De nou l'avortament

Sembla increïble però tornem-hi!. Quan la societat, la societat normal, la que no és cínica, té més que assusmit que les dones han i tenen dret a l'avortament apareix un interès més que sospitós per tornar a plantejar un debat en clau marxa enrera en contra d'un dret per les persones. Sembla del tot irracional aquesta campanya en contra, no dels centres que ofereixen aquest servei, sinó contra les dones que necessiten interrompre l'embaràs pels motius que sigui.

Tornem a les velles pràctiques de sempre, quan les dones que tenien possibilitats econòmiques, la majoria provinents de classes econòmiques acomodades, podien passar un cap de setmana a l'estranger i avortar sense cap mena de contemplació, i en canvi aquelles dones amb problemes econòmics havien de fer-ho posant en perill les seves propies vides. És d'un cinisme total!. El que ens estem jugant no és res innocent. Això forma part d'una estrategia de la dreta espanyola i catalana per tornar als seus vells i ensopits valors morals, com quan el PP es postula en contra dels matrimonis homoxexuals sabent que entre les seves files, signe de normalitat, n'hi ha un grapat gens menyspreable. Passa el mateix amb l'Esglèsia que permet tenir pederastes o es posiciona en contra d'una assignatura que no contradiu, en absolut, els seus evangelis. Em recorda tant allò de "a Dios rogando y con el palo dando". És clar que després no tenen cap pudor a sortir al carrer a manifestar-se lluint les seves millors gales, joies incloses i predicar que s'ha d'ajudar als pobres.

Aquesta falsa moral sembla que continua estant emergent en la nostra societat. Està clar que ens queden moltes coses que tancar d'èpoques passades que encara fan pudor a resclosit.

La política de fer inspeccions indiscriminades pot estar justificada o no, però no em sembla estrany que s'hagi generat aquest malestar col·lectiu dels centres autoritzats per la pràctica d'avortament, si és que no hi ha una intenció més obscura just en el moment que la dreta espanyola s'està escarnint amb les idees més o menys progressites de l'actual Govern, i que estiguin ben tips de rebre pressions i inspeccions, amenaces i fins i tot agressions al més vell estil ku klux klan.

Aquesta jove democràcia nostra necessita encara d'un bon grapat de sentit comú i bones intencions.

Des de la matinera fredor d'un nou any ...

Aquest matí he obert la finestra de la meva habitació quan encara era fosc. Tot i així he pogut veure els camps glaçats i m'he quedat un moment mirant cap els Àngels, esperant a veure com sortia de rogent el sol. M'he enrecordat que la nit de Cap d'Any vaig ser dels qui no es van posar uns calçotets vermells per allò de la bona sort. No sóc supersticiós. La bona sort no existeix, potser només l'aztar. Com és costum he posat la ràdio mentre he fet l'esmorzar. He sortit de casa mirant el cel camí de Girona. Al cotxe no fa fred. I he començat a repassar les coses que havia de fer avui amb la serenor que dona un bon matí i el cap ben fred que dona l'optimisme. Un no espera massa si no hi ha motius. Normalment acabo recollint més del que en un moment pensava. Tornar a la meva feina sempre ha estat una gran satisfacció, encara que de fet és un dir, perquè mai es deixa de fer la feina que tinc. És una feina ben especial. Particular, diria, en el sentit més bonic i positiu de la paraula. Potser no m'explico gaire bé avui. Serà el dia!. En fi, em sento bé i amb això ja en tinc prou.

Per què m'empatoio amb tot això?. No ho sé del cert. M'han vingut ganes d'escriure perquè avui m'he sentit pessigotat. He obert una bona finestra i he respirat profund tot esperant alguna cosa. Quan espero alguna cosa d'aquesta manera, deixant-me anar, sense por, au!, llavors, i perdoneu la frase poc poètica: la cago. El món és així. No passa res. He tancat la finestra perquè no s'em refredi el pit. Però estic content per haver gaudit d'uns instants especials, per haver-me portat un sabor peculiar, un aroma de possibilitat, una escletja minúscula de llum en aquest matí fred i ennuvolat de gener.

Després d'aquest tastet he comprès que el millor que podia fer era regalar una imatge, una imatge per pensar, per conquerir, per meditar, pel que es vulgui.

Feliç Any Nou!

Riudellots, la llard d’infants i el polígon industrial
A vegades hi ha notícies que intenten emfatitzar les bondats sense adonar-se’n de tots els perills que s’amaguem darrera d’elles. Això és més preocupant quan es fa evident el desconeixement de les conseqüències d’algunes accions de govern, en aquest cas d’una administració molt propera i sensible a la ciutadania en general: l’Ajuntament de Riudellots.
L’alcaldessa d’aquest municipi diu que estarà a l’avantguarda de la responsabilitat social. Res més lluny. La responsabilitat de les empreses, diferent a la responsabilitat dels Ajuntaments, no és, precisament, ajudar a acomodar els seus interessos davant de les necessitats dels treballadors i treballadores. Quan una empresa vol controlar, fins i tot, on són les criatures dels treballadors no és pot dir que sigui una pràctica responsable.
També afirma que va en línia amb la Llei d’Igualtat. La veritat, no sé com?. La Llei d’igualtat parla d’anivellar les diferències entre homes i dones i no pas de perpetuar-les. Si nosaltres aceptessim que cada empresa o cada polígon tingués la seva pròpia llar d’infants estaríem condemnant-nos a la discriminació social, no només per raó de gènere sinó per raó de nivell dalarial i/o professió. Estem fent llars d’infants només tenint en compte el fet de treballar en aquell determinat polígon. Això és simplement anar en contra dels valors de la cohesió social, distribució de la riquesa i la igualtat d’oportunitats.
L’alcaldessa té clar que aquest és un nou model social de l’Administració i estem d’acord, però per equivocat. L’Administració no pot actuar, ni fomentar, ni alimentar iniciatives que vagin en contra dels interessos dels qui vol representar, que són el conjunt de ciutadans i ciutadanes, també la mainada, del seu municipi.
Diuen els representants dels empresaris que és una iniciativa d’avantguarda, però s’obliden que aquesta és la iniciativa de les antigues colònies tèxtils del segle XIX. Ningú no es pregunta perquè estan tan interessats els empresaris?. Doncs està més clar que l’aigua. L’horari de la llar d’infants s’adequarà als horaris de treball de les empreses. On són els drets dels infants?.
Amb això no vull dir que no s’hagi de fer una llar d’infants, al contrari, només dic que fer passar una iniciativa empresarial com a una solució avantguardista és una aberració. L’Ajuntament ha de crear places escolars de 0 a 3 anys destinades a cobrir les necessitats del seu municipi, però mai jugar la carta dels interessos empresarials i després presentar-ho com un bé social. Les solucions paternalistes són la mare dels conflictes i les discriminacions. Què passarà quan un nadó es posi malalt i l’empresari alerti que no està justificada l’absència de, segurament, només la mare treballadors, perquè ja està ben atès a la llar d’infants del costat del centre de treball, o que li dona permís però només per anar a veure com està, o que només li deixa trucar per telèfon, o que pot allargar la seva jornada de treball perquè l’horari de la llar d’infants és de 8 del matí a 7 de la tarda, etc. Després els mateixos empresaris es queixaran de que els treballadors i treballadores del futur, aquells que ara hi seran a la llar d’infants, tinguin problemes de conducta, estiguin estressats o no siguin responsables. Tothom ho sap, la base del coneixement és la felicitat. Els treballadors i treballadores també en tenim dret, no només hem de treballar. Evidentment també tenim obligacions. La llàstima és que encara necessitem menjar, dormir, viure una mica, tenir fills ...

El tribunal de Justícia de la Unió Europea posa en perill el dret de vaga dels Estats membres.

El conflicte entre l'empresa finlandesa Viking i el sindicat FSU i la Federació Internacional del Transport ha acabat amb una sentència molt perillosa i injusta per part del Tribunal de Justícia de Luxemburg on es limita el dret de vaga de tots els treballadors i treballadores europeus. La deslocalització i el prestamisme es paga amb una bona moneda per l'empresa en qüestió. La setència estableix que l'exercici del dret de vaga, en la seva dimensió europea, no pot desenvolupar cap efecte restructiu sobre la lliure competència ni sobre les llibertats empresarials. Recordem que el dret de vaga és un dret fonamental i per tant ataca directament a la llibertat sindical i al dret a la defensa dels interessos dels treballadors.

La barbaritat d'aquesta sentència ve determinada perquè posa per davant de drets i principis democràtics de les persones d'altres de rang més dubtós i amb un cert tuf carranclós com la lliure competència, la llibertat empresarial o la llibertat de prestació de serveis. D'aquesta manera regula, sota mà, un dels objectius de l'ex-directiva Bolskestein, aconseguint una pressió a la baixa dels salaris i una clara desprotecció dels treballadors i treballadores treient valua al caràcter contractual de la negociació col·lectiva. Acaben així per dilapidar un dels principis fonamentals de la nostra democràcia.

Per tot això és molt important fer extensible una condemna unànim i general en contra d'aquesta clara agressió als treballadors i treballadores i a totes les organitzacions sindicals, com també és molt important que el sindicalisme europeu trobi un espai comú de denúncia d'aquest tipus d'actituds, perquè si no actuem, quina Europa ens espera?.

Zapatero s'equivoca eliminant l'Impost de Successions

Ja fa mesos que el debat sobre l'Impost de Successions ve adquirint un càire preocupant quan es prima la seva supressió per sobre dels interessos socials de les persones que han de rebre algun tipus de protecció que es deriva de la recaptació d'aquest impost. Els únics que estan vertaderament interessant en la seva desaparició són les persones i col·lectius amb més recursos econòmics i per tant, el President Zapatero s'equivoca, com a mínim, per dues raons: 1) l'impost afavoreix a qui no el votarà en les properes eleccions generals del mes de març; 2) condemna a les rendes més baixes a un major desequilibri i desigualtat social.

S'ha dit, en reiterades ocasions, que aquest tipus de polítiques fiscals no són pròpies d'un Govern d'esquerres. Personalment sempre he tingut la convicció de que ens passa com a la Xina, que tenen un Govern teòric d'esqueres però una política econòmica de lliure mercat, és a dir, al més pur estil capitalista. Això també ens passa a nosaltres, el Ministre Solbes no s'ha mogut ni un milímitre de la política fiscal que feia el PP.

És el conjunt de l'empresariat qui està més interessat en suprimir-lo, perquè són els qui s'afavoreixen directament en eliminar-lo. Les rebaixes fiscals que es plantegen en l'impost de successions i donacions no estan justificades i només beneficien a les rendes més altes, cosa que és manifestament contradictori en la filosofia d'un impost que va ser creat per afavorir la igualtat d'oportunitats. Algú s'ho haurà de fer mirar!.

Extruperfil, un cas de criminalització sindical

Llegeixo, amb preocupació, com la utilització del codi penal s'està convertint en una mesura massa comuna per reprimir la llibertat d'expressió i el dret de vaga. Se'm posen els pocs pèl que em van quedant de punta quan demanen 3 anys i mig de pressó pels sindicalistes que van participar en un piquet de vaga de l'empresa Extruperfil de Sevilla.

La vaga pretenia que l'empresa complís el conveni en matèria salarial, de creació d'ocupació i de salut laboral, després de les actes d'infracció dictades per la Inspecció de Treball contra el seu incompliment i després de que Extruperfil contestés amb l'acomiadament improcedent dels membres del comitè d'empresa afiliats a CCOO, actes que també van tenir el seu judici i que van inculpar a l'empresa i va ser condemnada, ningú no es podia esperar que els treballadors i treballadores estiguessin amb els braços creuats.

Els treballadors van estar presents en un piquet i van participar en l'aturada d'un vehicle que volia passar per sobre dels manifestants. Els danys al vehícle en qüestió no arribava ni als 300 euros, per tant és del tot exagerat que se'ls demani més de 3 anys de pressó. Sobretot tenint en compte les circumstàncies: tensió, presència policial, esquirolatge, etc. després d'una continuada vulneració dels drets dels treballadors i treballadores per part de l'empresa. És curiós que s'acabi enviant a la presó al treballador i que l'empresari quedi impune. Val més un cotxe que el dany col·lectiu en matèria de salut laboral a la plantilla d'Extruperfil, ja se sap que els cotxes són símbols de poder i que les persones només són persones.

El conflicte social és un element natural de la nostra societat i no pot ser transformat en patologia. El codi penal no és ni pot ser un instrument d'ús per resoldre conflictes laborals, per tot això crec que és necessari fer arribar el màxim de recolzament a aquests treballadors que veuran sobre la taula una petició de 3 anys i mig de pressó per haver axafat un cotxe en una falta que no arriba ni als 300 euros.

Marcelino Camacho: una història irrepetible

La història de Marcelino Camacho és una història peculiar. És la història de la lluita per les llibertats, és la història de la lluita per les idees, la lluita contra la dictadura franquista. És la història del moviment obrer. És la historia de les CCOO. La història peculiar d'un home que va estar al capdavant de les Comissions Obreres i que va créixer amb elles. És un troç de la història d'un país en trànsit cap a les llibertats i els drets.

Ahir, mentres tornava en el pont aeri des de Madrid, intentava recordar tot el que havia vist i sentit (amb les orelles i amb el cor) i malgrat que era ja molt tard i em trobava molt cansat, aquest pensament no em va deixar dormir durant el viatge ni tampoc em va deixar posar la ràdio ni escoltar cap programa quan tornava en cotxe cap a Girona.

Vaig veure una enlluernadora i magistral Aitana Sánchez Gijón portant l'acte d'homenatge a Marcelino i Josefina (la seva muller); vaig sentir les veus de la Núria Espert i Pilar Bardem com canons tronadors capaços de posar de punta els més íntims capilars que tenim els humans; vaig escoltar a l'avi Labordeta, que encara guarda la seva veu potent i forta darrera d'una guitarra.

La nit va estar carregada d'emocions compartides i de paraules i de gestos i de personatges (Santiago Carrillo, Paco Frutos, Gaspar Llamazares, Cándido Méndez ...). També vaig veure a un ZP diferent, més proper, i al seu paisà, el nostre secretari general confederal, en José Maria Fidalgo, companys d'arreu, companys d'aquí. I em vaig sentir orgullós de ser i representar una organització com les CCOO.

I és que les comissions obreres comencem a fer-nos grans, sort tenim dels i les que venen darrera nostre!