Les administracions i els conflictes de les escombraries

Darrerament, a les comarques gironines, han anat creixent un seguit de conflictes laborals que tenen a veure amb les condicions de treball, però també amb la relació amb la manera com algunes administracions locals han externalitzat els costos del servei de la neteja viària i semblen haver abandonat un dels principis bàsics de tota administració pública, que és la d’oferir un servei de qualitat als seus conciutadans.
Les administracions locals han de replantejar-se en quines condicions contracten empreses per fer els serveis essencials per als seus municipis, però no entrant en la pràxis, que jo crec equivocada, d’intentar comprar un servei a un preu irrisori , fins i tot sabent que el preu ofertat no pot, de cap de les maneres, assumir el subjecte contractat. M’explicaré millor: quan es licita un servei per part de qualsevol administració l’acaba guanyant qui ofereix el preu més competitiu de totes les ofertes presentades. Evidentment hi ha empreses que juguen a la baixa per després traslladar la pressió dels treballadors a la respectiva administració i justificar, d’aquesta manera, un increment del preu del contracte. L’Administració, sigui la que sigui, hauria de descartar dels seus concursos les pliques que tinguessin un preu exageradament baix, perquè segur que no es correspon a la realitat, i hauria també que preocupar-se de quina empresa es tracta i quines són les condicions de treball i salarials dels seus treballadors i treballadores. Aquesta ha de ser una responsabilitat de les administracions que mai s’haurien d’haver despreocupat de la sort de persones que treballen pel seus municipis. Tenen una certa responsabilitats de la qual no haurien de fugir.
Tenir un bon servei de recollida d’escombraries no és barat (per la maquinària, per les despeses de personal, etc.), però és fonamental per la imatge que donen els nostres municipis i per la responsabilitat que tenen les administracions en servir als seus administrats, és a dir, a les persones. Un ciutadà qualsevol entendrà abans una puja en el servei de recollida d’escombraries, si aquest és eficient i de qualitat, que, per posar un exemple, qualsevol taxa que pugui tenir un ajuntament.
Diguem les coses pel seu nom: les administracions no podem mirar cap a un altre costat quan han escollit l’empresa més barata del mercat. És irresponsable, evidentment poc eficient i a la llarga més costós.
Si a les comarques gironines tinguessim un altre plantejament en aquests afers us ben asseguro que conflictes com els que estem vivint darrerament no es tornarien a produir. I per cert, em consta que hi ha municipis que han començat a adonar-se’n del problema i es replantegen intervenir directament en el conflicte, gestionant, com ha de ser, aquest servei sota estrictes criteris d’interès públic.
Espero que al final alguns polítics-gestors d’algunes administracions locals es donin compte que gestionar l’administració amb criteris d’empresa privada no serveix, ni tan sols per contractar el servei de neteja viària.

Qui no corre vola

Fins ara hem viscut en un model econòmic declarat manifestament insostenible. Les estructures que sustentaven un cicle expansiu han esdevingut un castell de sorra que amb la calor i l’anada i tornada dels sobrepreus, com si de les onades es tractés, ha començat a trontollar les expectatives de creixement per tot el 2008 i també el 2009. Jo no em crec a aquells qui diuen que de tot això no sabien res, que no era previsible i que res no es podia fer.
En els darrers anys a Espanya hem construït més habitatges que França i Alemanya juntes, evidentment amb una població més petita. I això que per si sol ja és estrany se li ha d’afegir que a la compra-venda d’habitatges les nostres targetes de crèdit han anat, i suposo que encara més, del morat al vermell, i amb un preu del diner molt barat que ha contribuït a una taxa d’estalvi familiar pràcticament irrisoria. Això sí, sembla que aquest tipus d’arguments ha molestat a la cúpula dels empresaris gironins, que mentre s’han omplert les butxaques de diners han fet com si res i ara comencen a demanar la intervenció de les administracions per continuar omplint les guardioles una mica més. Jo estic en contra de facilitar recursos a qui està ben ebri i amb la panxa ben plena després d’un tiberi de tants anys. Sobretot tenint en compte que els treballadors i treballadores han viscut enganyats sense veure ni un duro dels beneficis empresarials. Això sí, s’ha treballat molt i s’han guanyat molts diners, però ningú no els ha regalat res, només faltaria!.
Però ara venen temps difícils i els riscos, ens diuen, s’han de compartir. Quina societat la nostra!.
Ara, la culpa de tots els mals la tenen la Xina i la Índia, que vés per on, volen tenir cotxes, menjar carn, tenir telèfons mòbils, etc. i això fa que pugin els preus de les matèries primeres, que creixi l’especulació financera i totes aquestes coses que avui ens expliquen els analistes econòmics del moment.
Sort tenim que el Banc d’Espanya hagi reconegut que la culpa de la descontrolada inflació no la tenen els salaris, si això fa molts anys que ho diuen els sindicats serioros. Que baixin els impostos indirectes i les taxes i s’apliqui una política fiscal redistributiva més justa i equitativa!, però és clar, això fa mal als qui tenen més, i d’aquesta manera els riscos i les despeses les repartim millor. Una altra bestiesa del nostre sistema!.
Diu un important analista econòmic que les males llengües pronostiquen que Iran serà atacat per Israel i el totspoderos EEUU abans del novembre d’aquest any. Si això passés ha de ser abans de que plegui l’actual president Bush, i això pot provocar un increment del barril del petroli al voltant dels 200 dòlars per les conseqüents restriccions de producció.
Amb aquest panorama tampoc sembla que el biodièsel ens hagi d’ajudar gaire, el perill d’una pressió a l’alça dels aliments (com ara els cereals) pot provocar una reacció de relaxament per part dels productors de petroli i per tant incentivar encara més un petroli més car.
Per això només ens queda una solució possible: estalviar. Estalviar en energia i estalviar en actius (per petits que siguin). Això, és evident, refreda l’economia, però en pot salvar d’algunes familiars. El problema està en les rendes més baixes que tenen, com sempre, molt poc marge de maniobra.
Hi ha qui diu que ve un altre món. Només espero que no sigui pitjor i que n’aprengui dels nostres errors.

Dijous 26, jornada de mobilitzacions a Girona

Ahir va ser un dia d'aquells per recordar com a exemple de la més pura expressió de que el conflicte social és més viu que mai a les comarques gironines.

Pel dematí es van manifestar , davant de la Subdelegació del Govern de l'Estat a Catalunya, els i les empleats públics de l'Administració de l'Estat per a reivindicar una millora de les seves condicions de treball i la garantia de no perdre més poder adquisitiu. S'ha de recordar que l'Estat és una de les pitjors Administracions alhora de pagar als seus treballadors i treballadores.

També es van concentrar els treballadors i treballadores del Capabro, en aquesta ocasió al centre que té a l'Espai Gironès de Salt, per exigir la necessitat de poder conciliar la vida laboral i personal i poder aplicar el que, simplement, diu la Llei. Va ser una concentració de mig miler de treballadors i treballadores i sindicalistes de CCOO.

Per la tarda coincidien dues manifestacions importants, de quasi un miler de treballadors i treballadores cadascuna: la primera encapçalada per la Hoteleria a Lloret que reclamen un conveni just i unes taules salarials iguals per a tota Catalunya. La marxa es va fer davant dels ulls expectants dels turistes i va acabar amb els parlament, a megàfon obert, dels líders sindicals de CCOO.

La segona, a la mateixa hora, i a Girona, es va rebre als treballadors de la neteja de Torroella de Montgri, que estan de vaga per reivindicar unes millors condicions de treball i l'Ajuntament els ha respost amb una esquirolada demencial. Van arribar caminant, cansats, però encara amb força, des de Torroella fins a la Plaça del Vi a Girona i després fins al Departament de Treball.

I després diran que el conflicte social no continua viu!

ATUREM LA DIRECTIVA DE LA VERGONYA.

TANQUEM ELS CENTRES D'INTERNAMENT PER A PERSONES ESTRANGERES!

Recullo integrament el text que ha estat avui publicitat:

Ahir es va aprovar per 369 vots a favor, amb els vots dels europarlamentaris del PSOE, 197 vots en contra i 106 abstencions al Parlament Europeu, el text de la Directiva de la Vergonya sobre el retorn de persones immigrades. L’aprovació d’un text d’aquestes característiques agreuja i legitima la vulneració de Drets Humans que implica per sé l’existència de Centres d’Internament per a estrangers (CIES) en una societat democràtica com es diu l’europea.
Els CIES són centres de caràcter no penitenciari on es deté, de manera cautelar o preventiva –en espera de ser expulsats- els estrangers no pertanyents a la UE que es troben en situació administrativa irregular -sense papers- a l’Estat espanyol. El motiu de la detenció i posterior internament no és haver comès un delicte –en aquest cas s’aplica el Codi Penal i internament en una presó- sinó haver comés una falta administrativa. Com per exemple, no haver renovat el DNI o no haver pagat una multa.
La Directiva de la Vergonya és un instrument més, que té com a objectiu reforçar la idea de l’Europa fortalesa i construir una política comuna de persecució i d’expulsió de les persones immigrades en situació irregular, reduint les seves garanties legals i els seus drets.
Una restricció de drets que no només agreuja la seva situació de ciutadans de segona categoria sinó que atempta directament contra la dignitat humana. L’existència dels CIES i l’aprovació de la directiva té unes víctimes concretes: les persones immigrades indocumentades, però ens afecta a tots i totes, independentment de l’origen i situació administrativa, perquè un retrocés en el compliment dels Drets Humans limita en conseqüència la qualitat democràtica de les societats europees.
Després de l’aprovació de la Directiva de la Vergonya constatem un flagrant retrocés dels Drets Humans en una Europa que s’erigeix com la defensora dels drets i les llibertats de les persones. Davant aquest vergonyós pas continuarem amb les mobilitzacions i la denúncia perquè els Estats membres no facin les transposicions pertinents.

Barcelona, 19 de juny de 2008

Associacions i sindicats:

Acció Jove - Joves de CCOO de Catalunya; Amical de Mauthausen; Asociación Uruguayo Catalana "Los Botijas" de Rubí; Asociación de Uruguayos en Catalunya; Asociación Socio-cultural Ibn Batuta; Associació d’Estudiants Progressistes; Associació de Casals de Joves de Catalunya; Associació LIMES; Associació Papers i Drets per a tothom; Associació de Treballadors Pakistanesos; ATIMCA; Attac-Catalunya; Casal Argentí a Barcelona; Cáritas Diocesana de Barcelona; CCOO de Catalunya; Col·lectiu Cornellà sense fronteres; Comissió catalana d’ajuda al refugiat; Comunitat Palestina de Catalunya; Consell Nacional de la Joventut de Catalunya; CpC
– Ciutadans pel Canvi; Desobeint fronteres; Fedelatina; Federació Catalana d’Organitzacions No Governamentals pels Drets Humans; GRAMC; La Casa Amarilla; Nuevos Colectivos; Observatori Desc; Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans; Plataforma jove per l'1de maig ACTUA; SOS Racisme - Catalunya.

12 de juny: Dia Mundial contra el Treball Infantil

Malgrat la mal anomenada vaga de transportistes, avui també és un dia important per denunciar les pèssimes condicions de vida, i també de treball, que prop de 200 milions de nens i nens menors d’edat pateixen arreu del món.
Ja ho vaig dir en un altre comentari anterior en el meu bloc que la mainada és la part més desafavorida de la pobresa dels grans. La única manera de sortir d’aquesta situació és amb l’obligació de tots els governs per l’aposta ferma i garantida per una educació de qualitat per aconseguir la seva exclusió de la pobresa i el retorn i al recuperació de la seva condició d’infants.
Tenir un dia especial per a reivindicar alguna cosa no té cap sentit, això s’ha de fer dia rera dia, tot i així val la pena recordar quins són els drets de les persones, d’entre elles també de la mainada, no sigui que ni tan sols no es recordi ni per un sol dia.

Una altra directiva europea restrictiva sense la intervenció sindical
No anem pas bé!. La intenció d’ampliar la jornada laboral fins a les 65 hores setmanals i la imposició de no limitar aquestes hores quan es tracti d’un contracte temporal de menys de 4 mesos ens ha de fer reflexionar a tothom. Quin és el model econòmic o social que defensa aquesta Europa?, Quin són els estats i quina és la concepció d’aquests sobre el mercat de treball?, Qui es troba legitimat per deslegitimar als sindicats?, Quina es la vertadera intenció del legislador que desregula les condicions de treball?.
Aquesta nova directiva europea, que es pretén aplicar sense la participació dels sindicats, contempla un clar retrocés en les normatives laborals actuals. Introdueix el concepte d’hores no treballades quan tens un torn de 24 hores i descanses entre mig (per exemple: les guàrdies del personal sanitari o dels i les conductors d’autobusos o de camions). Aquesta ha estat una conquesta sindical a Espanya que ens ha costat molt d’esforços i ara, d’una sola tacada, ens la treuen.
La Directiva no ha de tenir, avui en dia, una repercussió directa a Espanya, però obre la porta a posteriors modificacions en funció del color polític del govern de torn, ja que seran els Estats qui decidiran si ho apliquen o no.
En fi, tota una barbaritat que espero que la CES, en representació dels sindicats europeus, sàpiga actuar amb tota la contundència que es mereix.

Estandeflació
S’entén per estanflació quan l’anomenada cojuntura econòmica es situa dins d’una situació inflacionària i al mateix temps hi ha un estancament de l’economia mentre que la inflació continua creixent. Segons diuen els economistes de llibre és el pitjor escenari en que es pot trobar un país.

I jo em pregunto, com hem arribat fins aquí?.
Durant molts anys hem viscut una època en que era fàcil aconseguir diner, les entitats financeres no posaven grans inconvenients, els calerons estaven a l’abast de tothom i a sobre teníem uns interessos molt baixos que ens permetien endeutar-nos encara molt més i consumir, consumir i consumir, i a no estalviar res perquè no val la pena.
Aquest procediment que acabo de narrar és conegut per tothom, però el que no se saps tan bé és que aquest és la recepta per combatre la deflació, que és quan els preus dels béns i serveis cauen.
Curiosament això ha passat combinant quelcom diferent que fa pensar que aquesta terminologia ja no és adequada per a la situació actual. La deflació apareix quan els preus baixen per la manca de demanda. Però és dona el cas que mentre que tenim un nivell d’inflació altíssim i en augment, hi ha alguns sectors, com l’habitatge, el transport, la pagesia, etc. que han de vendre per sota del preu de cost, és a dir, viuen la seva particular deflació en mig d’un procés d’estanflació que sembla que va camí d’una recessió.
Per això el terme desacceleració descriu millor la situació de la nostra economia. Primer perquè situa l’alentiment, el fre a la bogeria anterior; segon perquè no tots els sector han entrat en “recessió”; tercer perquè es posa de manifest la manca de polítiques públiques adequades i posa de manifest la poca inversió en termes socials que s’ha fet quan la iniciativa privada era això, simplement privada, per tant poca despesa social..
Posaré un exemple de deflació: una persona es compra un pis per un valor determinat, contracta una hipoteca per quasi el cost total del pis i ara, després de la puja dels interessos de la seva hipoteca decideix que no la pot pagar i es vol vendre la seva propietat, quan la posa al mercat es troba que el seu valor ha baixat un 20% i que no té ni per pagar el que li queda d’hipoteca..

Alhora de controlar la inflació ho tenim complicat, perquè la moneda no depèn de nosaltres, no podem devaluar-la, així que estem en mig d’una estandeflació.