La transparència en la distribució i usos dels recursos públics a Catalunya

Comissions Obreres de Catalunya ha organitzat avui una excel·lent jornada, molt il·lustrativa, amb la participació com a ponent d'en Josep M. Vallés i Casadevall, catedràtic de ciència política de l'administració i exconseller de Justícia, qui ha tractat de diverses qüestions de les quals m'han cridat l'atenció l'impuls del Govern Maragall en relació a les polítique socials, la posició de Catalunya respecte a Espanya i Europa, l'alternança política, la rigidesa dels partits, la manera de relacionar-se que tenen els partits de l'esquerra plural, la necessitat de regenerar les institucions i deslliurar-les de les males pràctiques, etc. Tot això com a conclusions d'un informe encarregat pel propi Maragall on s'explicitava que els projectes legislatius derivats d'aquest informe sempre haurien de fer-se al final i mai al principi del procés, posant de manifest l'equivocació d' aquells que deien que un govern sense legislar no treballa. Com a punt final de la seva intervenció ha dit que mai ha estat l'objectiu principal de cap G0vern de la Generalitat de Catalunya modernitzar la seva administració. I ja és greu, perquè a mi sempre m'han fet creure allò de l'eficàcia i eficiència dels serveis públics.

Després ha intervingut en Juan José López Burniol, notari, que ha estat, com en Josep M. Vallés, vocal del grup de treball "Bon Govern i transparència administrativa". La seva intervenció ha estat carregada de frases lapidàries que amb molta força anaven recossint els seus arguments. En destrec unes quantes de les seves reflexions, perquè fer-ne un resum seria molt llarg:

- Si l'Estat no compleix les lleis, perquè les han de complir els ciutadans?

- S'han de fer lleis, però quantes menys millor.

- No hi ha res més democràtic que complir i fer complir les lleis i pagar els impostos.

- S'ha de ser valent i optimista i dir en públic el que ens atrevim a dir en privat.

Després d'una roda d'intervencions dels diferents grups parlamentaris presents, amb l'Albert Roig de Partit dels Ciutadans; en Jaume Bosch d'IC-V-EUiA; M. Belén Pajares del PPC; la Patricia Gomà d'ERC; la Rocio Martínez-Sempere del PSC i en LLuís Coromines de CiU, amb parlaments de diverses índoles i fortunes, cal destacar el reconeixement que han fet els ponents de la participació institucional, la cohesió social i la negociació col·lectiva com a principals funcions dels sindicats, i com no, la intervenció del secretari general de la CONC, Joan Coscubiela, que ha dit que sense contrapès la democracia es devalua, demanant més implicació a les forces polítiques presents en la consecució de la màxima transparència en l'ús i adjudicació dels recursos públics, motiu pel qual necessitem transparència i control, per acabar dient que quan no se sap fer política, quan no hi ha acció de Govern, és quan es fan lleis.

Chapeau!

Henri Cartier-Bresson: "l'ull d'un segle"

Aquest matí he anat a veure l'exposició "Henri Cartier-Bresson. Fotògraf", al carrer Sèquia, núm. 5 de Girona i m'he dut una petita decepció. No ha estat fruit ni de la qualitat de les fotografies, ni de la seva temàtica, ni del lloc en qüestió, ni de la capacitat de l'autor, no, res d'això, la meva decepció ha estat pel volum, bàsicament perquè representa un petit tastet de l'obra d'un home que captava com pocs la realitat a través de la seva càmara i jo m'esperava més. Així que l'exposició m'ha quedat curta i ho haig de dir: si et conviden a veure una exposició d'un fotògraf tan important no es pot escatimar en el volum de l'exposició. S'ha de dir que la sala tampoc dona per a molt més, tot i ser una bona sala d'exposicions, però no es pot il·lusionar al personal i després deixar-te amb aquest regust a la boca. Potser a vosaltres us semblaran que són moltes les 124 fotografies exposades, però de veritat que no és així. I una altra cosa, a la sala li manquen algunes cadires per poder-se asseure i contemplar, pensar, vaja, disfrutar de les fotografies. I ara si em preguntessiu quina és la fotografia que em duria a casa ho tindria difícil, però segurament escolliria "meeting". Si voleu saber quina és només heu d'anar a veure-la (us confessaré que no l'he pogut trobar a internet).

Els amants de Lilith

Ahir vaig tenir la sort de poder sentir en directe a la Lídia Pujol al Teatre Municipal de Girona. Tota una sorpresa de posada en escena. Tota una sorpresa la qualitat dels músics, tot un regal per la ciutat de Girona.

Conta la nostra mitologia que Lilith va ser la primera esposa d'Adam al Paradís. Ella, com Adam, va ser creada amb argila, però la seva naturalesa lliure la va fer insubmissa davant el seu marit qui la va rebutjar com a dona. El Déu jueu la va condemnar fora del paradís i a l'oblit, deixant pas a una nova muller: Eva.

Se la va considerar símbol del dimoni femení i segons l'astrologia és el símbol de la lluna negra, fent referència als desitjos més obscurs i sinistres, aquells que es mantenen ocults i reprimits. Ella és la figura de les experiències més doloroses de la humanitat, aquelles que per la seva crueltat i les seves característiques han perdurat en el temps.

La Lilith de la Lídia Pujol és la cara i creu de tot això. No representa a la dona forta i valenta que viu lliure, perquè canta la seva soledat i indefensió, sinó més aviat a la dona ultrajada, sumbissa, maleïda. També conjuga, amb un exquisit sentit de l'humor, un cant especialment sensible a la mort i a la figura, a vegades despiadades, de dones desesperades que han fet del seu patiment un clam i de les seves accions cançons, d'aquelles més pures que encara conserva la tradició oral catalana.

Des del meu punt de vista, la Lídia Pujol és avui la cantant més rellevant del nostre país. És una veu explèndida, produnda i neta que envaeix les fronteres de les nostres percepcions. Domina la veu i fa amb ella el que vol, i tot i així, encara li queda molt camí per fer, però de ben segur que aviat, si no ho és ja, es convertirà en una de les veus més importants del món de la música.

I tornant al seu espectacle: simplement dir que és magnífic. Això sí, ningú no pot esperar d'ell que sigui alegre, malgrat els esforços de la pròpia cantant en la seva capacitat interpretativa perquè no se'ns faci massa trist.

Tot un goig per les orelles i alguna cosa més ...

La Girona Banda Band

La GBB actuarà el proper dissabte 3 de novembre a les 12 h. del migdia al punt de trobada de la Rambla de Girona. En aquesta ocasió actuarem amb la banda d'Ablitas (Osca).

La GBB és una banda peculiar, tot una miscel·lània d'edats, de músics amb diferents coneixements, en fi, una aventura dirigida pel mestre Lluís Yeras i promocionada per l'Escola Municipal de Música de Girona.

A aquestes alçades ja comencem a sonar, i de quina manera!. Tot i que encara ens falta una mica per arribar a ser el que ens hem proposat: una vertadera banda simfònica. Tot un repte!

Contra la violència: càstic exemplar

Les imatges que ahir es van transmetre per la televisió són del tot esgarrifoses: un energumen agredint impunement a una noia mentre viatgava en tren.

Actes tan covards com aquests han de tenir el màxim de càstic possible i no s'hi valen excuses ni atenuants. Particularment em sembla molt bé que el consulat equatorià hagui iniciat un procediment judicial perquè li caigui a sobre tot el pes de la llei. Caldrà esperar que la justícia espanyola estigui a l'alçada de les cirumstàncies i no posi en perill la credibilitat d'un sistema democràtic com el nostre. Seria una vergonya que aquest individu sortís indemne de la seva barbaritat. Ha de tenir un càstic exemplar perquè no és possible que la nostra societat alimenti accions anònimes de violència gratuïta, del tipus que sigui i contra qui sigui.

He estat rumiant sobre el passatger que va veure l'horripilant escena i no va moure ni un sospir. Sé que és difícil actuar davant d'una situació com aquesta, sobretot sabent que qui podia rebre era també ell, però em sembla molt poc humà estar-se impassible davant d'una agressió pel simple fet de que no li fessin a ell. Aquest no és el model de societat que volem pel nostre país. També dic que és molt fàcil, a temps passat, dir què hagués fet jo o un altre en aquella situació. La sort és que a la noia no l'apunyalessin o l'haguessin violat davant d'alguns passatgers que no miraven per por a no rebre també. Precisament per això opino que el càstic ha de ser del tot exemplar i que no pot quedar com a una anècdota d'un mal dia, fruit d'un canvi d'humor o d'una borratxera.

Suposo que els entesos en la matèria tenen més elements per esbrinar les causes per les quals un "humanoide" d'aquesta mena es permet la llibertat des de la covardia de sentir-se superior a ningú. Quantes coses no passen sense que ho sapiguem?

L'Europa social: cada cop més lluny?

El nou Tractat de reforma de la Unió Europea és la prova més evident del fracàs estratègic de qui pensaven que vindrien temps millors. Aquesta reivindicació de l'Europa social avui està més lluny que quan discutíem sobre l'oportunitat d'una Constitució Europea, perquè tot apunta que ens han deixat sota la mà temible del capitalisme més averrant.

Tot i les millores d'alguns apartats del seu text (en comparació amb Niça), aquestes són de dubtosa aplicació i del tot insuficients. Són ambigües i poc clares, fins l'extrem de dificultar l'abast real del que proclama. Suposo que es deuen haver pensar que la literatura no era cosa nostra i que pel mer fet d'escriure quatre ratlles de càire social ja era suficient, en posaré alguns exemples: s'introdueix el concepte de plena ocupació (no vull pensar què és la plena ocupació per a un empresari transnacional, suposo que seria tipus: tots els treballadors i treballadores tenen dret a la plena ocupació encara que tinguin 30 contractes o més durant un any). No s'explica què s'entèn per "plena ocupació"; o un altre exemple: introdueix el concepte d'economia social de mercat i a mi se'm posen els pèls de punt quan relaciono la contradicció entre l'economia social entesa com un bé comú i el capitalisme financer entès com a producte especulatiu en mans del lliure mercat, amb nul intevencionisme de les administracions (això sí, només en cas de necessitat de revifar una empresa) i la més despiadada intenció a tenor d'una única veu que digui: visca el capital!

Quant a la carta dels Drets fonamentals, quasi bé l'unic bastió comí que ens podria quedar a l'esquerra europea, diu que s'ha de convertir en una carta jurídicament vinculant. Però, què vol dir que s'ha de convertir?, com és que el mot "vinculant" no es defineix amb claredat?. Sense ànims d'alarmar a ningú, perquè no hi ha motius, la qual cosa ens situa en un futur incert, un escenari molt més complicat i difícil del que vam tenir quan es parlava de la Constitució Europea, per tant, ara depenem, com quasi sempre, de la bona o no voluntat dels governs de torn.

El paper dels interlocutors socials també queda força malmés perquè no ens reconeixen el paper fonamental que exercim en una societat moderna com la nostra.

És per tot això, que la Confederació Europea de Sindicats (CES) té previst fer tot un seguit de mobilitacions al voltant de les eleccions europeesde 2009 i, francament, si no hi ha una verdadera unió d'interessos de totes les forces polítiques i socials d'esquerres per incidir directament en la construcció d'una Europa Social, no crec que, de cap manera, ens poguem sortir d'aquesta embratzida ultra liberal i coservadora.

Els treballadors i treballadores europeus només podrem guanyar la batalla si anem tots i totes alhora, sumant esforços, voluntats i objectius. Caldrà veure quina serà la reacció de cadascun dels actors que intervenen en tot aquest procés.

Llarga vida al sindicalisme general, de classe i internacionalista!

Els altres cristians

M’ha semblat oportú, i sense por a que es converteixi en un precedent d’aquest Bloc, transcriure bona part del manifest que Justícia i Pau ha fet sobre la beatificació a Roma de religiosos i capellans assessinats durant la Guerra Civil espanyola. El manifest en qüestió m’ha arribat a través de l’adreça electrònica “Notícies Solidàries” i té com a títol “Tres lamentacions i un prec”.

“Va por ustedes”...

Justícia i Pau de Girona fa la declaració següent:

1.- Lamentem profundament la mort violenta de totes les persones, religioses o no, durant la Guerra Civil, una guerra que es desfermà a causa de l’aixecament militar contra el govern republicà legalment constituït.

2.- Lamentem profundament que la jerarquia episcopal espanyola –llevat d’honroses excepcions- es posés del costat dels sublevats i convertís una guerra civil en una croada, que callés davant les barbaritats que també es feren al bàndol dels rebels i que durant molts anys
recolzés la dictadura franquista.

3.- Lamentem profundament que després d’aquests anys de democràcia l’episcopat encara no hagi demanat perdó públicament pel seu compromís directe i actiu amb els sublevats. Pensem que aquest gest és indispensable si vol ser signe de reconciliació.

4.- Considerem que en aquest tema tan delicat l’episcopat ha de ser ferment de reconciliació i no pas d’enfrontament i divisió amb accions que aprofundeixen la divisió que, a causa de la Guerra Civil, encara hi ha en capes de la nostra societat. Per això demanem que d’una vegada per totes la jerarquia episcopal espanyola demani perdó públicament per la seva implicació directa amb la
dictadura franquista i que ho acompanyi amb gestos de transformació personal i institucional. I que miri endavant. Però per mirar endavant ha de reconèixer i assumir tot el seu passat.

JUSTÍCIA I PAU DE GIRONA