Riudellots, la llard d’infants i el polígon industrial
A vegades hi ha notícies que intenten emfatitzar les bondats sense adonar-se’n de tots els perills que s’amaguem darrera d’elles. Això és més preocupant quan es fa evident el desconeixement de les conseqüències d’algunes accions de govern, en aquest cas d’una administració molt propera i sensible a la ciutadania en general: l’Ajuntament de Riudellots.
L’alcaldessa d’aquest municipi diu que estarà a l’avantguarda de la responsabilitat social. Res més lluny. La responsabilitat de les empreses, diferent a la responsabilitat dels Ajuntaments, no és, precisament, ajudar a acomodar els seus interessos davant de les necessitats dels treballadors i treballadores. Quan una empresa vol controlar, fins i tot, on són les criatures dels treballadors no és pot dir que sigui una pràctica responsable.
També afirma que va en línia amb la Llei d’Igualtat. La veritat, no sé com?. La Llei d’igualtat parla d’anivellar les diferències entre homes i dones i no pas de perpetuar-les. Si nosaltres aceptessim que cada empresa o cada polígon tingués la seva pròpia llar d’infants estaríem condemnant-nos a la discriminació social, no només per raó de gènere sinó per raó de nivell dalarial i/o professió. Estem fent llars d’infants només tenint en compte el fet de treballar en aquell determinat polígon. Això és simplement anar en contra dels valors de la cohesió social, distribució de la riquesa i la igualtat d’oportunitats.
L’alcaldessa té clar que aquest és un nou model social de l’Administració i estem d’acord, però per equivocat. L’Administració no pot actuar, ni fomentar, ni alimentar iniciatives que vagin en contra dels interessos dels qui vol representar, que són el conjunt de ciutadans i ciutadanes, també la mainada, del seu municipi.
Diuen els representants dels empresaris que és una iniciativa d’avantguarda, però s’obliden que aquesta és la iniciativa de les antigues colònies tèxtils del segle XIX. Ningú no es pregunta perquè estan tan interessats els empresaris?. Doncs està més clar que l’aigua. L’horari de la llar d’infants s’adequarà als horaris de treball de les empreses. On són els drets dels infants?.
Amb això no vull dir que no s’hagi de fer una llar d’infants, al contrari, només dic que fer passar una iniciativa empresarial com a una solució avantguardista és una aberració. L’Ajuntament ha de crear places escolars de 0 a 3 anys destinades a cobrir les necessitats del seu municipi, però mai jugar la carta dels interessos empresarials i després presentar-ho com un bé social. Les solucions paternalistes són la mare dels conflictes i les discriminacions. Què passarà quan un nadó es posi malalt i l’empresari alerti que no està justificada l’absència de, segurament, només la mare treballadors, perquè ja està ben atès a la llar d’infants del costat del centre de treball, o que li dona permís però només per anar a veure com està, o que només li deixa trucar per telèfon, o que pot allargar la seva jornada de treball perquè l’horari de la llar d’infants és de 8 del matí a 7 de la tarda, etc. Després els mateixos empresaris es queixaran de que els treballadors i treballadores del futur, aquells que ara hi seran a la llar d’infants, tinguin problemes de conducta, estiguin estressats o no siguin responsables. Tothom ho sap, la base del coneixement és la felicitat. Els treballadors i treballadores també en tenim dret, no només hem de treballar. Evidentment també tenim obligacions. La llàstima és que encara necessitem menjar, dormir, viure una mica, tenir fills ...

El tribunal de Justícia de la Unió Europea posa en perill el dret de vaga dels Estats membres.

El conflicte entre l'empresa finlandesa Viking i el sindicat FSU i la Federació Internacional del Transport ha acabat amb una sentència molt perillosa i injusta per part del Tribunal de Justícia de Luxemburg on es limita el dret de vaga de tots els treballadors i treballadores europeus. La deslocalització i el prestamisme es paga amb una bona moneda per l'empresa en qüestió. La setència estableix que l'exercici del dret de vaga, en la seva dimensió europea, no pot desenvolupar cap efecte restructiu sobre la lliure competència ni sobre les llibertats empresarials. Recordem que el dret de vaga és un dret fonamental i per tant ataca directament a la llibertat sindical i al dret a la defensa dels interessos dels treballadors.

La barbaritat d'aquesta sentència ve determinada perquè posa per davant de drets i principis democràtics de les persones d'altres de rang més dubtós i amb un cert tuf carranclós com la lliure competència, la llibertat empresarial o la llibertat de prestació de serveis. D'aquesta manera regula, sota mà, un dels objectius de l'ex-directiva Bolskestein, aconseguint una pressió a la baixa dels salaris i una clara desprotecció dels treballadors i treballadores treient valua al caràcter contractual de la negociació col·lectiva. Acaben així per dilapidar un dels principis fonamentals de la nostra democràcia.

Per tot això és molt important fer extensible una condemna unànim i general en contra d'aquesta clara agressió als treballadors i treballadores i a totes les organitzacions sindicals, com també és molt important que el sindicalisme europeu trobi un espai comú de denúncia d'aquest tipus d'actituds, perquè si no actuem, quina Europa ens espera?.

Zapatero s'equivoca eliminant l'Impost de Successions

Ja fa mesos que el debat sobre l'Impost de Successions ve adquirint un càire preocupant quan es prima la seva supressió per sobre dels interessos socials de les persones que han de rebre algun tipus de protecció que es deriva de la recaptació d'aquest impost. Els únics que estan vertaderament interessant en la seva desaparició són les persones i col·lectius amb més recursos econòmics i per tant, el President Zapatero s'equivoca, com a mínim, per dues raons: 1) l'impost afavoreix a qui no el votarà en les properes eleccions generals del mes de març; 2) condemna a les rendes més baixes a un major desequilibri i desigualtat social.

S'ha dit, en reiterades ocasions, que aquest tipus de polítiques fiscals no són pròpies d'un Govern d'esquerres. Personalment sempre he tingut la convicció de que ens passa com a la Xina, que tenen un Govern teòric d'esqueres però una política econòmica de lliure mercat, és a dir, al més pur estil capitalista. Això també ens passa a nosaltres, el Ministre Solbes no s'ha mogut ni un milímitre de la política fiscal que feia el PP.

És el conjunt de l'empresariat qui està més interessat en suprimir-lo, perquè són els qui s'afavoreixen directament en eliminar-lo. Les rebaixes fiscals que es plantegen en l'impost de successions i donacions no estan justificades i només beneficien a les rendes més altes, cosa que és manifestament contradictori en la filosofia d'un impost que va ser creat per afavorir la igualtat d'oportunitats. Algú s'ho haurà de fer mirar!.

Extruperfil, un cas de criminalització sindical

Llegeixo, amb preocupació, com la utilització del codi penal s'està convertint en una mesura massa comuna per reprimir la llibertat d'expressió i el dret de vaga. Se'm posen els pocs pèl que em van quedant de punta quan demanen 3 anys i mig de pressó pels sindicalistes que van participar en un piquet de vaga de l'empresa Extruperfil de Sevilla.

La vaga pretenia que l'empresa complís el conveni en matèria salarial, de creació d'ocupació i de salut laboral, després de les actes d'infracció dictades per la Inspecció de Treball contra el seu incompliment i després de que Extruperfil contestés amb l'acomiadament improcedent dels membres del comitè d'empresa afiliats a CCOO, actes que també van tenir el seu judici i que van inculpar a l'empresa i va ser condemnada, ningú no es podia esperar que els treballadors i treballadores estiguessin amb els braços creuats.

Els treballadors van estar presents en un piquet i van participar en l'aturada d'un vehicle que volia passar per sobre dels manifestants. Els danys al vehícle en qüestió no arribava ni als 300 euros, per tant és del tot exagerat que se'ls demani més de 3 anys de pressó. Sobretot tenint en compte les circumstàncies: tensió, presència policial, esquirolatge, etc. després d'una continuada vulneració dels drets dels treballadors i treballadores per part de l'empresa. És curiós que s'acabi enviant a la presó al treballador i que l'empresari quedi impune. Val més un cotxe que el dany col·lectiu en matèria de salut laboral a la plantilla d'Extruperfil, ja se sap que els cotxes són símbols de poder i que les persones només són persones.

El conflicte social és un element natural de la nostra societat i no pot ser transformat en patologia. El codi penal no és ni pot ser un instrument d'ús per resoldre conflictes laborals, per tot això crec que és necessari fer arribar el màxim de recolzament a aquests treballadors que veuran sobre la taula una petició de 3 anys i mig de pressó per haver axafat un cotxe en una falta que no arriba ni als 300 euros.

Marcelino Camacho: una història irrepetible

La història de Marcelino Camacho és una història peculiar. És la història de la lluita per les llibertats, és la història de la lluita per les idees, la lluita contra la dictadura franquista. És la història del moviment obrer. És la historia de les CCOO. La història peculiar d'un home que va estar al capdavant de les Comissions Obreres i que va créixer amb elles. És un troç de la història d'un país en trànsit cap a les llibertats i els drets.

Ahir, mentres tornava en el pont aeri des de Madrid, intentava recordar tot el que havia vist i sentit (amb les orelles i amb el cor) i malgrat que era ja molt tard i em trobava molt cansat, aquest pensament no em va deixar dormir durant el viatge ni tampoc em va deixar posar la ràdio ni escoltar cap programa quan tornava en cotxe cap a Girona.

Vaig veure una enlluernadora i magistral Aitana Sánchez Gijón portant l'acte d'homenatge a Marcelino i Josefina (la seva muller); vaig sentir les veus de la Núria Espert i Pilar Bardem com canons tronadors capaços de posar de punta els més íntims capilars que tenim els humans; vaig escoltar a l'avi Labordeta, que encara guarda la seva veu potent i forta darrera d'una guitarra.

La nit va estar carregada d'emocions compartides i de paraules i de gestos i de personatges (Santiago Carrillo, Paco Frutos, Gaspar Llamazares, Cándido Méndez ...). També vaig veure a un ZP diferent, més proper, i al seu paisà, el nostre secretari general confederal, en José Maria Fidalgo, companys d'arreu, companys d'aquí. I em vaig sentir orgullós de ser i representar una organització com les CCOO.

I és que les comissions obreres comencem a fer-nos grans, sort tenim dels i les que venen darrera nostre!

Mario Monti i la interconnexió amb França

Ahir vaig escoltar, no amb certa sorpresa, a qui han batejat com El Mediador de la Unió Europea per la interconnesió de la xarxa elèctrica amb França. També vaig escoltar la rudesa clara i fina dels qui plantejaven estar contra la MAT, o com a mínim qüestionaven la seva necessitat encara no provada (anti MAT, associació de municipis MAT, alcaldes, CILMA); les clemències de les patronals, com no podeia ser d'una altra manera (Cambra inclosa) i com és evident al propi Ministerio.

Abans d'entrar a la reunió vaig trobar-me amb una concentració davant de la Subdelegació de Govern i també em vaig adonar, com tothom, del tracte que vam rebre, amablement, els mitjans de comunicació en ser convidats a abandonar l'acte (acte que va iniciar-se amb uns llargs minuts de retard, no sense la crítica d'alguns alcaldes presents).

La qüestió és que el sr. Monti va defensar, en tot moment, que ell només era allà per escoltar i parlar poc (i només de la interconnexió). Jo em pregunto si tindríem els problemes que tenim sense la interconnexió, el que vull dir és que sense ella no hi ha MAT, per tant és obvi que parlar de la interconnexió és parlar de la MAT.

El que em va quedar més clar va ser la confusió i les falses espectatives que havia generat la visita del "mediador". Ho poso entre parèntesi perquè crec que no és la paraula exacta que defineix el paper del sr. Monti. Primer perquè per poder fer de mediador s'ha d'escolar, per separat, a totes les parts; segon, perquè un cop escoltades s'han d'intentar acostar posicions; tercer, perquè s'ha de ser el més objectiu possible i sobretot reconegut per totes les parts; quart, ha de tenir el compromís d'intentar arribar a un acord i a mi em sembla que tenint-nos a tots en una mateixa sala, amb poc temps de discussió, amb unes cadires de plàstic blanc que no aguantaven gaire bé el pes i els culs dels allà presents i amb la impossibilitat de parlar d'una altra cosa que no fos la interconnexió, era ja, per definició, impossible.

En conclusió: sembla que la decisió ja està presa!. El Gobierno i el Govern de la Generalitat han d'aprendre molt a tenir una bona cintura, a tenir les orelles ben obertes i a relaxar-se davant de les evidents deficiències quant a formes, transparències o com ho volguem dir.

No li veig gaire futur al sr. "mediador" si continua treballant al marge de la societat que vol apaivagar, encara que es vesteixi amb una aureola europeïsta.

Gregorio López Raimundo, in memoriam

No sóc ningú per escriure cap comentari d'elogi sobre la figura d'aquest lliutador, però crec que cal fer-li un reconeixement explícit a un personatge que va tenir un protagonisme especial en la lluita per la democràcia i la llibertat al nostre segle XX.

"La memòria és l'únic secret que no podem perdre"