Jo m’apunto

Mentre que arriba la independència de Catalunya, jo m’apunto a la demanda d’un nou procés constituent. Necessitem una nova Constitució, una que permeti una democràcia madura, una que defensi els interessos dels ciutadans i no dels banquers i dels grups de poder; una Constitució que respecti a les persones i condemni els abusos de poder; una Constitució que consagri la igualtat, que desterri les desigualtats socials, que esborri la possibilitat de la prevaricació, que impedeixi que una persona al servei de la política i de l’Administració pugui tenir interessos contraris als valors que representa, que arreli el seu compromís amb allò que és públic; una Constitució que esborri la frontera entre les elits del país, els polítics i la ciutadania; una Constitució que limiti els mandats dels polítics, que obligui a la transparència absoluta, que doni compte de la feina feta, que condemni les males praxis; una Constitució que permeti, amb normalitat democràtica, el dret dels pobles a decidir; una Constitució que obligui a escoltar als pobles sobre les decisions que prenen els seus polítics; una Constitució que defensi als més febles i que garanteixi, de debò, una vida digna. Una Constitució que consagri, sense polititzar-los, i separi els tres poders principals de l’Estat; una Constitució que permeti una laïcitat absoluta, respectant qualsevol creença religiosa, però sempre fora de l’Estat; una Constitució que aboleixi la monarquia, tot respectant els seus drets com a ciutadans; una Constitució que restableixi la seva memòria històrica i la seva bandera; una Constitució que defensi plenament la igualtat d’oportunitats per a tothom, fins i tot en la representació política; una Constitució que defensi l’educació, la sanitat, la universitat, la investigació, els serveis públics en general, per sobre dels interessos econòmics d’uns quants. En definitiva, una nova Constitució  que surti d’un debat popular i plural, on les regles del joc quedin ben clares: l’Estat és del poble, no dels polítics ni dels poderosos. 

És el poble català i no Catalunya

Després de la serena i aclaparadora manifestació de l’11 de Setembre a Barcelona caldrà fer balanç de les coses dites i sobretot del fet real de tenir quasi una tercera part del país manifestant-se pel dret a l’autodeterminació dels pobles i per la independència de Catalunya.

S’haurà de valorar com hem arribat fins aquí, i la veritat és que no sembla gaire complicat.

La Història del nostre país parla per si sola, des del temps de Juan II, allà al segle XIV fins a la política de moneda de canvi dels diferents governs espanyols en democràcia, i també dels catalans. Catalunya ha estat l’excusa d’uns i la ploranera dels altres per treure rèdit electoral.

És evident que el descontent ha anat creixent en els darrers anys. Els dirigents espanyols sempre han tractat a Catalunya amb desconfiança i recel. Som un poble que celebrem una derrota, la de l’11 de setembre, i sembla que ahir es va dibuixar un escenari diferents on tot apunta que la independència, sense drets socials, no és possible, com tampoc ho serà amb el panorama polític actual.

La independència de Catalunya no és cap drama per ningú. Poques coses han de canviar més enllà de l’autogovern i l’autogestió financera, però una independència governada per un nacionalisme de dretes em posa la pell de gallina.

Catalunya és una terra de retrobaments, de miscel·lànies culturals, i espero que tot plegat no es confongui amb la Catalunya dels bons i dels dolents. Governar una plataforma independentista absenta d’interessos polítics és del tot impossible. Necessitem, en tot cas, consensuar un model de país on tothom pugui cabre sense exclusions, i fer-ho amb un 49% de la població de Catalunya en contra és molt difícil.

Després de la manifestació d’ahir molts pensaran que és temps d’impaciència, però ens caldrà molta reflexió, i molt em temo que la reflexió política serà equivocada, perquè fins ara ningú no ha encertat i la independència no retornarà la credibilitat perduda als polítics.

Que ningú s’ho prengui a broma.

La síndrome postvacacional

Aquest any he vist pocs comentaris sobre aquesta malaltia psicològica que tant recurrentment ha estat utilitzada pels nostres diaris. Ara que treballar està vist com un luxe, fer vacances quasi s’eleva a la categoria de vergonya per a qui disfrutar-les vol dir un temps de descans a casa seva i entre els seus, com si ens haguessin acostumat a que unes vacances sense sortir de casa no ho són.

És des de l revolució industrial quan els grans empresaris van comprendre que si els seus treballadors no podien gaudir del suficient temps de descans ningú no podria comprar els seus productes i per tant calia fer dos coses per augmentar el consum: fer productes a l’abast de la classe treballadora i donar una mica de temps perquè poguessin gastar els pocs calerons, d’aquesta manera tots sortien guanyant: els empresaris perquè podien vendre els seus productes, els treballadors perquè descansaven i l’Estat perquè així no gastaven tant en les persones. Aquesta política es va anant normalitzant fins la construcció de l’Estat del benestar que coneixíem fins fa ben pocs dies. Un estat del benestar insuficient a Espanya, però que ara ens sembla tot un luxe.

Durant aquest estiu va haver, fins i tot, una persona (si es pot dir així) que va dir que els treballadors eren uns privilegiats perquè cobraven quan no treballaven, com si aquests diners no s’haguessin guanyat per anticipat.

Vivim en un país on els salaris són de riure, on cada cop les condicions de treball es van acostant més a l’esclavitud. S’ha alimentat tant que no ens ho mereixem que ara hi ha molta gent que s’ha quedat en la resignació. La culpa de tot això sempre està en terceres persones.  Per exemple, la culpa de que Catalunya estigui malament de qui és?. Els polítics i la veu popular ens diuen que és del govern de Madrid, però qui va aplicar primer les restriccions i les retallades?, doncs el senyor Mas. Catalunya té un govern de dretes, com ho és el de Madrid, uns parlen castellà i els altres català. Quina garantia tinc de que si Catalunya es tornés independent jo podria defensar millor els meus interessos?. Cap ni una. És igual que si em pregunten si vull una república, la meva resposta sempre ha estat la mateixa: perquè mani un partit de dretes?, si és així no la vull. A França, salvant les distàncies, en tenen una i fins fa poc ha governat la dreta. Sí, una dreta molt diferent a l’espanyola o la catalana, però una dreta. Llàstima que la nostra experiència amb les esquerres tampoc és que hagi estat molt positiva. Però tornant a les vacances. Perquè l’economia rutlli s’ha de gastar. Per gastar has de tenir diners, és a dir, has de tenir un sou suficient per comprar coses i després necessites temps, temps per gastar, perquè si et passes tot el dia treballant tampoc no temps temps de consumir, et poses malalt, sempre estàs cabrejat, la sanitat pública no et pot atendre en condicions i l’Estat acaba per gastar-se uns diners que no haguessin calgut si poguessis treballar amb un sou digne i tinguessis uns horaris raonables i unes vacances com cal.

56 dies amb Holland governant a França: mirin, comparin i si poden surtin a manifestar-se pels carrers de la seva ciutat.

S’han suprimit els 100% dels cotxes oficials i els ha venut. Amb els diners aconseguits s’han invertit en un Fons de Benestar per ser distribuït per les regions amb més centres urbans amb suburbis ruïnosos.

Ha redactat un document de 12 línies dirigit a tots els organismes estatals en els quals els comunicava l’abolició dels cotxes d’empresa sota l’argument de que si un alt executiu guanya 650.000 d’euros a l’any, perquè no es pot permetre tenir un bon cotxe propi?. En aquesta cara li diu que si no és així és massa ambiciós, estúpid o deshonest i el que la nació francesa necessita no és cap d’aquestes tres figures. Amb aquesta mesura ha ingressat 345 milions d’euros i els ha destinat a crear (a partir del 15 d’agost d’aquest any) 175 instituts d’investigació científica avançada d’alta tecnologia, assumint la contractació de 2.560 joves científics desocupats, per poder augmentar la competitivitat i la productivitat francesa.

Però aquí no s’acaba la cosa. Ha esborrat el concepte de “paradís fiscal”, definit com a socialment immoral i ha decretat un augment del 75% de la tributació per a totes les famílies que guanyen més de 5 milions d’euros l’any netes. Amb aquests diners (i mantenint el pacte fiscal de Sarkozy) ha contractat a 59.870 llicenciats, dels quals 6.900 han començat a treballar des de l’1 de juliol d’enguany i 12.500 ho faran a partir de l’1 de setembre com a professor en els centres d’educació pública.

Ha privat a l’església dels subsidis estatals, que ascendeixen a 2,3 milions d’euros, els quals servien per a finançar exclusius col·legis privats i ha posat en marxa un pla de construcció de 4.500 llars d’infants i 3.700 escoles primàries.

Ha establert un “bono-cultura” presidencial. Un mecanisme que permet a qualsevol persona pagar zero impostos si constitueix una cooperativa i obre una llibreria independent, sempre i quan contracti, com a mínim, a 2 llicenciats en atur, al la finalitat d’estalviar a l’erari públic les despeses de les prestacions socials.

També ha suprimit t tots els subsidis governamentals a revistes, fundacions i editorials, substituint-los per comitès d’emprenedors estatals que financien accions culturals sobre la base de presentació de plans de negoci relacionats amb estratègies de mercat avançades.

Ha posat en marxa un procediment que ofereix als bancs una elecció (sense impostos), perquè qui proporcioni préstecs tous a empreses franceses que produeixin béns pugui tenir beneficis fiscals i si s’ofereixen instruments financers especulatius se’ls cobra una tarifa addicional penalitzadora.

És cert que ha reduït un 25% el salari de tots els funcionaris del Govern, un 32% dels diputats i diputades del país, però també el 40% de tots els alts funcionaris del govern que cobren més de 800.000 euros/any. Amb això s’ha estalviat uns 4 milions d’euros amb el que ha establert un fons de benestar per a les mares solteres que tenen condicions financeres difícils, de manera que els garanteix un salari mensual, durant 5 anys, fins que la mainada ingressi en una escola primària, i 3 anys el supòsit de que el fill o filla sigui major d’edat. Segur que no tot és tan bonic com sembla, però aquí estan les dades.

El resultat és obvi: nosaltres vinga a matxacar als més febles. França té una prima de risc  101, Espanya de 570.

Aquest es un país per als lladres i els corruptes, no per treballadors i gent honesta.

Aquest homes no són d'aquest món?

Quan 8 euros equivalen a 4 cafès

Zombies en política, economia de carronya i fagocits intel·lectuals

Que el panorama actual és un desastre és innegable. La política de la dreta espanyola, filla del franquisme més recalcitrant, s’estén com una infecció virulenta davant d’un patètic sonàmbul grapat de polític zombies, uns polítics que farien molt bé en tornar-se a les seves tombes i deixar que el món continués sense ells.

Cada cop és més evident que de la pobresa es pot treure molts beneficis, per això ens volen convertir en pura carronya perquè els voltors dels diners i de la pocavergonya es puguin menjar les restes putrefactes de les seves bacanals. Sense oposició política no hi ha futur i no sembla que el grup de polítics  zombies estiguin en condicions de canviar absolutament res.

És cert que, darrerament, cada cop hi més veus d’intel·lectuals que contraposes les mesures econòmiques i polítiques a la crua realitat i dicten alternatives possibles que, d’altra banda,  els qui governen se les passen pel folre, però trobo a faltar una comunió d’intel·lectuals d’esquerres que es plantin, des de les seves càtedres, i es neguin a se fagocitats pel pensament únic de que la manera de salvar-se ells és sota la pressió de la por, la mentida i a costa d’assassinar el futur de les darreres generacions de ciutadans i ciutadanes mentre ens xuclen fins el moll de l’os als qui encara podem sobreviure en un país ple de lladres, hipòcrites, corruptes i ortodoxes de l’economia de mercat.

Com diu un filòsof català, no hem de dir “amb la que està caient” sinó amb “la que ens estan tirant”. Perquè ens això és una guerra amb míssils ideològics potentíssims que ens han anat inoculant durant les darreres dècades i ara no s’aturaran i ens llençaran tants míssils com sigui possible fins que el nostre ADN ens torni a dir que som pobres i que només els “senyoritos” tenen la capacitat de governar les nostres vides i mutis i a la gàbia.

On són els límits de la classe treballadora?, perquè suposo que la dignitat com a persones encara existeix, em refereixo a que si personalment hom està disposat a aguantar tot el que sigui necessari per a subsistir en democràcia, encara que cada dia violin els seus drets, que es plantegin si estem disposats també a deixar que violin als nostres fills i filles perquè hem estat incapaços de reaccionar.