Zapatero vs Terribas.-

(foto TV3)

Acabo de veure l’entrevista que TV3 li ha fet al president de Govern espanyol i m’he quedat sorprès. Primer, per la imatge de naturalitat, seriositat i convenciment de Zapatero, i segon per l’actitud professional i educada, tranquil•la, de la Mònica Terribas. La meva pregunta ha estat: per què no li ha dispensat el mateix tracte que al President Montilla?. La resposta que m’ha vingut al cap és que no convé que Catalunya maltracti a Zapatero, perquè això només faria créixer més animadversió vers Catalunya, i políticament no interessa. Després he pensat que, darrera l’experiència amb en Montilla, Terribas a fet una reflexió íntima sobre com es pot fer un periodisme de gran qualitat i no ser titllada d’agressiva i fins i tot de mala educació. Sóc dels que em vaig sentir incòmode amb l’entrevista d’en Montilla. Tampoc em va agradar el paper que va fer el President, sempre a la defensiva i dubtós, poc convincent, res a veure amb en Zapatero, molt relaxat i amb un discurs planer i entenedor, encara que no comparteixi bona part de les coses que va dir, per imprecís i perquè des del meu punt de vista, no gaire acord amb la realitat, però reconec que ho va fer molt bé. Va transmetre una bona imatge i va saber comunicar, i fins i tot, convenç. Fugint del contingut, m’esperava que, a part de tirar-li floretes sobre les capacitats polítiques i gestores del nostre President Montilla, hagués dit que comptava amb Catalunya per guanyar les eleccions a España, però no ho va dir, i això, de ben segur, pot crear alguns recels en les files del PSC.
Per qui esperaven una Mònica Terribas mordaç segur que no va ser una entrevista del seu grat. Desconec el nivell d’audiència, però a mi l’hora sencera se m’ha fet curta, i sense necessitat d’anar a la jugular ni tallar a l’entrevistat. Fins i tot m’ha sobtat que ella mateixa li ha buscat a en Zapatero solucions a les seves pròpies preguntes, potser massa, però el conjunt m’ha agradat molt més que l’entrevista a en Montilla. A veure què passa amb en Mas?.

Trinidad Jiménez i el pacte sanitari.-

Que el món està malalt, i no perquè ho diguin els ecologistes, sembla evident, sobretot des que els humans hem après a destruir-lo en pro d'un fals benefici per la Humanitat. El mateix passa amb la sanitat espanyola, com que no hi ha ningú que hi posi remei a un problema que no té solució, la despesa sanitària, doncs ara ens posem a inventar solucions ocurrents. Arribar a un pacte d’aquestes característiques no té cap mèrit, més enllà de les típiques disputes partidistes, moltes vegades inútils als ulls de la població en general. El discurs sobre els medicaments que se li apliqui a les farmacèutiques, que són les principals culpables de la situació actual (quants metges no han passat unes bones vacances a costa d’elles?, quants farmacèutics no són premiats per la venda de determinats productes?. Us recordeu, i no fa tant, quan els “visitadors mèdics” passaven davant teu a la consulta del metge de capçalera per vendre els seus productes, i ningú no deia res, només ens resignàvem a un sistema sanitari nefast?). Doncs bé, dir-li a un tercer que li congelaré el sou, sense comptar amb els interessats, em sembla, d’entrada una astracanada de Carlos Garniches. Algú espera que els sindicats no reaccionin?. Perquè és clar, si ho fan amb els estatutaris perquè no ho faran amb els empleats i empleades públics en general?. I els acords amb l’Administració Pública?. Ah!, que altres vegades el Govern de torn ja se’ls havia saltat?. Entenc doncs que tothom vulgui esgarrapar unes monedes a costa dels professionals de la sanitat, total, la sanitat no és suficientment important i hem deixar que els pocs professionals que tenim acabin per marxar a un altre país a treballar, allà on se’ls consideri en relació a la responsabilitat de la seva professió. És com si els membres de l’escala d’un edifici decidim que els veïns de l’altre bloc de pisos han de pagar-nos 1 euro cada cop que passin per davant de casa nostra. Total, els diners són dels altres. Però això de reclamar a les farmacèutiques, ni parlar-ne. Pobretes elles, que són les úniques que s’han escapat de la crisi, fins i tot inventant-se una pandèmia inexistent com la grip, anomena “nova”. Molt han hagut de treballar els equips de màrqueting com per deixar de guanyar uns quants milions de milions d’euros. Home!, que ja està bé. Si a qui ens ha dut a la crisi els premiem amb diners i subsanacions de deutes, perquè no li hem de demanar un esforç extra a qui no té cap culpa de res, és a dir, al personal sanitari?. Tot plegat em sembla increïble, i el pitjor és que la classe política, de moment, no ha dit res, i tothom sembla apuntar-se a la carrera dels pactes, encara que els paguin els altres. Per què no han decidit rebaixar-se els salaris, les compensacions per assistència a reunions comitès, consells, dietes, protocols, viatges, ambaixades, etcètera?. Ah!, perquè els toca la butxaca, i això dol, com els ha de doldre als i les professionals de la sanitat. ¿O no?, ah!, que és demagogia!, però que els de sempre paguem la crisi no.

Breu història del frau fiscal i altres corrupcions al nostre país,.

Sense voler caure en la temptació d’utilitzar arguments de poc interès intel•lectual, com ara, ho portem a la sang, forma part de la nostra cultura, sempre ho hem fet, sí que m’agradaria situar quin ha estat el panorama moral del nostre dia a dia, des de la modernitat de la nostra història. Això, sí, sense voler entrar en cap valoració política, encara que alguna cosa es desprèn de tot això que feia dies que volia explicar..

Començant doncs pel segle XVI de la nostra història, vull començar fent esment a una realitat que amaga una de ben diferent, la relació entre les dades de la Reial Hisenda i la riquesa vertadera del país. Durant el segle XVI van haver tres bancarrotes oficials: 1557, 1575 i 1597, caracteritzades per un disminució importantíssima de la recaptació dels impostos i fruit de les guerres, etc., que ara no comentaré, però que curiosament no es correspon amb la riquesa del moment, només és el dibuix de la “pobresa” de l’Estat. On està la clau: quan més pressió fiscal més frau. I així era. La monarquia necessitava diners i tots els estaments de poder (des del més alt al més petit) estaven involucrats en el frau fiscal. Tan era així, que fins i tot es van buscar fórmules per compensar aquest freu generalitzat (i no és cosa meva, hi ha pilons d’estudis científics sobre la matèria que ho demostren). En aquest segle hi havia múltiples gravàmens (tributs, regalies, l’almofarifazgo, l’alcabala, el quinto, el rescate, el requinto, la avería, las aduanas, la tonelada, etc.), tot això amenitzat amb el comerç il•legal de tot tipus de productes. El comerç colonial era un “cachondeo”, una disbauxa. El frau era tan extens que es va haver d’inventar un impost per a compensar-lo, es deia, precisament, l’indult, el qual intentava compensar allò que es deia que tenia amb el que realment s’havia defraudat. Per tant, la corrupció reconeguda oficialment i normada. En aquesta pràctica estaven involucrats estrangers. Mercaders i autoritats de tots els rangs possibles en l’època.
A mitjans del segle XVI, amb les anomenades “Lleis Noves” s’intenta posar fre a aquesta realitat, però només fan que incentivar el frau, i la recaptació de la Hisenda Reial baixa en picat. Fins i tot es va generalitzar una màxima que deia: “s’obeeix, però no es compleix”. La reforma fiscal impulsada per Felip II no va sorgir l’efecte desitjat. I el contraban i el frau no paren de créixer.

Les reformes borbòniques del segle XVIII es dirigeixen a augmentar la recaptació dels impostos, i això es fa amb un major control que es tradueix amb un conjunt de mesures administratives centrades en l’economia i l’administració pública (entesa aquesta com la barreja entre els interessos de l’Estat i de la Monarquia). Les mesures afectaren a la mineria, l’agricultura, el comerç, la fiscalitat i la justícia. S’introdueixen les intendències, la descentralització administrativa, per ser més eficients, i les superintendències, per acabar amb el poder dels corregidors, i s’augmenta la pressió fiscal. Es pugen els sous dels funcionaris i s’augmenten les plantilles. El resultat és un augment considerable de l’erari, però no una disminució del frau i de la corrupció.

Els inicis del segle XIX no representa cap canvi en aquesta tendència. Espanya està en una dinàmica de bancarrota sense fre. Destaca el procés de desamortització de Mendizabal que va representar, com se sap, un augment per a la Hisenda pública a costa de les propietats de l’Església i la desaparició del delme, el que portarà a la creació d’una paga per part de l’Estat, de per vida, cap a l’Església.
El 1844, Narváez va introduir un sistema moderat que va suposar una marxa enrere en el poc avenç que s’havia viscut i que no pararà fins el ministeri d’Alejandro Mon, amb noves contribucions que havien de recaptar les Diputacions Provincials, el que provocà un augment importantíssim del frau per no pagar.
L’entrada dels lliberals el 1868 tampoc va millorar la cosa. Els liberals van voler crear un espai de comerç sense fronteres i sense traves fiscals. Tenim l’exponent del Conde de Romanones, amb els seus impostos indirectes i l’exempció de pagar per rendes de capital i de treball. Us podeu imaginar com anava la cosa. Es produeix una forta reducció en la recaptació, que va ser traspassada als ajuntaments, que, alhora, influïen en l’entramat polític de les Diputacions. Tot un xou!.

Però el segle XX tampoc no s’aixeca amb bon peu. Els cacics del segle XIX continuen existint al segle XX però encara amb més poder polític. Es continuà exercint el poder abusant d’ell, i fent un salt fins després del 36, durant el feixisme franquista la cosa va empitjorar del tot. Sense contrapoders només pot haver corrupció i abús de poder.

La cultura cívica en el nostre país és molt tardana, i al desafecció sempre l’ha tingut d’acompanyant. Només hem de fixar-nos en els nivells de participació en els diferents comicis electorals. La democràcia en el nostre país, encara que no sigui cert, sembla haver estat reduïda al simple acte del vot un cop cada quatre o cinc anys. La desinformació, la desconfiança, la burocratització, la crisi de l’Estat judicial, la permissibilitat social, només ha fet que empitjorar aquest sentiment de desafecció. La història actual tampoc no ens ha ajudat gaire: el frau fiscal, la selecció d’ex alts càrrecs polítics i administratius en les gran empreses que dominen el país (ENDESA, Telefònica, les empreses financeres, etc.), la persecució (el món a l’inrevés) del jutje Garzón, en Millet passejant-se pels carrers com si no res, el mal ús dels fons europeus (recorden el cas del lli amb el PP), Gescartera, els vestits del PP valencià, el cas Gurtel, els paradisos fiscals, l’IVA que un vol escaquejar-se de pagar, les factures falses, la declaració de la renda del empresaris que diuen guanyar al voltant de 1.000 auros per any, en fit, tot això que fa pensar que com que tot és possible, tonto l’últim. Aquesta és la gran fal•làcia del nostre sistema i per això diuen allò (que no comparteixo!) que diu la dita castellana: “quien roba a un ladrón tienen cien años de perdón”. I així anem. És com l’entrevista d’ahir de la Terribas amb el President Montilla. A mi em va deixar trist, perquè vaig veure una periodista que no respectava la figura del nostre principal governant, i perquè vaig veure en el Montilla una cara de circumstàncies, de nen que no ha fet cap mal i a qui li estaven reganyant, que em va deixar en un estat de preocupació que encara em dura.
La política ha d’estar al servei de la ciutadania i més val governar equivocant-se, però donant la certesa i la seguretat de qui governa sap com s’han de fer les coses. 6 dies sense llum no sembla la mostra més adequada per a demostrar a la gent que han de confiar en qui ens governen. Ho sento molt, però és així. Encara que tinguin totes les raons del món i que la nevada fou espectacularment forta. I una altra cosa, si la companyia elèctrica no vol anar al Parlament a donar explicacions al nostre President, que amb una ordre judicial els Mossos el vagin a buscar, mai un president ha d’anar a casa dels altres a buscar explicacions, perquè la imatge que donem com a país és que qui governa no és el Parlament, sinó les gran companyies.

ENHERgumens i desaFECSAts.-

Estic tan emprenyat amb tot el què ha passat aquests dies que no comentaré la invitació del Ministre Corbacho a que ens fem un pla de pensions privats (ja em pregunto si algú fa servir certes estratègies poc legals amb els polítics perquè els hi facin d’espònsor?. Aquest tema el deixaré per més endavant intentant demostrar, històricament, el per què de les actituds de la nostra classe política, en general i dels nostres governants).

Ho sento molt per aquells qui es pensen que vivim en un país del primer món, i sobretot per aquells que ens comparen amb d’altres, però definitivament nosaltres vivim en un país tercermundista. No hi ha cap dubte, som un país que aspira a entrar en la llista del primer món, però encara ens queda molt per a fer. A la ciutadania li pots demanar tenir paciència durant 24 hores, però més enllà d’això posem en evidència les mancances del sistema. I no precisament perquè la nevada hagi estat espectacular, que també, sinó perquè la reacció ha estat tardana i mal planificada. En aquest país no es fa prevenció. Ens demanen, això sí, que paguem l’alliberament de les companyies elèctriques i que els hi paguem el famós “cànnon” perquè després se’n riguin de nosaltres amb torres de fireta calculades perquè a prou feines aguantin el pes dels ocellets. I a sobre ens insulten dient que la MAT ho arreglarà tot, com si no sabéssim que la famosa línea de molt alta tensió passarà pel territori gironí sense que ningú pugui endollar ni el telèfon mòbil.
És evident que hi ha hagut una manca de previsió portentosa i que no s’ha actuat amb decisió, sinó amb urgència. I això se li diu imprudència!.
Tinc un amic que m’ha explicat la seva aventura amb la neu, i no precisament per haver anat a esquiar, sinó per quedar-se literalment penjat passant una nit dins el seu cotxe a pocs kilòmetres d’una població gironina. No us explicaré els fets, perquè segur que són molt semblant als què hàgiu llegit o escoltat, però com ell, molts van haver de posar-se en risc.

Això de les companyies elèctriques no té per on agafar-se. Caldria, no ja una multa descomunal, sinó l’obligació de reparar i posar al dia totes les connexions elèctriques i tota la xarxa en general. I si no ho fan, per interès general, que assumeixi la gestió la Generalitat de Catalunya i les expropiï per inútils, per deixadesa i per manca evident d’interès. Com sempre, som els ciutadans i ciutadanes qui hem de pagar-ho tot. No val l’excusa de que ha estat una tempesta excepcional. El corrent elèctric no pot tornar-se a donar després de 3 dies sense llum!.

Ens caldria una reflexió sobre el paper de protecció civil i dels municipis en aquestes ocasions. Encara estic esperant alguna notícia del meu alcalde o del meu ajuntament. Ningú no ha informat a ningú i tothom ha actuat com li ha semblat. Per què no obrim el debat sobre què ens ha passat i per què, i després decidim què fem perquè no torni a ocórrer.
Als EEUU, que no són un exemple en moltes coses, tenen una mena d’agents voluntaris de protecció civil per a moments excepcionals, fins i tot es preparen per atacats atòmics, molt més hipotètics que una nevada. Aquests reben formació específica per part dels ajuntaments i districtes a les ciutats més grans i s’organitzen per ajudar a la població que ho necessiti. NO dic que funcionin a la perfecció, de fet, no sé si ni tan sols funcionen, però com a mínim ho tenen previst. I això és competència de les autoritats. Després podem parlar de la manca o no de solidaritat dels nostres propis veïns, per exemple, per no deixar passar la nit al ras a ningú.
La situació ha anat com ha anat, però sempre es podia haver complicat més. Per exemple, jo mateix em podia haver quedar penjat, sense remei de mobilitat i la meva dona també, sense telèfon i lluny de casa, els meus fills s’haguessin quedat sols. No vull ni imaginar-m’ho. Però penseu què passaria si els això li hagués passat a algú!. Aquesta és una responsabilitat dels qui governen i no hi ha cap excusa. Estic completament d’acord que primer han de ser els hospitals, etc., però els casos particulars, sumats d’un en un, poden donar un resultat esgarrifós i s’han de tenir en compte aquestes possibilitats de deixar mainada sols i sense recursos per a subsistir en una situació d’emergència general. Previsió i mà dura a les elèctriques!. Valgui fins aquí el meu desfogament.

El jutge Garzón i l’espasa de la Justícia.-

El lamentable espectacle de la Justícia espanyola contra el jutge Garzón és molt més important del que pot semblar en un principi. No és només una qüestió d’interpretació de la justícia, sinó és el trencament de la independència d’uns dels braços que garanteix la Democràcia en el nostre país (aquesta malmesa, insuficient i feble democràcia espanyola). Un dels tres poders està en perill, i no serà per la pròpia Llei, sinó pel poder que tenen alguns grups de pressió, molt vinculats als franquisme, que no tenen cap vergonya en fer el que hagin de fer (la fi justifica els mitjans, per a tant d’ells!) per tal d’aconseguir els seus propòsits i per això es defensen amb totes les armes que tenen al seu abast. I la nostra feble democràcia, construïda sobre els peus de fang d’un postfranquisme amb massa franquistes vestits de demòcrates, s’està trontollant amb el consegüent perill de posar de potes enlaire un sistema fonamental de la nostra democràcia. Si les seves pretensions de castigar al jutge Garzón prosperen, la democràcia haurà patit una ferida mortal que representarà una seria involució en el nostre país. Ningú voldrà jutjar als poderosos per por a ser castigats, per por a ser calumniats i per por a ser separats de la seva carrera professional. Ens juguem l’equanimitat de la justícia i pesarà més l’espasa que l’equilibri de la balança. Tornarem a un sistema fosc de la justícia on els de sempre determinaran el límit entre el que ells considerin just (és a dir, tot allò que no suposi un perill per als seus interessos particulars) i la credibilitat en el sistema judicial caurà en picat. Confio que al final deixin a Garzón com està, perquè sinó haurem de començar a moure’ns tots per a defensar-nos d’un nou absolutisme modern. Se m’acudeix la idea de donar de baixa a tots els jutges del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional que tinguin més de 55 anys, per no deixar cap dubte de les seves relacions amb el feixisme i una mena de Llei d’ultra eticitat perquè no tinguem cap jutge que en el seu entorn familiar i d’amistats estigui capitanejat per ex franquistes. Després s’hauria d’entrar, i fort, en el codi deontològic dels mitjans de comunicació i garantir la seva veritable independència, perquè és tan evident que no hi ha llibertat d’expressió en aquest país que clama al cel que ningú no ho denunciï. No és que no ens puguem expressar lliurement, només faltaria, el que passa és que no tot el que s’expressa es recull als mitjans de comunicació, i quan es fa, carai!, de quina manera tan tergiversada. M’uneixo a la defensa del jutge Garzón, i no per una defensa a la seva persona, sinó per tot el què representa, que és molt més del que a alguns li pot semblar. El fastigós solgan del feixisme del dictador Franco continua vigent per aquests potsfranquistes i com es veu, el continuen intentant practicar.

Les Cambres de comerç i la proposta d’esclavitzar els joves.-

Aquests dies he llegit i sentit la increïble manca de seny dels qui proposen un contracte dirigit al sector més castigat per la precarietat i l’atur (els joves), sense protecció social ni dret a l’atur (com si estiguéssim a Hollywood, per cert, una expressió que en el seu dia va molestar molt a una part de la patronal gironina representada en la FOEG).

La proposta d’aquest grup d’empresaris neocons de segona categoria que tenim per les espanyes de la CEOE, m’han obert les ganes d’opinar una mica amb la indignació del qui enten que és una tremenda barbaritat.

En realitat jo pensava escriure sobre una altra cosa: de les Cambres de comerç, indústria i navegació, a propòsit de les seves properes eleccions.

Si em permeteu, faré un breu resum del que són i per què, les Cambres oficials avui.

Fent una mica d’història, les cambres oficials de comerç, indústria i navegació varen ser creades per un Reial decret el 1886, reconeixent com a tals les associacions voluntàries de comerciants industrials i naviliers. Però no fou fins el 1901 que no es van convertir amb caràcter d’establiments públics i ja el 1911, amb la Llei de Bases, no s’establí el model d’adscripció forçosa, pagament obligatori de quotes i se’ls amplià les funcions públiques que tenien atribuïdes. Aquesta situació va continuar fins la Llei 3/1993, de 22 de març, bàsica de les cambres oficials de comerç, indústria i navegació. És a dir, no es va modificar la seva regulació fins a 83 anys més tard, i a sobre canviant poca cosa.

Com deia, és curiós que aquesta nova Llei (83 anys més tard de la darrera) no va modificar la personalitat jurídica de les cambres oficials i continuava amb una tradició inalterada, definint-les com a corporacions de Dret públic. A Catalunya tenim una regulació pròpia, la Llei 14/2002, és a dir, quasi un segle més tard de la de 1911. Es pot considerar, doncs que les cambres són hereves de la Llotja de Mar, del Consolat de Mar i la Junta de Comerç. Institucions que no acaben d’encaixar amb un sistema modern com l’actual.

La Llei diu que les cambres han de tenir una estructura i un funcionament democràtic, i aquí és on li veig que la cosa no acaba de funcionar. Encara que parlar de democràcia avui és parlar d’una democràcia incomplerta (o dit d’una altra manera, una democràcia que no és en la seva totalitat és una democràcia que ha de venir, per tant no se li pot dir estrictament democràcia en la seva globalitat, però aquest és un altre tema). Com deia, les Cambres tenen com a finalitat la representació, promoció i defensa dels interessos generals del comerç, la indústria i la navegació i la prestació de serveis a les empreses que exerceixin les activitats indicades, sens perjudici de la llibertat sindical i d’associació empresarial i de les actuacions de les altres organitzacions socials que legalment es constitueixen. Però en realitat són una altra patronal amb vestit de Dret públic, i per què, doncs perquè els electors són les persones jurídiques o naturals, nacionals o estrangeres (per cert, no en conec a cap!), que exerceixen activitats comercials, industrials o navilieres en territori nacional.

La seva organització és aparentment senzilla. Els seus òrgans de govern són: el Ple, com a òrgan suprem, el Comitè executiu, que és l’òrgan de gestió, administració i proposta, i el president, que és escollit pel Ple de la manera com determini el seu reglament intern (si voleu més informació, la pròpia Cambra de Girona té al seu web informació més detallada sobre la seva composició i el sistema electoral).

Les cambres estan subjectes, en l’exercici de la seva activitat, a la tutela de l’Administració de l’Estat o de les respectives comunitats autònomes, com és el cas de Catalunya. Aquesta funció tutelar comprèn l’exercici de les potestats administratives d’aprovació, fiscalització, resolució de recursos, suspensió i dissolució. Això també inclou la fiscalització de la Sindicatura de Comptes.

Avui, les veus més acaloradament positives, diuen que el paper de les cambres esdevé imprescindible per a la modernització i la competitivitat de les empreses catalanes en camps com la implantació de noves tecnologies, la formació permanent a les empreses, la promoció, el suport logístic, el foment i la projecció exterior i la creació de noves empreses, etc. I és cert, influeixen molt, però a tenor dels seus edificis, per exemple el de la Cambra de Girona, que se sembla més als vells edificis dels antics ministeris franquistes, un no sap realment si aquesta apreciació té l’abast que els seus precursors li volen donar. Jo sóc més partidari de defensar aquesta responsabilitat a l’Administració de la Generalitat de Catalunya i amb les conselleries corresponents. Per això quan parlem de racionalitzar l’Administració, no estaria de més, pensar en què fem amb les antigues Cambres Oficials (i no ho dic en el sentit de mantenir-les, si més no com fins ara).

En fi, torno a insistir. A la pràctica una patronal més. Així és com les he vist i viscut sempre. Per posar-vos un exemple inclòs dins la mateixa Llei 14/2002: en el seu capítol Vè defineix els òrgans de govern que abans he resumit i les seves funcions. I es preveu la presència al Ple de les cambres, amb plenitud de drets, de persones de reconegut prestigi nomenats a proposta de les organitzacions empresarials més representatives. És o no una clara presència del poder patronal?. La patronal ja té les seves pròpies organitzacions, no creieu?. Sé que és tradició, sobretot a Catalunya, mimar amb escreix al món empresarial, però ja comença a ser hora de mimar també a la classe treballadora, la que sempre acaba pagant els plats trencats pels altres. No demano un estatus social ni administratiu especial, demano una porció de la influència que gestionen els empresaris per a preservar i defensar els seus interessos en totes les institucions, inclòs el Govern, de manera que també els treballadors i treballadores, a través dels sindicats majoritaris, també tinguem veu dins del món empresarial, o com a mínim amb la mateixa força que tenen els empresaris a través de les cambres de comerç, on els treballadors som purs espectadors. Aquesta seria una pràctica que incidiria en la democratització de la nostra societat, poder participar també de les decisions que adopten les empreses sobre els seus treballadors i treballadores, compartir responsabilitat compartint informació i dret a decidir i a opinar, cadascú en el seu paper, però assumint que una empresa no és un propietat patrimonial, sinó que té persones dependent i per tant, la responsabilitat de l’empresa s’ha de gestionar també amb els criteris de les persones que pateixen les conseqüències de les seves decisions. Una empresa no pot ser gestionada com si es tractés d’un cavall, d’una obra d’art o d’un vaixell. No, perquè tot el que afecta a l’empresa, afecta també a les persones i al seu entorn social i mediambiental (però aquest també és un altre debat).

La veritat és que feia dies que volia parlar d’aquest tema. El periodista Oriol Puig m’ho ha recordat en el seu bloc i li agraeixo, perquè malgrat aquests dies estic una mica embolicat, he pogut trobar un momentet per a ordenar algunes de les idees que, des de fa anys, em rondaven pel cap. Espero que siguin raonablement coherents. Ell mateix començava el seu comentari dient que la “FOEG i la Pimec han consensuat una candidatura única en les eleccions a la Cambra de Girona”. No és aquesta una clara injerència de les patronals?. Segurament, però del tot legal. Per acabar, de les 46 places a concurs, només 5 restaran cobertes per dones empresàries, i dic jo, si les Cambres Oficials tenen caràcter de dret públic, no han de complir la Llei d’Igualtat i proposar candidatures on es respecti la proporció del 60-40, és a dir, un màxim de 40% d’homes en les candidatures i un mínim del 40% en les dones?.
També hi ha una altra cosa que em crida l’atenció, i és la contradicció entre la defensa dels interessos públics, per exemple, no estar d’acord en rebaixar drets i proteccions de les persones treballadores i l’altre demanar, per exemple, aquest contracte cutre (que d’alguna manera ja va existir l’any 1995, dedicat als joves (un dels sectors més castigats per la precarietat i l’atur), sense cap mena de protecció social (sense Seguretat Social ni dret a l’atur i amb un salari més baix (com és possible?)). Vaja, una meravella de contracte, això sí, apunten els empresaris que serien molt flexibles en l’aplicació d’aquesta cucada de contracte (no entenc, en quin sentit?). Sort que aquest no és el dret públic que ha de dirigir la vida econòmica del nostre país. Per això, tenen sentit les Cambres Oficials al segle XXI?.

A propòsit del 8 de març, Dia Internacional de la Dona treballadora i la Cimera de New York.

He llegit que algunes plataformes feministes han posat en marxa una campanya coincidint amb la Cimera de New York que comença avui (dura fins el dia 12), perquè el Vaticà abandoni les Nacions Unides, apostant, d’aquesta manera, i amb fermesa, per la laïcitat dels estats (sembla obvi que s’hauria de demanar que l’ONU també deixés d’estar integrada per alguns països, però potser llavors correríem el risc de quedar-nos sols i començar a plantejar-nos si val la pena mantenir l’ONU com està o si cal desintegrar-la. Però aquets és una qüestió).
A mi m’ha semblat una iniciativa de primera línea. A més a més ha sortit de l’anomenada Declaració de Còrdova, una plataforma nascuda pel recolzament del lobby europeu de dones (títol que no em sembla el més apropiat, per les connotacions negatives que té el terme en sí, però que em sembla de tot necessari com a declaració de “guerra” al món masculinitzat que tenim, on les dones continuen tenint un paper secundari en allò on té a veure a moure les garrofes. Molt hem d’avançar encara!, per tant, em sembla bé, molt bé, que es demani que el Vaticà abandoni les Nacions Unides (pur eufemisme, per cert!), perquè sempre ha estat un clar obstacle i un gran aleccionador en contra els drets de les dones, des del seus inicis, i a favor de l’absolutisme de poder masclista (només cal mirar la seva estructura i els seus valors i les seves proclames sobre l’avortament, el paper de les dones en la nostra societat, etc.).

Quinze anys després de la Cimera de Beijning (Xina), les ONGD (ONG pel desenvolupament), ens alerten en el darrer informe “La Cooperació espanyola i europea davant els reptes de Beijning”, que la situació de la dona en el món ha empitjorat notablement durant la darrera dècada (quan encara no estàvem en crisi, és clar, que només una quants no ho estàvem, els altres tenen una crisi crònica). I en aquest informe s’apunta que aquesta situació és producte de la manca de voluntat política, que ha fer créixer l’escletxa de gènere, fins el punt que el 70% de les persones que viuen en l’extrema pobresa al nostre món (uns 1.200 milions de persones), són dones.

Aprofitant la presidència espanyola a Europa es demana la concreció d’un pla d’acció sobre la igualtat de gènere en cooperació i desenvolupament, que ja s’està preparant per part del Govern espanyol (com si no es sabessin ja les causes i les solucions!), el qual es demanarà que també transcendeixi a la resta dels Estats membres.

Treure la invisibilitat de les dones, així com aconseguir accions per un avanç real, no sobre el paper (diu l’informe), dels drets de les dones, són els principals missatges que duen les nostres representants a la Cimera de New York que s’ha obert avui (aquest informe el podeu consultar a http://urgeotraeuropa.org/mm/fi...) . Jo diria que “uregeixen” altres polítics per fer d’Europa i el món quelcom diferents (però per millorar-los, que per a empitjorar-ho ja ho fan prou bé).