La credibilitat d'un país com el nostre.-

Les dades parlen per sí soles. Més d’un 20% d’atur, un índex de pobresa creixents i alarmants, una fiscalitat que fa plorar als pobres i riure als rics, una economia submergida de vergonya, el frau fiscal com en temps de les màfies sicilianes, paradís fiscal per a moltes empreses i esportistes i altra gent de casa bona, sens política d’ocupació, amb un resultats en els diferents nivells formatius que fan riure, sense política industrial, amb el preu de les telecomunicacions més cares de tot Europa, amb els salaris més baixos d’Europa (després de Grècia i Portugal), amb l’Estat del Benestar més feble de la Unió Europea del 15, amb una política mediambiental de firetes, amb una banca que empatxada de tants beneficis però inútils per a la ciutadania, això sí, rescatada per l’Estat (sigui del color que sigui). Amb polítics milionaris i amb sous milionaris, amb la corrupció a la porta de casa teva, com si fos un gat, allò més normal, amb una legislació encara, en moltes coses, prefranquista, és a dir, predemocràtica, amb un sistema electoral de pandereta, amb una funció pública en ple procés de desmantellament, amb més microempresaris que empreses de debò, amb un terç de la vivenda construïda buida i amb milers de persones sense saber on viure perquè s’han quedat sense el seu habitatge, amb una policia i uns polítics amb responsabilitats de govern que tornen a reivindicar que el carrer és seu, amb uns pressupostos restrictius, injustos, deslleials amb les persones i antisocials que empenyen a la població cap a la pobresa i una monarquia que s’autofereix desobeint les lleis sobre les armes de foc o anant a caçar animalots en perill d’extinció per milers d’euros la peça (més de trenta mil, diuen els diaris, sense comptar el viatge, la manutenció, la seguretat, etc.), diners que surten religiosament dels nostres salaris però que no saben en què se’ls gasten, perquè aquí també la legislació és opaca, fosca, gens transparent, cosa que posa en contradicció allò que ens volen donar a conèixer com a democràcia.

A un país pobre, encara avui més empobrit, ni se li pot demanar que s’estrenyi el cinturó, perquè ja no fan cinturons tan prims. Abans el baró del comptat ofegava als seus súbdits amb impostos impossibles i càrregues de treball pròpies de l’esclavitud, ara paguem els que ens imposen, treballem per menys diners que mai, durant més hores, i restem més pobres que ahir.

Per això, i moltes coses més que tots coneixeu, som els pallasso d’Europa, però no els bufons del regne, que també, sinó els idiotes que ens deixem portar com les titelles sense fer cap mena de pregunta, només obeir, obeir i obeir, com xais, sense demanar explicacions.

Aquest és el futur que volem per als nostres fills?. La credibilitat d’un país no es construeix explotant a la seva població. No es construeix malgastant els diners de tots, no es construeix demanant grans sacrificis a uns quants mentre que una minoria gaudeixen  dels veritables privilegis de la seva condició, i no parlo dels funcionaris, que de privilegis res, parlo dels qui realment en tenen. Tots sabem de quins parlo. Això és una lluita de classes on els rics no volen compartir la taula amb els pobres. I ara intenten ordenar el món a la seva manera. Ara que està tan de moda el Titànic, la peli té les seves coses: els de 2a classe i els de 3a els tancaven perquè així els de 1a poguessin salvar-se en  la seva barqueta, res no importava que la immensa majoria del passatge i de la tripulació es morissin ofegats, total, eren pobres. Doncs això, que compartir les engrunes amb els rics, res de res, ho volen tot i ara treballen per deixar les coses com sempre havien d’haver estat. Els d’adalt manant i d’abaix obeint, i qui no li agradi ja ho sap, fuetades, càstigs o presó.

Quina credibilitat podem tenir?

ANDREA. 15 ANYS. LA VAGA GENERAL DEL 29-M

No m’he pogut resistir a la temptació de penjar aquest escrit d’una joveníssima estudiant de 15 anys sobre la vaga general d’ahir. Després de llegir-la, algú hauria de sentir alguna que altra vergonya, no ho creieu?

  

VAGA GENERAL

Hi ha gent al carrer. És un dia laboral, com tots els altres. Bé, com tots els altres no. I aquell venedor darrere el taulell de la seva botiga!, espera algun client? Que no! Que no vindrà ningú!. I saps per què? Perquè tothom va comprar ahir, quan tocava. Perquè tu no hauries d’estar aquí, havies d’estar a casa, sense treballar, sense cobrar. Com molts altres que ho fan per tu, per tots, per aquelles generacions que vindran darrera teu i que no tindran la mateixa sort que tu. Que si la cosa segueix així, així de malament, ells hauran d’estudiar tres vegades més i cobraran tres vegades menys. Si tenen sort. O que tindran quatre carreres i sis màsters i treballaran de reponedors en un supermercat. O esperaran a l’atur, recordant el què han estudiat, intentant trobar la solució al problema, com poder seguir endavant, amb aquesta merda de país. Llavors se n’adonaran de que res del què els han ensenyat serveix per a sortir endavant, sense feina, sense diners. I per això segles i segles d’esforç per poder tenir educació, universitats, ...? Per això! Perquè arribi un moment en el que ja res no tingui importància, on estàs perdut igualment? Però perdut només estàs tu. Només tu! Ells viuen entre milions i milions de diners. Dels teus diners. I per això, amic, per això t’hauries d’haver quedat a casa, en comptes d’haver rebut el teu salariet. Igualment, tard o d’hora, en els prendran i només haurà estat culpa teva. Només teva!. Perquè tu, aquell dia que podíem haver canviat el futur, vas anar a treballar.

Andrea, una noieta amb les idees ben clares.

A mi em sembla que no ens podem permetre el luxe de deixar en mans d’aquests genocidis del futur la vida dels nostres fills. Si una personeta de 15 anys entén això tan bàsic com és la dignitat de les persones i allò que és important al món, és una llàstima deixar-los sols a la seva sort. No és ho podem permetre i no els ho podem permetre. Em quedo ben tranquil veient com les generacions que pugen també sabem el què és la consciència i la lluita de classes, que tenen més sentit comú del què ens pensem i que si, entre tots, som capaços de sumar esforços, entre tots i totes, joves, no tan joves i vells lluitadors amb uns quants anyets a la butxaca ho aconseguirem. Malgrat aquests esquirols que no els importa mirar cap a un altre costat quan els seus companys fan vaga donant la cara per ells i després paren la mà a recollir els guanys que han aconseguit per a ells.

Gràcies a les persones com l’Andrea hi ha futur en el nostre món. Jo em comprometo a no deixar-les soles i avançar i lluitar per elles i amb elles tot el que em resti de vida. Perquè no em puc conformar, no em puc quedar impassible veient com es mengen el nostre futur i el dels nostres fills de manera impune i amb descarada desvergonya. Gràcies Andrea per omplir-me el cor i el cap de noves esperances i ganes de continuar endavant, per a tu, per a mi i per a tots, fins i tot els que no creieu en la pròpia dignitat com a persones.

PPfònica versus Red ppelèctrica

Que les grans empreses espanyoles acabin per col·locar en els seus òrgans (que cadascú faci la interpretació que vulgui), a destacats membres polítics com a premi o menció honorífica pels seus serveis a la causa comuna (també que s’entengui com es vulgui) és quelcom normal en el nostre país. És igual que sigui un banc, una caixa (si és que queden), una empresa dedicada al gas, a l’electricitat o les tecnologies de la informació. Aviat no quedaran llocs de treball per a “pudents” normals (es pot canviar la “u” per una “o”), perquè estaran tots plens d’ex alts càrrecs de les administracions o amics, mullers, cunyats i altres faunes humanes. Sembla que tenir un bon endoll és indispensable per poder consumar els anys en la vida de la política i acabar amb una bona jubilació (ja se sap que això de jubilar-se en l’administració pública està mal vist, entre altres coses perquè no et queda gaire com a pensió, sobretot si estàs acostumat a salaris paranormals (també es pot fer la lectura que convingui).

Necessitem una llei de transparència, perquè sinó com li explicarem als nostres fills que aquest no és un país de corruptes i corrupteles, molt igual al que passava a finals del segle XIX i principis del XX, molt igual al què ha passat sempre, molt trist, molt fariseu i molt cínic.

Si els col·lectius connectats al poder acaben en aquestes empreses espanyoles, la pregunta òbvia és preguntar-se per què?. La resposta tothom la coneix, és també una obvietat.

És possible tenir empresaris decents en aquest país?

Algú pot pensar que és un títol arriscat i, fins i tot, agressiu, però la reforma laboral que ha pactat el PP amb CiU és un senyal inequívoc de que la nostra societat empresarial té un problema endèmic: la malaltia de la nul·la visió de futur.

Estic convençut que els empresaris intel·ligents i decents d’aquest país, que los háilos, no han vist amb bons ulls la majoria de les propostes plantejades a la demolició del mercat laboral promoguda pel govern estatal i la part més fosca de la caverna empresarial espanyola i catalana. Molts són conscients que el capital no pot estar en mans de les grans fortunes, perquè això fa perdre competitivitat a les mitjanes i petites empreses; que un mercat laboral amb un enorme exèrcit de persones aturades no ajuda a millorar la productivitat, al contrari, els baixos salaris i la desregulació, malgrat la por a perdre el lloc de treball, surt molt cara a mig i llarg termini: conflictivitat social, pèrdua de confiança empresarial, desencís entre els treballadors i treballadores, flux continu de talents a d’altres països, desmotivació general, competitivitat extrema que només porta a la il·legalitat i al frau, en totes les seves vessants possibles. Una societat malalta com la nostra, no es pot permetre el luxe de vendre els seus actius al millor postor. No pot desmantellar els serveis públics ni el futur dels joves, perquè això et porta a la ruïna econòmica i als empresaris honestos no crec que els pugui interessar un futur on les seves empreses, per manca de consum intern, estaran obligats a tancar-les. Tot per una descomunal avarícia dels poders financers beneïts pel poder polític.

La vaga convocada pel 29 de Març pot representar un moment d’inflexió important. Sé que hi ha empresaris que passen vergonya quan fan algunes entrevistes de personal. S’avergonyen d’un país on la corrupció sembla ser el més normal del món; d’un país on ningú no aposta per la transparència; un país on la burocràcia fa tancar empreses; un país on les lleis només serveixen per alguns, però que amb un bon advocat moltes coses poden solucionar-se en relació amb la justícia.

Qui es fregui les mans amb aquesta reforma està signant l’adveniment de la pobresa, la pròpia i la dels altres. Aquesta manca de visió és fruit del tipus d’empresari que tenim, més propis d’un país tercermundista, si és que no ho som, que d’un país moderns que viu en democràcia.

El proper 29-M aquest país es juga molt, per això els empresaris responsables també tenen la oportunitat de demostrar al poder polític que no val qualsevol cosa, i que l’ètica, també l’empresarial, ha de prevaldre per sobre de les normes imposades per uns quants visionaris cavernícoles que de tant estar davant del sol s’han quedat enlluernats pel seu propi passat convertit en present.

Por encima de las posibilidades ¿de quién?

FRANCISCO PASTOR GUZMÁN Castellón 17 ENE 2012 (Publicat a El País) i jo que em sento identificat (això sí, sense empresa)

Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Gobierno, nos pide a los españoles "un esfuerzo más". Alberto Fabra Part, presidente de la Generalitat Valenciana, dice que los valencianos "vivíamos por encima de nuestras posibilidades".

Trabajo desde hace 14 años en I+D y desde hace 10 años lo compatibilizo con unas horas semanales de profesor en la universidad. Me esforcé de niño y adolescente en intentar aprender, sacar buenas notas y pasarlo bien. Me esforcé en la universidad para sacar la carrera y pasarlo bien. Me esforcé luego dando clases particulares y continúo ahora esforzándome en mis dos trabajos. Hace 10 años, junto a mi pareja, compramos un piso que entraba dentro de nuestras posibilidades. Ahora, tras 10 años de esfuerzo, hemos ahorrado el dinero suficiente para pagar lo que nos queda de hipoteca. Llevo años esforzándome y nunca he vivido por encima de mis posibilidades. Podía permitirme coches más caros pero no los he comprado, nunca he pedido un crédito para irme de vacaciones, reformé mi piso cuando tuve dinero para hacerlo. Me esfuerzo en educar a mis hijos lo mejor posible, los llevo a la escuela pública y me esfuerzo en la asociación de padres para ayudar a mejorarla. Cuando mis hijos enferman los llevo a la sanidad pública y si me queda jarabe en casa le digo al médico que no me haga una receta que no necesito.

Ahora estoy a punto de quedarme sin trabajo gracias a los que han vivido "por encima de nuestras posibilidades". Ahora me piden "un esfuerzo más". Yo siempre he pagado puntualmente la hipoteca y lo sigo haciendo así que no he hundido a la banca. Yo no he hecho bajar la Bolsa, no he hundido los mercados, no he inflado la economía, no he especulado con la vivienda, no he organizado carreras de coches en mi ciudad, no necesito un aeropuerto sin aviones, no tengo yate para ver la salida de la Copa América, no he ido nunca a ver la ópera en el Palau de les Arts. Yo no he deteriorado la escuela ni la sanidad públicas, no he tenido becas ni subvenciones, no he cobrado nunca el paro ni he provocado déficit al Estado, la autonomía ni la Seguridad Social. Yo no conozco a Moody's, Fitch ni Standard & Poor's pero sí conozco a los que vivieron por encima de mis posibilidades. Yo no les voté, a mí no me representan.

Soraya, el esfuerzo se lo pides a ellos.