PATRIMOINE!

La Mosquée de Cordoue a été construite entre les années 780 et 785 par Abderramán I^er.

Douze siècles plus tard, le 2 mars 2006, l'Église Catholique a enregistré l'immeuble à son nom, au registre de la propriété numéro quatre de Cordoue (tome 2381, livre 155, page 198).

La formalité a coûté à peine 30 euros.

Tel vol a été possible grâce à deux miracles :

Le premier, avec l’aide de José Marie Aznar (Président du gouvernement du Parti Populaire du 5 mai 1995 au 16 avril 2004) qui a changé pendant son mandat la loi hypothécaire en 1998 permettant ainsi à l'Église de s'approprier d’édifices du domaine public, bien qu’ils soient le patrimoine de tous les Espagnols : il suffit que monseigneur l’évêque donne foi et certifie qu'ils appartiennent à l'Église, sans nécessité d’un notaire.

Le deuxième miracle consiste à disposer d'un édifice de 23.400 mètres à un plein centre de

Cordoue obtenu gratuitement par l'Église qui de plus ne paie pas d'IBI (Impôt sur les Biens Immobiliers) et n’assume pas les coûts d'entretien et de conservation.

L'entrée de la Mosquée de Cordoue coûte 8 euros par personne; elle reçoit plus d'un million de visiteurs par an qui n'obtiennent pas en échange une quelconque facture, reçu ou ticket d'entrée et il est très douteux que l'argent ainsi récolté paie des impôts.

Il est considéré comme une donation et, comme tel, il est exempté de contributions.

L'évêché de Cordoue dispose de la mosquée comme étant sa propriété absolue. Elle décide également qui peut y travailler ou pas en qualité de guide.

Il n'est pas rare qu'il y ai des jours dont l'accès soit interdit aux visiteurs parce qu'il y a, par exemple, une réunion de prêtres à l’intérieur.

Cependant, l'Église ne paie pas les frais de restauration et de conservation ; ils sont payés par nous tous.

Depuis 1998, l'Église a enregistré à son nom des centaines d'édifices, dont nombreux sont ceux qui  ont été financés par les habitants des villages ou villes tout au long de l'histoire.

José Luis Rodriguez Zapatero, qui se dit agnostique, (président du Gouvernement du PSOE du 17 avril 2004 au 20 novembre 2011) n'a pas changé la loi en huit ans de pouvoir ; Alfredo Peréz Rubalcaba (Candidat du PSOE aux élections du 20 novembre 2011, actuel Secrétaire Général du parti) avait promis de modifier la loi, dans son programme électoral.

Il est improbable que tel abus soit supprimé par l'actuel gouvernement du Parti Populaire mais, avec un peu de chance, peut-être que l'Union Européenne obligera le Gouvernement à faire payer

l'IBI (Impôt sur les Biens Immobiliers) à l'Église, ainsi que cela à déjà était fait en l'Italie.

Il ne s'agit pas de menue monnaie. Ce privilège médiéval nous coûte trois milliards d'euros par an ; cela représente plus ou moins ce que monsieur Mariano RAJOY (actuel président du Gouvernement du Parti Populaire) et ses collaborateurs, prétendent épargner cette année 2012 en recoupant les salaires des enseignants et des fonctionnaires.

La dona que visqué una guerra mundial i una altra de civil (fragment d’un petit relat)

La torxa no és suficient per il·luminar la nit i veure les cares dels carronyers. Comença a ser suficient l’enlluernament  de la lluna per a distingir-los també de dia. Sentim els seus sorolls devorant el que és nostre, el que durant tant de temps hem construït i plantat. Però ens fa por sortir. Ells treballen en grup, són poderosos i poden fer-nos molt de mal. De dia es camuflen com si fossin un de nosaltres, però sabem que no ho són i els deixem fer per por a les represàlies. Tot es inútil. Ells fan la seva i nosaltres, atemorits, esperem darrera la finestra a que arribi i el dia i fem com si res no hagués passat. Recollim i ordenem el poc que ens van deixant dia rere dia. Hi un grup que comença a estar més que fart. No sé si al final els hi plantaran cara. Ells, com sempre, són una minoria, però tenen totes les de guanyar, en canvi, nosaltres, estem sols i tenim por, no estem preparats. Ells ens van acostumar a viure com vivim, ens van fer el pitjor del mal que podien. Ara volen deixar les coses com sempre haguessin volgut. Ells manen, nosaltres obeïm. Està tot perdut. I no. Això no pot ser així. Alguns no es rendeixen. Pensen i es mouen. Fan servir la raó per a desemmascarar-los. Ens cal una mica de temps. Més temps per convèncer als altres que nosaltres som molt més que ells i que no ens resignem a que s’ho mengin tot i ens deixin en la misèria.

Això es comença a semblar a la Gran Depressió Europea durant els anys 30 del segle XX.   Els banc es van declarar en fallida i milions de treballadors van perdre els seus llocs de treball. Va aparèixer un tal Hitler. Adolf Hitler. Un polític que prometé prosperitat i gloria a canvi de sacrifici. La crisi va ser una gran oportunitat per a ell. Avui alguns somnien en aconseguir el seu poder, però han après molt, i no ho faran tan descaradament com ell, com Hitler, quan deia que mai, en la meva vida, he estat més disposat i preparat per a la lluita durant quests dies. Perquè la dura realitat ens ha obert els ulls, els ulls de milions d’alemanys, que han descobert les estafes, les mentides i les traïcions dels qui han governat contra el poble.

Aquest ésser petit va prometre generar ocupació, combatre la corrupció i controlar als rics. En les eleccions democràtiques de 1932, el seu partit aconseguí ser la força més votada, però no el poder. Va haver de pactar amb els catòlics i amb els nacionalistes per poder ser anomenat Canceller. Un cop aconseguit el poder va proclamar la necessitat de convocar unes noves eleccions. En aquesta ocasió van guanyar la majoria desitjada i Hitler va prendre el poder absolut. El primer que va fer és imposar restriccions als moviments polítics dels seus adversaris i va controlar la premsa.

Hitler va suprimir la llibertat d’expressió, va condemnar als comunistes, va anul·lar la llibertat de premsa, la llibertat de reunió i d’associació, va permetre la intervenció en els governs regionals, va suprimir els sindicats ... Sí, també els sindicats. A ells els va prometre “honor, treball i respecte pels treballadors” i després els va enviar als camps de concentració. Ell es va proclamar com el salvador de l’economia davant de la depressió i el comunisme i també eliminà l’oposició política. La resta tots ho coneixeu.

Per això em fan por moltes de les decisions polítiques que avui, quasi 80 anys després, torno a veure com un voltor sobre els nostres caps. Ens restringeixen drets fonamentals, persegueixen a les persones lluitadores, als defensors dels febles, als qui persegueix la impunitat dels malfactors. Ens neguen la cartilla sanitària, com si fóssim paràsits, ens treuen el dret a manifestar-nos lliurement, ens posen la por al cos, ens baixen els salaris, ens enganyen i utilitzen eufemismes per dir el que no volen que sentim ... Ens demanen que fem un petit esforç ¿Un petit esforç vol dir deixar que ens prenguin la feina? ¿un petit esforç vol dir que ens deixin sense lloc on viure? ¿un petit esforç vol dir treballar més per menys? ¿un petit esforç vol dir treure’ns drets? No !No i no! No podem deixar que passi una altra vegada ¿Veritat que no?

No pot tornar a passar. Hem de sortit tots plegats, sense por, els hem de treure la raó i el poder. Si hem de tornar a lluitar per la llibertat hi tornarem ... Està bé. No continuo. Descansaré. No us molestaré més amb les meves històries de velles. Però reflexioneu. Només us demano això. Penseu en les conseqüències i després reaccioneu a les imposicions i a la barbàrie.

La credibilitat d'un país com el nostre.-

Les dades parlen per sí soles. Més d’un 20% d’atur, un índex de pobresa creixents i alarmants, una fiscalitat que fa plorar als pobres i riure als rics, una economia submergida de vergonya, el frau fiscal com en temps de les màfies sicilianes, paradís fiscal per a moltes empreses i esportistes i altra gent de casa bona, sens política d’ocupació, amb un resultats en els diferents nivells formatius que fan riure, sense política industrial, amb el preu de les telecomunicacions més cares de tot Europa, amb els salaris més baixos d’Europa (després de Grècia i Portugal), amb l’Estat del Benestar més feble de la Unió Europea del 15, amb una política mediambiental de firetes, amb una banca que empatxada de tants beneficis però inútils per a la ciutadania, això sí, rescatada per l’Estat (sigui del color que sigui). Amb polítics milionaris i amb sous milionaris, amb la corrupció a la porta de casa teva, com si fos un gat, allò més normal, amb una legislació encara, en moltes coses, prefranquista, és a dir, predemocràtica, amb un sistema electoral de pandereta, amb una funció pública en ple procés de desmantellament, amb més microempresaris que empreses de debò, amb un terç de la vivenda construïda buida i amb milers de persones sense saber on viure perquè s’han quedat sense el seu habitatge, amb una policia i uns polítics amb responsabilitats de govern que tornen a reivindicar que el carrer és seu, amb uns pressupostos restrictius, injustos, deslleials amb les persones i antisocials que empenyen a la població cap a la pobresa i una monarquia que s’autofereix desobeint les lleis sobre les armes de foc o anant a caçar animalots en perill d’extinció per milers d’euros la peça (més de trenta mil, diuen els diaris, sense comptar el viatge, la manutenció, la seguretat, etc.), diners que surten religiosament dels nostres salaris però que no saben en què se’ls gasten, perquè aquí també la legislació és opaca, fosca, gens transparent, cosa que posa en contradicció allò que ens volen donar a conèixer com a democràcia.

A un país pobre, encara avui més empobrit, ni se li pot demanar que s’estrenyi el cinturó, perquè ja no fan cinturons tan prims. Abans el baró del comptat ofegava als seus súbdits amb impostos impossibles i càrregues de treball pròpies de l’esclavitud, ara paguem els que ens imposen, treballem per menys diners que mai, durant més hores, i restem més pobres que ahir.

Per això, i moltes coses més que tots coneixeu, som els pallasso d’Europa, però no els bufons del regne, que també, sinó els idiotes que ens deixem portar com les titelles sense fer cap mena de pregunta, només obeir, obeir i obeir, com xais, sense demanar explicacions.

Aquest és el futur que volem per als nostres fills?. La credibilitat d’un país no es construeix explotant a la seva població. No es construeix malgastant els diners de tots, no es construeix demanant grans sacrificis a uns quants mentre que una minoria gaudeixen  dels veritables privilegis de la seva condició, i no parlo dels funcionaris, que de privilegis res, parlo dels qui realment en tenen. Tots sabem de quins parlo. Això és una lluita de classes on els rics no volen compartir la taula amb els pobres. I ara intenten ordenar el món a la seva manera. Ara que està tan de moda el Titànic, la peli té les seves coses: els de 2a classe i els de 3a els tancaven perquè així els de 1a poguessin salvar-se en  la seva barqueta, res no importava que la immensa majoria del passatge i de la tripulació es morissin ofegats, total, eren pobres. Doncs això, que compartir les engrunes amb els rics, res de res, ho volen tot i ara treballen per deixar les coses com sempre havien d’haver estat. Els d’adalt manant i d’abaix obeint, i qui no li agradi ja ho sap, fuetades, càstigs o presó.

Quina credibilitat podem tenir?

ANDREA. 15 ANYS. LA VAGA GENERAL DEL 29-M

No m’he pogut resistir a la temptació de penjar aquest escrit d’una joveníssima estudiant de 15 anys sobre la vaga general d’ahir. Després de llegir-la, algú hauria de sentir alguna que altra vergonya, no ho creieu?

  

VAGA GENERAL

Hi ha gent al carrer. És un dia laboral, com tots els altres. Bé, com tots els altres no. I aquell venedor darrere el taulell de la seva botiga!, espera algun client? Que no! Que no vindrà ningú!. I saps per què? Perquè tothom va comprar ahir, quan tocava. Perquè tu no hauries d’estar aquí, havies d’estar a casa, sense treballar, sense cobrar. Com molts altres que ho fan per tu, per tots, per aquelles generacions que vindran darrera teu i que no tindran la mateixa sort que tu. Que si la cosa segueix així, així de malament, ells hauran d’estudiar tres vegades més i cobraran tres vegades menys. Si tenen sort. O que tindran quatre carreres i sis màsters i treballaran de reponedors en un supermercat. O esperaran a l’atur, recordant el què han estudiat, intentant trobar la solució al problema, com poder seguir endavant, amb aquesta merda de país. Llavors se n’adonaran de que res del què els han ensenyat serveix per a sortir endavant, sense feina, sense diners. I per això segles i segles d’esforç per poder tenir educació, universitats, ...? Per això! Perquè arribi un moment en el que ja res no tingui importància, on estàs perdut igualment? Però perdut només estàs tu. Només tu! Ells viuen entre milions i milions de diners. Dels teus diners. I per això, amic, per això t’hauries d’haver quedat a casa, en comptes d’haver rebut el teu salariet. Igualment, tard o d’hora, en els prendran i només haurà estat culpa teva. Només teva!. Perquè tu, aquell dia que podíem haver canviat el futur, vas anar a treballar.

Andrea, una noieta amb les idees ben clares.

A mi em sembla que no ens podem permetre el luxe de deixar en mans d’aquests genocidis del futur la vida dels nostres fills. Si una personeta de 15 anys entén això tan bàsic com és la dignitat de les persones i allò que és important al món, és una llàstima deixar-los sols a la seva sort. No és ho podem permetre i no els ho podem permetre. Em quedo ben tranquil veient com les generacions que pugen també sabem el què és la consciència i la lluita de classes, que tenen més sentit comú del què ens pensem i que si, entre tots, som capaços de sumar esforços, entre tots i totes, joves, no tan joves i vells lluitadors amb uns quants anyets a la butxaca ho aconseguirem. Malgrat aquests esquirols que no els importa mirar cap a un altre costat quan els seus companys fan vaga donant la cara per ells i després paren la mà a recollir els guanys que han aconseguit per a ells.

Gràcies a les persones com l’Andrea hi ha futur en el nostre món. Jo em comprometo a no deixar-les soles i avançar i lluitar per elles i amb elles tot el que em resti de vida. Perquè no em puc conformar, no em puc quedar impassible veient com es mengen el nostre futur i el dels nostres fills de manera impune i amb descarada desvergonya. Gràcies Andrea per omplir-me el cor i el cap de noves esperances i ganes de continuar endavant, per a tu, per a mi i per a tots, fins i tot els que no creieu en la pròpia dignitat com a persones.

PPfònica versus Red ppelèctrica

Que les grans empreses espanyoles acabin per col·locar en els seus òrgans (que cadascú faci la interpretació que vulgui), a destacats membres polítics com a premi o menció honorífica pels seus serveis a la causa comuna (també que s’entengui com es vulgui) és quelcom normal en el nostre país. És igual que sigui un banc, una caixa (si és que queden), una empresa dedicada al gas, a l’electricitat o les tecnologies de la informació. Aviat no quedaran llocs de treball per a “pudents” normals (es pot canviar la “u” per una “o”), perquè estaran tots plens d’ex alts càrrecs de les administracions o amics, mullers, cunyats i altres faunes humanes. Sembla que tenir un bon endoll és indispensable per poder consumar els anys en la vida de la política i acabar amb una bona jubilació (ja se sap que això de jubilar-se en l’administració pública està mal vist, entre altres coses perquè no et queda gaire com a pensió, sobretot si estàs acostumat a salaris paranormals (també es pot fer la lectura que convingui).

Necessitem una llei de transparència, perquè sinó com li explicarem als nostres fills que aquest no és un país de corruptes i corrupteles, molt igual al que passava a finals del segle XIX i principis del XX, molt igual al què ha passat sempre, molt trist, molt fariseu i molt cínic.

Si els col·lectius connectats al poder acaben en aquestes empreses espanyoles, la pregunta òbvia és preguntar-se per què?. La resposta tothom la coneix, és també una obvietat.

És possible tenir empresaris decents en aquest país?

Algú pot pensar que és un títol arriscat i, fins i tot, agressiu, però la reforma laboral que ha pactat el PP amb CiU és un senyal inequívoc de que la nostra societat empresarial té un problema endèmic: la malaltia de la nul·la visió de futur.

Estic convençut que els empresaris intel·ligents i decents d’aquest país, que los háilos, no han vist amb bons ulls la majoria de les propostes plantejades a la demolició del mercat laboral promoguda pel govern estatal i la part més fosca de la caverna empresarial espanyola i catalana. Molts són conscients que el capital no pot estar en mans de les grans fortunes, perquè això fa perdre competitivitat a les mitjanes i petites empreses; que un mercat laboral amb un enorme exèrcit de persones aturades no ajuda a millorar la productivitat, al contrari, els baixos salaris i la desregulació, malgrat la por a perdre el lloc de treball, surt molt cara a mig i llarg termini: conflictivitat social, pèrdua de confiança empresarial, desencís entre els treballadors i treballadores, flux continu de talents a d’altres països, desmotivació general, competitivitat extrema que només porta a la il·legalitat i al frau, en totes les seves vessants possibles. Una societat malalta com la nostra, no es pot permetre el luxe de vendre els seus actius al millor postor. No pot desmantellar els serveis públics ni el futur dels joves, perquè això et porta a la ruïna econòmica i als empresaris honestos no crec que els pugui interessar un futur on les seves empreses, per manca de consum intern, estaran obligats a tancar-les. Tot per una descomunal avarícia dels poders financers beneïts pel poder polític.

La vaga convocada pel 29 de Març pot representar un moment d’inflexió important. Sé que hi ha empresaris que passen vergonya quan fan algunes entrevistes de personal. S’avergonyen d’un país on la corrupció sembla ser el més normal del món; d’un país on ningú no aposta per la transparència; un país on la burocràcia fa tancar empreses; un país on les lleis només serveixen per alguns, però que amb un bon advocat moltes coses poden solucionar-se en relació amb la justícia.

Qui es fregui les mans amb aquesta reforma està signant l’adveniment de la pobresa, la pròpia i la dels altres. Aquesta manca de visió és fruit del tipus d’empresari que tenim, més propis d’un país tercermundista, si és que no ho som, que d’un país moderns que viu en democràcia.

El proper 29-M aquest país es juga molt, per això els empresaris responsables també tenen la oportunitat de demostrar al poder polític que no val qualsevol cosa, i que l’ètica, també l’empresarial, ha de prevaldre per sobre de les normes imposades per uns quants visionaris cavernícoles que de tant estar davant del sol s’han quedat enlluernats pel seu propi passat convertit en present.