En defensa dels més febles. La mainada.

Llegeixo amb molta tristor com les persones més menudes, els nenes i les nenes, les persones que més protecció necessiten, continuen patint la pobresa que acompanyen als seus pares.
Una societat com la nostra no es pot permetre el luxe de continuar treballant amb els mateixos paràmetres econòmics que fa més d’un segle. Quan diem que el nostre sistema productiu és caduc i que l’aposta per un salari digne i unes condicions de treball adequades és fonamental per la nostra economia solem cometre un error cabdal, ens oblidem que darrera de les economies familiars hi ha mainada que pateix directament les conseqüències de la nostra pobresa.
Hem viscut una època de vaques grasses, d’una dinàmica consumista falaç on el crèdit a canvi de quasi res se’ns era presentat com la canga del segle. No sé qui ha estat més incaut qui deixa diners o qui els rep. Quan hipotequem l’endeutament de les famílies també estem hipotecant el futur de la nostra societat. Una societat que presumeix del “pan para hoy” està condemnada a la fam. I en aquesta circumstancia sempre reben els més vulnerables, i d’aquests, quan parlem de col·lectius diana, solem oblidar-nos dels més petits, aquells que sense els adults no poden defensar-se, aquells que no poden reivindicar, aquells que no són ni conscients de la seva situació. Aleshores generem un estat d’ànim molt perillós, quan el futur no només és incert sinó impossible, aquest estat emocional es va fussionant en l’ADN de les generacions que no veuen possible millorar la seva situació, o el que és pitjor, veuen que viuen pitjor que abans i fins i tot pitjor que els seus progenitors. L’herència de tot això és una crisi dels valors d’una societat en democràcia, és també on es genera el caldo de cultiu per a la desafecció, quan es perd el sentit de la oportunitat, quan es menyspreen les institucions, quan el que va calant és el despreci, aquell rar sentiment del qui no té res a perdre. Aquest és el panorama d’una societat malalta. Una societat que necessita comprometre’s amb els qui, en un futur no molt llunyà, han de portar les nostres empreses i les nostres institucions. No pot ser que en el nostre país no s’eradiqui la pobresa, perquè crec que tenim tots els mitjans possibles per aconseguir-ho. Potser això també serveixi de reflexió per als nostres polítics.

Quan Hobbes i Maquiavel s'alien (3a. part i última)

En ocasions el concepte de bondat, fins i tot "la bona educació", es confonen amb el de debilitat. La bondat, però, és la fortalesa que té qui sap controlar el seu caràcter, les seves passions -fins i tot les baixes- i fa possible acostar-se a una mansetud. Diuen que la bondat és una inclinació natural per fer el bé, jo crec que és fruit d'una profunda reflexió personal que porta a algunes persones a cultivar-la després d'haver arribat a la conclusió de la bondat de les seves oportunitats.

De la bondat també s'ha dit que és una virtut. No m'interessa. La bondat no es deté a analitzar les causes, sinó que intenta comprendre les circumstàncies sense esperar justificacions ni explicacions, i procurant sempre una reacció que conduexi a una "veritat" (concepte del qual ja n'he parlat). La bondat també pot tenir tendències "suïcides" (en el sentit d'una destrucció parcial) en buscar allò que és bo dels altres sense desestimar la visió del que és pitjor, la qual cosa relega a un segon pla. En aquest estat s'acosta molt a la ingenuïtat. Però ser bondadós tampoc no té res a veure amb ser "tou" i condescendent amb les injustícies o indiferent, al contrari, s'és enèrgic i exigent i no es respon ni a insults, crítiques destructives o al despreci davant de qui volen tractar-lo així.

La manca de bondat és conseqüència de l'egoïsme, de la mesquindat i de l'absència de valors positius, també de la ignorància, la inseguretat en un mateix i la por. Qui li manca bondat se sent més segur cultivant la desconfiança, el rencor i la divisió. S'atura a intentar anul·lar als seus adversaris i s'acosta a qui preveu poder treure profit.

D'aquestes 3 petites lectures pseudofilosòfiques en treuria algunes reflexions:

1) Qui ens legitima per actuar?

2) Quina és la nostra responsabilitat en un afer?

3) Creiem en els projectes col·lectius, oberts, plurals i integradors o només és literatura?

4) Quina és la nostra voluntat per fer?

5) Quin són els nostres vertaders valors?

6) Fins on arriba la nostra "independència" i "llibertat"?

7) La democràcia i l'ètica dels objectius és inseparable de la democràcia i l'ètica dels mitjans?

8) Es pot construir solidaritat i coorperació sense començar pels qui tenim més propers?

9) Quina és la nostra capacitat per desenvolupar els nostres compromisos?

10) Què hem fet per arribar a on som?

Fins aquí les meves minúscules reflexions sobre la naturalesa humana.

Quan Hobbes i Maquiavel s’alien (2a. Part)

La mentida és sempre un acció conscient contra la veritat. El fenomen de la veritat és un acte que condemna la relació entre el bé i el mal. Si la veritat no és mai absoluta, de quina mena de veritat parlem?. El concepte no és senzill d’explicar, des del punt de vista gnosgeològic té una certa semblança al concepte infinit, per tant, evitaré entrar en aquest terreny. La veritat té a veure amb la forma com es construeixen els arguments per poder arribar a una conclusió concreta, per tant la veritat es pot mutar i convertir-se en mentida i viceversa. Però, què és el què realment és?. Tot depèn de la relació que hàgim construït al voltant d’ella. En una altra categoria, per exemple, en les relacions humanes, les mentides solen construir-se sobre fets aparentment vertaders. Qui les practica, a vegades, se les acaba creient i aleshores les converteix en fets immutables, per tant són persones abocades a viure en un món irreal que han de reconstruir contínuament. La mentida és la veritat del covard, perquè és incapaç d’assolir un nivell mínim de maduresa intel·lectual i emocional per poder viure en un món que no comprèn i per tant cal transformar. El Príncep de Maquiavel n’és un exemple de la literatura que els mals polítics intenten aplicar a la seva petita quotidianitat. És un reacció de poca envergadura moral. Sobretot perquè els imitadors del Príncep no solen tenir la seva talla creativa.
És normal trobar-se personatges patètics al nostre voltant que es creuen posseïdors del poder d’estar per sobre dels altres, ells són els qui es pensen amb el dret de terminar, segons quines circumstancies (d’altra banda sempre que això els afavoreixi), el que convé fer o no. S’exerciten en restar la capacitat de reflexió a les persones del seu voltant. Tenen, a vegades, l’art de la persuasió i en determinades ocasions prenen càrrecs de cert poder dins les institucions. És aquí quan entra en lloc l’art de les paraules, unes paraules mesurades i construïdes a mida de les persones que les volen escoltar, persones que actuen deixant anar les baixes passions incapaces de reaccionar davant les temeritats a canvi de presumptes premis que solen arribar, quan arriben, tard i malament, perquè no sempre el que es promet es pot complir. L’estudi de l’ètica contextuaritza aquests casos en determinar el grau de responsabilitat col·lectiva quan es practica allò de “la finalitat justifica els mitjans”.
Hi ha tres elements singulars que no se solen tenir en compte. El primer és el temps; el segon és més circumstancial: la responsabilitat; i el tercer és impredictible: les conseqüències.
La conjugació d’aquests tres factors solen portar, d’entrada, a un clímax, erroni de gratuïtat, és a dir, d’haver aconseguit sense cap cost el fi proposat. En segon terme apareixen el dubtes, en determinades ocasions, fins i tot, els remordiments (a valgut la pena?, ha estat equilibrat el cost?, què hem deixat pel camí?). Durant un període de temps indescriptible (perquè depèn dels casos), apareix una mena de parsimònia que es confon amb una aparent sensació de pau, d’equilibri, però és quan apareix la reacció, és a dir, les conseqüències, i per tant, la por i el caos que van construir la traïdoria. És el moment del desequilibri, és el moment de la manifestació del vertader estat de la qüestió. El temps situa les coses al seu lloc, la responsabilitat passa la factura adequada i la gravetat de les conseqüències depenen de la dimensió moral i de la resolució final.

Continuarà ...

Quan Hobbes i Maquiavel s’alien (1a. Part)

La naturalesa humana sempre ha estat motiu d’estudi per part de la filosofia. És habitual vestir-la d’una certa moral que ens ajudi a entendre les dificultats de composar un escenari suficientment panoràmic per abastar tota la condició humana, però també hi ha hagut alguns intents per despullar-la de tot judici moral o ètic, entès des de la perspectiva de tradició catòlica europea, com ha estat el cas de Nietzsche.
La història de la filosofia ha fet prou evidents els avenços sobre aquesta doctrina de caràcter més moral que sociològica, i ha sabut trobar uns límits raonables als elements teòrics que descriuen comportaments i actituds humans.
En aquest sentit s’ha fixat molt en els individus, fins i tot separats de la col·lectivitat. Una col·lectivitat poderosa que continua necessitant d’un model o pauta de comportament que els faci sentir segurs. Aquest és el paper del líder, amb múltiples i complicades vessants on la psicologia ha sabut detectar diferents patologies que fan del líder la possibilitat dels extrems.
Aquest equilibri natural de la naturalesa humana s’ha de reconstruir contínuament, de manera incessant, sense descans possible, perquè és condició de tot ésser humà buscar allò anomenat felicitat. Aquí és quan entra Maquiavel, fins i tot en les societats més modernes o en qualsevol organització social. Només quan es treballa per un objectiu simple s’és capaç de superar l’individualisme, però fins i tot així, sempre hi la “temptació” (i sóc conscient de que no és un vocable desprovist d’intencionalitat moral), d’intentar deslligar-se del grup per evidenciar un relleu, alguna cosa més que ens faci ser diferents dins de la col·lectivitat. Aquest conflicte entre la relació individual i col·lectiva no ha estat resolt per cap estructura social coneguda. És, moltes vegades, una permuta falaç del nivell dels interessos individuals a favor d’uns tercers. Aleshores apareix Hobbes per domesticar els nostres instints. Què preval en les nostres societat actuals?: una aliança inconscient, però estratègica entre el domini del llop i la justificació dels mitjans. La conclusió sobre aquest procés és l’autodestrucció. Només quan el lideratge és suficientment fort i cohesionat sobre totes les estructures socials, els homes i les dones caminen per aconseguir un únic i senzill objectiu. És exactament el mateix que passa en un partit de futbol: els interessos individuals s’uneixen, de manera momentània, per aconseguir un fi concret: fer un o més gols. Per tant conèixer els límits de la condició humana és important per poder dominar la nostra naturalesa com a éssers humans.
Un camí del tot equivocat pel pragmatisme corrent seria qualsevol tipus o expressió d’idealisme, això sí, sempre des del punt de vista de la incoherència entre el que es fa i es diu.
L’element més comú de la naturalesa és, malgrat que no hauria de ser així, la baixa passió, o dit d’una altra manera: la traïdoria. Normalment sol ser fruit de la covardia, de la inseguretat i de múltiples incapacitats inconfessables que fan possible la unió de tot allò que, raonablement, ens hauríem d’avergonyir si ho haguessim de confessar en privat. Sempre es sol vestir amb la mentida.

Continuarà ...

Els salaris
Espanya encapçala el rànquing en la pèrdua de poder adquisitiu de la Unió Europea dels 15, per això una de les apostes fortes del sindicalisme ha de ser el de la lluita contra la precarietat salarial.
L’evolució dels salaris en la negociació col·lectiva tenen una tendència clara a estancar-se, malgrat que les xifres declaren una lleugera millora. En un context fort de creixement econòmic i de creació d’ocupació, amb la incorporació massiva de persones immigrades al mercat de treball en condicions de precarietat fa que, en una situació de dificultat de caràcter econòmic, les persones que treballen en aquells sectors de baix valor afegit siguin les que tenen més possibilitats de ser afectats per la dinàmica inflaccionista i siguin l’expressió més dura dels problemes generats pel nostre model de creixement econòmic. D’aquí la necessitat d’una política salarial més forta en la negociació col·lectiva. Per aquest motiu l’Acord de Negociació Col·lectiva no hauria d’haver-se signat, perquè nosaltres hem d’exigir la dignificació del salari mínim interprofessional; perquè hem de conquerir una millora real i efectiva del poder adquisitiu dels salaris i perquè, més enllà de les campanyes mediàtiques, la única manera d’aconseguir-ho és no signant convenis a la baixa, o dit d’una altra manera, dir una cosa i fer-ne una altra. D’aquí la importància de la inclusió de la clàusula de revisió salarial sense limitació de vigència. No pot ser que la revisió salarial sigui un dels elements de la negociació dels convenis col·lectius. A més a més, la negociació col·lectiva ha d’intervenir sobre el conjunt del salari; perquè s’han de rebutjar les dobles escales salarials; perquè s’han d’eradicar les desigualtats per raó de gènere; perquè és importantísim eradicar els baixos salaris estructurals i fer desaparèixer els salaris nets per sota dels 1.000 euros, però no per una qüestió de màrqueting, sinó perquè és de justícia social.
En les darreres dades de l’Eurostat –l’agència estadística de la UE- es reflexen com, des de l’aplicació de l’euro com a moneda única, els preus han pujat a Espanya un 7% més que en tota la zona euro. Malgrat això, els salaris bruts (abans dels impostos i de les cotitzacions a la SS) continuen essent un 40% més baixos que la UE dels 15. En el millor dels casos, els salaris espanyols han perdut sis punts de poder adquisitiu en relació als països que formen part de la moneda única. És evident que els responsables de la puja de preus han estat els especuladors de les nostres butxaques, sobretot en el ram dels béns i serveis i la construcció
I per acabar d’amanir la situació dels salaris, tant el Banc d’Espanya com el Banc Central Europeu adverteixen que la pujada de salaris pot fer créixer, encara més, la inflació. Però com diu un articulista, això ara ja no s’ho creu ningú, no només perquè el salari mig ha caigut malgrat el fort creixement econòmic, sinó perquè algunes companyies espanyoles que cotitzen a borsa es repartiran més de 3.000 milions d’euros de beneficis; perquè els preus que estan supervisats i regulats han pujat per sobre de la inflació estimada pel 2008; perquè el beneficis de la banca espanyola van créixer un 20% fins el setembre de 2007; perquè els ingressos per comissions bancàries han crescut un 12%; perquè som l’únic país on pujen les tarifes telefòniques; perquè la tarifa del telèfon mòbil ha pujat un 300% més que a la resta d’Europa.
En conclusió, cada cop que pujen els tipus d’interés les famílies es resenteixen i els diners se’ls porta el banc o la caixa corresponent. Cada cop que es frenen les pujades dels salaris pujen les rendes del capital. Cada cop que s’arrelenteix l’activitat econòmica es destrueix ocupació i per tant el sindicalisme de classe i general perd poder. I cada cop que es baixen els impostos s’afavoreix als més rics i es perjudica als més desafavorits.
Durant aquests darrers anys hem vist com creixien molt les rendes del capital (només cal mirar els beneficis empresarials de les grans empreses, per no dir d’aquelles que no ho justifiquen comptablement) i un estancament (quan no davallada) de les rendes del treball. Cal recordar que l’índex de preus al consum ha arribat al 4,8%, el nivell més alt des de 1997 i que aquest té una incidència directa en les butxaques de tots els treballadors i treballadores.
El nostre país té un dels índex més alts de pobresa (el 18% de la població). Un dels factors que han contribuït a la polarització en la distribució de la renda a Espanya han estat les reformes fiscals iniciades a partir dels anys 90, que van beneficiar a les rendes més altes, com succeeix ara amb l’impost de patrimoni i de successions.
En aquesta afirmació de CCOO com a sindicat de classe i nacional, és molt important la defensa de la igualtat (en sentit general), com a valor social. No vull entrar en el tema de les desigualtats, perquè requeriria d’un altre espai, però cal constatar alguns fets importants: la segmentació salarial, el paper de la immigració, en positiu, pel que fa a la nostra economia, la inclusió formal, que no real, en els plans d’igualtat. En el sentit de que continuen sent les dones, en la immensa majoria, qui exerceixen hegemonònicament els drets de conciliació, qui, malgrat la igualtat legal, continuen tenint menys possibilitats de promoció laboral, cobren menys salari que els homes (malgrat que el nivell formatiu sigui manifestament superior) i tenen un nivell de temporalitat major que els homes.
Estic convençut que mentre les dones no formin part de les meses de negociació i dels organismes de representació, sempre passarà el mateix. Però aquesta no és només una “tasca” que han de fer i defensar les dones, ens correspon a tots, especialment també als homes per la clara desigualtat que exercim davant les dones, per tant aquesta responsabilitat també és i ha de ser compartida.

La globalització i les comarques gironines
Vivim en una economia immersa en una profunda i ràpida transformació dels sistemes de producció i d’organització del treball així com de les normes que regeixen les relacions laborals.

La globalització és avui una realitat. Els intents de de-construcció de l’Europa social són fruit del desgavell polític, però que tenen una intencionalitat econòmica pròpia, com a prova les darreres sentències sobre el dret de vaga de la Unió Europea, com ara el cas Viking. L’economia s’ha convertit a la política. La política s’ha convertit a l’economia.

A nivell global, des del sindicalisme de classe i nacional, tenim molt reptes i molt diversos: des de l’organització dels treballadors i treballadores en realitats cada cop més diverses, fins i tot hostils, fins la protecció dels drets sindicals més bàsics; des d’haver de tractar amb empreses multinacionals, passant per ocupar-nos d’aquelles relacions laborals considerades atípiques a fer front al fenòmen de la globalització en totes les seves vessants. Per a enfrontar-nos a aquestes reptes sóc de la opinió que necessitem una organització internacional forta. En aquest sentit la Confederació Sindical Internacional (CSI) ha de tenir capacitat per poder convertir-se en referent mundial, però també ha de tenir capacitat per poder-se organitzar a nivell nacional i també amb capacitat per dissenyar estructures internacionals que influenciïn i afectin a tots els treballadors a nivell local. Això significa que hem de ser capaços de marcar la diferència entre les lluites locals (o bé compaginar-les) al mateix temps que canviem les nostre formes de lluita globals.

La força de CCOO com a sindicat nacional i de classe té les seves arrels en la nostra feina i en la manera com desenvolupem i negociem els convenis col·lectius, que són, com sabeu, el mitjà fonamental de fer realitat les nostres reivindicacions. Només quan els treballadors i treballadores podem exercir els nostres drets en el treball som capaços de reivindicar un repartiment just de la riquesa. Només així es pot contribuir a l’equitat, al consens i a la cohesió en la societat i aquest és un dels papers vertebradors que exerciten les comissions obreres.

En realitat la pròpia globalització,tal com l’entenem ara, es podria convertir en el repte més important que tenim els treballadors i treballadores, i per suposat els sindicats del món. La globalització ha alterat la relació entre el capital i el treball, i per tant ha canviat els fonaments sobre els que es van determinar els salaris i les condicions de treball. Aquesta nova realitat determina un nou espai on el conflicte social està més viu que mai.

En un món globalment interconnectat, amb la praxis d’un liberalisme econòmic que tendeix a defensar les polítiques de lliure canvi (laissez faire), que només afavoreixen als rics, deixant a la majoria lluitant per la supervivència o veient com aquesta anomenada classe intermitja va perdent cada vegada més drets i cada vegada més poder adquisitiu, cal una major i millor organització de la classe assalariada. En el nostre veïnatge global, la rebaixa de les normes laborals i de les condicions de treball, en qualsevol lloc del món, posaran en perill de manera inherent les normes i condicions superior de cada país. La classe assalariada hem d’enfortir la nostra solidaritat global més enllà dels nostres propis idealismes i altruïsmes. Ho hem de fer perquè serà la única manera de poder-nos defensar, però també per pur egoïsme com a individus.

Els desafiaments globals s’han convertit en problemes locals (Nylstar, Panasonic, Lewi’s, etc.). Les solucions a la majoria dels problemes que tenen les empreses ja no es troben en el propi centre de treball, a vegades ni el la mateixa ciutat o país, fins i tot ni en el mateix continent. La línia de fons és clara: si els sindicats volem continuar sent importants pels treballadors i treballadores, si volem marcar una diferència, les accions sindicals nacionals i internacionals han d’adaptar-se per globalitzar la solidaritat i canviar la globalització.

Per poder explicar l’estat de la qüestió econòmica hem de fer una mica d’història. El 1993 Espanya tenia la despesa pública (en percentatge del PIB nacional espanyol) més baixa de tota la Unió Europea. L’any 2006 no només continuàvem tenint la despesa pública més baixa de l’Europa dels 15 (38,5% del PIB) sinó que aquest percentatge era molt més baix que el que teníem l’any 1993 /45%). Com tots sabeu, les conseqüències d’aquesta austeritat tenen múltiples conseqüències sobre les persones. Una d’elles la coneixem molt bé, sobretot perquè s’està parlant molt darrerament, és el dèficit en infrastructures, que inclouen el transport, els sistemes de comunicació i energia, per posar alguns exemples concrets i que nosaltres patim directament.
Aquest dèficit de despesa pública és, al meu parer, un dels principals instigadors de les tensions territorials (desgraciadament molt rendibles per a la resta de comunitats autònomes), però que amaguen la causa principal: precisament la manca de recursos públics.

Si ens aturem breument a mirar les dades sobre la despesa social espanyola i catalana (transferències públiques i serveis públics en el seu conjunt –sanitat, educació, habitatge, immigració, salut laboral, etc.-), és a dir, tot allò que garanteix la cohesió social i la qualitat de vida, també som el país europeu que menys inverteix. Estem quasi bé a la meitat del que es gasta la resta dels 15. Qüestió que ajuda a explicar perquè tenim aquests índex tant baixos de productivitat i competitivitat. Precisament, perquè els països que són més competitius i eficients econòmicament són els que tenen una elevada despesa pública, aquells que ofereixen seguretat laboral i protecció social.

Si l’Administració Pública, en general, no actua en conseqüència i deixa de mirar el dia a dia i els rèdits electorals, anirem per bon camí, si les coses continuen com fins ara només farem pegots i mai resoldrem els principals problemes del nostre país.