¿Quieres conocer la vida de un documento portuario?

Però vostès són realment d’esquerres?

No és la meva intenció fer un judici de valors, sinó reflexionar sobre la idea de  la divisió ideològica entre les anomenades “dretes” i “esquerres”. Sembla ser que la coherència ideològica no esdevé bona amiga de la praxis política. Intentaré explicar-me. Sovint ens queixem de la desafecció política i defensem el valor positiu de la política com a un element que esdevé primordial en les persones i organitzacions en el seu afany de servir als altres (de manera altruista). Notícies com les que surten avui als diaris no alegren a ningú que pensi com jo, és més, van restant arguments per defensar la política com a cosa noble i desitjable. Però  bé, no és d’això del què vull parlar.

Quan parlen de coherència ideològica vull dir allò que fa que la cosa sigui el què és (com deia el vell filòsof grec Parmènides: “el que és  és i el que no és no és”), i no l’embolcall que adorna a la cosa, que no la fa ser diferent del què és.  Posaré alguns exemples per facilitar la meva explicació: si un partit anomenat d’esquerres es manifesta en contra de la corrupció, no pot impedir que hagi una investigació parlamentària per esbrinar si hi ha hagut o no corrupció per part d’un il·lustre parlamentari, però en canvi ho fa, em sembla que no és de rebut per la salubritat ideològica d’un partit anomenat d’esquerres, com tampoc em sembla gaire coherent facilitar la investidura d’un president de dretes que fa polítiques de dretes, que retalla salaris i drets emparat en una Espanya canina.

A aquells qui tenen orgasmes ideològics quan senten la paraula independència i diuen ser d’esquerres,  els hi proposo que, per uns instant, s’imaginin una Catalunya independent, amb Estat propi, govern propi, legislació pròpia, amb una economia pròpia i integrada, de ple dret, en la Unió Europea, amb una sanitat pròpia, una educació pròpia, etc., és a dir, amb tots els elements comuns a un país, o un estat, independent i modern. Imagineu-vos que aquest país, un cop superat el procés d’independència i que per tant no tindria sentit aquest sentiment independentista, funciona amb els problemes de qualsevol país. En aquest cas un país governat per CiU, que retalla drets, salaris i tot això que ja sabem que fa la gent de Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya. Votaria la investidura tot sabent que les seves polítiques van en contra dels interessos de les persones a qui diuen representar? Jo diria, com a mínim, que no seria gaire coherent.

Per això no faig més que donar-li voltes sobre l’actualitat de la política catalana. Si el sr. Mas no té el recolzament suficient que pacti amb el PP, que és, per ideologia, el que li toca i si no és possible, que es convoquin, de nou, un nou procés d’eleccions, per tal de que el poble català decideixi sobre el seu futur amb un govern fort. Si CiU governa en minoria no sé quant de temps durarà en el govern i si ho fa amb l’aixopluc d’ERC, no sé quin sentit i quin profit en pot treure, més enllà de quatre càrrecs polítics i uns quants pactes a nivell municipal.

M’agradaria que ERC tingués seny i actués en conseqüència del que diu que són: un partit d’esquerres.

Coses de Wert i del PP

·   Preámbulo de la LOE (2006):  “Las sociedades actuales conceden gran importancia a la educación que reciben sus jóvenes, en la convicción de que de ella dependen tanto el bienestar individual como el colectivo. La educación es el medio más adecuado paraconstruir su personalidad, desarrollar al máximo sus capacidades, conformar su propia identidad personal y configurar sucomprensión de la realidad, integrando la dimensión cognoscitiva, la afectiva y la axiológica. Para la sociedad, la educación es el medio de transmitir y, al mismo tiempo, de renovar la cultura y el acervo de cono­cimientos y valores que la sustentan, de extraer las máxi­mas posibilidades de sus fuentes de riqueza, de fomentar la convivencia democrática y el respeto a las diferenciasindividuales, de promover la solidaridad y evitar la discri­minación, con el objetivo fundamental de lograr la nece­saria cohesión social. Además, la educación es el medio más adecuado para garantizar el ejercicio de la ciudada­nía democrática, responsable, libre y crítica, que resulta indispensable para la constitución de sociedades avanza­das, dinámicas y justas. Por ese motivo, una buena edu­cación es la mayor riqueza y el principal recurso de un país y de sus ciudadanos.”

·   Primer párrafo del Anteproyecto de la LOMCE (2012) (Ley Wert): “La educación es el motor que promueve la competitividad de la economía y las cotas de prosperidad de un país; su nivel educativo determina su capacidad de competir con éxito en la arenainternacional y de afrontar los desafíos que se planteen en el futuro. Mejorar el nivel de los ciudadanos en el ámbito educativo supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación, lo que representa una apuesta por el crecimiento económico y por conseguir ventajas competitivas en el mercado global.”

¿Encuentras alguna diferencia?

ICV-EUiA porta 7 anys defensant famílies desnonades. PP, PSOE i CIU en p...

IRREMEDIABLEMENT: 14N VAGA GENERAL

Hi ha massa raons perquè el dimecres 14 de Novembre la gent surti al carrer a defensar els seus drets: des dels petits comerciants, els treballadors i treballadores de  les administracions públiques, fins a la gran indústria i el transport. Sumant ens farem forts, si no ho fem nosaltres, qui ens defensarà?

Inici campanya electoral IC-V

Les ontologies en el camp de la informació

Quan estudiava ontologia a la facultat de filosofia i lletres de la Universitat de Barcelona, mai hagués pensat que després de quasi vint anys d’haver-la acabat, començaria a pensar en una metafísica ontològica pensada en termes arxivístics. Si fa vint anys estudiava l’ésser de les coses i les seves propietats transcendentals, ara m’interesso per les propietats, els sistemes i les estructures d’unes noves entitats, és a dir, per la naturalesa de la informació i dels documents que la interpreten.

L’ontologia és una part de la metafísica que estudia la naturalesa de l’existència, la qual s’ha convertit en un consens utilitzat i compartit en els llenguatges documentals, definida per Gruber com a una formalitat, una explicitació específica de conceptualització compartida. L’univers d’una ontologia és el conjunt d’objectes que estan representats en ella i sobre els quals es pot parlar i raonar, és a dir, sobre entitats que existeixen formalment.

Segons Weigand, una ontologia és una base de dades que descriu els conceptes que existeixen al món o en algun domini, les seves propietats i com els conceptes es relacionen entre sí, però ami em sembla que és molt més que això, i que l’ontologia documental por ser una bona eina de treball per la diplomàtica moderna, perquè aquesta busca la naturalesa, el per què, del document que analitza.

Per tant, malgrat que la concepció filosòfica d’ontologia és una explicació sistemàtica de l’existència, en els sistemes basats en el coneixement, el que és és com és (això ja ho deia Parmènides)  i té entitat pròpia, perquè ja existeix, i  es pot representar en  la seva totalitat. Sobre aquestes existències, aquestes manifestacions, es crea un univers d’informació, un ordre ontològic de conceptes on els objectes es troben representats en ells i sobre els quals es pot raonar i determinar propietats i característiques. Per això, és indispensable, en parlar d’ontologies com a sistemes de representació de coneixement, especificar a quin tipus de sistema ens estem referint.

Algunes ontologies es creen per a comprendre el propi univers, altres per a ser una base relacional que ens condueixi a un coneixement concret.

Steve distigueix tres tipus d’ontologies:

1)    D’un domini, on s’expressa el coneixement especialitzat sobre una matèria o disciplina

2)    Genèriques, on es representen conceptes generals i fundacionals del coneixement

3) Representacionals, on s’especifiquen els formalismes de representació del coneixement, també anomenades meta-ontologies (top-level de les ontologies)

Guarino afegeix una de nova:

4)    D’activitat, creades per a una activitat específica o una aplicació concreta.

Alguns teòrics expressen la opinió de que l’autenticitat dels documents es presumeix mentre que no es demostri el contrari, i la veritat, no sé perquè traslladem tòpics de la vida quotidiana a la documentació. Sóc de la opinió que, donada la responsabilitat que es pot extreure darrera d’un document, que l’autenticitat s’ha de garantir, és a dir, que no es pot pressuposar mai. El fet de conservar-los en una entitat pública no aporta cap valor evidencial ni d’autenticitat, res no impedeix que no es custodiï una falsificació. Amb les noves teconologies, l’univers de l’autenticitat canvia perquè les formes de tractar la informació són diferents i s’han d’acompanyar d’un context que permeti garantir la integritat, usabilitat, autenticitat, etc. dels documents que conservem en un repositori digital segur.

Es tendeix a utilitzar el terme “filosofia” com un adjectiu d’acompanyament que sembla dotar a l’arxivística moderna d’un nou valor afegit. No puc deixar de ser crític amb aquesta concepció. El coneixement i la informació són dos coses ben diferents, perseguir el saber és una qüestió comuna a totes les ciències, inclosa l’arxivística. No es pot confondre modernitat amb tecnologia, ni coneixement amb informació. La filosofia, es vulgui o no, és completament transversal en tota parcel·la de coneixement. El que és interessant, a part de l’ètica dels principis i valors arxivístics, és l’ús de conceptes aparentment antics, més propis de la filosofia, en temes relacionats amb el món de l’arxivística i la gestió documental (ontologia, essència, ésser, veritat, tangible, intangible, naturalesa, propietat, llenguatge, semàntica, univers, realitat, valor, manifestació, etc.).

Les noves tecnologies obliguen a canviar certs paradigmes i formes de treball, però en la seva essència, el recurs i la finalitat que persegueix continuen sent les mateixes. Obren noves dimensions de coneixement i nous reptes, però no canvien els objectius ni les finalitats de l’arxivística.

En un sistema d’informació, l’ontologia és un llenguatge formal que representa un concepte, i per això són molt interessants pels llenguatges controlats, com els tesaurus, ara bé, van una mica més enllà, perquè poden representar un context, un coneixement que es pot traduir en un llenguatge interpretable que s’escapa a la intenció del control dels llenguatges indexats comuns.

Les ontologies són instruments que ajuden a la descripció analítica, vocabularis estructurats que connexionen coneixement a diferents nivells de realitat. Creen relacions que determinen i ajuden a interpretar contextos gnoseològics.

L’arxivística i la gestió documental no és una qüestió d’estètica, és una qüestió operacional i funcional, i en aquest camp, l’ús de la filosofia pot ajudar a avançar en les noves dimensions del món digital. Apassionant, no?