1r. de Maig de 2008. Treball digne arreu i per a tothom (intervenció a Girona).

Els sindicats majoritaris hem volgut vincular aquest 1r de Maig a la mobilització convocada per la Confederació Sindical Internacional pel proper 7 d’octubre a tot el món, una jornada reivindicativa a escala mundial, per a exigir un treball digne. És per això que enguany el nostre lema ha estat treball digne arreu i a per a tothom, com a clara demostració de la lluita sindical internacional en el marc d’una economia globalitzada com l’actual.
La reivindicació d’un treball digne arreu del món significa lluitar per la universalització dels drets laborals i sindicals a tot el món; també és la lluita organitzada contra la pobresa i les desigualtats provocades per la globalització neoliberal. Però també significa lluitar contra la precarietat en l’ocupació, contra la sinistralitat laboral, el treball submergit i contra la discriminació i l’incompliment de les lleis i drets laborals vigents al nostre país.

Cada vegada que arriba un 1r. de Maig, els sindicats majoritaris ens adrecem a vosaltres per recordar quina és la nostra condició social, per reivindicar la nostra consciència de classe, per reivindicar l’actualitat del conflicte social, per donar veu als més febles.

Però això també ho fem cada dia als centres de treball, amb companys i companyes que moltes vegades es deixen la pell per lluitar contra el que avui volem posar en evidència.

La nostra societat necessita de persones com vosaltres, treballadors i treballadores implicats en la defensa d’un treball digne. Vosaltres sou la força que fa possible avançar en drets, els únics que teniu la legitimitat suficient i la força per fer créixer una societat més justa i per això necessitem de la vostra implicació, de la vostra participació, de les vostres idees.

L’anomenada desacceleració econòmica es fa cada cop més evident Aquesta desacceleració té moltes cares.

No és de rebut que les patronals pretenguin que els treballadors i treballadores paguem els plats trencats d’una mala gestió empresarial, o la fi d’un cicle econòmic expansiu. No és de rebut que mentre que vivíem una època de vaques grasses i se’ns negava un pessic dels beneficis, ara pretenguin sociabilitzar les seves pèrdues. I si no que li preguntin als companys i companyes de la Zòdiac a Roses, que els volen tancar l’empresa; o als companys i companyes de Tallers Casals a Sant Joan de les Abadesses, en una zona d’especial sensibilitat als temes industrials; o que li preguntin als companys de Comforsa a Ripoll que no s’expliquen com la Generalitat li costa tant d’invertir en una empresa puntera i competitiva a escala mundial, o la Huchinson a Palamós, amb un degoteig constant d’acomiadaments; o als companys i companyes que treballen en l’hoteleria que veuen com externalitzen els serveis per precaritzar encara més les seves condicions de treball i aprofitar per negar-los drets socials, com el dret a tenir representació sindical o el dret a tenir un conveni digne; o que li preguntin als treballadors i treballadores de la sanitat, quines són les seves condicions de treball; o als treballadors i treballadores de Fibracolor a Tordera.

CCOO hem reivindicat amb força la necessitat d’un canvi de model productiu, però aquest canvi del cicle econòmic que estem vivim no es pot fer a costa de l’esforç dels treballadores i treballadores.
Cal, més que mai, defensar els nostres llocs de treball; defensar la creació d’ocupació de qualitat; defensar la millora del poder adquisitiu dels salaris i l’establiment d’un salari mínim de 1.000 euros al mes.
Per aconseguir-ho necessitem un canvi en la política econòmica, una política econòmica que potenciï la millora dels serveis públics, una política econòmica que ampliï la protecció social i millori les polítiques actives d’ocupació; una política econòmica que tingui també una clara política industrial que permeti potenciar els sectors que encara avui són competitius, una política econòmica que defensi una fiscalitat més justa i eficient i que es basi en el principi de qui tingui més que pagui més.

Vull també fer un esment especial a la futura Llei d’Educació de Catalunya. Una Llei que afecta al conjunt de la societat catalana i va més enllà dels límits de la comunitat educativa.
La nova Llei no pot ser una eina per perpetuar l’actual sistema educatiu, un sistema dualitzat i segmentat entre l’escola pública i la privada concertada.
La Llei ha d’avançar en la creació d’un únic Servei Públic Educatiu per a tots els centres en igualtat de drets i obligacions, un servei públic que garanteixi la igualtat de drets laborals i professionals de tots els treballadors i treballadores del sector.
Aquesta Llei ha de reflectir el que vàrem signar en el Pacte Nacional d’Educació amb l’acord i el consens de totes les parts afectades.

I encara avui hi ha qui es pensa que el conflicte social és mort, que no cal continuar reivindicant, ni lluitant, que no hi ha problemes?.
No us deixeu enganyar, perquè els treballadors i treballadores sempre hem i haurem de lluitar per allò que és nostre.

En aquest marc, les polítiques de conciliació de la vida laboral i personal, i l’atenció a les persones dependents són de gran importància, perquè permeten generar ocupació, milloren l’estat del benestar i aconsegueixen una major cohesió social.

I no podem quedar-nos de braços caiguts quan veiem les dificultat que hi ha per cobrar les prestacions que es deriven de la Llei de Dependència. Que sàpiga el Govern de l’Estat que ens sentim enganyats i que no ens quedarem impassibles!

Per tot això ahir, avui i demà, els treballadors i treballadores som i serem sempre aquí!

Visca la classe treballadora!.

Visca el 1r. de Maig!.

És l’hora d’estrènyer el cinturó?

Segurament, opinareu que alguns, però quins?. Amb aquesta pregunta directa voldria deixar palès en l’opinió gironina algunes qüestions que moltes vegades se’ns passen per alt.
Mentre que les empreses gironines han viscut la bogeria del “tot fa diners” i han vist créixer els beneficis empresarials, fins i tot, més enllà dels somnis més iracunds (no cal recordar els extraordinaris ingressos del sector de la construcció) semblava que tothom ja estava content i que en el nostre país no passava res. No calia escoltar els problemes estructurals que des de feia anys anàvem dient els sindicats majoritaris, no calia entendre que era important anticipar-nos als canvis dels cicles econòmics, que calia modificar el nostre sistema econòmic basat, com hem dit fins a la sacietat, en els baixos salaris, la precarietat laboral i el baix cost afegit de l’ocupació. En aquest escenari, els treballadors i treballadores hem vist que en proporció als increments dels beneficis empresarials nosaltres hem vist com els nostres salaris anaven a la baixa, en el millor dels casos, hem vist incrementats els nostres salaris alguns puntets per sobre de l’IPC, això sense comptar amb qui no arriba ni als 1.000 euros al mes, i sempre quan la determinació i la pressió sindical ens ho ha permès en la negociació col·lectiva, perquè quan les coses han anat bé ningú s’ha recordat de repartir els beneficis que tan generosament s’han guanyat gràcies també a la pressió a la baixa sobre els salaris i la utilització de la immigració com a mà d’obra barata i en ocasions desregularitzada.
Quan ja no es guanyen tants diners com estàvem acostumats les patronals sempre reclamen la intervenció de l’Administració, quan no l’exigeixen com si fos un dret, i posen com a bandera la continuïtat dels llocs de treball, la marxa de l’economia, la dinàmica empresarial, la confiança, etc.
Quan la productivitat baixa, sense entrar a estudiar a fons els perquès d’aquesta productivitat, sempre s’acaba culpabilitzant als treballadors i treballadores, però s’obliden de la manca de formació, d’expectatives professionals, del salari rebut, de les condicions en què exerceixen la seva feina, etc.
Quan des dels sindicats hem reclamat aquest canvi de model productiu s’ha assumit el discurs però la pràxis ha deixat molt que desitjar.
A les comarques gironines hem i continuem posant molts diners en aventures com Ryanair (la Cambra de Comerç, la Patronal, la Diputació de Girona, la Generalitat) sota l’argument de que aquesta injecció de diners retorna a les comarques gironines i crea riquesa és, com a mínim, qüestionable, però em pregunto perquè hem de pagar entre tots (amb la nostra capacitat impositiva, la que paguem tots i totes) a una empresa que maltracta als seus treballadors i es mofa del Govern del nostre país i de les seves administracions?. És juts que entre tots paguem, amb diners públics, una part de la creació dels beneficis empresarials que mai arribaran a qui ha fet l’esforç de fer possible un aeroport com el de Girona?. Aquests diners no podrien, ara que la patronal diu que venen maldades, invertir-se de manera més redistributiva, equitativa i justa en crear ocupació directa, en formació, etc.?
Si la desconfiança en l’economia està en mans dels nostres empresaris, quina ha de ser la confiança dels treballadors en les empreses on treballen?.
Ja ho deia en Joan Coscubiela, secretari general de CCOO de Catalunya, qui ha de pagar la bacanal?. Un nou model econòmic no vol dir que l’Estat hagi d’intervenir quan no es reben els beneficis esperats. És del tot inadmissible que se’ns demani sociabilitzar les pèrdues, i per tant, si algú s’ha d’estrènyer el cinturó nosaltres ho tenim molt clar. Sempre hem acabat pagant la mala gestió . Els treballadors ja estem acostumats a pagar els plats trencats, però entenem que ara li toca als altres, i aquest sí que és un acte de responsabilitat!

Els plans d’igualtat a les empreses
(resum de la intervenció feta a la jornada organitzada per CCOO de les comarques gironines a la Fontana d’Or el passat 18 d’abril)

La igualtat és un dret en la negociació col·lectiva i que per tant és una prioritat la d’introduir en tots els convenis col·lectius el text de la Llei Orgànica 3/2007 per la igualtat efectiva de dones i homes.
Totes les dades apunten a que les desigualtats de gènere tenen una tendència a augmentar. Això és preocupant, perquè tot això, aquelles coses que són importants de veritat, res tenen a veure amb la modernitat.
Posar punt i final a aquesta situació és una qüestió de justícia, però també de dignitat. Una societat que es vulgui anomenar democràtica ha d’eradicar aquesta pràctica i per això ens cal una voluntat decidida, una voluntat profunda de voler lluitar contra aquesta desagradable realitat.
El nostre compromís com a CCOO no acaba en l’aplicació de les mesures de la llei d’igualtat. És molt important la nostra implicació en les meses de negociació i és molt important la participació directa de les nostres companyes en aquestes negociacions, perquè fins ara les dones del nostre sindicat han participat poc o gens en les negociacions dels convenis i esta clar que nosaltres, els homes, no hem estat capaços de reduir les desigualtats pel que fa a la qüestió de gènere, per tant és evident que hem de defensar la integració plena i total de les dones sindicalistes en la negociació col·lectiva.

No tinc cap intenció de repassar el contingut de la Llei, però sí deixar per escrit algunes consideracions al respecte:

A nivell teòric avui ningú, ningú vull dir qui tingui un mínim de seny i de respectabilitat, ningú no discuteix el reconeixement del dret indiscutible a la igualtat entre gèneres, però quan passem a la pràctica les coses. Preguntem-nos sinó per algunes qüestions com ara: Com treballen les dones en aquest país?, quines són les seves condicions laborals?, quina és la qualitat de la seva ocupació?, com fan equilibris per compaginar la feina amb la vida personal?, com es reparteixen les responsabilitat de convivència?, etc.

Les respostes a totes aquestes preguntes és, com sabeu, la segregació ocupacional i sectorial, la feina a temps parcial, la discriminació salarial, la vulnerabilitat a tota mena de violència, l’assetjament ... és a dir, tot un seguit de qüestions intolerables en una societat que s’anomena democràtica.
Per això no ens conformem en la denúncia ni en la reivindicació, volem actuar sindicalment sobre les condicions de treball, sobre l’equilibri entre el temps personal i el laboral, per prevenir i eradicar qualsevol tipus de violència i protegir la seva salut a les empreses.
Per fer tot això CCOO necessita de sindicalistes, homes i dones, que lluitin per una acció sindical que esborri definitivament aquestes desigualtats entre persones de diferent sexe.

Aprofito també per recordar-vos que és molt important la vostra presència en la manifestació de l’1 de Maig on us esperem a tots i a totes.

La sentència sobre el cas Rüffert

Durant la celebració de la 1a. setmana dedicada a les Relacions Laborals organitzada per la Facultat de Dret de la Universitat de Girona, en concret per en Ferran Camas, vaig tenir la oportunitat de parlar breument amb el també catedràtic gironí Eduardo Rojo sobre el mal auguri que ens produïa aquesta sentència, aleshores encara no coneguda. Aquesta sentència emesa pel Tribunal de Justícia de les Comunitat Europees el passat 3 d’abril confirma els mals pronòstics que nosaltres compartíem amb la Confederació Europea de Sindicats (la CES).
La qüestió més lamentable o greu de la sentència és el rebuig a que les administracions de qualsevol Estat membre puguin imposar la seva legislació sobre contractació pública, cosa que obligaria a les empreses a pagar el mateix salari als seus treballadors tal com es preveu en el conveni col·lectiu d’aplicació del país on es fan les obres i, en canvi, dóna més força legal a la lliure prestació de servies, en una clara aposta per la pitjor de les interpretacions de la Directiva Bolskestein en la seva pitjor afectació, i en contra dels drets dels treballadors.
Aquesta sentència bé a reafirmar el que els sindicats confederats europeus hem reclamat en successives ocasions (recordeu el cas Wiking també comentat en aquest bloc), perquè la Directiva sobre desplaçaments de treballadors per efectuar prestacions de serveis sigui redactada de nou ja que no serveix per defensar drets fonamentals dels treballadors i treballadores. Això vol dir: redefinir el concepte de treballlador/a desplaçat perquè se li pugui aplicar la normativa laboral on presta el servei; fer obligatòria l’aplicació dels convenis col·lectius vigents allà on es fa la feina –ara és opcional-; deixar clar el paper dels sindicats per a l’acció sindical alhora de defensar l’aplicació de la legislació vigent i no caure en la vergonya de defensar pràctiques “neoesclavistes” aprofitant la feblesa de les persones que són desplaçades per guanyar-se la vida en millors condicions que en els països d’on provenen.
La conseqüència d’aquests tipus de sentències poden ser vàries i diverses: des de l’apreciació subjectiva i parcial de que la Unió Europea ha caigut en mans dels anomenats “neocons”; que el moviment sindical europeu va perdent força amb les reiterades sentències en un a mateixa línia; que és una porta oberta al dumping social; que pot generar un sentiment de proteccionisme intern i provocar un greu obstacle al desenvolupament econòmic intern i com ha dit el secretari general de la CES, Jonh Monks: aquesta és una sentència destructiva (...)Prima la lliure circulació de serveis per sobre dels reglaments laborals existents que s’apliquen en el lloc on es proporciona el servei (...). Aquesta sentència subratlla la necessitat de que les autoritats europees adoptin mesures urgents que confirmen que la Unió Europea no és només un projecte econòmic, sinó que té com a objectiu la millora de les condicions de vida i de treball de les seves poblacions, i que el concepte de progrés social revesteix una importància fonamental per a mantenir el recolzament dels ciutadans i ciutadanes i dels treballadors i treballadores en favor d’un projecte europeu.

La xarxa elèctrica de les comarques gironines

La notícia que sortia avui als diaris sobre la situació de la nostra xarxa elèctrica i en concret del circuit Vic-Juià no és nova, i situen la precària qualitat de la nostra xarxa elèctrica.
En realitat la companyia elèctrica ens ve a dir que la nostra gran feblesa no és una altra que la nostra deficient xarxa de transport, la dificultat per mantenir la tensió de la línia i la gran vulnerabilitat davant de qualsevol incident. Això s’explica perquè no tenim un bon mallat, perquè les línies aèries són molt llargues, perquè la generació d’energia està molt lluny d’on es necessita i per una mala distribució de l’energia elèctrica.
L’època d’estiu que tenim més probabilitats de quedar-nos sense subministrament elèctric és durant la segona quinzena de juliol.
Si passés això s’haurien de desconnectar de la xarxa algunes empreses gironines, em refereixo a empreses amb alt consum elèctric a nivell industrial i que tenen un contratcte d’interrumpabilitat.
Però per poder posar en marxa accions com aquestes primer s’ha de conscienciar a la població sobre la necessitat d’estalvi energètic, cosa que en l’actualitat ja s’està fent, s’han de fer campanyes de sensibilització, s’han de potenciar les bones pràctiques en el consum energètic, millorar els sistemes de climatització, etc. i per fer-ho és més fàcil comptar amb la intervenció de l’Administració.
Quan es parla d’un col·lapse energètic estem parlant, en el millor dels casos, d’una aturada elèctrica d’entre 25.000 i 35.000 usuaris o clients de manera alternativa en períodes d’aproximadament 2 hores. Per exemple, es quedarien sense llum durant un temps concret Figueres, Salt i Llançà, per posar alguns exemples..
En el cas de que l’avaria fos més important es podria arribar a més de 200.000 afectats repartits per tot el territori gironí .
En fi, que les coses se’ns poden posar negres de debò. Em consta, però que la companyia i el Govern ho tenen tot planificat perquè la cosa, tot essent molt greu, tingui les mínimes repercussions possibles. Ara bé, això no té res a veure amb la MAT, vull dir que la MAT no ens soluciona el problema de la distribució, la qualitat del fil elèctric ni del mallat.
Sense crear alarmisme fora bo que ens expliquessin les coses tal com són i no ens prenguessin per burros.

L'euromanifestació d'aquest dissabte a Eslovènia

Ahir la CES (la Confederació Europea de Sindicats) va convocar una mani a Ljubljana. Era una convocatòria important on va participar CCOO i que es va fer coincidint amb la reunió dels ministres de finances de la Unió Europea i del Banc Central Europeu. També es va aprofitant la presidència de la UE per part d'Eslovènia.

Els objectius de la manifestació han estat penjants a la plana web de la CONC (CCOO de Catalunya -www.ccoo.cat-) i es poden resumir en aquests:

- Millorar el poder adquisitiu dels treballadors i treballadores per lluitar contra la pobresa.

- Reindivindicar uns millors salaris i reduir les diferències entre països.

- Assolir la igualtat de salaris entre treballadors i treballadores i directius, entre homes i dones.

- Aconseguir un tracte més just al conjunt de la classe assalariada inclosos els empleats i empleades públics.

Una manifestació com aquesta, amb centenars de milers de manifestants, hauria d'haver tingut una ressò mediàtica que no s'ha vist enlloc. A Espanya només un diari generalista ha tractat la notícia i a més a més ho ha fet d'una manera minsa. Quina és la responsabilitat dels mitjans de comunicació alhora de crear opinions?, Com es dirigeix la opinió pública?, Existeix una mena d'acord entre els mitjans per tergiversar la realitat?.

El tupé d’en Mario Monti
No diré res que la gent no hagi conegut abans a través dels mitjans de comunicació. La reunió de dimarts passat a la subdelegació de Govern ha anat a millor, sobretot per les infrastructures facilitades als i les assistents i per la comitiva (a part del subdelegat del Govern i el delegat de Govern de la Generalitat: un secretari d’estat, un director general de la Generalitat, el de les Elèctriques d’Espanya, representants del Govern francès, etc.). Ha millorat perquè ens van oferir la possibilitat de connectar-nos a un aparell de la traducció simultània (francès-català). Fins ara portaven un traductor que a cau d’orella li anava traduint a en Monti als qui no es dirigien a ell en francès, perquè a Girona encara queda gent que sap utilitzar aquesta llengua (no sigueu, si us plau, malpensats), i ens van obsequiar amb un interessant power point transmès des del canó més gran que he vist mai, el qual escalfava l’ambient com una estufa. L’espai continua quedant-se petit, les cadires dels convidats menys il·lustres continuen sent unes de ben incòmodes de PVC (no sé si s’escau a una estratègia concreta) i fins i tot l’aire condicionat va ser insuficient per aquella colla de persones que, per sort, i tinc un nas molt fi, puc certificar que eren persones que practiquen l’art de la netedat i la bona presència.
Suggeriria, de cares a l’estiu, engegar abans l’aire condicionat i facilitar una mica d’aigua als assistents (unes pastetes i un cafè, o refrescs ho trobaria massa agosserat, però es podria estudiar).
L’escenari, en resum, es podria descriure de la següent manera: a un costat els partidaris de la MAT (no cal dir qui eren) i a l’altra banda el contraris. Una anècdota: en el grup dels partidaris es va colar una infiltrada (jo crec que per equivocació es va seure on no tocava).
Abans de començar l’acte formal van treure a l’”espanta periodistes”, una figura que s’encarrega de fer fora als mitjans de comunicació amb insistència i devoció.
Les conclusions de la reunió ja les coneixeu. Només m’ha sobtat un parell de coses: la primera, que en Mario Monti va dir que racionalment i des del punt de vista i els criteris que determina la N-1 (que desconec) la interconnexió no estava justificada, sempre sengons l’informe, per després treu una colla d’argument per justificar-la, aquells que sí que han sortit als mitjans de comunicació. En aquest punt us faré una confessió per evitar malentesos: jo vaig ser un dels que va prescindir de la traducció simultània i sempre hi ha la possibilitat de que fos l’únic que ho hagi entès així. Encara que no ho crec. El que està clar és que no hi ha cap estudi sobre les necessitats energètiques a nivell local ni tampoc a nivell de Catalunya.
La segona qüestió que em va cridar l’atenció va ser el tupé del sr. Mario Monti. Creieu-me: espectacular, quasi com la caricatura d’Elvis amb el nostre representant a l’Eurovisió: en Txikiliquatre.
La propera vegada que torni a Girona, fixeu-vos-hi.