No ens estarem equivocant?

L’estratègia sindical dels darrers anys ha estat, i continua sent-ho, molt responsable. Sempre mirant de defensar els llocs de treball. Quan em dedicada a la formació sindical, a vegades, els delegats i delegades em preguntaven quina era la posició de CCOO davant de la defensa del dret al lloc de treball i em proposaven aquest dilema: CCOO què defensa,  un lloc de treball en condicions o en canvi molts en precari?Nosaltres, des de CCOO, sempre dèiem que era millor un lloc de treball en condicions que molts en precari. I ho continuem afirmant.

La recuperació d’aquest dilema em ve al cap després de meditar sobre  la política empresarial de rebaixar salaris i condicions de treball a canvi de la no destrucció de llocs de treball. El que aparentment pot ser una bona sortida, possiblement comporta la destrucció de les condicions laborals favorables per unes de pitjors. La única solució possible és intentar garantir la recuperació d’aquests drets perduts quan la tempesta econòmica hagi passat, però  ¿estem en condicions de fer-ho?.

Em preocupa, certament, que per la bona voluntat de les parts, estiguem condemnant el marc de les relacions laborals a una disputa a la baixa. Si acceptem, a canvi de mantenir alguns lloc de treball, a baixar-nos els salaris, fer la mateixa feina d’abans en menys temps i anar a treballar amb la por de que demà, potser, m’acomiadin per un no res, estem alimentant la dinàmica empresarial del tot s’hi val i estem aportant, sense voler, la precarietat al futur de les nostres relacions laborals. Sé que és un tema complicat, on no existeixen receptes ni aspirines universals, però potser ens cal reflexionar sobre les decisions que es prenen avui i de quina manera ens poden afectar demà. Quan les coses no van bé, els ésser humans tendim a ser molt pragmàtics i realistes, és més fàcil encaixar una reducció de salaris i de drets quan la contraprestació és perdre-ho tot, és a dir, la nostra feina, però en aquesta tessitura hem de plantejar-nos quelcom indispensable per nosaltres i el moviment sindical: fins on estem disposats a aguantar?; fins on estem disposats a deixar-nos retallar?, dit d’una altra manera: on  està la línia que marca els límits que no estem disposats a traspasar?.

Que consti que no estic recriminant a ningú, nomé intento reflexionar sobre una realitat que em preocupa.

Campaña en defensa de la Educación Pública- Yo Estudié en la Pública

Carta oberta al sr. Bayot, Delegat Territorial d'Ensenyament a Girona

  

CARTA OBERTA DEL CLAUSTRE DE PROFESSORS DE L’ESCOLA JAUME VICENS I VIVES DE ROSES AL DELEGAT TERRITORIAL D’ENSENYAMENT A GIRONA

Ara fa quasi dos anys que el sr. Bayot va escriure una impressionat carta al conseller Maragall que va tenir una gran rebuda per part de la comunitat educativa. De fet, vaig publicar-la en el meu bloc, amb un gran èxit, per cert, d'entrades. Tant punt vaig saber que havia utilitzat la missiva per garantir-se la direcció territorial del  departament a Girona, vaig decidir esborrar-la del meu bloc. Ara, crec que és just, faig ressò de la carta dirigida al sr. Bayot, per allò de la coherència en les paraules i en els fets.

El què sembla clar és que la gent no té por a opinar ni a queixar-se.

Sr. Albert Bayot i Fuertes

Delegat Territorial d’Ensenyament a Girona

Benvolgut,

Com que sabem que vostè és entusiasta del gènere epistolar, que tan bé va conrear quan era director d’un institut de Banyoles, el claustre de professors de l’escola Jaume Vicens i Vives de Roses li adrecem aquesta carta, escrita amb el mateix ànim amb què vostè va redactar la seva.

“En aquests moments (i això ja ve de lluny) el Departament d’Ensenyament no té cap credibilitat als centres. Cap ni una. Aquest fet és un problema perquè massa sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones i topem, dia rere dia, amb el desencant i amb l’evidència: no funcionen.” Sap de qui són, aquestes paraules? Són seves. Van ser escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no cal dir que nosaltres les compartim plenament. Vostè, a més, farcia aquesta denúncia de molts exemples que ens estalviarem de reproduir perquè, entre els que vostè escrivia aleshores i els que nosaltres hi podríem afegir ara, no acabaríem mai.

“Resultat, de tot això? Un desori. Permeteu-nos que ho diguem així, sense embuts. Un desori en majúscules, que ha dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap al Departament que dirigiu. El professorat està esgotat de fer-vos cas, d’haver de donar la cara davant de les famílies sobre les informacions que llanceu als mitjans de comunicació un parell de cops al mes, d’haver de llegir i interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos cada cop més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no són fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que justament, ho compliquen tot.” Sap, una altra vegada, de qui són aquestes paraules? Són seves. De la seva carta escrita a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no cal dir que nosaltres les seguim compartint.

“I què podríem dir dels canvis que hi ha hagut en la gestió interna dels centres i de la relació que aquests han de tenir amb el Departament. D’això, l’opinió pública no en sent a parlar... però afecta. Des d’un programa informàtic de gestió acadèmica, el SAGA, que ha estat un fracàs absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes que no pas solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes d’aplicatius informàtics d’allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la feina administrativa que ja teníem, l’ha multiplicada sense que nosaltres en puguem veure cap mena de profit per a la gestió. O bé els canvis en el funcionament de les substitucions o de les resolucions de destinacions provisionals que, en nom d’una millora, ha esdevingut menys àgil, menys efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i contextuals que ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no pas un ordinador!) i, a sobre, molt menys transparents. O una consigna gairebé robòtica de la persona dels Serveis Territorials a dir-te, davant de qualsevol problema o gestió, aquell típic i molest ‘Barcelona no ho vol’ o bé ‘la màquina no em deixa canviar-ho’. Un cop més, una mostra d’allunyament o de desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts.” Endevina de qui són, aquestes paraules? Són seves, escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, suposem que amb la mateixa indignació que nosaltres escrivim avui –que tot segueix igual, o pitjor– les nostres.

“Perquè heu de saber i de comprendre que les escoles i els instituts són molt més que simples unitats administratives amb uns resultats d’explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules socials que esdevenen escenari de moltes vivències i, en funció de com es gestionin, podran oferir la seva cara més positiva o, contràriament, la més negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa entre els nois i noies, les seves famílies i el professorat i el personal no docent és un teixit extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta humanitat.” Les coneix, aquestes paraules, que compartim? Són seves, escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no ens sembla que el que s’està fent actualment a les escoles i instituts teixeixi gaire res. Vostè creu que els mestres ens sentim ‘cuidats amb humanitat’?

“I, és clar, ara que vénen temps magres i que els recursos disminueixen, els treballadors de l’educació no podem entendre l’esforç que ens demaneu i els passos enrere que fem (grups d’alumnat per sobre de la ràtio normal, supressió de desdoblaments, supressió d’aules d’acollida, retallada d’hores de coordinació, disminució de personal de suport als centres...) i no podem estar d’acord amb les retallades que, potser, si s’hagués treballat d’una altra manera, haurien estat comprensibles o potser no s’haurien hagut de produir en tan gran mesura. En fi, podríem seguir i tindríem matèria per estona perquè els desencisos i les frustacions s’han anat acumulant.” El reconeix, aquest paràgraf? És escrit per vostè, des de Banyoles, el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. Quanta coincidència de pensament! Segurament ens hauríem de sentir orgullosos de tenir un delegat territorial capaç de parlar tan clar.

Probablement, però, ara que vostè ja no és a la trinxera i, per tant, veu els toros de l’altra banda de la barrera, ens dirà, com en la cançó de Bob Dylan, que avui els temps estan canviant, perquè ja no hi ha diners. Segur que no hi ha diners? Iu Forn, en un article publicat al diari Ara que, de moment, ningú no ha desmentit, dóna unes dades que fan esgarrifar. Sap què cobra el director sense avions de Castelló? 84.000 euros l’any. Sap quant es va gastar l’Estat per anunciar una sortida a borsa de les Loteries, que finalment no s’ha produït? 23.000.000 d’euros. Sap quants diners s’ha gastat la Diputació de Sevilla en un llibre sobre els alcaldes de la província? 540.000 euros. Sap quant val mantenir la nova presó de Figueres, que està pendent d’inaugurar des del primer trimestre del 2011? 1.000.000 d’euros al mes. Sap quant paga, cada any, el Ministeri de l’Interior per netejar cases particulars de generals de l’exèrcit? 500.000 euros. Sap quan es gasta Tenerife en la seva televisió, que no emet res? 400.000 euros. Sap quants diners es va gastar la Comisión Nacional de la Energía en un edifici que no fa servir? 19.000.000 d’euros. Sap que a Extremadura hi ha 1.623 cotxes oficials, que són el 5% de tots els vehicles oficials que circulen per Espanya? Sap quants diners va costar l’aeroport d’Osca, que ha tingut 26 passatgers en sis mesos? 40.000.000 d’euros. Sap quant ha costat la decoració interior de l’ambaixada espanyola a Dacca? 116.000 euros. Sap quant val el manteniment de la piscina de l’ambaixada espanyola a Riad? 55.200 euros. I aquests són només alguns exemples.

Al darrer número del setmanari El Temps, l’economista i polític Ramon Tremosa, eurodiputat convergent, que parla sempre amb bon criteri, afirma que ja s’han destinat 7.000.000 milions d’euros a rescatar Bankia. I diu que, com que el forat d’aquest banc madrileny és de 20.000.000 d’euros, això és només una tercera part dels diners que finalment s’hi destinaran. No, sisplau, fem servir altres arguments, però que no se’ns digui més que no hi ha diners.

Si vol ajudar de veritat els mestres d’aquest país, faci algun gest que l’honori. Recordi la cançó: “No poseu més obstacles als nostres camins nous, pel sol fet que vosaltres no podeu seguir el nostre pas, perquè els temps estan canviant”. Vostè acabava la seva carta, escrita a Banyoles el 15 de juliol de 2010 –que, per cert, va ser breument contestada cinc dies més tard amb una fredor gèlida–, dient que s’havia d’escoltar més els docents. Abans només ho deia, ara ho pot practicar.

Ben cordialment,

El Claustre de Professors de

l’Escola Jaume Vicens i Vives de Roses

Indefensió apresa

Indefensión aprendida

Facultad de Psicología. Psicología del Aprendizaje. Hoy vamos a hablar de la indefensión aprendida.

Hasta ahora hemos visto lo que ocurre si a un perro encerrado en una jaula lo premiamos cada vez que realiza un comportamiento determinado, si lo premiamos solo a intervalos fijos o bien a intervalos variables, si no lo premiamos nunca o si le retiramos un castigo cuando hace lo que queremos que haga. En todos los casos el perro aprenderá que su conducta tiene una consecuencia o incluso una falta de consecuencia que él conseguirá predecir tras un breve período de aprendizaje. Y su salud mental y emocional permanecerá dentro de los límites de lo saludable.

Pero, ¿qué ocurrirá si, haga lo que haga el perro, siempre lo castigamos? Una jaula con una parrilla electrificada por suelo. Un perro encerrado dentro. Una serie de descargas que se repiten a intervalos variables, indefinidamente, sin que nada de lo que haga el animal tenga como consecuencia el cese del martirio. Al principio el perro desarrollará una actividad frenética, hará todo lo que un perro puede hacer dentro de una jaula con la esperanza de que el azar y su empeño den con el comportamiento que le libere del suplicio: levantar la pata izquierda delantera, la derecha, aullar, saltar, mover el rabo... Lo que demonios sea que se le haya antojado al experimentador-torturador para que acaben de una vez las malditas descargas. Pero todo es inútil. Haga lo que haga las descargas continúan, cadenciosamente, sin piedad, sin fin. El perro acaba por dejarse caer en un rincón y no hacer nada. No come. No ladra. No se queja. No lucha. Soporta descarga tras descarga sin inmutarse. Está enfermo. Sufre indefensión aprendida.

Hace veinte años que escuché por primera vez esta lección de psicología básica. Casi la había olvidado.

¿Es usted un buen ciudadano? ¿Un buen trabajador? ¿Un buen padre? ¿Un buen vecino? ¿Respeta las normas? ¿Paga sus impuestos? ¿Es honesto con los demás? ¿Y consigo mismo? ¿Actúa según le dicta su conciencia? ¿Cree en el sistema? ¿O acaso no cree en él? ¿Ha hecho lo que le decían desde pequeño que tenía que hacer para vivir tranquilo y honradamente? ¿Ha estudiado? ¿Se ha preparado unas oposiciones? ¿Ha hecho un master? ¿Sabe idiomas? ¿Ha trabajado duramente desde muy joven? ¿Se levanta temprano todos los días y dedica jornada tras jornada a aportar algo a la sociedad? ¿Paga sus facturas si es que todavía puede pagarlas? ¿Ha votado a la derecha? ¿Ha votado a la izquierda? ¿No vota?... Da igual. ¿No tiene usted la sensación de que, sea cual sea su respuesta a esas preguntas, da igual? Que igualmente le bajarán el salario una y otra vez, o lo despedirán, o se quedarán con su casa, o le asfixiarán las deudas, o no verá futuro para sus hijos. Da igual que sea usted funcionario, albañil, autónomo, inmigrante, de pueblo, de ciudad, viejo, joven, hombre o mujer. Da igual que le ponga empeño a lo que hace, que crea en ello, que espere una recompensa... No habrá recompensa. Mejor dicho: la recompensa no vendrá del que le mantiene encerrado en una jaula con parrilla electrificada por suelo. Él ha decidido que ahora toca la descarga indiscriminada y la indefensión aprendida.

Pero le contaré un secreto. La jaula tiene una puerta. Todas las jaulas tienen una. Dentro de la jaula no acabarán las descargas pero fuera hay aire puro, tierra firme, alimento fresco y otros perros maltratados con los que, tras maniatar y amordazar al experimentador-torturador, construir un mundo sin jaulas. Solo es cuestión de abandonar el rincón en el que nos hemos ovillado sumidos en la desesperanza, comprender que la única salida está tras las rejas y descorrer el cerrojo.

Hace veinte años que escuché esta lección de psicología básica por primera vez. Y casi la había olvidado... Con lo importante que era.

Sofía Balmont

Defensar el sector públic és garantir els drets de les persones en democràcia

Defensant els drets dels usuaris dels serveis públics i dels seus treballadors defensem la democràcia del nostre país.

La política de retallades del govern Mas han portat a la destrucció de quasi 20 mil llocs de treball directes a la Generalitat de Catalunya. Una administració amb uns percentatges de temporalitat altíssims (per sobre del 40%).

Però les retallades no només afecten a la destrucció de llocs e treball. Són un greu atac contra els principis democràtics i l’Estat del Benestar que tant de temps ens ha costat conquerir. En poc més d’un any hem reculat a temps preconstitucionals. S’han perdut drets, però sobretot s’ha perdut salubritat democràtica.

Vivim en un procés un el govern ha posat en mans de la iniciativa privada tot allò que dona sentit a un país. Ha precaritzat les relacions laborals, ha rebaixat els salaris fins un 20%, ha tancat empreses públiques, hospitals, residències geriàtriques i centres de discapacitats. Ha desprestigiat el sistema públic en general, amb pedanteria ideològica, intentant desprestigiar el col·lectiu dels empleats públics i les seves institucions.

Ara es vol vendre el patrimoni cultural català. Qui no estima la seva cultura no estima el seu país.

La llista de retallades és molt extensa:

A les universitat, a la xarxa d’hospitals públics i concertats, en l’educació, en els serveis d’atenció a les persones més necessitades, en infraestuctures, en la llei de dependència, en les llars d’infants, en els estudis de música ...

Catalunya és la penúltima CCAA en despesa pública sanitària de tot l’Estat espanyol, només hi dedica un 4,3% del PIB català (una misèria); però l’esforç en educació pública no universitària tampoc no és més gran, un 3,1% del PIB (quan la mitjana europea és del 5%)

Així que les retallades no només afecten als empleats públics (funcionaris, laborals o d’empreses públiques), t’afecten a tu quan vas al metge i has de pagar per recepta; quan t’hagin d’ingressar (que n’hauràs de pagar la factura), fins i tot quan tinguis una criatura, el que em fa pensar que el risc, per qui no ho pugui pagar, serà enorme, perquè es tornarà a parir a casa teva. Perquè quan als nou vinguts no els atenguin al CAP et  passaran malalties que fins ara havíem eradicat a Catalunya, encara que això també passarà si el teu veí no va al metge perquè no treballa; perquè els teus fills hauran de pagar molt més per anar a la universitat, o ala formació professional; perquè hauràs de pagar més per la llum, el transport públic, l’aigua, el gas, els carburants. Perquè els teus fills no tindran beques per anar a estudiar; perquè els EROS deixaran a l’administració local (als ajuntaments) sense personal per atendre a les persones del seu municipi; perquè la renda bàsica d’emancipació dels joves ha desaparegut, com també ho ha fet la llei de dependència.

I encara penseu que aquest país es pot governar d’aquesta manera?. Encara creieu que amb les polítiques de retallades ens en sortirem de la crisi?.

La Biblia ja té els seus anyets, no creieu?

El text que m'ha fet arribar un amic (no té desperdici):

La Biblia al pie de la letra

Laura Schlessinger es una conocida locutora de radio de los Estados Unidos que tiene un programa en el que da consejos en directo a los oyentes que llaman por teléfono.

Recientemente saltó la polémica (y más cuando se mezclan temas de religión y homosexualidad, donde cada persona interpreta lo que dice Dios y la Biblia de una manera distinta), cuando la presentadora atacó a los homosexuales. La dijo que la homosexualidad es una abominación, ya que así lo indica la Biblia en el Levítico, versículos 18:22, y por tanto no puede ser consentida bajo ninguna circunstancia. Lo que a continuación transcribimos es una carta abierta dirigida a la Dra. Laura escrita por un residente en los Estados Unidos, que ha sido hecha pública en Internet (no tiene desperdicio):

Querida Dra. Laura:

Gracias por dedicar tantos esfuerzos a educar a la gente en la Ley de Dios. Yo mismo he aprendido muchísimo de su programa de radio e intento compartir mis conocimientos con todas las personas con las que me es posible. Por ejemplo, cuando alguien intenta defender el estilo de vida homosexual me limito tan sólo a recordarle que el Levítico, en sus versículos 18:22, establece claramente que la homosexualidad es una abominación. Punto final.

De todas formas, necesito algún consejo adicional de su parte respecto a algunas otras leyes bíblicas en concreto y cómo cumplirlas:

1. Me gustaría vender a mi hermana como esclava, tal y como indica el Éxodo, 21:7. En los tiempos que vivimos, ¿qué precio piensa que sería el más adecuado?

2. El Levítico, 25:44, establece que puedo poseer esclavos, tanto varones como hembras, mientras sean adquiridos en naciones vecinas. Un amigo mío asegura que esto es aplicable a los mexicanos, pero no a los canadienses. ¿Me podría aclarar este punto? ¿Por qué no puedo poseer canadienses?

3. Sé que no estoy autorizado a tener contacto con ninguna mujer mientras esté en su período de impureza menstrual (Lev 5:19-24). El problema que se me plantea es el siguiente: ¿cómo puedo saber si lo están o no? He intentado preguntarlo, pero bastantes mujeres se sienten ofendidas.

4. Tengo un vecino que insiste en trabajar en el sábado. El Éxodo 35:2, claramente establece que ha de recibir la pena de muerte. ¿Estoy moralmente obligado a matarlo yo mismo? ¿Me podría apañar usted este tema de alguna manera?

5. En el Levítico 21:20, se establece que uno no puede acercarse al altar de Dios si tiene un defecto en la vista. He de confesar que necesito gafas para leer. ¿Mi agudeza visual tiene que ser del 100%? ¿Se puede relajar un poco esta condición?

6. La mayoría de mis amigos (varones) llevan el pelo arreglado y bien cortado, incluso en la zona de las sienes a pesar de que esto está expresamente prohibido por el levítico, 19:27. ¿Cómo han de morir?

7. Sé gracias al Levítico, 11:6-8, que tocar la piel de un cerdo muerto me convierte en impuro. Aún así, ¿puedo continuar jugando al fútbol si me pongo guantes?

8. Mi tío tiene una granja. Incumple lo que se dice en el Levítico 19:19, ya que planta dos cultivos distintos en el mismo campo, y también lo incumple su mujer, ya que lleva prendas hechas de dos tipos de tejido diferentes (algodón y poliéster). Él, además, se pasa el día maldiciendo y blasfemando. ¿Es realmente necesario llevar a cabo el engorroso procedimiento de reunir a todos los habitantes del pueblo para lapidarlos? (Lev 24:10-16). ¿No podríamos sencillamente quemarlos vivos en una reunión familiar privada, como se hace con la gente que duerme con sus parientes políticos? (Lev 20:14).

Sé que usted ha estudiado estos asuntos con gran profundidad, así que confío plenamente en su ayuda. Gracias de nuevo por recordarnos que la palabra de Dios es eterna e inmutable.

 PATRIMOINE!

La Mosquée de Cordoue a été construite entre les années 780 et 785 par Abderramán I^er.

Douze siècles plus tard, le 2 mars 2006, l'Église Catholique a enregistré l'immeuble à son nom, au registre de la propriété numéro quatre de Cordoue (tome 2381, livre 155, page 198).

La formalité a coûté à peine 30 euros.

Tel vol a été possible grâce à deux miracles :

Le premier, avec l’aide de José Marie Aznar (Président du gouvernement du Parti Populaire du 5 mai 1995 au 16 avril 2004) qui a changé pendant son mandat la loi hypothécaire en 1998 permettant ainsi à l'Église de s'approprier d’édifices du domaine public, bien qu’ils soient le patrimoine de tous les Espagnols : il suffit que monseigneur l’évêque donne foi et certifie qu'ils appartiennent à l'Église, sans nécessité d’un notaire.

Le deuxième miracle consiste à disposer d'un édifice de 23.400 mètres à un plein centre de

Cordoue obtenu gratuitement par l'Église qui de plus ne paie pas d'IBI (Impôt sur les Biens Immobiliers) et n’assume pas les coûts d'entretien et de conservation.

L'entrée de la Mosquée de Cordoue coûte 8 euros par personne; elle reçoit plus d'un million de visiteurs par an qui n'obtiennent pas en échange une quelconque facture, reçu ou ticket d'entrée et il est très douteux que l'argent ainsi récolté paie des impôts.

Il est considéré comme une donation et, comme tel, il est exempté de contributions.

L'évêché de Cordoue dispose de la mosquée comme étant sa propriété absolue. Elle décide également qui peut y travailler ou pas en qualité de guide.

Il n'est pas rare qu'il y ai des jours dont l'accès soit interdit aux visiteurs parce qu'il y a, par exemple, une réunion de prêtres à l’intérieur.

Cependant, l'Église ne paie pas les frais de restauration et de conservation ; ils sont payés par nous tous.

Depuis 1998, l'Église a enregistré à son nom des centaines d'édifices, dont nombreux sont ceux qui  ont été financés par les habitants des villages ou villes tout au long de l'histoire.

José Luis Rodriguez Zapatero, qui se dit agnostique, (président du Gouvernement du PSOE du 17 avril 2004 au 20 novembre 2011) n'a pas changé la loi en huit ans de pouvoir ; Alfredo Peréz Rubalcaba (Candidat du PSOE aux élections du 20 novembre 2011, actuel Secrétaire Général du parti) avait promis de modifier la loi, dans son programme électoral.

Il est improbable que tel abus soit supprimé par l'actuel gouvernement du Parti Populaire mais, avec un peu de chance, peut-être que l'Union Européenne obligera le Gouvernement à faire payer

l'IBI (Impôt sur les Biens Immobiliers) à l'Église, ainsi que cela à déjà était fait en l'Italie.

Il ne s'agit pas de menue monnaie. Ce privilège médiéval nous coûte trois milliards d'euros par an ; cela représente plus ou moins ce que monsieur Mariano RAJOY (actuel président du Gouvernement du Parti Populaire) et ses collaborateurs, prétendent épargner cette année 2012 en recoupant les salaires des enseignants et des fonctionnaires.