Els plans d’igualtat a les empreses
(resum de la intervenció feta a la jornada organitzada per CCOO de les comarques gironines a la Fontana d’Or el passat 18 d’abril)

La igualtat és un dret en la negociació col·lectiva i que per tant és una prioritat la d’introduir en tots els convenis col·lectius el text de la Llei Orgànica 3/2007 per la igualtat efectiva de dones i homes.
Totes les dades apunten a que les desigualtats de gènere tenen una tendència a augmentar. Això és preocupant, perquè tot això, aquelles coses que són importants de veritat, res tenen a veure amb la modernitat.
Posar punt i final a aquesta situació és una qüestió de justícia, però també de dignitat. Una societat que es vulgui anomenar democràtica ha d’eradicar aquesta pràctica i per això ens cal una voluntat decidida, una voluntat profunda de voler lluitar contra aquesta desagradable realitat.
El nostre compromís com a CCOO no acaba en l’aplicació de les mesures de la llei d’igualtat. És molt important la nostra implicació en les meses de negociació i és molt important la participació directa de les nostres companyes en aquestes negociacions, perquè fins ara les dones del nostre sindicat han participat poc o gens en les negociacions dels convenis i esta clar que nosaltres, els homes, no hem estat capaços de reduir les desigualtats pel que fa a la qüestió de gènere, per tant és evident que hem de defensar la integració plena i total de les dones sindicalistes en la negociació col·lectiva.

No tinc cap intenció de repassar el contingut de la Llei, però sí deixar per escrit algunes consideracions al respecte:

A nivell teòric avui ningú, ningú vull dir qui tingui un mínim de seny i de respectabilitat, ningú no discuteix el reconeixement del dret indiscutible a la igualtat entre gèneres, però quan passem a la pràctica les coses. Preguntem-nos sinó per algunes qüestions com ara: Com treballen les dones en aquest país?, quines són les seves condicions laborals?, quina és la qualitat de la seva ocupació?, com fan equilibris per compaginar la feina amb la vida personal?, com es reparteixen les responsabilitat de convivència?, etc.

Les respostes a totes aquestes preguntes és, com sabeu, la segregació ocupacional i sectorial, la feina a temps parcial, la discriminació salarial, la vulnerabilitat a tota mena de violència, l’assetjament ... és a dir, tot un seguit de qüestions intolerables en una societat que s’anomena democràtica.
Per això no ens conformem en la denúncia ni en la reivindicació, volem actuar sindicalment sobre les condicions de treball, sobre l’equilibri entre el temps personal i el laboral, per prevenir i eradicar qualsevol tipus de violència i protegir la seva salut a les empreses.
Per fer tot això CCOO necessita de sindicalistes, homes i dones, que lluitin per una acció sindical que esborri definitivament aquestes desigualtats entre persones de diferent sexe.

Aprofito també per recordar-vos que és molt important la vostra presència en la manifestació de l’1 de Maig on us esperem a tots i a totes.

La sentència sobre el cas Rüffert

Durant la celebració de la 1a. setmana dedicada a les Relacions Laborals organitzada per la Facultat de Dret de la Universitat de Girona, en concret per en Ferran Camas, vaig tenir la oportunitat de parlar breument amb el també catedràtic gironí Eduardo Rojo sobre el mal auguri que ens produïa aquesta sentència, aleshores encara no coneguda. Aquesta sentència emesa pel Tribunal de Justícia de les Comunitat Europees el passat 3 d’abril confirma els mals pronòstics que nosaltres compartíem amb la Confederació Europea de Sindicats (la CES).
La qüestió més lamentable o greu de la sentència és el rebuig a que les administracions de qualsevol Estat membre puguin imposar la seva legislació sobre contractació pública, cosa que obligaria a les empreses a pagar el mateix salari als seus treballadors tal com es preveu en el conveni col·lectiu d’aplicació del país on es fan les obres i, en canvi, dóna més força legal a la lliure prestació de servies, en una clara aposta per la pitjor de les interpretacions de la Directiva Bolskestein en la seva pitjor afectació, i en contra dels drets dels treballadors.
Aquesta sentència bé a reafirmar el que els sindicats confederats europeus hem reclamat en successives ocasions (recordeu el cas Wiking també comentat en aquest bloc), perquè la Directiva sobre desplaçaments de treballadors per efectuar prestacions de serveis sigui redactada de nou ja que no serveix per defensar drets fonamentals dels treballadors i treballadores. Això vol dir: redefinir el concepte de treballlador/a desplaçat perquè se li pugui aplicar la normativa laboral on presta el servei; fer obligatòria l’aplicació dels convenis col·lectius vigents allà on es fa la feina –ara és opcional-; deixar clar el paper dels sindicats per a l’acció sindical alhora de defensar l’aplicació de la legislació vigent i no caure en la vergonya de defensar pràctiques “neoesclavistes” aprofitant la feblesa de les persones que són desplaçades per guanyar-se la vida en millors condicions que en els països d’on provenen.
La conseqüència d’aquests tipus de sentències poden ser vàries i diverses: des de l’apreciació subjectiva i parcial de que la Unió Europea ha caigut en mans dels anomenats “neocons”; que el moviment sindical europeu va perdent força amb les reiterades sentències en un a mateixa línia; que és una porta oberta al dumping social; que pot generar un sentiment de proteccionisme intern i provocar un greu obstacle al desenvolupament econòmic intern i com ha dit el secretari general de la CES, Jonh Monks: aquesta és una sentència destructiva (...)Prima la lliure circulació de serveis per sobre dels reglaments laborals existents que s’apliquen en el lloc on es proporciona el servei (...). Aquesta sentència subratlla la necessitat de que les autoritats europees adoptin mesures urgents que confirmen que la Unió Europea no és només un projecte econòmic, sinó que té com a objectiu la millora de les condicions de vida i de treball de les seves poblacions, i que el concepte de progrés social revesteix una importància fonamental per a mantenir el recolzament dels ciutadans i ciutadanes i dels treballadors i treballadores en favor d’un projecte europeu.

La xarxa elèctrica de les comarques gironines

La notícia que sortia avui als diaris sobre la situació de la nostra xarxa elèctrica i en concret del circuit Vic-Juià no és nova, i situen la precària qualitat de la nostra xarxa elèctrica.
En realitat la companyia elèctrica ens ve a dir que la nostra gran feblesa no és una altra que la nostra deficient xarxa de transport, la dificultat per mantenir la tensió de la línia i la gran vulnerabilitat davant de qualsevol incident. Això s’explica perquè no tenim un bon mallat, perquè les línies aèries són molt llargues, perquè la generació d’energia està molt lluny d’on es necessita i per una mala distribució de l’energia elèctrica.
L’època d’estiu que tenim més probabilitats de quedar-nos sense subministrament elèctric és durant la segona quinzena de juliol.
Si passés això s’haurien de desconnectar de la xarxa algunes empreses gironines, em refereixo a empreses amb alt consum elèctric a nivell industrial i que tenen un contratcte d’interrumpabilitat.
Però per poder posar en marxa accions com aquestes primer s’ha de conscienciar a la població sobre la necessitat d’estalvi energètic, cosa que en l’actualitat ja s’està fent, s’han de fer campanyes de sensibilització, s’han de potenciar les bones pràctiques en el consum energètic, millorar els sistemes de climatització, etc. i per fer-ho és més fàcil comptar amb la intervenció de l’Administració.
Quan es parla d’un col·lapse energètic estem parlant, en el millor dels casos, d’una aturada elèctrica d’entre 25.000 i 35.000 usuaris o clients de manera alternativa en períodes d’aproximadament 2 hores. Per exemple, es quedarien sense llum durant un temps concret Figueres, Salt i Llançà, per posar alguns exemples..
En el cas de que l’avaria fos més important es podria arribar a més de 200.000 afectats repartits per tot el territori gironí .
En fi, que les coses se’ns poden posar negres de debò. Em consta, però que la companyia i el Govern ho tenen tot planificat perquè la cosa, tot essent molt greu, tingui les mínimes repercussions possibles. Ara bé, això no té res a veure amb la MAT, vull dir que la MAT no ens soluciona el problema de la distribució, la qualitat del fil elèctric ni del mallat.
Sense crear alarmisme fora bo que ens expliquessin les coses tal com són i no ens prenguessin per burros.

L'euromanifestació d'aquest dissabte a Eslovènia

Ahir la CES (la Confederació Europea de Sindicats) va convocar una mani a Ljubljana. Era una convocatòria important on va participar CCOO i que es va fer coincidint amb la reunió dels ministres de finances de la Unió Europea i del Banc Central Europeu. També es va aprofitant la presidència de la UE per part d'Eslovènia.

Els objectius de la manifestació han estat penjants a la plana web de la CONC (CCOO de Catalunya -www.ccoo.cat-) i es poden resumir en aquests:

- Millorar el poder adquisitiu dels treballadors i treballadores per lluitar contra la pobresa.

- Reindivindicar uns millors salaris i reduir les diferències entre països.

- Assolir la igualtat de salaris entre treballadors i treballadores i directius, entre homes i dones.

- Aconseguir un tracte més just al conjunt de la classe assalariada inclosos els empleats i empleades públics.

Una manifestació com aquesta, amb centenars de milers de manifestants, hauria d'haver tingut una ressò mediàtica que no s'ha vist enlloc. A Espanya només un diari generalista ha tractat la notícia i a més a més ho ha fet d'una manera minsa. Quina és la responsabilitat dels mitjans de comunicació alhora de crear opinions?, Com es dirigeix la opinió pública?, Existeix una mena d'acord entre els mitjans per tergiversar la realitat?.

El tupé d’en Mario Monti
No diré res que la gent no hagi conegut abans a través dels mitjans de comunicació. La reunió de dimarts passat a la subdelegació de Govern ha anat a millor, sobretot per les infrastructures facilitades als i les assistents i per la comitiva (a part del subdelegat del Govern i el delegat de Govern de la Generalitat: un secretari d’estat, un director general de la Generalitat, el de les Elèctriques d’Espanya, representants del Govern francès, etc.). Ha millorat perquè ens van oferir la possibilitat de connectar-nos a un aparell de la traducció simultània (francès-català). Fins ara portaven un traductor que a cau d’orella li anava traduint a en Monti als qui no es dirigien a ell en francès, perquè a Girona encara queda gent que sap utilitzar aquesta llengua (no sigueu, si us plau, malpensats), i ens van obsequiar amb un interessant power point transmès des del canó més gran que he vist mai, el qual escalfava l’ambient com una estufa. L’espai continua quedant-se petit, les cadires dels convidats menys il·lustres continuen sent unes de ben incòmodes de PVC (no sé si s’escau a una estratègia concreta) i fins i tot l’aire condicionat va ser insuficient per aquella colla de persones que, per sort, i tinc un nas molt fi, puc certificar que eren persones que practiquen l’art de la netedat i la bona presència.
Suggeriria, de cares a l’estiu, engegar abans l’aire condicionat i facilitar una mica d’aigua als assistents (unes pastetes i un cafè, o refrescs ho trobaria massa agosserat, però es podria estudiar).
L’escenari, en resum, es podria descriure de la següent manera: a un costat els partidaris de la MAT (no cal dir qui eren) i a l’altra banda el contraris. Una anècdota: en el grup dels partidaris es va colar una infiltrada (jo crec que per equivocació es va seure on no tocava).
Abans de començar l’acte formal van treure a l’”espanta periodistes”, una figura que s’encarrega de fer fora als mitjans de comunicació amb insistència i devoció.
Les conclusions de la reunió ja les coneixeu. Només m’ha sobtat un parell de coses: la primera, que en Mario Monti va dir que racionalment i des del punt de vista i els criteris que determina la N-1 (que desconec) la interconnexió no estava justificada, sempre sengons l’informe, per després treu una colla d’argument per justificar-la, aquells que sí que han sortit als mitjans de comunicació. En aquest punt us faré una confessió per evitar malentesos: jo vaig ser un dels que va prescindir de la traducció simultània i sempre hi ha la possibilitat de que fos l’únic que ho hagi entès així. Encara que no ho crec. El que està clar és que no hi ha cap estudi sobre les necessitats energètiques a nivell local ni tampoc a nivell de Catalunya.
La segona qüestió que em va cridar l’atenció va ser el tupé del sr. Mario Monti. Creieu-me: espectacular, quasi com la caricatura d’Elvis amb el nostre representant a l’Eurovisió: en Txikiliquatre.
La propera vegada que torni a Girona, fixeu-vos-hi.

El medi ambient

La proliferació de profetes sobre el canvi climàtic i el medi ambient, fins i tot com a negoci, com a moda que comporta més consum i que ajuda a les empreses a sentir-se com aquella persona adinerada i burgesa, de no fa tantes dècades, que sortia de missa i donava la pia almoina, no acostuma a cridar-me l’atenció.
De fet, el discurs sobre el medi ambient sol tenir poc a veure amb el gruix central del problema. Sempre es presenta adornat, com formant part d’una nova religió mediàtica, és això del quedar bé. Políticament tampoc s’ha encertat gaire, en el sentit d’emfatitzar, de donar prioritats a la “cosa verda”, però sense acabar d’explicar els perquès.
Diguem-m’ho clar, els únic interessats en defensar que es mantingui en condicions el medi ambient del nostre planeta som nosaltres, els humans, Els humans entesos com a espècie, com a animals que viuen en aquest planeta, en el nostre únic univers. A l’anomenada Mare Terra no l’importa gens tornar a l’època dels volcans, la glaciació o la destrucció nuclear, perquè ella sempre tindrà algun tipus de bitxo, o no, pul·lulant pels seus espais naturals, siguin nocius o no per algunes de les espècies existents.
El problema principal que tenim els humans d’aquesta etapa de la humanitat és el nostre grau d’insolidaritat vers les generacions futures, no és una qüestió d’ara, perquè els humans continuarem vivint, més o menys, com fins ara, el problema vindrà pels nostres descendents: com els deixarem el planeta?, tindran aigua per veure?, podran menjar pa?, no sé. El problema no és si podran o no anar a esquiar o que el turisme de platja desaparegui perquè el desglaç del gel dels pols polars faci desaparèixer, per exemple, Venècia. Aquests són d’altres problemes, d’una altra índole (econòmics, socials, culturals). Però no, el problema real no és aquest, el problema és que malbaratant els recursos naturals hipotequem la vida dels que vindran després. Quan no hi ha aigua, ni blat, l’economia turística passa a cinquè pla.
Diguem llavors les coses clares: contaminar el planeta surt a compte, com sempre, per alguns, però no surt a compte pels qui demà no es podran defensar del que hem fet avui. I aquests són els nostres néts, els familiars que encara no existeixen que de ben segur se’n recordaran de l’ADN humà que va fer possible aquell espai vital que hauran heredat.
La prioritat quina és?. Si avui no hi ha aigua podem fer vàries coses, per exemple no regar els camps de golf i no omplir les piscines privades. Algú n’ha fet el càlcul d’això?. També es pot prohibir conrear productes propis d’una zona de regadiu en una zona de secà, o prohibir malbaratar l’aigua regant sense cap mena de control. A partir d’aquí es poden fer més coses i quan ja no tinguem aigua, és evident que s’ha d’anar a buscar. L’home no pot viure sense aigua. No anem a comprar quelcom quan ho necessitem?.
És curiós que mentre que a Occident hem anat sobrats d’aquest recurs, no ens ha importat gens que a l’Àfrica, per exemple, tinguessin greus problemes per aconseguir-ne, encara que sigui de nul·la qualitat, i que provoqui malalties diverses. Un altre fet curiós, la Coca-cola arriba fins tot allà on no hi ha aigua, allà on no existeix l’aigua de boca. Doncs si és així, perquè no podem transportar-la. La deixem perdre pel camí?. Aquest debat, per posar un exemple, es dona en circumstàncies de vaques grasses, quan ningú no tingui aigua per a viure, fonamental per la supervivència humana, després es faran barbaritats i tothom mirarà cap a un altre lloc. No és millor actuar quan encara queden recursos suficients?.
Per què no es crea una xarxa hídrica europea com es crea una xarxa de gaseoductes, una xarxa elèctrica ...
El debat pel medi ambient no és d’ara, ve de lluny, però el discurs si que està canviant. Som nosaltres, les persones, els humans, els primers interessats en la subsistència del planeta, a ningú més l’interessa. Si acabem per destruir-la, quan sigui, en sortirà una altra cosa, potser, fins i tot, l’experiència d’una espècie humana no es tornarà a donar en milers d’anys, però de ben segur, si és que la nova espècie que pugui sortir s’acaba de convertir en quelcom semblant a nosaltres, després de milions d’anys, es tornaran a preguntar pel mateix que ens preguntem ara. Vés a saber!.
Ara discutim sobre el preu de petroli, però continuem anant en cotxes que consumeixen molt i contaminen més, però no estem disposat a pagar per un recurs que fins ara teníem quasi gratis. L’aigua és un bé que l’Estat hauria de patrimonialitzar, i si no al temps. Qui tingui aigua per veure en el futur tindrà tant de poder com qui ara té petroli per a refinar. Serà molt barata de produir, gratis, i molt cara de distribuir i vendre. Un negoci rodó que de ben segur que algú ja ha començat a treballar, per això serà imprescindible que l’Estat en sigui el propietari.
Això doncs, el medi ambient ens interessa a tots si volem continuar ocupant aquest planeta. Si no volem continuar vivint aquí no passa res, continuarem amb el suïcidi col·lectiu. Tampoc no és just que bona part de la responsabilitat dels Estats ens la vulguin encomanar a nosaltres. Nosaltres podem contribuir, però són els Estats qui han de prendre les mesures per intentar apaivagar les nostres imprudències temeràries, perquè sempre hem sabut què estàvem fent i sempre ens ha donat el mateix. En realitat som uns passotes col·lectius.