La bata (o l'uniforme) és un element de cohesió social?

La proposta de la consellera d’Educació (perdó), d’Ensenyament, Irene Rigau -perquè ja se sap allò de que “la lletra amb sang entra”- d’obrir un fals debat sobre les bates escolars per la seva presumpta preocupació per les obsessives manies de la canalla per veure amb quin modelet han de posar-se per anar a l’escola és, com a mínim, una notícia “mofa”. No sé si la consellera té fills en edat escolar, en tot cas, suposo jo, no crec que els hagi “enviat” a l’escola pública, on la miscel·lània del vestir distorsiona les mesures elementals de l’ordre i s’allunya dels paràmetres de les escoles uniformals que recorden a altres temps. Pot ser que la “pijeria” converteixi en un problema el tema de com i què posar-se abans de sortir al carrer. És clar que és una qüestió d’educació, però d’educació familiar. Però retornant al tema que encapçala aquest petit comentari, és la bata un element de cohesió social com afirma la consellera?. Ho dubto molt. Dubto molt que la diferència social entre els alumnes estigui en funció de la roba que dugi l’alumnat. Si aquesta és una estratègia per motivar la indústria tèxtil, ho desconec (potser, en tot cas, la petita industria tèxtil), però l’educació en el nostre país té seriosos problemes que van molt més lluny que la simple estipulació d’un fals debat al voltant de l’ús de la bata (que de fet ja existeix per una qüestió purament pràctica: evitar que la mainada més petita s’embruti. Després, els més grandets, ja no la duen, i creieu-me, la bata és un estri completament inservible. Si amb la bata es volen evitar faldilles massa curtes, el morbo d’una bata pot ser espectacular (i si no que li preguntin als capellans! –disculpeu la broma-), si es vol uniformar en un món on la barreja és la norma, sembla com si el sistema anés en contra de la realitat (potser és això?). La bata no potser un tema de debat amb les retallades que s’estan fent en els serveis públic, i també en l’eduació.

Que boniques que són les eleccions municipals.-

És una llàstima que la llei electoral no permeti fer inauguracions fins el dia mateix de la votació. Mai es veuen els pobles i ciutats tan engalanats, nets, polits, plens de personalitats i de canapès, de disbauxa i tisores talla cintes. Tot i que estem en temps de retallades, sembla que als polítics també els agrada tallar de tot (tallar el bacallà, tallar la cinta d’inauguració d’un bé públic, tallar els salaris dels empleats i empleades públics dels ajuntaments, tallar la partida de cultura, de serveis socials, en fi, tot això d’usar la tisora per tallar tot el que se li posi a un o una polític per davant pot arribar a ser contagiós, i no importa el color polític, tallar és tallar, i és com menjar patates fregides, no és pot menjar només una de sola, tallar té aquests inconvenients, mai et conformes a tallar una sola cosa). Però tot i així, és meravellós veure les cohorts que acompanyen als polítics fets uns “pimpollus”, les salutacions formals, les abraçades, les mans, allò del tu a tu per uns moments que tan agrada del nostre caràcter llatí, i una cosa molt divertida, els cops de colze per sortir a la foto, encara que sigui al costat del teu contrincant polític. Les campanyes electorals són memorables, interessantíssimes per veure com, de campanya a campanya, els partits més erràtics canvien de persones intentant així grapejar uns quants vots més, o comparar el pes de la responsabilitat en relació al volum i les canes (si han sortit) i les dimensions de les personalitats fotografiades. En fi. M’encanten les campanyes electorals. Llàstima que no siguin cada dos anys, per exemple, així mantindríem els poble i ciutats una mica més a l’abast dels polítics que (a excepció dels pobles petits) només es deixen veure un cop cada quatre anys i sort que hi ha de la televisió. Visca les eleccions polítiques!

Capelles, capelletes i cintes de córrer.-

Sembla ser que l’Espanya aconfessional es manté en el mateix nivell que la memòria històrica. L’Espanya aconfessional és una entelèquia. El principi de no confessionalitat de l’Estat descrit a l’art. 16 de la Constitució Espanyola (CE) i el de llibertat religiosa, ideològica i de religió de l’art. 53.1 de la mateixa CE, no sembla contradir l’esperit i els principis sobre la llibertat de pensament, de consciència i de religió, però tal com van les coses, tots aquests principis es poden respectar sense la laïcitat?. Sembla que ni el mateix ministre de Cultura espanyol ho tingui clar. Segurament per la seva formació acadèmica, molt religiosa. No critico aquest fet, comento que l’Estat no pot deixar que la religió catòlica, ni cap, estigui o continuï estant a les aules, com ara les capelles de les universitat, per més costum que hi hagi. Està clar que practicar una religió és un acte voluntari, però no en espais públics, espais que pertanyen a l’àmbit d’actuació d’allò que és públic. Estic, com veieu, d’acord en suprimir les capelles de les Universitats espanyoles. Ja tenen prou espais disponibles de litúrgia. En canvi, és provable que les universitat necessitin de l’espai que ocupen aquests centres de culte, malgrat els convenis que s’han signat amb el bisbat corresponent per mantenir-los.

I posats a córrer. Sabeu que el Ministerio de Cultura, a càrrec d’una partida destinada a l’adquisició de béns considerats patrimoni cultural s’ha gastat una mica més de 14 mil euros en una cinta electrònica de córrer destinada a la Casa Real?. Sobre això em faig unes quantes preguntes: un aparell per fer footing es pot considerar patrimoni d’interès cultural?, que no li donem diners a la Casa Real per fer les seves compres?, qui farà ús d’aquesta cinta de córrer?, no es podrien haver destinat aquests diners a una altra cosa?.

En fi, com es veu, la cultura té un ventall d’actuació que, sincerament, s’escapa a la raó, serà per això que a les universitat es necessiten capelletes confessionals?

L’error de la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega.-

Que una persona dedicada a la política no tingui estudis acabats no em sembla gens d’anormal ni malament. Que es continuï parlant d¡un govern d’elit, un govern de dretes, ja em sembla proper a la falsedat, però que una persona amb una semblada aparença i reputació política falsifiqui el seu currículum, com sembla, de manera intencionada, és, en tot cas, vergonyós i ridícul. Aquesta falsa llicenciada en psicologia deu tenir algun tipus de complex d’inferioritat si és que ha continuat, com diu algun dels partits presents al Parlament català, utilitzant aquesta estratègia des de fa, com mínim, sis anys.
El nostre flamant president de la Generalitat pot fer dues coses. Entendre que és una patinada pueril i fer com si no hagués passat res. Aleshores donarà un bon argument per criticar aquest suposat govern dels millors (millors en què?). O bé destituir-la i amagar-la en algun òrgan de poder de l’Administració (empresa pública, càrrec de confiança del partit, Consorci, etc.), aleshores la petita tempesta duraria un no res, però sempre quedaria en la memòria que li han venut gat per llebre, i és clar, quan un fa el pregó del govern dels millors, sembla que la cosa trontolla, començant pel mateix President.
Desconec què diu la normativa sobre la falsificació o no de currículums, però en tot cas, em sembla lamentable recórrer als “errors” per vestir una persona que vol aparentar el què no és.
Jo seria partidari de que dimitís. Però és clar, és ella la qui ha de fer-ho. És fàcil dir-ho. En tot cas em moriria de vergonya davant de la opinió pública per haver comès aquest “error”.Us imagineu que cada vegada que faci una roda de premsa algú li demanés que quines assignatures li van quedar penjades, que com és que no les ha acabat, etc. I el que encara seria més greu, que un d’aquests programes sensacionalistes comencessin a investigar amb els seus antics companys de classe i professors que com era quan estudiava, que si treia bones notes, que si ...
Però vaja, que lluny d’aquesta tonteria curricular, allò que ens ha de preocupar és la retallada dels serveis públics que, prenent com a excusa la crisi que vivim, regalaran al sector privat (suposo que els més propers al Govern), perquè s’enriqueixin a costa de retallar i retallar despesa pública.

El debat sobre les centrals nuclears.-

Una conseqüència de la inconsciència humana és el cinisme. Qui fa quatre dies defensava les centrals nuclears com la única energia possible, neta i barata capaç de fer-nos sortit de la crisi de la manca de petroli a preu barat ara sembla que, i perdoneu l’expressió, s’estan cagant potes avall. El més miserable de tot és que necessitem un terratrèmol i un sunami perquè el debat, que semblava tancat, sobre l’energia nuclear s’obri en el sentit de no veure.ho tan clar com abans. A mi ja em sembla bé, encara que el nostre Governs espanyol, deutor de no sabem quina factura, es mostri en contra i defensi a les companyies elèctriques a base d’injectar-les més diners a costa dels contribuents i d’esborrar les possibilitats de les energies renovables, en un país amb sol que no utilitzem no sigui que el negoci elèctric se’n vagi en orris.
Jo sóc dels que fa uns anus defensava allò de les NUCLEARS NO, GRÀCIES! i ho continuo defensant. No sóc cap nostàlgic, simplement veig que hem de canviar el nostre model de consum energètic i que encara que els riscos siguin mínims, aquest risc, per petit que sigui, és suficient com per provocar una gran desgràcia. No és simplement desendollar un aparell, la energia nuclear no es desendolla mai, continua sempre i no hi ha manera humana d’aturar-la. No hauria de ser una raó suficient per no fer-ne més?.

Catalonia is not Polonia

Avui per la tarda, al canal de TV espanyol de 24 hores han comentat un desgraciat accident que ha passat aquest matí a Tarragona. Fora de la gravetat de l'accident, el periodista ha comentat la notícia referint-se a Polònia, en comptes de a Catalunya, com el lloc dels fets. M'ha cridat l'atenció, per què quina importància ha de tenir una notícia d'un accident de trànsit polonès a Espanya?. El pitjot del cas és que mentre explicava el fet, la mateixa notícia sortia escrita amb la paraula Polònia. Lamentable. Espero que algú prengui partit sobre això.

Una primera conseqüència de la retallada del 10% del pressupost de la Generalitat de Catalunya.

La reducció d’un 10% de les partides dels pressupost prorrogat de la Generalitat de Catalunya tindrà unes conseqüències nefastes per l’economia i la protecció social de les famílies catalanes en relació als serveis públics que demanda la nostra societat, i en especial pera les persones amb menys capacitat econòmica, que són, precisament, qui més ho necessita.

La retallada del 10% significa, ni més ni menys, un mínim de 16.000 llocs de treball directe menys, sense incloure els treballadors i treballadores de les universitats catalanes, als quals s’han de sumar 4.000 més de la Xarxa Hospitalària. Estem parlant d’empreses públiques que tenen un índex de temporalitat del 30% (quasi el doble de a les empreses privades).

Catalunya, que en proporció, té un volum d’empleats i empleades públics més baix que a la resta de l’Estat espanyol, tot i sent la Comunitat Autònoma amb més competències assumides (185), està a la cua també respecte a la Unió Europea.

La despesa sanitària de la Generalitat de Catalunya és de les més baixes de l’Europa dels 15 i la penúltima en despesa pública, així com en educació no universitària, que es situa a la cua.

Amb aquest panorama no podem parlar d’excel·lències ni de bones praxis. Hem de parlar de destrucció del sistema de protecció social i de l’increment de la desprotecció, la injustícia social i la insolidaritat.

Tot i que el conflicte social s’intenta amagar fins que ja no té remei (exemples en tenim a dojo en els països àrabs), al final la pressió de les classes treballadores organitzades pot fer trontollar els governs que prenent decisions equivocades que afecten directament la vida de les persones. Fins on arribarà la paciència dels catalans i catalanes?