha determinats interessos partidistes que de ben segur intentaran treure profit de tot això. Després els veurem als parlaments i als consistoris municipals i només podrem dir que se'ns cau la cara de vergonaya, però ja hi seran i pressionaran per aplicar la seva particular visió de l'Administració Pública i potser, d'aquí a un temps, algú se'n recordarà que Adolf Hitler va començar d'una manera molt semblant i que després va guanyar unes eleccions democràtiques i després va començar l'horror d'una època que alguns encara s'eèmpenyen en negar. Anem amb compte amb aquestes coses, perquè són més importants del que semblen!.

Per una reforma laboral com cal.
Estaria disposat a una reforma del mercat laboral si … Va por ustedes!

A banda de l’impresentable ex president Aznar, amb una actitud impròpia d’una persona que ha ocupat el més alt càrrec del govern d’un País, que diu molt de la classe de persona que és i que no ajuda gens a donar exemple entre els més joves (perquè si un ex president pot fer tota classe de gestos i comentaris, perquè no els ha de fer qui no té intenció d’ocupar cap càrrec públic?). Li he estat donant voltes a això de la reforma laboral. Sóc de l’opinió que una reforma laboral és necessària per a corregir totes les mancances que té el nostre sistema i estaria disposat a reformar-lo, si estigués en les meves mans (molts pensaran que per sort no!) si es donessin una sèrie de circumstàncies:

Estaria disposat a trencar l’oferta contractual actual. Només en deixaria dos tipus de contracte, un de fix i un d’eventual, tots dos a temps complet o a temps parcial. Un a una major protecció per acomiadament, l’eventual (no eventual indefinidament!), i un altre sense quasi indemnització per acomiadament, però alto!, si es donessin una sèrie de condicions:

1) Que les administracions públiques reforcessin la inspecció de treball per garantir que es compleix tota la normativa laboral respecte a la salut dels treballadors i treballadores i la s’incentivessin estratègies de responsabilitat social de les empreses, en formació, promoció, etc. Això també hauria de passar amb l’Administració Pública, on s’haurien de controlar les empreses públiques, de manera que no fossin una font d’externalització de riscos.
2) Que es creés un organisme públic de fiscalització de les empreses, de manera que fos impossible la desviació de capitals, el frau fiscal, la confusió entre allò que és de l’empresa i de l’empresari i la seva família (dinars, desgravacions per benzina, IVA, etc.) i que s’auditessin, amb rigor, els seus beneficis i les seves pèrdues.
3) Aleshores els treballadors i treballadores podríem cobrar en funció de la situació de l’empresa. M’explico: entre un 30 i 40% dels beneficis (després d’haver fet els pagaments d’impostos corresponents, els salaris, les despeses, etc.), anirien destinats a inversions purament empresarials; entre el 20 i el 30% dels beneficis anirien destinats a repartir-los entre els treballadors i treballadores d’aquella empresa (sumant-li a una part fix del salari) i la resta es guardaria per a previsió de fons per a pagar indemnitzacions i per quan vinguessin maldades i pels salaris dels propis empresaris. És evident que els percentatges podrien canviar. Aquesta és una proposta, com es veu, una mica en veu alta Tot el salari cotitzaria a la seguretat social, sense topalls, absolutament tot, i aniria acompanyat d’una nova distribució de la pressió fiscal, fent que els guanys que no provinguis del treball (borsa, accions, etc.) paguessin IRPF al mateix nivell que les percepcions salarials.
4) D’aquesta manera, es creixeria en productivitat, perquè tothom quedaria compensat, i els treballadors i treballadores anirien a una empresa o una altre en funció de la seva pròpia competitivitat, per tant, les menys competitives s’haurien de posar les piles, etc.
5) En un món dualitzat, els treballadors i treballadores eventuals haurien de percebre una indemnització substanciosa en cas d’acomiadament improcedent, i si fos per causes objectives (sempre plenament justificades davant l’autoritat laboral), que cobressin en funció de l’esperança temporal del contracte i en relació a la multa que posaria l’Administració per incompliment de contracte. Garantint, en el cas d’acomiadament improcedent, la tornada a la feina i el pagament dels salaris de tramitació, amb totes les cotitzacions pertinents. D’altra banda s’hauria de crear un mecanisme que canviés la filosofia de les empreses de treball temporal, de manera que certes professions molt específiques, poguessin disposar dels millors professionals en determinades ocasions en una borsa de treball eminentment eventual, el que no ha de ser sinònim de precari.
6) Paral•lelament, no es podrien encadenar els contractes eventuals, que sempre haurien d’estar lligats al controls de l’administració i dels agents socials i lligats a la seva causalitat.
7) S’hauria d’acompanyar d’un pla complet de modernització de les administracions, amb més simplificació i més activitat en el territori, menys burocràtiques i més àgil en resoldre els problemes concrets de les empreses i treballadors.
8) Una nova regulació de les empreses financeres, on els beneficis també haurien de repercutir en la societat, atès que bona part d’ells són directament proporcionals als clients que tenen i per tant seria de difícil repartiment individual.
9) No es tracta de nacionalitzar res, sinó de racionalitzar l’ús i control de l’economia d’un país. Que també haurien de controlar l’activitat de les empreses nacionals en tercers països (comunitaris o no), perquè es comportessin seguint unes normes ètiques estipulades prèviament.

Els riscos serien compartits, però amb una certa dignitat per totes les parts.
Què suposaria aquesta proposta tan vagament explicada?. La persecució del frau fiscal, el repartiment, proporcional, de les responsabilitats, el compliment de la llei, l’augment dels ingressos fiscal, el sanejament dels comptes públics, més beneficis empresarials, més riquesa, més protecció social a tots els nivells, millors condicions de treball i de vida, més confiança en el sistema públic en general, millor implicació social empresarial, més i millor participació dels agents socials en la gestió empresarial. En fi, una vida millor. L’empresari (a tots els nivells) continuaria guanyant diners, els treballadors i treballadores no es veurien explotats, l’Administració Pública tindria recursos suficients per a administrar-los entre els ciutadans i ciutadanes i seríem més eficients.

Algu pot dir que és una proposta imprecisa, i tindrà raó, m'he assegut a l'ordinador i apa, a escriure, però no és del tot improvisada i com tot en la vida: es pot millorar.