Carta oberta al sr. Bayot, Delegat Territorial d'Ensenyament a Girona

  

CARTA OBERTA DEL CLAUSTRE DE PROFESSORS DE L’ESCOLA JAUME VICENS I VIVES DE ROSES AL DELEGAT TERRITORIAL D’ENSENYAMENT A GIRONA

Ara fa quasi dos anys que el sr. Bayot va escriure una impressionat carta al conseller Maragall que va tenir una gran rebuda per part de la comunitat educativa. De fet, vaig publicar-la en el meu bloc, amb un gran èxit, per cert, d'entrades. Tant punt vaig saber que havia utilitzat la missiva per garantir-se la direcció territorial del  departament a Girona, vaig decidir esborrar-la del meu bloc. Ara, crec que és just, faig ressò de la carta dirigida al sr. Bayot, per allò de la coherència en les paraules i en els fets.

El què sembla clar és que la gent no té por a opinar ni a queixar-se.

Sr. Albert Bayot i Fuertes

Delegat Territorial d’Ensenyament a Girona

Benvolgut,

Com que sabem que vostè és entusiasta del gènere epistolar, que tan bé va conrear quan era director d’un institut de Banyoles, el claustre de professors de l’escola Jaume Vicens i Vives de Roses li adrecem aquesta carta, escrita amb el mateix ànim amb què vostè va redactar la seva.

“En aquests moments (i això ja ve de lluny) el Departament d’Ensenyament no té cap credibilitat als centres. Cap ni una. Aquest fet és un problema perquè massa sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones i topem, dia rere dia, amb el desencant i amb l’evidència: no funcionen.” Sap de qui són, aquestes paraules? Són seves. Van ser escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no cal dir que nosaltres les compartim plenament. Vostè, a més, farcia aquesta denúncia de molts exemples que ens estalviarem de reproduir perquè, entre els que vostè escrivia aleshores i els que nosaltres hi podríem afegir ara, no acabaríem mai.

“Resultat, de tot això? Un desori. Permeteu-nos que ho diguem així, sense embuts. Un desori en majúscules, que ha dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap al Departament que dirigiu. El professorat està esgotat de fer-vos cas, d’haver de donar la cara davant de les famílies sobre les informacions que llanceu als mitjans de comunicació un parell de cops al mes, d’haver de llegir i interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos cada cop més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no són fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que justament, ho compliquen tot.” Sap, una altra vegada, de qui són aquestes paraules? Són seves. De la seva carta escrita a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no cal dir que nosaltres les seguim compartint.

“I què podríem dir dels canvis que hi ha hagut en la gestió interna dels centres i de la relació que aquests han de tenir amb el Departament. D’això, l’opinió pública no en sent a parlar... però afecta. Des d’un programa informàtic de gestió acadèmica, el SAGA, que ha estat un fracàs absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes que no pas solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes d’aplicatius informàtics d’allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la feina administrativa que ja teníem, l’ha multiplicada sense que nosaltres en puguem veure cap mena de profit per a la gestió. O bé els canvis en el funcionament de les substitucions o de les resolucions de destinacions provisionals que, en nom d’una millora, ha esdevingut menys àgil, menys efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i contextuals que ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no pas un ordinador!) i, a sobre, molt menys transparents. O una consigna gairebé robòtica de la persona dels Serveis Territorials a dir-te, davant de qualsevol problema o gestió, aquell típic i molest ‘Barcelona no ho vol’ o bé ‘la màquina no em deixa canviar-ho’. Un cop més, una mostra d’allunyament o de desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts.” Endevina de qui són, aquestes paraules? Són seves, escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, suposem que amb la mateixa indignació que nosaltres escrivim avui –que tot segueix igual, o pitjor– les nostres.

“Perquè heu de saber i de comprendre que les escoles i els instituts són molt més que simples unitats administratives amb uns resultats d’explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules socials que esdevenen escenari de moltes vivències i, en funció de com es gestionin, podran oferir la seva cara més positiva o, contràriament, la més negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa entre els nois i noies, les seves famílies i el professorat i el personal no docent és un teixit extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta humanitat.” Les coneix, aquestes paraules, que compartim? Són seves, escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no ens sembla que el que s’està fent actualment a les escoles i instituts teixeixi gaire res. Vostè creu que els mestres ens sentim ‘cuidats amb humanitat’?

“I, és clar, ara que vénen temps magres i que els recursos disminueixen, els treballadors de l’educació no podem entendre l’esforç que ens demaneu i els passos enrere que fem (grups d’alumnat per sobre de la ràtio normal, supressió de desdoblaments, supressió d’aules d’acollida, retallada d’hores de coordinació, disminució de personal de suport als centres...) i no podem estar d’acord amb les retallades que, potser, si s’hagués treballat d’una altra manera, haurien estat comprensibles o potser no s’haurien hagut de produir en tan gran mesura. En fi, podríem seguir i tindríem matèria per estona perquè els desencisos i les frustacions s’han anat acumulant.” El reconeix, aquest paràgraf? És escrit per vostè, des de Banyoles, el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. Quanta coincidència de pensament! Segurament ens hauríem de sentir orgullosos de tenir un delegat territorial capaç de parlar tan clar.

Probablement, però, ara que vostè ja no és a la trinxera i, per tant, veu els toros de l’altra banda de la barrera, ens dirà, com en la cançó de Bob Dylan, que avui els temps estan canviant, perquè ja no hi ha diners. Segur que no hi ha diners? Iu Forn, en un article publicat al diari Ara que, de moment, ningú no ha desmentit, dóna unes dades que fan esgarrifar. Sap què cobra el director sense avions de Castelló? 84.000 euros l’any. Sap quant es va gastar l’Estat per anunciar una sortida a borsa de les Loteries, que finalment no s’ha produït? 23.000.000 d’euros. Sap quants diners s’ha gastat la Diputació de Sevilla en un llibre sobre els alcaldes de la província? 540.000 euros. Sap quant val mantenir la nova presó de Figueres, que està pendent d’inaugurar des del primer trimestre del 2011? 1.000.000 d’euros al mes. Sap quant paga, cada any, el Ministeri de l’Interior per netejar cases particulars de generals de l’exèrcit? 500.000 euros. Sap quan es gasta Tenerife en la seva televisió, que no emet res? 400.000 euros. Sap quants diners es va gastar la Comisión Nacional de la Energía en un edifici que no fa servir? 19.000.000 d’euros. Sap que a Extremadura hi ha 1.623 cotxes oficials, que són el 5% de tots els vehicles oficials que circulen per Espanya? Sap quants diners va costar l’aeroport d’Osca, que ha tingut 26 passatgers en sis mesos? 40.000.000 d’euros. Sap quant ha costat la decoració interior de l’ambaixada espanyola a Dacca? 116.000 euros. Sap quant val el manteniment de la piscina de l’ambaixada espanyola a Riad? 55.200 euros. I aquests són només alguns exemples.

Al darrer número del setmanari El Temps, l’economista i polític Ramon Tremosa, eurodiputat convergent, que parla sempre amb bon criteri, afirma que ja s’han destinat 7.000.000 milions d’euros a rescatar Bankia. I diu que, com que el forat d’aquest banc madrileny és de 20.000.000 d’euros, això és només una tercera part dels diners que finalment s’hi destinaran. No, sisplau, fem servir altres arguments, però que no se’ns digui més que no hi ha diners.

Si vol ajudar de veritat els mestres d’aquest país, faci algun gest que l’honori. Recordi la cançó: “No poseu més obstacles als nostres camins nous, pel sol fet que vosaltres no podeu seguir el nostre pas, perquè els temps estan canviant”. Vostè acabava la seva carta, escrita a Banyoles el 15 de juliol de 2010 –que, per cert, va ser breument contestada cinc dies més tard amb una fredor gèlida–, dient que s’havia d’escoltar més els docents. Abans només ho deia, ara ho pot practicar.

Ben cordialment,

El Claustre de Professors de

l’Escola Jaume Vicens i Vives de Roses

Indefensió apresa

Indefensión aprendida

Facultad de Psicología. Psicología del Aprendizaje. Hoy vamos a hablar de la indefensión aprendida.

Hasta ahora hemos visto lo que ocurre si a un perro encerrado en una jaula lo premiamos cada vez que realiza un comportamiento determinado, si lo premiamos solo a intervalos fijos o bien a intervalos variables, si no lo premiamos nunca o si le retiramos un castigo cuando hace lo que queremos que haga. En todos los casos el perro aprenderá que su conducta tiene una consecuencia o incluso una falta de consecuencia que él conseguirá predecir tras un breve período de aprendizaje. Y su salud mental y emocional permanecerá dentro de los límites de lo saludable.

Pero, ¿qué ocurrirá si, haga lo que haga el perro, siempre lo castigamos? Una jaula con una parrilla electrificada por suelo. Un perro encerrado dentro. Una serie de descargas que se repiten a intervalos variables, indefinidamente, sin que nada de lo que haga el animal tenga como consecuencia el cese del martirio. Al principio el perro desarrollará una actividad frenética, hará todo lo que un perro puede hacer dentro de una jaula con la esperanza de que el azar y su empeño den con el comportamiento que le libere del suplicio: levantar la pata izquierda delantera, la derecha, aullar, saltar, mover el rabo... Lo que demonios sea que se le haya antojado al experimentador-torturador para que acaben de una vez las malditas descargas. Pero todo es inútil. Haga lo que haga las descargas continúan, cadenciosamente, sin piedad, sin fin. El perro acaba por dejarse caer en un rincón y no hacer nada. No come. No ladra. No se queja. No lucha. Soporta descarga tras descarga sin inmutarse. Está enfermo. Sufre indefensión aprendida.

Hace veinte años que escuché por primera vez esta lección de psicología básica. Casi la había olvidado.

¿Es usted un buen ciudadano? ¿Un buen trabajador? ¿Un buen padre? ¿Un buen vecino? ¿Respeta las normas? ¿Paga sus impuestos? ¿Es honesto con los demás? ¿Y consigo mismo? ¿Actúa según le dicta su conciencia? ¿Cree en el sistema? ¿O acaso no cree en él? ¿Ha hecho lo que le decían desde pequeño que tenía que hacer para vivir tranquilo y honradamente? ¿Ha estudiado? ¿Se ha preparado unas oposiciones? ¿Ha hecho un master? ¿Sabe idiomas? ¿Ha trabajado duramente desde muy joven? ¿Se levanta temprano todos los días y dedica jornada tras jornada a aportar algo a la sociedad? ¿Paga sus facturas si es que todavía puede pagarlas? ¿Ha votado a la derecha? ¿Ha votado a la izquierda? ¿No vota?... Da igual. ¿No tiene usted la sensación de que, sea cual sea su respuesta a esas preguntas, da igual? Que igualmente le bajarán el salario una y otra vez, o lo despedirán, o se quedarán con su casa, o le asfixiarán las deudas, o no verá futuro para sus hijos. Da igual que sea usted funcionario, albañil, autónomo, inmigrante, de pueblo, de ciudad, viejo, joven, hombre o mujer. Da igual que le ponga empeño a lo que hace, que crea en ello, que espere una recompensa... No habrá recompensa. Mejor dicho: la recompensa no vendrá del que le mantiene encerrado en una jaula con parrilla electrificada por suelo. Él ha decidido que ahora toca la descarga indiscriminada y la indefensión aprendida.

Pero le contaré un secreto. La jaula tiene una puerta. Todas las jaulas tienen una. Dentro de la jaula no acabarán las descargas pero fuera hay aire puro, tierra firme, alimento fresco y otros perros maltratados con los que, tras maniatar y amordazar al experimentador-torturador, construir un mundo sin jaulas. Solo es cuestión de abandonar el rincón en el que nos hemos ovillado sumidos en la desesperanza, comprender que la única salida está tras las rejas y descorrer el cerrojo.

Hace veinte años que escuché esta lección de psicología básica por primera vez. Y casi la había olvidado... Con lo importante que era.

Sofía Balmont

Defensar el sector públic és garantir els drets de les persones en democràcia

Defensant els drets dels usuaris dels serveis públics i dels seus treballadors defensem la democràcia del nostre país.

La política de retallades del govern Mas han portat a la destrucció de quasi 20 mil llocs de treball directes a la Generalitat de Catalunya. Una administració amb uns percentatges de temporalitat altíssims (per sobre del 40%).

Però les retallades no només afecten a la destrucció de llocs e treball. Són un greu atac contra els principis democràtics i l’Estat del Benestar que tant de temps ens ha costat conquerir. En poc més d’un any hem reculat a temps preconstitucionals. S’han perdut drets, però sobretot s’ha perdut salubritat democràtica.

Vivim en un procés un el govern ha posat en mans de la iniciativa privada tot allò que dona sentit a un país. Ha precaritzat les relacions laborals, ha rebaixat els salaris fins un 20%, ha tancat empreses públiques, hospitals, residències geriàtriques i centres de discapacitats. Ha desprestigiat el sistema públic en general, amb pedanteria ideològica, intentant desprestigiar el col·lectiu dels empleats públics i les seves institucions.

Ara es vol vendre el patrimoni cultural català. Qui no estima la seva cultura no estima el seu país.

La llista de retallades és molt extensa:

A les universitat, a la xarxa d’hospitals públics i concertats, en l’educació, en els serveis d’atenció a les persones més necessitades, en infraestuctures, en la llei de dependència, en les llars d’infants, en els estudis de música ...

Catalunya és la penúltima CCAA en despesa pública sanitària de tot l’Estat espanyol, només hi dedica un 4,3% del PIB català (una misèria); però l’esforç en educació pública no universitària tampoc no és més gran, un 3,1% del PIB (quan la mitjana europea és del 5%)

Així que les retallades no només afecten als empleats públics (funcionaris, laborals o d’empreses públiques), t’afecten a tu quan vas al metge i has de pagar per recepta; quan t’hagin d’ingressar (que n’hauràs de pagar la factura), fins i tot quan tinguis una criatura, el que em fa pensar que el risc, per qui no ho pugui pagar, serà enorme, perquè es tornarà a parir a casa teva. Perquè quan als nou vinguts no els atenguin al CAP et  passaran malalties que fins ara havíem eradicat a Catalunya, encara que això també passarà si el teu veí no va al metge perquè no treballa; perquè els teus fills hauran de pagar molt més per anar a la universitat, o ala formació professional; perquè hauràs de pagar més per la llum, el transport públic, l’aigua, el gas, els carburants. Perquè els teus fills no tindran beques per anar a estudiar; perquè els EROS deixaran a l’administració local (als ajuntaments) sense personal per atendre a les persones del seu municipi; perquè la renda bàsica d’emancipació dels joves ha desaparegut, com també ho ha fet la llei de dependència.

I encara penseu que aquest país es pot governar d’aquesta manera?. Encara creieu que amb les polítiques de retallades ens en sortirem de la crisi?.

La Biblia ja té els seus anyets, no creieu?

El text que m'ha fet arribar un amic (no té desperdici):

La Biblia al pie de la letra

Laura Schlessinger es una conocida locutora de radio de los Estados Unidos que tiene un programa en el que da consejos en directo a los oyentes que llaman por teléfono.

Recientemente saltó la polémica (y más cuando se mezclan temas de religión y homosexualidad, donde cada persona interpreta lo que dice Dios y la Biblia de una manera distinta), cuando la presentadora atacó a los homosexuales. La dijo que la homosexualidad es una abominación, ya que así lo indica la Biblia en el Levítico, versículos 18:22, y por tanto no puede ser consentida bajo ninguna circunstancia. Lo que a continuación transcribimos es una carta abierta dirigida a la Dra. Laura escrita por un residente en los Estados Unidos, que ha sido hecha pública en Internet (no tiene desperdicio):

Querida Dra. Laura:

Gracias por dedicar tantos esfuerzos a educar a la gente en la Ley de Dios. Yo mismo he aprendido muchísimo de su programa de radio e intento compartir mis conocimientos con todas las personas con las que me es posible. Por ejemplo, cuando alguien intenta defender el estilo de vida homosexual me limito tan sólo a recordarle que el Levítico, en sus versículos 18:22, establece claramente que la homosexualidad es una abominación. Punto final.

De todas formas, necesito algún consejo adicional de su parte respecto a algunas otras leyes bíblicas en concreto y cómo cumplirlas:

1. Me gustaría vender a mi hermana como esclava, tal y como indica el Éxodo, 21:7. En los tiempos que vivimos, ¿qué precio piensa que sería el más adecuado?

2. El Levítico, 25:44, establece que puedo poseer esclavos, tanto varones como hembras, mientras sean adquiridos en naciones vecinas. Un amigo mío asegura que esto es aplicable a los mexicanos, pero no a los canadienses. ¿Me podría aclarar este punto? ¿Por qué no puedo poseer canadienses?

3. Sé que no estoy autorizado a tener contacto con ninguna mujer mientras esté en su período de impureza menstrual (Lev 5:19-24). El problema que se me plantea es el siguiente: ¿cómo puedo saber si lo están o no? He intentado preguntarlo, pero bastantes mujeres se sienten ofendidas.

4. Tengo un vecino que insiste en trabajar en el sábado. El Éxodo 35:2, claramente establece que ha de recibir la pena de muerte. ¿Estoy moralmente obligado a matarlo yo mismo? ¿Me podría apañar usted este tema de alguna manera?

5. En el Levítico 21:20, se establece que uno no puede acercarse al altar de Dios si tiene un defecto en la vista. He de confesar que necesito gafas para leer. ¿Mi agudeza visual tiene que ser del 100%? ¿Se puede relajar un poco esta condición?

6. La mayoría de mis amigos (varones) llevan el pelo arreglado y bien cortado, incluso en la zona de las sienes a pesar de que esto está expresamente prohibido por el levítico, 19:27. ¿Cómo han de morir?

7. Sé gracias al Levítico, 11:6-8, que tocar la piel de un cerdo muerto me convierte en impuro. Aún así, ¿puedo continuar jugando al fútbol si me pongo guantes?

8. Mi tío tiene una granja. Incumple lo que se dice en el Levítico 19:19, ya que planta dos cultivos distintos en el mismo campo, y también lo incumple su mujer, ya que lleva prendas hechas de dos tipos de tejido diferentes (algodón y poliéster). Él, además, se pasa el día maldiciendo y blasfemando. ¿Es realmente necesario llevar a cabo el engorroso procedimiento de reunir a todos los habitantes del pueblo para lapidarlos? (Lev 24:10-16). ¿No podríamos sencillamente quemarlos vivos en una reunión familiar privada, como se hace con la gente que duerme con sus parientes políticos? (Lev 20:14).

Sé que usted ha estudiado estos asuntos con gran profundidad, así que confío plenamente en su ayuda. Gracias de nuevo por recordarnos que la palabra de Dios es eterna e inmutable.

 PATRIMOINE!

La Mosquée de Cordoue a été construite entre les années 780 et 785 par Abderramán I^er.

Douze siècles plus tard, le 2 mars 2006, l'Église Catholique a enregistré l'immeuble à son nom, au registre de la propriété numéro quatre de Cordoue (tome 2381, livre 155, page 198).

La formalité a coûté à peine 30 euros.

Tel vol a été possible grâce à deux miracles :

Le premier, avec l’aide de José Marie Aznar (Président du gouvernement du Parti Populaire du 5 mai 1995 au 16 avril 2004) qui a changé pendant son mandat la loi hypothécaire en 1998 permettant ainsi à l'Église de s'approprier d’édifices du domaine public, bien qu’ils soient le patrimoine de tous les Espagnols : il suffit que monseigneur l’évêque donne foi et certifie qu'ils appartiennent à l'Église, sans nécessité d’un notaire.

Le deuxième miracle consiste à disposer d'un édifice de 23.400 mètres à un plein centre de

Cordoue obtenu gratuitement par l'Église qui de plus ne paie pas d'IBI (Impôt sur les Biens Immobiliers) et n’assume pas les coûts d'entretien et de conservation.

L'entrée de la Mosquée de Cordoue coûte 8 euros par personne; elle reçoit plus d'un million de visiteurs par an qui n'obtiennent pas en échange une quelconque facture, reçu ou ticket d'entrée et il est très douteux que l'argent ainsi récolté paie des impôts.

Il est considéré comme une donation et, comme tel, il est exempté de contributions.

L'évêché de Cordoue dispose de la mosquée comme étant sa propriété absolue. Elle décide également qui peut y travailler ou pas en qualité de guide.

Il n'est pas rare qu'il y ai des jours dont l'accès soit interdit aux visiteurs parce qu'il y a, par exemple, une réunion de prêtres à l’intérieur.

Cependant, l'Église ne paie pas les frais de restauration et de conservation ; ils sont payés par nous tous.

Depuis 1998, l'Église a enregistré à son nom des centaines d'édifices, dont nombreux sont ceux qui  ont été financés par les habitants des villages ou villes tout au long de l'histoire.

José Luis Rodriguez Zapatero, qui se dit agnostique, (président du Gouvernement du PSOE du 17 avril 2004 au 20 novembre 2011) n'a pas changé la loi en huit ans de pouvoir ; Alfredo Peréz Rubalcaba (Candidat du PSOE aux élections du 20 novembre 2011, actuel Secrétaire Général du parti) avait promis de modifier la loi, dans son programme électoral.

Il est improbable que tel abus soit supprimé par l'actuel gouvernement du Parti Populaire mais, avec un peu de chance, peut-être que l'Union Européenne obligera le Gouvernement à faire payer

l'IBI (Impôt sur les Biens Immobiliers) à l'Église, ainsi que cela à déjà était fait en l'Italie.

Il ne s'agit pas de menue monnaie. Ce privilège médiéval nous coûte trois milliards d'euros par an ; cela représente plus ou moins ce que monsieur Mariano RAJOY (actuel président du Gouvernement du Parti Populaire) et ses collaborateurs, prétendent épargner cette année 2012 en recoupant les salaires des enseignants et des fonctionnaires.

La dona que visqué una guerra mundial i una altra de civil (fragment d’un petit relat)

La torxa no és suficient per il·luminar la nit i veure les cares dels carronyers. Comença a ser suficient l’enlluernament  de la lluna per a distingir-los també de dia. Sentim els seus sorolls devorant el que és nostre, el que durant tant de temps hem construït i plantat. Però ens fa por sortir. Ells treballen en grup, són poderosos i poden fer-nos molt de mal. De dia es camuflen com si fossin un de nosaltres, però sabem que no ho són i els deixem fer per por a les represàlies. Tot es inútil. Ells fan la seva i nosaltres, atemorits, esperem darrera la finestra a que arribi i el dia i fem com si res no hagués passat. Recollim i ordenem el poc que ens van deixant dia rere dia. Hi un grup que comença a estar més que fart. No sé si al final els hi plantaran cara. Ells, com sempre, són una minoria, però tenen totes les de guanyar, en canvi, nosaltres, estem sols i tenim por, no estem preparats. Ells ens van acostumar a viure com vivim, ens van fer el pitjor del mal que podien. Ara volen deixar les coses com sempre haguessin volgut. Ells manen, nosaltres obeïm. Està tot perdut. I no. Això no pot ser així. Alguns no es rendeixen. Pensen i es mouen. Fan servir la raó per a desemmascarar-los. Ens cal una mica de temps. Més temps per convèncer als altres que nosaltres som molt més que ells i que no ens resignem a que s’ho mengin tot i ens deixin en la misèria.

Això es comença a semblar a la Gran Depressió Europea durant els anys 30 del segle XX.   Els banc es van declarar en fallida i milions de treballadors van perdre els seus llocs de treball. Va aparèixer un tal Hitler. Adolf Hitler. Un polític que prometé prosperitat i gloria a canvi de sacrifici. La crisi va ser una gran oportunitat per a ell. Avui alguns somnien en aconseguir el seu poder, però han après molt, i no ho faran tan descaradament com ell, com Hitler, quan deia que mai, en la meva vida, he estat més disposat i preparat per a la lluita durant quests dies. Perquè la dura realitat ens ha obert els ulls, els ulls de milions d’alemanys, que han descobert les estafes, les mentides i les traïcions dels qui han governat contra el poble.

Aquest ésser petit va prometre generar ocupació, combatre la corrupció i controlar als rics. En les eleccions democràtiques de 1932, el seu partit aconseguí ser la força més votada, però no el poder. Va haver de pactar amb els catòlics i amb els nacionalistes per poder ser anomenat Canceller. Un cop aconseguit el poder va proclamar la necessitat de convocar unes noves eleccions. En aquesta ocasió van guanyar la majoria desitjada i Hitler va prendre el poder absolut. El primer que va fer és imposar restriccions als moviments polítics dels seus adversaris i va controlar la premsa.

Hitler va suprimir la llibertat d’expressió, va condemnar als comunistes, va anul·lar la llibertat de premsa, la llibertat de reunió i d’associació, va permetre la intervenció en els governs regionals, va suprimir els sindicats ... Sí, també els sindicats. A ells els va prometre “honor, treball i respecte pels treballadors” i després els va enviar als camps de concentració. Ell es va proclamar com el salvador de l’economia davant de la depressió i el comunisme i també eliminà l’oposició política. La resta tots ho coneixeu.

Per això em fan por moltes de les decisions polítiques que avui, quasi 80 anys després, torno a veure com un voltor sobre els nostres caps. Ens restringeixen drets fonamentals, persegueixen a les persones lluitadores, als defensors dels febles, als qui persegueix la impunitat dels malfactors. Ens neguen la cartilla sanitària, com si fóssim paràsits, ens treuen el dret a manifestar-nos lliurement, ens posen la por al cos, ens baixen els salaris, ens enganyen i utilitzen eufemismes per dir el que no volen que sentim ... Ens demanen que fem un petit esforç ¿Un petit esforç vol dir deixar que ens prenguin la feina? ¿un petit esforç vol dir que ens deixin sense lloc on viure? ¿un petit esforç vol dir treballar més per menys? ¿un petit esforç vol dir treure’ns drets? No !No i no! No podem deixar que passi una altra vegada ¿Veritat que no?

No pot tornar a passar. Hem de sortit tots plegats, sense por, els hem de treure la raó i el poder. Si hem de tornar a lluitar per la llibertat hi tornarem ... Està bé. No continuo. Descansaré. No us molestaré més amb les meves històries de velles. Però reflexioneu. Només us demano això. Penseu en les conseqüències i després reaccioneu a les imposicions i a la barbàrie.

La credibilitat d'un país com el nostre.-

Les dades parlen per sí soles. Més d’un 20% d’atur, un índex de pobresa creixents i alarmants, una fiscalitat que fa plorar als pobres i riure als rics, una economia submergida de vergonya, el frau fiscal com en temps de les màfies sicilianes, paradís fiscal per a moltes empreses i esportistes i altra gent de casa bona, sens política d’ocupació, amb un resultats en els diferents nivells formatius que fan riure, sense política industrial, amb el preu de les telecomunicacions més cares de tot Europa, amb els salaris més baixos d’Europa (després de Grècia i Portugal), amb l’Estat del Benestar més feble de la Unió Europea del 15, amb una política mediambiental de firetes, amb una banca que empatxada de tants beneficis però inútils per a la ciutadania, això sí, rescatada per l’Estat (sigui del color que sigui). Amb polítics milionaris i amb sous milionaris, amb la corrupció a la porta de casa teva, com si fos un gat, allò més normal, amb una legislació encara, en moltes coses, prefranquista, és a dir, predemocràtica, amb un sistema electoral de pandereta, amb una funció pública en ple procés de desmantellament, amb més microempresaris que empreses de debò, amb un terç de la vivenda construïda buida i amb milers de persones sense saber on viure perquè s’han quedat sense el seu habitatge, amb una policia i uns polítics amb responsabilitats de govern que tornen a reivindicar que el carrer és seu, amb uns pressupostos restrictius, injustos, deslleials amb les persones i antisocials que empenyen a la població cap a la pobresa i una monarquia que s’autofereix desobeint les lleis sobre les armes de foc o anant a caçar animalots en perill d’extinció per milers d’euros la peça (més de trenta mil, diuen els diaris, sense comptar el viatge, la manutenció, la seguretat, etc.), diners que surten religiosament dels nostres salaris però que no saben en què se’ls gasten, perquè aquí també la legislació és opaca, fosca, gens transparent, cosa que posa en contradicció allò que ens volen donar a conèixer com a democràcia.

A un país pobre, encara avui més empobrit, ni se li pot demanar que s’estrenyi el cinturó, perquè ja no fan cinturons tan prims. Abans el baró del comptat ofegava als seus súbdits amb impostos impossibles i càrregues de treball pròpies de l’esclavitud, ara paguem els que ens imposen, treballem per menys diners que mai, durant més hores, i restem més pobres que ahir.

Per això, i moltes coses més que tots coneixeu, som els pallasso d’Europa, però no els bufons del regne, que també, sinó els idiotes que ens deixem portar com les titelles sense fer cap mena de pregunta, només obeir, obeir i obeir, com xais, sense demanar explicacions.

Aquest és el futur que volem per als nostres fills?. La credibilitat d’un país no es construeix explotant a la seva població. No es construeix malgastant els diners de tots, no es construeix demanant grans sacrificis a uns quants mentre que una minoria gaudeixen  dels veritables privilegis de la seva condició, i no parlo dels funcionaris, que de privilegis res, parlo dels qui realment en tenen. Tots sabem de quins parlo. Això és una lluita de classes on els rics no volen compartir la taula amb els pobres. I ara intenten ordenar el món a la seva manera. Ara que està tan de moda el Titànic, la peli té les seves coses: els de 2a classe i els de 3a els tancaven perquè així els de 1a poguessin salvar-se en  la seva barqueta, res no importava que la immensa majoria del passatge i de la tripulació es morissin ofegats, total, eren pobres. Doncs això, que compartir les engrunes amb els rics, res de res, ho volen tot i ara treballen per deixar les coses com sempre havien d’haver estat. Els d’adalt manant i d’abaix obeint, i qui no li agradi ja ho sap, fuetades, càstigs o presó.

Quina credibilitat podem tenir?