NO ÉS UNA REFORMA LABORAL, ÉS UNA DEMOLICIÓ

La política en mans dels partits zombis.-

  

Definint a un zombi com un mort vivent, és evident que a Espanya en tenim uns quants. Alguns de molt coneguts i de rabiosa actualitat i d’altres que viuen com una mena de paràsit al voltant de fórmules polítiques d’aparent modernitat. N’hi  ha d’esquerres i de dretes,  seriosos i menys seriosos, constitucionals i de dubtosa constitucionalitat.

Si algú comença a reflexionar sobre la qüestió se li poden passar pel cap uns quants acrònims (tant a nivell català, com a nivell espanyol). No en diré cap, perquè és força evident, i l’exercici estimula la imaginació i la memòria.

Els partits zombis han adoptat una aparença d’estar com vius, s’autoregeneren des de l’intern i solen ser organitzacions amb una latent incapacitat manifesta per superar les seves discrepàncies internes, projectar noves idees o il·lusionar als seus potencials votants amb discursos i propostes fresques.

El problema dels partits zombis és que estan plens de polítics zombis i com és sabut, els zombis s’alimenten de persones vives . En conclusió, quan surt un petit brot verd, un zombi o la suma de molts zombis, se’l mengen, d’aquesta manera, la fagocitat interna eternalitza al zombi en el seu estat de zombi, i al partit en el seu estat de zombi.  És una cadena que resulta molt difícil de trencar. La infecció agafa dimensions pandèmiques i  es pot córrer el perill d’infectar àmplies zones de la societat (incloses les administracions públiques, els òrgans institucionals de l’Estat, etc.).

Com sol passar en els partits zombis, la democràcia interna sol ser molt senzilla: o ets dels nostres o estàs en contra nostra, per tant, com a enemic se t’ha de normalitzar o destruir. Hi ha un camí intermedi: anar perseguint al personal amb “putadetes” contingudes en el temps i cansar-lo fins que abandoni la discrepància, la capacitat de criticar i de pas, el partit zombi.

També es pot donar el cas de que els partit zombis es regenerin de tal manera que semblin ser partits del tot normals i que defensin, com a cosa normal, rebre tota mena de regals, justificar corrupteles i ingressar en la política, ja sigui una persona física o una jurídica, per guanyar més diners dels que en tenia quan no es dedicava a aquestes menesters. I aquest virus zombi, com no podia ser d’una altra manera, també corre el perill d’abastar cotes inimaginables i esquitxar a velles institucions de caràcter hereditari, com sembla ser  que passa, si fem cas de les darreres notícies sobre determinats negocis i determinades aparents opinions de caps que no manen però que tenen una molt alta consideració.

No, no fa gràcia això del virus zombi.

Consciència, reflexió i sentit comú.-

M’agradaria poder separar la consciència, el coneixement de caràcter compartit, de la consciència com a reconeixement d’un mateix i del seu entorn, és a dir, entendre la consciència amb coneixement. La consciència d’”estar conscient” (per exemple, després d’un accident) a la de ser conscient (saber sobre el perquè de les coses).

Aquesta consciència implica coneixement, és un judici de la raó on intervé l’ètica personal o d’una organització. Per poder emetre un judici de consciència es necessita coneixement.

La consciència és reflexió. I la reflexió és el procés de pensar en alguna cosa amb la finalitat de treure conclusions.

En canvi, el sentit comú és un coneixement espontani en el seu origen, que reflexa la realitat en funció d’una convenció. És el que la gent pensa sobre un tema en particular. Un acord entre persones. Un acord entre persones que es consideren prudents, sense que aquesta informació hagi estat provada científicament, perquè la única cosa que importa és que existeixi una majoria que ho creguin o ho defensin en comú.

El sentit comú té una connotació positiva quan li donem una càrrega de coneixement col·lectiu, de racionalitat i prudència.

La combinació de la consciència, la reflexió i el sentit comú és quelcom necessari en la nostra societat, però no sembla que sigui la “tònica general”.

Les organitzacions també necessiten de molta consciència, molta reflexió i molt de sentit comú. Quan es presenten per separat no tenen gaire força. Ser conscient d’alguna cosa no predisposa la cerca d’una solució possible, la millor entre totes les possibles (una mena de positivisme social); reflexionar sense arribar a cap conclusió no ens porta enlloc, sense acció no hi possibilitat de canvi ni de rectificació, la reflexió ha de dur a l’acció, a la presa de decisions; i el sentit comú ha de ser la força (el sentir majoritari) que ens ha de guiar en tot el procés de canvi i ha de vigilar perquè arribem a port en les millors condicions possibles.

Cap a una nova dimensió del sindicalisme confederal (una invitació al debat).-

Sóc dels que defensen un model de sindicat útil, arrelat a la gent que representa i al seu entorn socioeconòmic i polític, i que construeix el seu futur sota la base dels seus principis i valors fonamentals,  que no són altres que els que fan que sigui el que és i no una altra cosa. És a dir, un sindicat de classe i nacional, fet i governat per treballadors i treballadores; honest i responsable.

Són moltes les veus que apunten a què el sindicalisme modern ha de començar a virar de direcció, o millor dit, a d’aprendre a adequar-se als nous temps i, a més a més, a fer-ho de manera eficient. El sindicalisme ja ho intenta fer. Intenta avançar-se als canvis, però com a tota organització complexa, és un ens , una organització sensible als moviments, una organització que té una profunda càrrega històrica que a vegades, per no dir sovint, fa difícil aconseguir l’agilitat que ens demanen els temps.

Les noves realitats socials estan impulsant una necessària i profunda reflexió sobre quin ha de ser el paper i les actituds, d’un sindicalisme que aspira a ser viu al llarg del que ens queda de segle, i que pretén lluitar contra les desigualtats i la justícia social en un marc nou, mutant i molt agressiu.

El sindicalisme actual s’ha de plantejar reptes necessaris i d’obligat compliment per poder encarar el seu propi futur com a organització social. Ha de començar a fer una introspecció severa i real de les noves necessitats, sobretot de les noves realitats. Una profunda reflexió interna sobre el sistema d’organització, el valor històric del moviment social com a factor clau de desenvolupament de les societats modernes, i de la futura gestió de la seva utilitzat com a sindicat de classe. No és suficient pensar que la realitat ja canviarà allò que s’hagi de canviar. S’ha de poder governar aquest procés i dirigir-lo cap allà on decidim que hi vagi, perquè si no és fa així, es corre el risc de la imposició o el de les solucions d’urgència.

Aquesta transformació que  reclama la pròpia societat no es pot fer de manera desordenada, ni amb estratègies desesperades. S’ha de ser conscient de les pròpies limitacions i posar en pràctica la racionalització de les sensibilitats internes. Un canvi de model organitzatiu, en tots els sentits, hauria de possibilitat l’agilitat i eficàcia suficients per poder encarar el futur sense massa dificultats, però també un nou replantejament en les estratègies de treball. Un model basat en els valors de l’organització, en les noves dimensions del treball, en la simplificació organitzativa, el treball en equip i la solidaritat interna.

El canvi dels paradigmes que viu avui la societat no fan més que alimentar el conflicte social. La dimensió és  molt diferent a com l’havíem viscut fins ara. L’aparició de les xarxes socials obliguen a noves formes de treball, però l’aparició d’una nova concepció dels moviments socials al voltant d’organismes poc madurs i desenvolupats, moltes vegades intoxicats per veus minoritàries, i una extensa campanya en contra del sindicalisme com a part del problema de la nostra societat, fa necessari noves formes d’actuació i noves formes de desenvolupament de les estratègies sindicals.

Ens enfrontem a una moralitat sobre les idees i les ideologies, que s’alimenta, dia a dia, dels mitjans de comunicació, d’un discurs  simplista, sovint  populista, dels neoinformadors; una creixent i preocupant desafecció de la ciutadania sobre la política, però sobretot dels polítics, que sembla correspondre’s a una estratègia per fer de la cultura neoliberal una carrega amoral del pitjor dels capitalismes que hem viscut fins ara, on els drets i les persones hem passat a ser mers objectes, i els nostres governants, el rostre d’una dubtosa escrupolositat , des d’on el veritable poder visualitza les seves intencions. Una actitud antisindical que va colpejant la classe treballadora i que fa que, malgrat les retallades en l’Estat de Benestar, els partits anomenats de dreta siguin els qui governin amb tota la impunitat que els dóna els Parlaments, i els partits anomenats d’esquerra o socialdemòcrates naveguin sense rumb ni convicció sobre la realitat que els envolta.

En aquest nou escenari, s’ha de ser conscient de les dificultats, però també de les oportunitats que brinda obrir un espai de reflexió i debat per treballar en la construcció del nostre futur, que és també el futur de la pròpia societat, com a reflex, mai entès de manera inequívoca, de les persones que formen i dirigeixen el projecte d’una organització sindical de classe. Una organització que defensa i ha de practicar, en tota la seva extensió, el valor de la democràcia.

El sindicalisme ha de ser capaç de confrontar les seves capacitats d’influenciar i modificar les velles estructures socials, necessàriament ha de combinar i coordinar l’activitat de les persones, però també els processos i els recursos que es troben a la seva disposició, per a la consecució dels seus objectius, però sempre d’acord amb el valors de l’organització sindical. És a dir, necessiten d’una estratègia.

Quan la nostra societat defensa l’individu, sovint ho fa en contraposició a la col·lectivitat, desequilibrant les llibertats individuals cap a un protagonisme exagerat de la persona; esborrant els límits que, fins i tot, ha dibuixat el concepte d’interès general, buscant la confrontació entre allò que representa el caràcter social d’una comunitat i el interessos individuals d’aquells que la conformen. Aquest model esdevé també una realitat en l’hegemonia de les idees i dels discursos , que alimenten una doble moral alhora de definir els valors que determina una conducta social i avaluar les seves conseqüències. No és la història dels moviments socials, és la història de les persones la que es recorda. Aquesta base conceptual ha fet, avui, que l’individualisme s’hagi instal·lat com un valor social en la nostra societat, emulant idearis lliurepensadors que diuen que les persones es fan a elles mateixes, sense comptar amb el seu entorn ni les capacitats col·lectives que les persones, en organitzar-se, tenen.

En aquest escenari s’haurà de superar l’individualisme per defensar l’organització; s’haurà de treballar la lleialtat al projecte i no a la persona. Però no és suficient treballar en equip. Hem de confeccionar un model que s’adeqüi a aquesta nova realitat. Segurament simplificant estructures, però sobretot superant una concepció organitzativa encara massa fordista.

La globalització ens ha ensenyat dos de les seves cares: una d’aparentment d’amable (el consum i la possibilitat de la defensa dels interessos col·lectius com a part integrant del sistema) i una altra de més sinistre (la convulsió de la inseguretat en el treball, l’intent de desmantellar l’Estat del benestar, la política de la por, etc.); però segurament la globalització té múltiples cares. Haurem d’aprendre a viure amb elles i a defensar, des de la globalitat, els interessos particulars.

Les solucions a escala nacional hauran de ser possibles des de la seva globalitat. Fer un sindicalisme útil no pot ser sinònim d’un utilitarisme sense la flexibilitat i la racionalitat dels valors de l’organització. La solidaritat no pot ser entesa com un acte desinteressat on els qui tenen més cedeixen una part insignificant dels seus recursos a qui tenen menys o necessiten de la seva ajuda. La solidaritat ha de ser un acte polític on la implicació de les parts, sobretot del qui pot més, ha de ser la mateixa, com a mínim, que la que necessita del nostre recolzament. No és un intercanvi de poders ni d’interessos, és la fusió volguda de la força del sindicalisme en tots els seus nivells, la lluita per la defensa dels drets dels treballadors i treballadores que s’interselacionen a escala mundial, la qual cosa no vol dir que no es pugui fer a escala local.

I en aquest marc, també és necessari que les organitzacions sindicals, com a subjectes implicats en el valor de  l’internacionalisme, entenguin que la construcció d’un espai global no passa pel proteccionisme de les nacions. La construcció d’una Europa social és del tot qüestionable sense la construcció d’una globalització social, perquè les forces de producció i les polítiques socials i econòmiques han de tenir un fil conductor que dificulti l’absolutisme dels mercats (siguin del tipus que siguin) i  permetin la convergència real de drets en una economia global. Buscar solucions parcials a problemes globals no és el mateix que cercar solucions locals a problemes globals.

A nivell Europeu, cal també una profunda reflexió sobre el model sindical que necessitem. Reconsiderar la CES i el seu paper com a interlocutor és una necessitat imperiosa. La construcció de l’Europa social, en retrocés durant els darrers anys, necessita del nexe de la convergència de drets i realitats socials i econòmiques. No pot haver múltiples models sindicals, amb visions diferents i amb nivells d’intervenció diferents. El fet de que cada Estat tingui la seva pròpia història no ha de dificultar el consens sobre la base en la qual hem de construir aquesta nova Europa. No sé si el terme harmonització és el més adequat per descriure el què intento explicar.

Un altre factor a tenir en compte en la construcció d’un projecte global de sindicalisme, també a nivell local, és el de la sostenibilitat del model i la sostenibilitat de l’economia en tots els seus paràmetres. L’ecologia del sistema és també fonamental per l’equilibri de les nacions pel que fa referència al model social i econòmic de les democràcies modernes.

Consciència, reflexió  i sentit comú