Violència governamental i estiradeta d’orelles estatal.-

Ara que ja sabem que les eleccions al parlament català no seran el 24 d’octubre i que probablement es celebraran al novembre (per Fires de Girona!), -total, ja no vindrà d’un mes- la maquinaria dels partits ja es comença a posar nerviosa (sembla que alguns tinguin presa).
Però fet aquest comentari volia remarcar el paper del govern espanyol en l’afer amb el Marroc i els activistes canaris a favor del Sàhara. Em sembla lamentable que sigui el propi Estat espanyol qui demani explicacions als activistes que han estat apallissats. Tothom sap com se les gasten la policia marroquina quan es tracta d’aplicar la llei del garrot, és allò de viure en una no democràcia però no fer res perquè la cosa canvi en pro d’uns poderosos interessos comercials i estratègics. Es poden entendre moltes coses, però hagués valgut més la pena callar que no pas respondre amb la quasi inculpació dels canaris per haver anat allà on ningú no els manava. Deu ser perquè la defensa dels drets humans no es poden practicar “per llei” segons el país i les persones que hi participin. No calia una intervenció tipus “Perejil”, però deixar clar que cadascú és responsable d’allà on va i que ha d’assumir les conseqüències de la seva militància em sembla tot un desgavell. Suposo que està en aquesta línia de sentiment dretà que darrerament té el PSOE i que pateix com si fos una epidèmia. No sé quan si li ha de curar!, però la qüestió és que després de veure a la senyora activista amb la cara tota plena d’hematomes, una dona que no semblava ser gaire perillosa per ningú, de sobte saps quin de quin tipus de govern estem parlant, potser alguns enyoren la possibilitat de desfer manifestacions molestes (ara se m’acudeix una que fa poc va reunir a més d’un milió de persones a Barcelona) a base de garrotades, com en els vells temps, que per això sempre hi ha nostàlgics.
Entenc que no és el mateix un grupet de canaris que uns torturadors oficials d’un govern corrupte i autoritari, els segons fan més por, sobretot si remenen unes quantes cireres, però home, el nostre govern espanyol haurà de començar a plantejar si canviar-se el nom del partit o votar uns nous estatuts interns per no fer gala d’allò que no diuen que són (com a mínim els qui prenen decisions) una colla d’aprenents de minyons de dretes.
Per cert, les eleccions catalanes es faran dos mesos després de la vaga general del 29 de setembre. Quina casualitat!, no creieu? .
Així doncs recordeu: el 29 de setembre ens hi juguem molt. 29 DE SETEMBRE. TOTHOM A LA VAGA GENERAL.

Independència, federalisme o autonomia. -

Fa pocs dies que en Joan Herrera (IC-V) va fer la proposta de realitzar un referèndum per determinar quina era la relació que volíem els catalans amb l’Estat espanyol. Avui el president Maragall ha continuat amb la iniciativa d’Herrera i l’ha demanat el referèndum el més ràpidament possible.
El dret a decidir és un dret dels pobles no fa mal a ningú, a no ser que algú pensi que massa democràcia no es bona i que la gent no pot pensar per ella mateixa (una mica d’això ja s’ensuma) i en democràcia hom decideix sempre en relació als altres.
L’opció d’IC-V no té a veure amb les darreres “consultes” indpendentistes plenes d’irracionalitats censals i amb un clar sentit desorientatiu (com ja vaig comentar en el seu moment en aquest mateix bloc), és clara i senzilla i no té perill d’equivocació. Convida a tothom a la participació, a tothom, sense excloure a ningú.
Ara bé, hi ha un matís que s’ha de tenir en consideració: si per un supòsit sortís independència o federalisme s’hauria de fer una cosa, ara per ara, del tot impossible, que és canviar la constitució espanyola o bé aconseguir la independència, que no el federalisme per una altra via que gens té a veure amb la democràcia, que es la força.
L’opció del federalisme, a mig termini entre una i altra, sembla la més raonable, a priori, però el que sembla que esta ben clar, com a mínim per a una majoria dels catalans i catalanes que, en una o altra direcció, les relacions amb “Espanya” han de canviar i no poden continuar així. La sentència del Tribunal Constitucional sobre el nostre Estatut no només ha deslegitimat al Parlament català, el referèdum , sinó també a les Corts Generals. Potser si el PP no hagués interposat el recurs d’inconstitucionalitat ara no estaríem en aquesta situació, però la cosa ja està feta i sembla que Catalunya pot ser la moneda de canvi per guanyar eleccions a les espanyes, mentre tant, continuarem amb un Estat de les autonomies ineficient, desigual, desequilibrat i injust, on la famosa balança mantindrà el seu pes cap a altres regions on el motor i el seu pes econòmic no rutlli com el nostre i continuarem fent de “cascos blaus” sense haver-nos ni demanat permís. Ja està bé que Catalunya sigui fiscalment solidària, no estic en contra, el que no m’agrada és que sota una constitució esgotada, amb un tribunal post franquista, encara la dreta ultra conservadora d’aquest país continuï governant, es diguin Bono, Aznar o com es vulguin dir (siguin del partit en el govern o no).
Crec que el debat per les properes eleccions catalanes ha d’orientar-se en els drets socials i de ciutadania (polítics, econòmics i socials), la millora de la fiscalitat i la protecció social, i un element a tenir en compte, més enllà de les curses de braus, la selecció catalana o d’altres qüestions d’ultra interès per uns quants, la qüestió sobre la relació de Catalunya amb Espanya ha de ser un dels eixos que ens pot ajudar a pensar positivament en els nostres polítics.

Celestino Corbacho, Groucho Marx i Carlos Arniches

Darrerament l’esperpent del panorama polític comença a tenir noms i cognoms. En aquesta ocasió ho és el ministre de Treball, que en alguna ocasió va ser alcalde de l’Hospitalet de Llobregat (al costat de Barcelona), -alguns ens preguntem si això és cert i fins i tot si l’Hospitalet existeix de veritat- que, emulant les velles glòries del PP abans de la darrera vaga general del 20 de juny de fa uns quants anys, només fa que encendre la foguera de la insensatesa amb les seves propostes, més ocurrències que altra cosa, sobre el mercat de treball. Si amb la reforma laboral no hi ha prou (no sé què deixaran al govern del PP, si guanya les eleccions generals), ni castigant la jubilació als 67 anys, després vindrà la venda de les pensions a empreses públics (dic jo), ara els toca a les persones aturades, que no només hauran de fer un “inservible” curs d’ocupació (no sé on trauran les aules, els formadors i formadores, els cursos, etc.) sinó que hauran d’acceptar la “presumpta” feina que els ha d’oferir el servei d’ocupació (permeteu-me que em rigui una mica, com diuen els més joves: que me parto!) en trenta dies. La propera proposta,potser, serà que treballin gratis per les empreses que “pressumptament” estan en fallida econòmica (millor no donar idees). Jo crec que l’actual PSOE és millor que es fusioni amb el PP, total, no crec que tinguin moltes diferències, crec que avui en dia és la única manera de que el PSOE es posicioni a l’esquerra d’algú.

Què li deixan al PP, si és que governen?.

La proposta d'elevar el càlcul de la jubilació a 20 anys de cotització és injusta. Per què no fan cotitzar pel salaris reals sense cap mena de topall?, per què no es recuperen l'impost de successions, de transmissió i de patrimoni?. Perquè aquests beneficien als rics.
Tot plegat em sembla una astracanada (aquella obra de teatre irònica i absurda de mitjans del segle passat). Ara bé, rumiant una mica, si Corbacho ha de fer de “Celestina” ho veig una mica negre tot plegat .. "La part del contracte de la contrapart ...". Millor serà no pensar gaire en aquestes coses i preparar-se per anar a la vaga el proper 29 de setembre.

Blanco o negro. Les qüestionables paraules de Pepín el socialista

Sempre caben més sorpreses en el calaix del PSOE i sembla que després de la “castissa” reforma laboral, millor dit, desregulació laboral, el ministre de Foment José Blanco s’ha oblidat que ha estat el seu govern qui ha regalat el mateix que ha robat als empleats i empleades públics i als pensionistes d’aquest país als grans capitals d’aquest país amb la supressió de l’impost de transmissions i el de successió. Ja em sembla bé pagar més impostos, però si us plau, que no em facin riure que l’excusa és tenir un “país de primer”, potser volia dir de primera regional o semblant.
L’altre notícia ha estat la d’obligar als aturats i aturades d’aquest país a participar en algun curs de formació sota pena de no cobrar la protecció per atur. No s’han adonat que l’INEM és un lamentable sistema per trobar feina, que no serveix i que estem en un país amb una taxa d’atur del 20%?.
Com es pot recuperar econòmicament un país estrenyent la despesa publica i no incentivant el consum? , és a dir, retallant salaris, congelant pensions, afavorint l’acomiadament, obligant als aturats a perdre temps en un curs que no els servirà per a res ...
No hi haurà ningú dins del PSOE que tingui una mica de seny i els faci recordar que els seus votants pensaven que havien votat a un partit d’esquerres (encara que fos moderadament d’esquerres)?.
Està vist que la política social passa per massacrar la classe assalariada i als més febles, mentre que als qui més tenen no se’ls toca ni un cèntim d’euro. A veure si la política espanyola i catalana es base en treure un conill del barret o esperar a veure què es treu, que encara és pitjor.
No podrem tenir un país de primera amb polítics de tercera.

La fi de l’estiu, la fi d’un govern, però la fi de la crisi?

Assegut mirant com els núvols de pluja comencen a tramitar el preparatius de pluja d’aquesta tarda, començo a pensar que la convocatòria de les eleccions autonòmiques no només anuncien la fi d’una etapa política, sinó també, aprofitant que tots hem de posar bona cara, ens diran que la crisi ha tocat sostre i que comença la recuperació econòmica, notícia d’inspiració maniquea, on les hagi, quan la reforma laboral afavoreix que molts treballadors d’aquest país trobin tancades les seves empreses quan tornin de les seves merescudes vacances, mentre que alguns mals empresaris i s’aprofitin dels EROS per intentar augmentar els beneficis empresarials a costa de la Seguretat Social, però continuant treballant, més si s’escau, i acomiadar a aquells i aquelles qui interessi.
No sé com s’haurà de plantejar una campanya des de la perspectiva dels núvols negres que porten tempestes. Suposo que la temptació de l’engany serà present durant aquest darrer trimestre de l’any.
Com que entrem en campanya, allò que sigui bo serà boníssim i allò que abans havia d’esperar potser s’avançarà perquè ningú no es posi les medalles dels altres. La meva filla em comentava que fins el desembre no tindria el famós ordinador portàtil (que a Catalunya hem de pagar al 50% més el cost dels drets per tenir accés als llibres de text), jo vaig començar a pensar que el tindrien a principis de curs, no sigui que guanyin els altres i a sobre comencin el seu mandat regalant ordinadors.
Tampoc no acabo d’entendre com els professionals del sector d’hoteleria estan tan cofois amb les dades que s’ofereixen sobre el turisme. La darrera dècada no s’han cansat de dir que el negoci no anava bé, i ara que estem en plena crisi, sembla que sí, que això va rutllant. No serà que ens estan preparant per les bones notícies?. Ho dic perquè aquests dies de vacances m’he mogut per diferents indrets de la costa catalana i no només no he vist cap aglomeració, sinó que m’he fixats que la cosa estava mot buida per un mes d’agost. No només a Catalunya, en una escapadeta de tres dies Terol també he detectat el mateix (és clar que Terol és Terol i no la podem comparar a la Costa Brava, però per internet no es trobaven places als hotels i en canvi, trucant per telèfon et posaven tot tipus de facilitats, i quan vam arribar l’hotel que en teoria havia d’estar ple de gom a gom estava casi buit). El poder dels mitjans de comunicació és immens!.
Ja sé que a l’estiu mai no sol passar res: riuades, picabaralles dels polítics locals dignes de “El Hola” o “El caso”, focs, calamitats, etcètera, com si el món es parés, i ja se sap que no és veritat, que la gent continua tenint els mateixos problemes que quan occident no fa vacances, però és clar, aleshores ja no seria estiu.

Bettencourt i la corrupció de la democràcia.-

Avui ha sortit un interessant article a “Le Monde Diplomatique”, signat per Ignasi Ramonet, que posa en dubte molts dels pilars de la democràcia europea que durant tant d’anys s’han anat construint a base de lluites i experiments polítics.

El cas Bettencourt és prou interessant. No només perquè ha estat destapat per un diari digital de dos mesos de vida (la qual cosa també fa reflexionar en totes les direccions possibles), sinó perquè ha posat de manifest la corrupció, diguem-la, d’estat, i d’alguns polítics d’etiqueta, com ara Sarkozy o Berlusconi.

Si he decidit fer-ne un comentari és perquè em sembla del tot escandalós que qui ha de conduir una reforma fiscal que ofegarà encara més als pensionistes més pobres de França sigui un polític corrupte multimilionari (com a mínim així es desprèn de les darreres informacións, “Le Monde”, Paris, juny 2010).

És possible, com diu el filòsof Marcel Gauchet, que aquest sigui el principi d’un nou moviment radical capitanejat pels exclosos de la societat i apropiat per part d’alguns interessos polítics, que acabi per traspassar la línia de la “normalitat”, és a dir, que sempre en temps de crisi, en algun moment, es promouen canvis i tensions des de tots els punts de vista i la Història ens diu que, no sempre, els moviments acabin afavorint a les classes benestants i que sempre hi ha algun gruo que se n’aprofiti.

La situació de corrupció no és única de França, Itàlia o d’Espanya (cas Gürtel, per posar un exemple, Camps, etc.), també el Regne Unit es practica la confusió entre el càrrecs públics i els beneficis privats. La llista, desgraciadament, seria molt llarga, potser, millor, seria començar per aquells països que no en tinguessin, però, seria capaç de trobar-ne?. Millor no provar.

Diu Ramonet que “a escala internacional, la corrupció arriba avui, en l’era de la globalització neoliberal, a una dimensió estructural”, però jo crec que la corrupció, i així ho podeu comprovar repassant la història contemporània d’Europa des del segle XV en endavant, ha estat sempre present en el panorama polític. La pregunta que em faig avui és la següent: per què un empresari es dedica a la política?, perquè un polític d’alt rang acaba treballant en una multinacional o en una entitat financera?. Diu que la corrupció és un pilar bàsic del capitalisme, i m’ho crec.

Segons José Vidal-Beneyto, “La corrupción de la democracia” (Catarata, Madrid, 2010), “les principals forces polítiques, en plena harmonia mafiosa, es posen d’acord per estafar als ciutadans, es produeix un descrèdit de la democràcia, una repulsa de la política, un augment de l’abstenció, i el que és més perillós, un augment de l’extrema dreta”. I acaba: “el govern es corromp amb la corrupció, i quan hi ha corrupció, la que es corromp és la democràcia”.

Millor que no vingui ningú.-

Havia pensat en fer un comentari relacionat amb els afers del PSOE a Madrid. L’hagués posat aquest títol: Esperanza agarra Madrid!. Però en l’últim moment m’ha fet mandra parlar dels polítics i les seves batalletes. Que facin unes primàries i que guanyi qui digui el partit! (perdó, el que digui la majoria). I com que sóc dels qui aquest mes m’han descomptat del meu salari, el que m’ha robat l’administració i el que he pagat, amb molt de gust, pel dia de la vaga dels empleats i empleades públics, he pensat que aquest no era un tema per començar les vacances (encara, però , em queden uns dies).
Està vist que en època de crisi hom s’ha d’estrènyer el cinturó, però no s’hi val demanar, o imposar, esforços a la majoria mentre que una minoria continua pensant que això no va amb ells. Començant pels mateixos polítics i acabant per les grans fortunes del nostre país. M’explicaré. Han dit a les notícies que en Zapatero no farà vacances. Doncs, millor!, perquè així no hem de gastar en protecció ni protocols i, a més a més, d’aquesta manera poc acabar de gaudir del poc temps que li queda com a president d’un govern d’un partit d’esquerra fent polítiques de dretes.
Pels altres, què us haig de dir!, si la visita del papa val més de quatre milions d’euros és millor que no vingui, ni ell, ni cap altre cap d’estat o similars. Senyors, no hi ha diners!, a veure quan us adonareu. Em van fer consignar la casella que no anava destinada a l’església i ara haig de pagar l’estança del papa. Tinc la sensació de que algú (potser molts!), m’enganya!.
I per cert, crec que aquest any el sector turístic no funcionarà gaire bé. No és cap premonició, és la constatació de passejar per la costa i veure els restaurant buits i els cambres esperant als seus clients. Som tant llestos que no hem deixat ni un euro pel consum intern!.
I tot això del test de estrés dels bancs és com una broma barata. Estrés?, quina mena d’estrés?, voldran dir que ha estat una pantomima sobre la viabilitat econòmica per impulsar a fer més fusions! O no?. Potser les ganes de fer vacances em fan perdre una mica d’enteniment.
Deixem-ho doncs per un altre dia.