Defensant al jutge Garzón defensem la nostra democràcia. Quina vergonya de país!

Qui encara defensa que en aquest país es va fer una transició modèlica no sé quina cara li quedarà ara que el jutge Luciano Varela ha fet cas de les acusacions de la Falange Española de las JONS i del col•lectiu ultradretà Manos Límpias contra el jutge Garzón per prevaricació.

Seguint els mateixos arguments, no s’hauria d’investigar a Varela per defensar a la Falange?, i ja posats, no s’hauria de demanar la dimissió del Tribunal Suprem?.

Tothom ha de ser conscient que aquest no és un atac exclusiu al jutge Garzón, sinó que va molt més enllà: és una bomba a la línia de flotació de la nostra feble democràcia.
No cal dir que som la vergonya d’Europa, som la cara esperpèntica d’un passat que no cessa de fer-se present, amb un feixisme iracund que continua mantenint quotes de poder que no hauria d’haver consolidat mai. Ens cal una revisió del nostre sistema democràtic i de les nostres legislacions. No podem continuar amagant el nostre passat per por a una hipotètica revolta popular, la llei del silenci no ha funcionat com alguns s’esperaven. Cal recordar què van fer perquè no torni a passar, com han fet els alemanys amb el seu passat nazi i com a fet Itàlia amb seu passat feixista. Som la vergonya d’Europa!.

És importantíssim que l’ultra dreta d’aquest país sàpiga que no tenen més crèdit. El cas Gürtel és una prova més de la nostra realitat, o un altre: com és possible que un defraudador, com en Matas, aconsegueixi com si res 3 milions d’euros?, doncs està més clar que l’aigua! Qui té tants diners dedicant-se a la política?. A les proves em refereixo.

Crec que és el moment de defensar la nostra democràcia, això d’en Garzón es podria considerar com una apologia de la violència sobre el sistema jurídic espanyol. Com deuen de riure els postfranquistes!. Hem de sortir a defensar els pilars del nostre sistema polític i social com si es tractés d’un cop d’estat, perquè si al final guanya la ultradreta, com explicarem que hem de confiar en la justícia?. No em veig capaç d’explicar-li als meus fills que hem de confiar en un sistema judicial on els Millets i els Camps campen lliurement pel carrer després d’haver robar milions d’euros i els que han robat quatre duros els hi cauen 20 anys de presó, o que un jutge va ser condemnat per defensar la Llei de la memòria històrica i que els qui van trair els resultats d’una democràcia, la República, van continuar colpejant la nostra societat setanta anys més tard i en trenta d’aparent democràcia. No ha de ser possible, és una gran decepció i ha de ser una gran preocupació per a tothom. Com és possible que després de tant de temps la Falange torni amb les seves i un jutge els defensi?. Són aquestes coses les que em fan sentir vergonya d’aquest país.

No amagaré la meva opinió sobre que la transició no va ser tant modèlica con alguns ens han volgut fer creure. La meva mare es va quedar orfe als dotze anys perquè els colpistes feixistes del general Franco el van assassinar, com a tants d’altres. Encara no sabem on va morir. No és en defensa del jutge Garzón, és en defensa de la democràcia espanyola!. Recuperar la nostra memòria és molt més que un recordatori d’una guerra, és el reconeixement del que van fer qui va guanyar-la, molts d’ells encara vius, i com es veu, en llocs de decisió i de poder.

Comparteixo la idea de la mobilització ciutadana, que tothom surti al carrer a defensar-nos dels atacs de la ultra dreta espanyola. Hem de sortir, perquè sinó això córrer el perill d’anar vertiginosament cap a enrere. No podem ser uns mers espectadors, hem d’actuar, civilitzadament, però actuar.

ESQUERRA PROGRESSISTA. Nou partit en el panorama polític català?

Es cerca candidat o candidata per encapçalar un nou partit. Raó: aquest mateix bloc.

Aviat, els partits del nostre país, començaran a treure els seus vestits electorals. Serà el moment d’una profunda reflexió i d’un gran voluntarisme per a no caure en la temptació de l’abstenció en fals. Potser és el moment de reflexionar, també, sobre el paper i els oferiments que ens fans els diferents partits polítics que tenim en l’actualitat i per això vull oferir la possibilitat de liderar un nou partit (d’esquerres i progressista), que ha de complir tota una sèrie de requisits sense els quals no li dono ni un dia de vida. De fet és un partit imaginari, perquè no existeix, no està registrat i no té ni líders polítics, però m’ofereixo a crear-lo, desinteressadament, si a canvi es compleixen tots els continguts del potencial programa electoral i sobretot, els estatuts del mateix, encara que reconec que no serà fàcil trobar candidats i candidates a l’alçada dels propis principis constitucionals d’aquesta hipotètica nova força política que es diria, en el cas de que es creés: Esquerra Progressista (EP!). Disculpeu si encara no té logo, però és que és una cosa molt recent. Així doncs, necessita, aquest partit, d’una persona honesta i capaç per dirigir-lo i trencar la dinàmica actual de la majoria dels partits que tenim en el ventall electoral, sota la indiscutible premissa de la transparència (a tots els nivells), que es necessita per a mutar l’actual vida política del país.
Per començar s’ha pensat en un partit de limitació catalana. No aspirem a més, perquè la política és una activitat que requereix de compromís, i volem (és una manera de parlar, perquè de moment no hi ha ningú més), fer possible conjugar la vida personal amb la de fer de polític/a. -S’ofereix la possibilitat d’habilitar un espai virtual per a confeccionar els corresponents estatuts i conèixer a la gent interessada en tirar-lo endavant-.
Es proposa, d’entrada, i en el cas de governar el país no podria ser d’una altra manera, de separar al partit dels càrrecs institucionals, això voldria dir que qui governa el partit no governa el país i viceversa, d’aquesta manera garantim la separació dels interessos del partit sobre dels país, i a l’inrevés. Demanem candidatures amb gent normal: honesta, amb capacitat d’empatia i que sàpiga transmetre els nostres ideals de manera simple i entenedora, però que també pugui fer valdre els seus coneixements en cas de necessitat. Busquem persones interessades en els problemes reals de les persones i que fugin de qüestions que no interessin pel bon funcionament del país, per tant hauran de ser persones molt properes i assequibles a la ciutadania en general i que trepitgin el territori.
Oferim un salari suficient (que s’haurà de discutir), però que no sigui, en cap cas, motiu de disputa. De manera que la resta pugui servir per a gestionar el partit i les institucions on estiguem representats, estalviant a les diferents administracions una part important dels nostres salaris, evidentment, en quant governem ho proposarem com a proposició de Llei per a totes les organitzacions polítiques, i toparem els salaris amb un control transparent i acurat de tots els càrrecs politics, de manera que mai més tornem a sentir cap argument demagògic al respecte o que ens trobem un senyor o senyora alcaldessa acabi, o president/a d’una diputació provincial o vegueria (digui’s com es digui), cobrant més que el president del nostre Govern.
Proposarem un pla d’estalvi sobre la despesa supèrflua i sobre els actes institucionals, i incentivarem la despesa pública en tot allò que sigui d’interès general i donarem prioritat indiscutible a tot allò que sigui públic sobre el privat. Això no vol dir que descuidarem a les empreses i organitzacions de caràcter privat, al contrari, ens comprometem a facilitar la seva tasca emprenedora, a estudiar determinades càrregues fiscals i sobretot a pagar puntualment les factures que produeixin les administracions vers tercers (entenguis empreses privades, etc.).
Ens comprometem a modernitzar l’Administració, a perseguir el frau fiscal i a fer polítiques concretes sobre les TIC, l’educació, la sanitat, la protecció social a tots els nivells, la creació d’empreses sostenibles, el medi ambient, la indústria, el comerç i les infraestructures, parlant amb cadascuns dels actors, conjuntament i per separat, i fer un pla d’inversions per tirar el país endavant, però sempre amb el coneixement i la transparència sobre les propostes i la gestió, gràcies al recolzament que tindrem en les properes eleccions (tant municipals com autonòmiques), encara que cap estadística s’hagi adonat encara de la nostra presència. Aquesta serà la propera sorpresa electoral: l’Esquerra Progressista al Parlament i als municipis.
Però per aconseguir tot això necessitem persones solvents, progressistes, transparents, que renunciïn a les formes actuals de fer política i que es guanyin la confiança i la participació de la gent, que són els qui realment han de fer possible aquesta transformació social i econòmica.

En properes ocasions continuarem parlant del que hauria de ser el nostre marc estatutari. De moment us podeu sumar des d’aquest mateix bloc. Us prometo estudiar cadascuna de les vostres aportacions de manera individualitzada.

Per una nova manera de fer política, per una nova manera d’entendre Catalunya: l’Esquerra Progressista et necessita. Participa amb la teva força!.

Una petició pel Ministre Rubalcaba.-

Sr. Ministre. No el voldria fatigar massa, però com a ciutadà, i ara que estem a punt de dormir una hora menys, i que ningú vulgui que aquesta hora robada sigui desaprofitada per altres menesters, i com que sembla que definitivament la primavera vol regalar-nos dies de sol i temperatures més agradables, volia fer-li una proposta perquè apliqués la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), amb totes les seves conseqüències, i haig de dir-li que quan va sortir aquesta llei em va semblar un retrocés per a la llibertat de les persones, per què, quina por ha de tenir la Democràcia perquè expressin lliurement la seva opinió un bon grapat de persones?, però entenent i confirmant la necessitat de que determinats partits que no condemnen la violència i els assassinats no puguin presentar-se a unes eleccions sota el braç d’una llibertat reclamada per uns quants però no aplicada a la resta, ja se m’entén, i ara que dic això, tampoc em va semblar bona idea tancar mitjans de comunicació, com en altres llocs es critica i aquí no, però no, no em volia referir a això, sinó a la més estricta aplicació de la Llei que abans li he comentat, i que per això, aprofitant les molt hores baixes que pateix la nostra jove Democràcia amb la persecució del Jutge Garzón per determinats individus del Tribunal Suprem de clara amistat i consentiment ultra dretans, li volia demanar que els partits d’extrema dreta, com ara la Falange amb totes les seves vessants, fossin declarades il•legals, per la seva defensa de la violència i per l’ús d’una ideologia feixista i dels símbols franquistes que resulten ser tan il•legals com les pròpies organitzacions que escampen lliurement la seva nefasta ideologia per tota la societat. És per això, i entenent que aquesta no és una carta formal i que, el més provable, és que no l’acabi llegint quasi ningú, encara que amb això de l’internet mai se sap, li demano la il•legalització d’aquestes estructures, i que en conseqüència, quan anem a votar, no hàgim de veure, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país, al costat dels partits legals, sigles i partits que ben qüestionen l’estat democràtic de dret del nostre ordenament jurídic i embruten la difícil vida política dels nostres partits.
I en relació amb l’esquerra abertzale, i ja sé que no ve a compte, sempre m’he preguntat com és possible escriure una contradicció i acabar per creure-se-la, com es pot ser d’esquerres i abertzale?, perquè com sabeu, abertzale vol dir patriota, és a dir, com es pot ser nacionalista i d’esquerres radical?. Potser els magistrats del Tribunal Suprem trobin la solució, ara que ho dubto molt, perquè tenen molta feina per veure com acaben d'enfonsar al jutge Garzón.
Per tot això, sr. Ministre, practiqui el seny i no la disbauxa, que de veritat, ho necessitem i a mi em sembla que és un dels pocs ministre que encara té la capacitat de fer-ho.

Jaime Mayor Oreja no ha renunciat mai al seu passat franquista.-

“Tengo la certeza de que el Gobierno está negociando con ETA”. Aquesta és un de les frases estrella que l’ex ministre d’Interior del PP amb Aznar, acaba de pronunciar. Vist com els feixisme espanyol i europeu se sent cada cop més fort i lliure, sense complexos de cap mena i sense vergonya, dir i fer el què vulguin (tenim el cas Matas, la persecució del jutge Garzón, Berlusconi, l’extrema dreta a França, etc.), és obvi que necessitem una major implicació de les forces d’esquerra en tots els nivells.
Sens dubte França és una república, però, per què volem una república si l’ha de governar la dreta?.
A Espanya les coses no ens van tampoc gens bé. L’esquerra sembla incapaç d’aconseguir una majoria suficient per a desfer-nos del passat franquista que corre lliurement per les nostres institucions, fins i tot al Tribunal Suprem, i no diguem als parlaments autonòmics i a les Corts espanyoles. Els tenim a l’església, amb veritables afirmacions que no tothom condemna, com, per exemple, les que va fer el Papa de Roma, ex militant de les joventuts hitlerianes, quan va dir que es perseguiria amb contundència el pecat (en relació a la xarxa de capellans violadors de menors d’edat), però que serien indulgents amb les persones (està clar què ha volgut dir!, no?).
Jo ho tinc clar: tengo la certeza de que los fachas, fascistas de antaño, amiguetes y parientes del dictador y fascita Francisco Franco, siguen entre nosotros, y no precisamente como fantasmas, sino en los más altos estamentos del poder y los no tan altos también. ¿De qué sirve entonces aquello?, para quien lo practique: Dios nos libre de todo mal.

Zapatero vs Terribas.-

(foto TV3)

Acabo de veure l’entrevista que TV3 li ha fet al president de Govern espanyol i m’he quedat sorprès. Primer, per la imatge de naturalitat, seriositat i convenciment de Zapatero, i segon per l’actitud professional i educada, tranquil•la, de la Mònica Terribas. La meva pregunta ha estat: per què no li ha dispensat el mateix tracte que al President Montilla?. La resposta que m’ha vingut al cap és que no convé que Catalunya maltracti a Zapatero, perquè això només faria créixer més animadversió vers Catalunya, i políticament no interessa. Després he pensat que, darrera l’experiència amb en Montilla, Terribas a fet una reflexió íntima sobre com es pot fer un periodisme de gran qualitat i no ser titllada d’agressiva i fins i tot de mala educació. Sóc dels que em vaig sentir incòmode amb l’entrevista d’en Montilla. Tampoc em va agradar el paper que va fer el President, sempre a la defensiva i dubtós, poc convincent, res a veure amb en Zapatero, molt relaxat i amb un discurs planer i entenedor, encara que no comparteixi bona part de les coses que va dir, per imprecís i perquè des del meu punt de vista, no gaire acord amb la realitat, però reconec que ho va fer molt bé. Va transmetre una bona imatge i va saber comunicar, i fins i tot, convenç. Fugint del contingut, m’esperava que, a part de tirar-li floretes sobre les capacitats polítiques i gestores del nostre President Montilla, hagués dit que comptava amb Catalunya per guanyar les eleccions a España, però no ho va dir, i això, de ben segur, pot crear alguns recels en les files del PSC.
Per qui esperaven una Mònica Terribas mordaç segur que no va ser una entrevista del seu grat. Desconec el nivell d’audiència, però a mi l’hora sencera se m’ha fet curta, i sense necessitat d’anar a la jugular ni tallar a l’entrevistat. Fins i tot m’ha sobtat que ella mateixa li ha buscat a en Zapatero solucions a les seves pròpies preguntes, potser massa, però el conjunt m’ha agradat molt més que l’entrevista a en Montilla. A veure què passa amb en Mas?.

Trinidad Jiménez i el pacte sanitari.-

Que el món està malalt, i no perquè ho diguin els ecologistes, sembla evident, sobretot des que els humans hem après a destruir-lo en pro d'un fals benefici per la Humanitat. El mateix passa amb la sanitat espanyola, com que no hi ha ningú que hi posi remei a un problema que no té solució, la despesa sanitària, doncs ara ens posem a inventar solucions ocurrents. Arribar a un pacte d’aquestes característiques no té cap mèrit, més enllà de les típiques disputes partidistes, moltes vegades inútils als ulls de la població en general. El discurs sobre els medicaments que se li apliqui a les farmacèutiques, que són les principals culpables de la situació actual (quants metges no han passat unes bones vacances a costa d’elles?, quants farmacèutics no són premiats per la venda de determinats productes?. Us recordeu, i no fa tant, quan els “visitadors mèdics” passaven davant teu a la consulta del metge de capçalera per vendre els seus productes, i ningú no deia res, només ens resignàvem a un sistema sanitari nefast?). Doncs bé, dir-li a un tercer que li congelaré el sou, sense comptar amb els interessats, em sembla, d’entrada una astracanada de Carlos Garniches. Algú espera que els sindicats no reaccionin?. Perquè és clar, si ho fan amb els estatutaris perquè no ho faran amb els empleats i empleades públics en general?. I els acords amb l’Administració Pública?. Ah!, que altres vegades el Govern de torn ja se’ls havia saltat?. Entenc doncs que tothom vulgui esgarrapar unes monedes a costa dels professionals de la sanitat, total, la sanitat no és suficientment important i hem deixar que els pocs professionals que tenim acabin per marxar a un altre país a treballar, allà on se’ls consideri en relació a la responsabilitat de la seva professió. És com si els membres de l’escala d’un edifici decidim que els veïns de l’altre bloc de pisos han de pagar-nos 1 euro cada cop que passin per davant de casa nostra. Total, els diners són dels altres. Però això de reclamar a les farmacèutiques, ni parlar-ne. Pobretes elles, que són les úniques que s’han escapat de la crisi, fins i tot inventant-se una pandèmia inexistent com la grip, anomena “nova”. Molt han hagut de treballar els equips de màrqueting com per deixar de guanyar uns quants milions de milions d’euros. Home!, que ja està bé. Si a qui ens ha dut a la crisi els premiem amb diners i subsanacions de deutes, perquè no li hem de demanar un esforç extra a qui no té cap culpa de res, és a dir, al personal sanitari?. Tot plegat em sembla increïble, i el pitjor és que la classe política, de moment, no ha dit res, i tothom sembla apuntar-se a la carrera dels pactes, encara que els paguin els altres. Per què no han decidit rebaixar-se els salaris, les compensacions per assistència a reunions comitès, consells, dietes, protocols, viatges, ambaixades, etcètera?. Ah!, perquè els toca la butxaca, i això dol, com els ha de doldre als i les professionals de la sanitat. ¿O no?, ah!, que és demagogia!, però que els de sempre paguem la crisi no.

Breu història del frau fiscal i altres corrupcions al nostre país,.

Sense voler caure en la temptació d’utilitzar arguments de poc interès intel•lectual, com ara, ho portem a la sang, forma part de la nostra cultura, sempre ho hem fet, sí que m’agradaria situar quin ha estat el panorama moral del nostre dia a dia, des de la modernitat de la nostra història. Això, sí, sense voler entrar en cap valoració política, encara que alguna cosa es desprèn de tot això que feia dies que volia explicar..

Començant doncs pel segle XVI de la nostra història, vull començar fent esment a una realitat que amaga una de ben diferent, la relació entre les dades de la Reial Hisenda i la riquesa vertadera del país. Durant el segle XVI van haver tres bancarrotes oficials: 1557, 1575 i 1597, caracteritzades per un disminució importantíssima de la recaptació dels impostos i fruit de les guerres, etc., que ara no comentaré, però que curiosament no es correspon amb la riquesa del moment, només és el dibuix de la “pobresa” de l’Estat. On està la clau: quan més pressió fiscal més frau. I així era. La monarquia necessitava diners i tots els estaments de poder (des del més alt al més petit) estaven involucrats en el frau fiscal. Tan era així, que fins i tot es van buscar fórmules per compensar aquest freu generalitzat (i no és cosa meva, hi ha pilons d’estudis científics sobre la matèria que ho demostren). En aquest segle hi havia múltiples gravàmens (tributs, regalies, l’almofarifazgo, l’alcabala, el quinto, el rescate, el requinto, la avería, las aduanas, la tonelada, etc.), tot això amenitzat amb el comerç il•legal de tot tipus de productes. El comerç colonial era un “cachondeo”, una disbauxa. El frau era tan extens que es va haver d’inventar un impost per a compensar-lo, es deia, precisament, l’indult, el qual intentava compensar allò que es deia que tenia amb el que realment s’havia defraudat. Per tant, la corrupció reconeguda oficialment i normada. En aquesta pràctica estaven involucrats estrangers. Mercaders i autoritats de tots els rangs possibles en l’època.
A mitjans del segle XVI, amb les anomenades “Lleis Noves” s’intenta posar fre a aquesta realitat, però només fan que incentivar el frau, i la recaptació de la Hisenda Reial baixa en picat. Fins i tot es va generalitzar una màxima que deia: “s’obeeix, però no es compleix”. La reforma fiscal impulsada per Felip II no va sorgir l’efecte desitjat. I el contraban i el frau no paren de créixer.

Les reformes borbòniques del segle XVIII es dirigeixen a augmentar la recaptació dels impostos, i això es fa amb un major control que es tradueix amb un conjunt de mesures administratives centrades en l’economia i l’administració pública (entesa aquesta com la barreja entre els interessos de l’Estat i de la Monarquia). Les mesures afectaren a la mineria, l’agricultura, el comerç, la fiscalitat i la justícia. S’introdueixen les intendències, la descentralització administrativa, per ser més eficients, i les superintendències, per acabar amb el poder dels corregidors, i s’augmenta la pressió fiscal. Es pugen els sous dels funcionaris i s’augmenten les plantilles. El resultat és un augment considerable de l’erari, però no una disminució del frau i de la corrupció.

Els inicis del segle XIX no representa cap canvi en aquesta tendència. Espanya està en una dinàmica de bancarrota sense fre. Destaca el procés de desamortització de Mendizabal que va representar, com se sap, un augment per a la Hisenda pública a costa de les propietats de l’Església i la desaparició del delme, el que portarà a la creació d’una paga per part de l’Estat, de per vida, cap a l’Església.
El 1844, Narváez va introduir un sistema moderat que va suposar una marxa enrere en el poc avenç que s’havia viscut i que no pararà fins el ministeri d’Alejandro Mon, amb noves contribucions que havien de recaptar les Diputacions Provincials, el que provocà un augment importantíssim del frau per no pagar.
L’entrada dels lliberals el 1868 tampoc va millorar la cosa. Els liberals van voler crear un espai de comerç sense fronteres i sense traves fiscals. Tenim l’exponent del Conde de Romanones, amb els seus impostos indirectes i l’exempció de pagar per rendes de capital i de treball. Us podeu imaginar com anava la cosa. Es produeix una forta reducció en la recaptació, que va ser traspassada als ajuntaments, que, alhora, influïen en l’entramat polític de les Diputacions. Tot un xou!.

Però el segle XX tampoc no s’aixeca amb bon peu. Els cacics del segle XIX continuen existint al segle XX però encara amb més poder polític. Es continuà exercint el poder abusant d’ell, i fent un salt fins després del 36, durant el feixisme franquista la cosa va empitjorar del tot. Sense contrapoders només pot haver corrupció i abús de poder.

La cultura cívica en el nostre país és molt tardana, i al desafecció sempre l’ha tingut d’acompanyant. Només hem de fixar-nos en els nivells de participació en els diferents comicis electorals. La democràcia en el nostre país, encara que no sigui cert, sembla haver estat reduïda al simple acte del vot un cop cada quatre o cinc anys. La desinformació, la desconfiança, la burocratització, la crisi de l’Estat judicial, la permissibilitat social, només ha fet que empitjorar aquest sentiment de desafecció. La història actual tampoc no ens ha ajudat gaire: el frau fiscal, la selecció d’ex alts càrrecs polítics i administratius en les gran empreses que dominen el país (ENDESA, Telefònica, les empreses financeres, etc.), la persecució (el món a l’inrevés) del jutje Garzón, en Millet passejant-se pels carrers com si no res, el mal ús dels fons europeus (recorden el cas del lli amb el PP), Gescartera, els vestits del PP valencià, el cas Gurtel, els paradisos fiscals, l’IVA que un vol escaquejar-se de pagar, les factures falses, la declaració de la renda del empresaris que diuen guanyar al voltant de 1.000 auros per any, en fit, tot això que fa pensar que com que tot és possible, tonto l’últim. Aquesta és la gran fal•làcia del nostre sistema i per això diuen allò (que no comparteixo!) que diu la dita castellana: “quien roba a un ladrón tienen cien años de perdón”. I així anem. És com l’entrevista d’ahir de la Terribas amb el President Montilla. A mi em va deixar trist, perquè vaig veure una periodista que no respectava la figura del nostre principal governant, i perquè vaig veure en el Montilla una cara de circumstàncies, de nen que no ha fet cap mal i a qui li estaven reganyant, que em va deixar en un estat de preocupació que encara em dura.
La política ha d’estar al servei de la ciutadania i més val governar equivocant-se, però donant la certesa i la seguretat de qui governa sap com s’han de fer les coses. 6 dies sense llum no sembla la mostra més adequada per a demostrar a la gent que han de confiar en qui ens governen. Ho sento molt, però és així. Encara que tinguin totes les raons del món i que la nevada fou espectacularment forta. I una altra cosa, si la companyia elèctrica no vol anar al Parlament a donar explicacions al nostre President, que amb una ordre judicial els Mossos el vagin a buscar, mai un president ha d’anar a casa dels altres a buscar explicacions, perquè la imatge que donem com a país és que qui governa no és el Parlament, sinó les gran companyies.