Zapatero acaba d’escenificar la seva renuncia a governar de nou.-

Zapatero li acaba de regalar el govern a la dreta, ja no cal que governi el PP, amb ell i el seu equip ja en tenim prou. No m’estranyaria que algun dels seus ministres aprofités per a dimitir. El seu mandat està acabant molt pitjor del que mai m’hagués imaginat. Les propostes per a reconduir la nefasta gestió de la crisi és un atac directe a la línia de flotació del diàleg social i demostra, un cop més, independentment de qui governi, que l’Estat no té paraula i que signa acords amb els agents socials que després són rectificats amb els fets. Avui ha fet un acte d’irresponsabilitat enorme i a tornar a posar tot el pes i l’esforç econòmic en els més febles, com sempre, i el que és encara pitjor, ha condemnat a la nostra economia a un llarg període de recessió. Si la cosa anava com ell deia, a què ve ara aquesta descomunal retallada?. Sembla evident que s’ha deixat pressionar, i em pregunto, què vindrà ara amb la reforma laboral?.
En aquestes condicions sóc partidari d’engegar un procés de mobilitzacions que acabi amb una gran vaga general per lluitar contra la destrucció dels serveis socials, per defensar les ajudes a les persones més necessitades, el desmantellament de la protecció social, contra la destrucció de la inversió en educació, que tan prediquen!, en sanitat i en tot allò que té a veure amb els serveis socials. Ara sí que veig necessària una vaga general. La llàstima és que el que ve darrera no és millor!.
Ho tenim difícil els ciutadans i ciutadanes, però és evident que els nostres polítics necessiten una lliçó moral que vagi molt més enllà de les urnes. De fet, estaria molt bé que en les properes eleccions es castigués enormement al PSOE i PP i que s’hagués de governar d’una altra manera.. La pena és que no tenim cap partit de recanvi, perquè si ens hem de refiar d’IU amb el seu actual secretari general, malament!.

¿Hay alguien ahí? ¿pero hay alguien más?

Això de sortir de la crisi és com l’estadística, depèn de qui la interpreti, perquè ja sabem allò de, qui s’ha menjat el meu pollastre? Sembla clar que el pollastre no volgut se l’han menjat els treballadors i treballadores d’aquest país i el pollastre dels ous d’or se l’han quedat els de sempre, els poderosos.
Valgui com a reflexió personal, no sé si algú s’ha posat a pensar què ens hauria passat si en comptes de gastar-nos els diners en tanta infraestructura automobilística i en tanta modernitat ferroviària amb l’AVE, apostes que es podien haver postergat, perquè per la carretera fent cues animem al transport públic i per l’AVE amb un tren decent que arribi a l’hora que hi havia prou, ho haguéssim fet en educació i en més protecció social. Ja se sap que aquestes coses no solen agradar a la “pijeria” en general, però potser necessitem enfocar el tema de la crisi d’una altra manera, prioritzant les coses realment importants i deixant de banda coses que, de per sí, essent molt importants, no afecten directament la vida de les persones, i no em refereixo a l’Estatut ni als traspassos de competència, dels quals sóc de l’opinió que són importantíssims, si es fa bé, vull dir per exemple a temes com la publicitat governamental als mitjans de comunicació, els viatges i les obertures de “delegacions”, inauguracions que mobilitzen mitjans i recursos públics, i fins i tot coses més supèrflues com estatuetes i demés. Vull dir amb això potser la sortida de la crisi nostra no ha d’esdevenir un harakiri general i particularment enfocat als més febles, sinó que potser, amb noves idees i noves maneres de gestionar els recursos públics, que no vol dir esternalitzar-los, potser les coses serien d’una altra manera.
No crec, de fet estic completament convençut, que la reforma laboral serveix per a res, bé, sí, per matxacar encara més la classe treballadora, i molt menys la modificació de les pensions, que només miren d’apaivagar despeses dels empresaris, pobrets ells!. Les darreres declaracions del Governador del Banc d’Espanya, el senyor Ordoñez, que encara no sé perquè ho és, sobretot en ara que podrien fitxar-lo com a president al patronal CEOE, ho diuen tot, un gestor del Banc d’Espanya posat a política i recomanant la barbaritat de la solució grega per a Espanya. Això és fer proselitisme pepero! I de pas acabar d’enfonsar-nos a tot. Però que ningú no s’enganyi, que si guanya el PP, aquesta és la seva medecina: privatització, escassa despesa pública i abandonament dels serveis públics per a vendre’ls a la empresa privada. No m’estranyaria que el senyor Ordoñez acabés sent ministre d’Economia amb el PP! (Deu ens guardi!, i això que no sóc creient).
El problema principal és que els nostres gestor públics s’estimen molt poc l’Administració Pública. Alguns exemples són explicatius d’això que dic: en Bono té un patrimoni descomunal, sempre he pensat que al PP no faria nosa, els nostres alcaldes de pobles i poblets són empresaris (de diversos camps: construcció, del sector serveis, etc.), els nostres polítics, alguns afortunadament no, combinen la política amb els negocis, en Bono és un exemple, i aquí no passa res, a més a més, porten als seus fills a la privada i consumeixen productes de benestar privat (educació, sanitat, mobilitat, etc.). Com han de creure i defensar allò que és públic més enllà del seu càrrec polític?. També és veritat que conec polítics que porten els seus fills a l’escola pública, però són tan poquets!. El que vull dir amb tot això és que, a vegades, hem de desenfocar per veure millores les coses, i a mi em sembla que qui ens governen s’han oblidat que estan per servir al poble i no perquè el poble els serveixin a ells. Després vindran les lamentacions electorals i la dreta, que sempre va a votar, guanyarà la partida del desencís provocat per les anomenades esquerres, que ja no es mereixen aquest lloable mot.

Grècia com excusa per a l’especulació dels mercats financers.-

Quan les urnes no poden amb les esquerres, apareix la borsa i els especuladors d’alt standing per fer la feina que la dreta, per si sola, ha estat incapaç de fer. No ens enganyem, tot forma part d’una organitzada capacitat per aconseguir el de sempre: oligarquies de poder en mans dels poderosos (es diguin com es diguin).
Grècia ha estat un avís. L’avarícia dels governant grecs, sobretot dels conservadors, que han venut el país a la banca estrangera, sobretot l’alemanya, ha posar en mans dels especuladors de Wall Street, la sort d’un país, però sobretot dels seus habitants, aquells que no tenen cap responsabilitat sobre la crisi a la que els han dut i que ara volen esquitxar-nos a nosaltres.
Als EEUU i també a la Xina, que són els propietaris del deute extern nordamericà, els interessa molt que l’euro sigui una moneda feble per poder controlar els mercats internacionals.
El rumors, i com es paren els rumors?, sobre la situació financera espanyola, totalment infundat, té més mala llet del que sembla, d’entrada ajuda incondicionalment al PP i al seu barbut dirigent, però també dóna ales als sectors més conservadors del nostre país, encapçalats per la CEOE i també per alguns dirigents polítics de tots els colors de l’espectre parlamentari espanyol, quan reclamen una reforma laboral com a única recepta per fer-nos sortir de la crisi, com si fóssim burros!.
Més enllà de les barbaritats que està cometent l’actual govern grec, fent pagar la seva mala gestió a qui no té cap mena de responsabilitat (d’altra banda, com sempre!), en comptes d’aquell tímid discurs originari de canviar el capitalisme un cop haver après la lliçó, la cosa no ha fet que empitjorar: el capitalisme s’ha tornat més salvatge i res apunta a que els treballadors i treballadores (ja ho he dit en altres ocasions) hàgim de sortir de la crisi millor del que hem entrat. La conseqüència interessada de tot plegat és la de sempre, intentar abaratir els acomiadament, baixar els salaris, intentar perdre protecció social, fer retrocedir l’estat del benestar, baixa la pressió fiscal dels empresaris i de les rendes de capital, vestit, això sí, amb una suposada campanya d’austeritat que va dirigida, quasi exclusivament, a la retallada de la despesa social, és a dir, a empitjorar les condicions de vida i treball dels més febles, aquells qui tenen menys possibilitats de defensar-se, els més desafavorits.
Però si la conseqüència lògica d’aquesta campanya ultra conservadora hauria de ser l’enfortiment de l’esquerra, sembla que no acaba de produir-se, segurament pel seu desmembrament ideològic i les seves polítiques, allà on es governa, econòmiques de dretes, que no donen gaire marge, per no dir que gens, als seus votants potencials perquè els legitimin per a governar-nos.
La reducció de la despesa pública és del tot innecessària i incoherent amb l’esquerra. De fet és un 20% menor que la mitjana de l’Europa dels 15. Els esforços, també ho he dit en altres ocasions, s’han de sintetitzar en perseguir el frau fiscal. Només amb el que es defrauda podríem pagar tota la despesa derivada de la Llei de Dependència i crear miler de llocs de treball directes.
Al servei de qui està l’Estat? (ja semblo un anarquista!), al servei dels ciutadans o de les gran companyies com ara les farmacèutiques?.
Està clar que hi ha una estratègia planificada per fer trontollar els governs que no puguin agradar, d’això en sap un niu els EEUU, ho practiquen des de principis del segle XX. En aquesta guerra ningú no es queda a casa, i no serveixen els discursos, el que cal és actuar, però si us plau, que no siguin les borses qui governin als parlaments ni les multinacionals!

Txernòbil, 24 anys després.-

El passat dia 26 d’abril va fer 24 anys que Txernòbil va explotar. Per a recordar aquesta tragèdia civil i ecològica, s’han organitzat tota una sèrie d’accions que duraran fins el dia 7 de maig, totes dirigides a explicar els perills de l’energia nuclear i en contra de les armes que utilitzen aquesta energia per assassinar indiscriminadament a persones innocents.
Encara avui viuen milions de persones molt a prop d’aquest cementiri nuclear. Consumeixen productes infectats, respiren aire contaminat amb cesi i d’altres elements radioactius, moren de càncer, però les autoritats i la pròpia OMS (Organització Mundial de la Salut), han fet com si la radioactivitat no existís i el desastre continua alimentant les vides de les persones que estan exposades a les radiacions.
Si recordeu, el núvol del volcà ha paralitzat el cel d’Europa, però quan va esclatar Txernòbil, ens van fer creure que el núvol tòxic i radioactiu estaria enclotat en les fronteres del propi país. Un cop més, els interessos econòmics passen per sobre dels sanitaris.
Trobareu més informació als següents links: http://chernobyl-day.org; http://chernobyl-day.org/spip.php?rubrique41 i a http://enfants-tchernobyl-belarus.org.

Un 1r de Maig amb més de 4.000.000 d’aturats coneguts.-

Les xifres no ho diuen tot, són la vaga representació d'una realitat. Els empresaris han aplicat el seu propi criteri per aprofitar-se dels febles. És clar que en aquesta batalla, no només ideològica, sinó de pura supervivència, també s’han quedat persones que durant un temps han viscut el somni de ser empresaris emprenedors, en realitat, la majoria d’ells, sense una formació empresarial adequada o amb unes expectatives força irreals. Ningú no es fa ric treballant.
La realitat, com sempre, s’acaba imposant. Les persones que no troben feina no ho fan perquè no vulguin treball. Són, desgraciadament, com algun empresari de pro ja ha dit, el mercat perfecte per a la rebaixa de drets i salaris de la classe treballadora. Ara que el mercat del treball en termes econòmics es regeix perquè hi ha més oferta que demanda, les persones es converteixes, de nou, en pura mercaderia. Els països són ben conscients d’això, però no sembla que facin res especialment especial per a solucionar-ho. Poden, per exemple, comprar el deute extern de Grècia i acabar-la d’enfonsar (aquesta és una vella pràctica dels governs dels EEUU amb llatinoamèrica, i per tant Occident té la lliçó ben apresa). A les persones assalariades només els queden els sindicats de classe organitzats, són la única solució possible perquè el tauró de l’especulació no se’ls mengi com peixets. Avui, és possible que les manifestacions del 1r. de Maig no siguin tan nombroses com caldrien, però els treballadors i les treballadores hem d’aprendre que només units, organitzats, sindicalitzats, serem capaços de superar aquesta crisi on tothom vol quedar-se amb un apart del pastís.
Visca el 1 de Maig.

Sota les cendres del volcà.-

La culpa la té el volcà. No sabíem perquè, però la pressió amagada de la lava ha fet que tot s’enrareixi una mica. Zapatero defensa que el Tribunal Constitucional ja està bé com està, i només aixeca un “mea culpa”. A Madrid, tan “castiza ella” no deixen anar a l’escola a una alumna per portar un mocador al cap, es veu que s’han oblidat del cuplé, i el que és pitjor, l’acte valent i solidari d’unes companyes de classe, és també castigar, així és com s’educa en algunes escoles?, no m’estranya que els jutges estiguin acollonits després de veure com es tracta a Garzón. Mubarak, feixista israelí, no dubta en ordenar que als manifestants palestins se’ls dispari amb foc real,. Les companyies elèctriques diuen, pobretes elles!, que per anar bé s’ha de pagar un 20% més en la factura de la llum i que les energies alternatives no serveixen per a res (això fins que elles no les controlin, és clar!). A Catalunya l’Estatut sembla “can pixa” i perdoneu l’expressió. El poble català no té opinió, Visca la democràcia!. En Miret encara córrer lliure pels carrers de Barcelona després d’haver robat més de vint milions d’euros. En Matas, que només tenia 300 euros al banc, resulta que en 24 hores pot aconseguir 3 milions d’euros. El cas Gürtel no és sobre la corrupció del PP, encara que tots siguin alts dirigents d’aquest partit hereu del franquisme. El papa de Roma no afronta els casos de pederàstia que ell mateix ha anat amagant des de les seves responsabilitats eclesiàstiques. En Narcís Serra elogia a Samaranch i muntem un escenari propi d’un cap d’estat (i això que estem en temps de crisi). El Departament d’Educació retalla, d’amagatotis, més de dos-cents llocs de treballs dels serveis educatius (què no farà la Generalitat en altres departaments?). Ja no ens recordem d’Haití, de Filipines, d’Amèrica Central, d’Àfrica, del Sàhara. Tampoc sembla que passi res que l’empresa Marsans, del cap de la patronal espanyola, Díaz Ferran, no faci cas de la prohibició de vendre bitllets d’avió (és que això de les lleis no deu anar per ell).
Està ben clar: la culpa és del volcà. Per això haurem de pagar a les pobres companyies que durant aquests dies no han pogut volar. Suposo que les companyies d’assegurances no estarien d’acord que haguessin aixecat el vol, els passatgers, crec, tampoc. I mentre, en un món capitalista, uns perden diners i els altres guanyen, però quan no agraden les regles del joc, aleshores hem de cridat a la teta de l’Estat perquè ens doni de mamar per garantir que no perdem els diners que estàvem disposats a guanyar. Ja ho hem fet en altres ocasions, amb el sector financer, per exemple, culpables, en gran mesura, d’aquesta nostra crisi, quan els havíem d’haver sancionat de per vida. Però és que això del volcà ens ha anat molt bé. Les cendres no ens deixen veure les venrgoyes”. Així, sota les seves cendres, el món continuarà sent el desastre que hem volgut que sigui.

La rebel•lió dels bisbes

El teòleg alemany Hans Küng ha cridat a la rebel•lió dels bisbes perquè considera que el papa Benedicte XVI ha fracassat en la seva funció unificadora i en el compromís de reconciliar la ciència moderna amb l’Església catòlica.
A més a més, imputa la màxima responsabilitat de l’actual papa, quan era cardenal, de la responsabilitat d’amagar intencionadament la pederàstia practicada durant molts anys a través de la “Congregació per a la defensa de la doctrina de la Fe”.
Li demana als bisbes que siguin valents i que no es dobleguin davant el Vaticà i demana una certa democratització de les decisions que pren el papa, en la línia que Concili Vaticà II va dictar per controlar l’autarquia papal i aconseguir el consens dels bisbes alhora de decidir quelcom. Fa una crida a la desobeir al papa! I això és força interessant.
Ho és perquè els propis bisbes veuen insostenible el rumb de l’Església que cada cop més s’allunya de la realitat de la resta dels humans. El que no entenc és com va sortir escollit coneixent qui era?. No crec que passi res, en tot cas, pot passar que un grup d’influents bisbes i cardenals puguin collar-lo una mica i controlar l’excés verbal, però poca cosa més. Com que és relativament jove, s’haurà d’esperar a que la natura faci el seu treball. Sona una mica bèstia i tampoc no són cap expert en temes religiosos, però realment, després de veure les trajectòries dels anteriors papes, no conec, i potser m’equivoco, a cap papa que hagi dimitit. S’haurà de veure que no acabin per condemnar per apòstata a l’heterodox Hüng.