Sense notícies d’Islàndia (i no té a veure amb el volcà).-

Una de les proves més evident de la manipulació que practiquen els mitjans de comunicació és, sens dubte, el tractament informatiu que s’està fent sobre Islàndia.

El poble islandès ha fet dimitir al seu govern, qui ens ha informat?. També han nacionalitzat els bancs que els han dut a la ruïna, qui ho sabia?, també van decidir no pagar el deute que aquests bancs han generat amb Gran Bretanya i Holanda, causada principalment per la seva mala gestió financera, d’això s’ha sentit parlar, però en sentit negatiu, ningú no ens ha explicat els per quès. I ara, s’ha constituït una assemblea popular per a modificar la constitució d’aquest país, qui ho sabia?.

Els mitjans de comunicació ens amaguen allò que els interessa. A més a més, tot això ho han aconseguit pacíficament en els darrers dos anys. És o no una indubtable manipulació dels medis de comunicació haver-nos-ho amagat?

Què passaria si això passés també a la resta d’Europa?. Potser sigui aquest el motiu pel quan ens ho han amagat.

Aquesta és la història amagada d’Islàndia durant aquests darrers anys:

El 2008 es nacionalitzen els principals bancs del país. La conseqüència immediata va ser la caiguda de la seva moneda i la borsa suspèn la seva activitat. El país es troba en fallida.

El 2009 creixen les protestes ciutadanes davant del seu Parlament i aconsegueixen convocar eleccions anticipades. Això provocà la dimissió del primer ministre i de tot el seu govern. La pèssima situació econòmica continua.

Es redacta una llei que proposa el pagament del deute a Gran Bretanya i Holanda per una quantitat que suma més de 3.500 milions d’euros, que pagarien tots els finlandesos durant els propers 15 anys, a un interès del 5,5%.

Davant d’aquests situació, la ciutadania surt al carrer i demana que aquesta llei sigui sotmesa a referèndum.

Al gener de 2010, el nou president del país en nega a ratificar-la i anuncia una consulta popular, que es va celebrar el mes de març de 2010. El NO va guanyar per un 93% dels vots.

A partir d’aquí, el Govern obre una investigació per a conèixer qui té les responsabilitats davant la crisi i comencen les detencions de banquers i alts executius. A conseqüència de les detencions, els banquers i persones implicades abandonen el país, fugint de l’acció de la justícia, i la Interpol dicta una ordre de cerca i captura contra ells.

En aquest context, s’elegeix una assemblea constituent per a redactar una nova constitució, que substitueixi l’actual i s’inspiren en la constitució danesa, aportant totes les lliçons apreses amb la crisis econòmica i financera del país. S’escull una assemblea de 25 ciutadans, entre 522 que s’havien presentat, tots sense cap afiliació política, i amb la única condició de ser major d’edat i haver aconseguit l’aval o recolzament de 30 persones.

L’Assemblea constituent va començar els seus treball el febrer de 2011 i quan acabi, presentarà un projecte de Carta Magna a partir de les recomanacions i propostes consensuades amb les diferents assemblees que es celebraran per tot el país. El text definitiu haurà de ser aprovat pel Parlament que es constituirà en les properes eleccions legislatives.

Aquesta és la història que tan bé ens han amagat els mitjans de comunicació. Per què ningú no ens ha informat?, per què no ha estat motiu de debat en les múltiples tertúlies del nostre país?, per què la televisió pública no ha informat?.

És evident de que quan el poble s’organitza, les coses poden canviar. Fes arribar aquesta informació a tots els teus coneguts i conegudes. Junts podem aconseguir un món millor!

Què fa que un empleat públic s'ensanyi pegant a persones indefenses?

T’he trobat a faltar.-

Avui t’he trobat a faltar a Barcelona quan els mossos d’esquadra feien feines mercenàries i complien les ordres donades sense qüestionar si el que li deien que fes estava bé o malament. T’he trobat a faltar, amic meu i també a tu, no tan amic, també a Girona, durant la manifestació. També he trobat als simpatitzants dels polítics oficials, és clar, uns estaven buscant candidat per les properes eleccions, uns altres s’estaven lamentant de per què no els havíem votat i una altres celebrant que només guanyen quan el vot d’esquerra s’absté d’anar a les urnes. Cap partit, menys CiU, sembla adonar-se del què vol dir que la ciutadania acampi als espais públics de Catalunya, és evident que ho han entès molt bé, la prova és que s’han endut els ordinadors, les cuines, el menjar, perquè han entès que eren eines perilloses, armes que la neteja no permet tenir. Quina neteja?. En altres temps es parlava de neteja ètnica, ara sembla que volen una neteja d’idees, quan la ciutadania vol una neteja de polítics, però per si de cas, el poder s’encarrega de “netejar” i treuen els “animalots” a passejar, a provocar innecessàriament a la violència i a utilitzar la força de les porres i de la prepotència sobre els cossos de ciutadans i ciutadanes indefensos que encara, fins avui, pensaven que la policia estava per defensar al poble de les agressions dels altres. I qui defensa al poble de les agressions dels governant?. La gent ha dit que prou, i és veritat que els que es queden a casa són molt més dels qui surten al carrer, però quan una revolució ha fet que tothom surti a defensar el seus drets?. Mai. Així de clar.
Ara el polítics tenen por, por dels ciutadans, perquè no els entén, perquè la distància entre la política i la ciutadania s’ha fet tan grossa que ha perdut el nord i encara es continuen preguntant, malgrat les evidència, per què?, per què no em voten?, per què no em creuen?, per què no em deixen fer el què vull?.
Potser no s’ha acabat el temps de fer política com la coneixem, però segurament s’ha acabat el temps en que una part de la població ha decidit estar en la parsimònia i ha decidit actuar. Són, som, els indignats, que de manera anònima o no, intentem, des d’allà on podem, aconseguir un altre món, un món millor. I avui, perdoneu que torni a insistir, t’he trobat a faltar, els qui critiquen el sistema, els qui fan discursos estrafalariament revolucionaris, els que no surten ni per anar al cinema, els qui passen de tot però després es queixen. Fins i tot a tu, a qui no conec, i a tu, amb qui no tinc amistat. A tots us he trobat a faltar.
Girona sembla haver despertat una mica d’aquella imatge de ciutat conservadora on els joves no es preocupen més que passar-s’ho bé. Encara ningú no sembla aprendre la lliçó. Em pregunto si a algú li interessa la lliçó.
En fi, demà no serà com a vull. I abans de que em descuidi: Felip Puig, dimissió!, al poble no se
la pot alliçonar amb garrotades. Quan un polític comet una equivoca d’aquest calibre ha de ser
conseqüent, o no és aquest el govern dels millors que tant li agradava fardar al nostre
president durant la campanya electoral. Que li preguntin a qui s’espera per ser operat,
al personal sanitari també, als ensenyants, als investigadors, als empleats públics i un llarg
etcètera que ja coneixeu.

Que les esquerres s’ho facin mirar.-

El principal problema del panorama de l’esquerra és precisament el seu "panorama": massa esquerres i massa programes poc definits. Ja fa dies que aquesta reflexió s’ha anat dilatant en el temps i mai s’aborda amb l’interès i la profunditat suficient. No és només la renovació interna dels partits d’esquerra, sinó la renovació de les formes d’actuar, de comunicar-se i relacionar-se amb la ciutadania i sobretot un discurs clar i encoratjador que no sembla trobar-se enlloc. El cas d'IC-V a Girona és significatiu, no ha estat suficient una molt bona feina de govern ni tampoc un bon líder que encapçalés la seva candidatura, potser una de les causes de la pèrdua d’un regidor ha estat la resta de la llista, que com la del PSC deixava molt que desitjar (al meu parer, i ja sé que així no faig gaire amics).
En aquest país la crítica s’entén com un atac i l’autocrítica com una debilitat, una feblesa. Aquesta és una realitat que cal superar. I tot això va molt més enllà de les llistes obertes, que crec que són del tot necessàries, perquè l’encert en les candidatures és una de les moltes claus per poder arribar a la ciutadania, però sobretot les formes de comunicació i el discurs. Un discurs coherent, honest, entenedor que s'acompanyi de transparència. Quan CiU diu que retallarà i ho fa, i la gent sap què farà, tothom s’espera que compleixi el què diu, si els d’esquerres diuen no sé què, la gent li demana un cent per cent, però no confien en què ho faran perquè saben que el tot és impossible. Si l’esquerra bada, paga, si la dreta ho fa malament, ja era d’esperar que no tot els sortís rodó. Però el problema no està només en la transparència, sinó també en la humilitat dels candidats, moltes vegades persones que han fet de la política la seva professió, persones que miren a la resta dels ciutadans com a enemics quan són criticats per ells i un potencial de recursos quan es tracta d’aconseguir els seus vots, fan mal a la política. L’esquerra, en general, i s’ha dit fins a la sacietat, està desconcertada i fa massa anys que el vot abstencionista és el guanyador de totes les eleccions. Per quan polítiques reals que afavoreixin de veritat a les persones d’aquest país?. L’esquerra no pot continuar fent política de la mateixa manera com ho fa la dreta, i és la dreta, i no les dretes. Però el perill no només està en la dreta clàssica, sinó en l’adveniment de l’ultra dreta, en els partits xenòfobs que han crescut com bolets en els darrers temps i que en aquesta ocasió han multiplicat els seus resultats de manera alarmant. L’esquerra ha estat incapaç de frenar-ho, perquè tampoc no ha estat capaç de frenar a la dreta més tradicional. Ha pujar la dreta i persones com l’alcalde en funcions de Barcelona, l’Hereu, hauria d’haver dimitit pels seus mals resultats, però no ho fa, s’agafa al seu estàtuts polítics com si no hagués anat amb ell. Això és el que la ciutadania no pot suportar.
Li queda molta feina, molta reflexió i molta saviesa a l’esquerra del nostre país i de moment no confio en que vagi a trobar la solució, que no només està en un canvi en la llei electoral, injusta de per sí, sinó en netejar-se de tot allò que ja no li funciona, allò que li és un llast inaguantable, i que només mantenen perquè s’enganyen a ells mateixos, i així ens va, una esquerra a la deriva que només serveix per fer créixer a la dreta i desil·lusionar als votants d'esquerres.
A Espanya el panorama sembla ser més desolador. Qui esperava que el moviment 15-M ajudés a canviar les coses s’ha equivocat de ple. Zapatero fa dies que hauria d’haver presentat la seva dimissió com polític, ho he dit en altres ocasions, però crec que ara és prou evident. No vull dir que me n’alegri o que estigui a favor de que el PP es faci també amb el govern d’Espanya, això m’esgarrifa, però la dignitat és una de les coses que els polítics semblen haver perdut, més enllà de les eleccions polítiques. Ni la corrupció serveix perquè se’ls pugin els colors a la cara. En fi, de tot això, el qui més ho patim som els ciutadans i ciutadanes d’aquest país que veiem que el vaixell s’enfonsa i enfonsa i que ningú no ve a intentar recuperar-lo.

Decàleg d’un ciutadà indignat a punt de començar el dia de reflexió.-








1- No votaré a qui hagi actuat contra els meus interessos
2- No votaré a qui hagi recolzat el desmembrament dels serveis públics i no defensi uns serveis públics de qualitat
3- No votaré a qui discrimini a les persones immigrades
4- No votaré a qui no practiqui i defensi polítiques socials justes i solidàries
5- No votaré a qui hagi recolzat la reducció del meu salari
6- No votaré a qui recolzi polítiques fiscals injustes i qui no persegueixi activament el frau fiscal, els paradisos fiscals i als corruptes
7- No votaré a qui hagi dit mentides
8- No votaré a qui no defensi a les persones més febles
9- No votaré a qui tingui a les llistes persones presumptament corruptes
10- No votaré a qui no defensi obertament un canvi en la legislació electoral que permeti les mateixes condicions d’elecció a tots els partits polítics

I doncs, a qui he de votar el proper diumenge?

L’acampada per la dignitat. La por de la paraula.-

És sabut que a les dictadures sempre han temut a les paraules i han perseguit a les idees, és a dir, a les persones que pensen de manera diferent. S’ha consumat el genocidi de la intel·lectualitat en pro de la llibertat, d’un estat, de la seguretat, en pro a defensar-nos de no sabem quin enemic. Així, durant segles, s’han perseguit els ideòlegs que pensaven diferent. Fa una estona que he tornat de la Plaça de Catalunya per a intentar copsar allò que ens diuen els mitjans de comunicació. La sensació ha estat bona, evidentment amb matisos. Tot, diuen, és opinable. El problema està en saber on comença la llibertat d’un i on s’acaba la de l’altre. Què he pogut veure en l’acampada. Una mica de tot. Persones normals fent ús de la paraula dient coses que jo no crec, d’altres expressant conviccions que no compateixo, i d’altres, fent servir el mateix sistema, la paraula, per dir coses que podria estar d’acord. Què ha de fer por?. Fa por la forma en com s’expressa la gent, sense limitacions i normalment amb respecte. I què aconsegueixen aquestes persones?, ser escoltades?, un reconeixement?. No, un aplaudiment que informa als altres de que no estem sols els ciutadans i ciutadanes que fins ara no hem sabut organitzar-nos per dir prou a tota una hisenda de mentides. La por a ser escoltats?. No. Qui parla lliurement no té por, és qui se sent agredit qui la pot exercitar. És clar que aquestes mini assemblees són del tot idíl·liques, perquè no es prenen decisions, cap!, no es pot, no hi ha capacitat, però sí que es pot canviar part del sistema si tots anem, organitzadament, civilitzadament, harmònicament, a defensar allò que ens han robat: la paciència i el respecte per la política i els polítics. He sentit acusacions molt greus contra els polítics i els banquers. No sé si és veritat o no, la gent sospita que sí, que tenen raó, que són uns “xoriços”. Els cartells que estan penjats per tot arreu expliciten aquest malestar social. Però què farem quan aquesta protesta popular que s’estén per tot el país s’apaivagui?. Qui haurà tret conclusions sobre tot això? Per què hauran servit?. A mi m’ha agradat passejar-me com a mer espectador per l’acampada. M’hagués agradat intervenir, però no ho he fet, i us diré perquè: he cregut no tenir la suficient llibertat per a fer-ho. No sé si ha estat una mera suposició, però era l’aire que es respirava. Pertànyer a una manera de pensar determinada, a una organització concreta, pot ser no ben vingut per la majoria dels allí presents. Espero que de totes les reflexions dels acampats es tregui quelcom de profit i no es quedi en un no res.
Sabem que les organitzacions humanes són imperfectes, però hem de procurar no utilitzar les mateixes estratègies del qui critiquem, i això, reconec, és molt difícil. Defenso les paraules com expressió de llibertat. Per si s’ha despertat en mi un cert pessigolleig, un estat d’alerta que em fa recordar temps passats. He vist una dona gran amb un altaveu reivindicant la República. Un grup d’estrangers buscant informació. Està tot molt ben organitzat. Un parell d’homes de diferents edats que deien que diumenge no aniran a votar perquè això no és fer democràcia. I tenen raó, la democràcia no és només anar a votar, però tampoc no és no anar-hi per no fer-li no sé quin joc a l’estat. S’equivoquen, però és la seva decisió. El que vull dir és que quan li dones la possibilitat d’expressar-se a una persona, es poden dir moltes coses, bones i dolentes, i que sempre, sempre, és la naturalesa humana, hi haurà qui les utilitzarà per a enredar-nos. Hem de canviar la democràcia, hem de fer-la forta i espero que aquests concentracions de ciutadans i ciutadanes lliures siguin el primer pas, decisió i contundent, per aconseguir-ho.
Visca la llibertat! Sense llibertat no hi ha democràcia i sense democràcia no hi ha serveis públics.

Movimiento 15 de mayo i més … .-

foto: llibert teixidó (publicada a La Vanguardia)

Afortunadament ja les tenim aquí!. Sí, dic: afortunadament, malgrat les diferents decisions que han pres les Juntes electorals provincials. Sóc del parer que no tenen jurisprudència, a quin partit fan campanya les concentracions?. Senzill: a cap.
La por dels governants i del propi sistema és d’allò més cínic, mentre s’aplaudeix el que passa en els països àrabs (per motius de nivell diferent), ara es reacciona amb la repressió policial. La democràcia té por de la opinió de la població?. Malament si la resposta a la mobilització ha de ser la intervenció policial.
L’extensió d’aquestes concentracions per les ciutats espanyoles ha de ser un llegit en la mesura del cabreig general per les polítiques socials i econòmiques que s’han dut per a tractar la nostra crisi econòmica, però també per posar de manifest, i ja era hora, del rebuig a la política dels polítics, al distanciament entre la política i la societat, al descontent amb el polítics, més que amb la política, i sobretot contra les mentides, la manipulació i la corrupció al voltant de la política.
Ja era hora que la gent es mogués. Semblava com si estiguéssim davant d’una ciutadania passiva, acomodada a tot, permissiva, sense ideologia ni ganes de participar en res, poc solidària, etc., i ves per on, això no és així, la gent vol ser activa i ha dit prou, s’ha cansat de veure com passen les coses i espero que aquest moviment ciutadà sigui suficientment contundent per fer reflexionar a la classe política i econòmica d’aquest país.
Per cert, els espais que s’estan dedicant en la premsa escrita i en la ràdio i televisió són efímers, i això, també s’ha de dir, és producte de la mateixa moneda dels lobbies de pressió.

L'únic problema que li veig és que aquestes mobilitzacions es vulguin utilitzar pels anomenats "anti sistema", aquest és també un perill real que pot ensorrar el què en un principi ha estat una molt bona idea.