Quan estudiava
ontologia a la facultat de filosofia i lletres de la Universitat de Barcelona,
mai hagués pensat que després de quasi vint anys d’haver-la acabat, començaria
a pensar en una metafísica ontològica pensada en termes arxivístics. Si fa vint
anys estudiava l’ésser de les coses i les seves propietats transcendentals, ara
m’interesso per les propietats, els sistemes i les estructures d’unes noves
entitats, és a dir, per la naturalesa de la informació i dels documents que la
interpreten.
L’ontologia és una
part de la metafísica que estudia la naturalesa de l’existència, la qual s’ha
convertit en un consens utilitzat i compartit en els llenguatges documentals,
definida per Gruber com a una formalitat, una explicitació específica de
conceptualització compartida. L’univers d’una ontologia és el conjunt
d’objectes que estan representats en ella i sobre els quals es pot parlar i
raonar, és a dir, sobre entitats que existeixen formalment.
Segons Weigand, una
ontologia és una base de dades que descriu els conceptes que existeixen al món
o en algun domini, les seves propietats i com els conceptes es relacionen entre
sí, però ami em sembla que és molt més que això, i que l’ontologia documental
por ser una bona eina de treball per la diplomàtica moderna, perquè aquesta
busca la naturalesa, el per què, del document que analitza.
Per tant, malgrat que
la concepció filosòfica d’ontologia és una explicació sistemàtica de
l’existència, en els sistemes basats en el coneixement, el que és és com és
(això ja ho deia Parmènides) i té
entitat pròpia, perquè ja existeix, i es
pot representar en la seva totalitat.
Sobre aquestes existències, aquestes manifestacions, es crea un univers
d’informació, un ordre ontològic de conceptes on els objectes es troben
representats en ells i sobre els quals es pot raonar i determinar propietats i
característiques. Per això, és indispensable, en parlar d’ontologies com a
sistemes de representació de coneixement, especificar a quin tipus de sistema
ens estem referint.
Algunes ontologies es
creen per a comprendre el propi univers, altres per a ser una base relacional
que ens condueixi a un coneixement concret.
Steve distigueix tres
tipus d’ontologies:
1) D’un domini, on s’expressa el coneixement especialitzat sobre una matèria o
disciplina
2) Genèriques, on es representen conceptes generals i fundacionals del
coneixement
3) Representacionals, on s’especifiquen els formalismes de representació del
coneixement, també anomenades meta-ontologies (top-level de les ontologies)
Guarino afegeix una de
nova:
4) D’activitat, creades per a una activitat específica o una aplicació
concreta.
Alguns teòrics
expressen la opinió de que l’autenticitat dels documents es presumeix mentre
que no es demostri el contrari, i la veritat, no sé perquè traslladem tòpics de
la vida quotidiana a la documentació. Sóc de la opinió que, donada la
responsabilitat que es pot extreure darrera d’un document, que l’autenticitat
s’ha de garantir, és a dir, que no es pot pressuposar mai. El fet de
conservar-los en una entitat pública no aporta cap valor evidencial ni
d’autenticitat, res no impedeix que no es custodiï una falsificació. Amb les
noves teconologies, l’univers de l’autenticitat canvia perquè les formes de
tractar la informació són diferents i s’han d’acompanyar d’un context que permeti
garantir la integritat, usabilitat, autenticitat, etc. dels documents que
conservem en un repositori digital segur.
Es tendeix a utilitzar
el terme “filosofia” com un adjectiu d’acompanyament que sembla dotar a
l’arxivística moderna d’un nou valor afegit. No puc deixar de ser crític amb
aquesta concepció. El coneixement i la informació són dos coses ben diferents,
perseguir el saber és una qüestió comuna a totes les ciències, inclosa
l’arxivística. No es pot confondre modernitat amb tecnologia, ni coneixement
amb informació. La filosofia, es vulgui o no, és completament transversal en
tota parcel·la de coneixement. El que és interessant, a part de l’ètica dels
principis i valors arxivístics, és l’ús de conceptes aparentment antics, més
propis de la filosofia, en temes relacionats amb el món de l’arxivística i la
gestió documental (ontologia, essència, ésser, veritat, tangible, intangible,
naturalesa, propietat, llenguatge, semàntica, univers, realitat, valor, manifestació,
etc.).
Les noves tecnologies
obliguen a canviar certs paradigmes i formes de treball, però en la seva
essència, el recurs i la finalitat que persegueix continuen sent les mateixes.
Obren noves dimensions de coneixement i nous reptes, però no canvien els
objectius ni les finalitats de l’arxivística.
En un sistema
d’informació, l’ontologia és un llenguatge formal que representa un concepte, i
per això són molt interessants pels llenguatges controlats, com els tesaurus,
ara bé, van una mica més enllà, perquè poden representar un context, un
coneixement que es pot traduir en un llenguatge interpretable que s’escapa a la
intenció del control dels llenguatges indexats comuns.
Les ontologies són
instruments que ajuden a la descripció analítica, vocabularis estructurats que
connexionen coneixement a diferents nivells de realitat. Creen relacions que
determinen i ajuden a interpretar contextos gnoseològics.
L’arxivística i la
gestió documental no és una qüestió d’estètica, és una qüestió operacional i
funcional, i en aquest camp, l’ús de la filosofia pot ajudar a avançar en les
noves dimensions del món digital. Apassionant, no?
