Insinuacions i una mica més (resposta a l’article d’opinió de l’amic Joan Vila). Article publical avui al Diari de Girona .

És evident quin és el nivell de l’estat actual d’una part de la opinió empresarial de les comarques gironines. És una llàstima, però és així. Diré però, que les persones que sí que es poden donar per al·ludides són, per exemple, la consellera Mar Serna, el Director del SOC, Joan Josep Berbel o el mateix president de la Cambra de Navegació i Comerç de Girona, per citar-ne alguns exemples. Podria citar declaracions recents sobre la validesa de la formació i els seus beneficis i bondats per part de la mateixa Patronal (la gironina, la catalana i l’espanyola), també d’economistes i intel·lectuals, polítics de tota mena i evidentment sindicalistes a qui la opinió pública en general consideren persones sensates i amb prestigi social i intel·lectual demostrat, persones que diuen tot el contrari del que diu l’articulista, i el mateix podria dir sobre aquesta tendenciosa percepció sobre l’absentisme laboral, en contra de la pròpia realitat i de les pròpies dades de la Seguretat Social (en general recomanaria la lectura del bloc del catedràtic Vicens Navarro, les publicacions del CTESC, les declaracions del Comissari d’Assumptes Econòmics de la Unió Europea, el senyor Joaquin Almunia; dels ministres Solbes i Corbacho, del CIDEM, o del mateix goernador del Banc d’Espanya quan diu que els increments salarials no són els culpables de la inflació, etc. o sobre la productivitat i l’abaratiment de l’acomiadament, que per altra part a Europa només s’atreveixen en reclamar-ho les extremes dretes).
Qui parla de crear universitaris?, d’on ha sortit això?, la formació serveix per a capacitat i a per a ajudar a que les persones siguin més productives en la seva feina i puguin preparar-se per a noves activitats si l’empresa té la mala fortuna d’haver de tancar. La formació, per sí sola no garanteix res. Està demostrat que a més salari més productivitat, i aquesta és una dada científica i real. I aquí no intervé el nivell d’estudis dels treballadors i treballadores. Això passa arreu d’Europa, però nosaltres hem estat els líders en adoptar una política econòmica equivocada i caduca, la dels baixos salaris i la precarietat, que tants diners han donat i que ara se’ns ha tornat a la contra, com ja preveiem els sindicats de classe. Intentar barrejar el fracàs escolar amb la productivitat és un exercici de difícil resultat.
La proposta d’abaratir l’acomiadament és simplement una vergonya, no té res a veure amb l’economia de les empreses, és un intent desesperat d’intentar sanejar una empresa a costa de baixar la massa salarial. La crisi no ha de valer per a qualsevol cosa. Col·locar els permisos per maternitat, les baixes per malaltia o les vacances en la saca de l’absentisme és, a part d’una irracionalitat evident, un despropòsit a la intel·ligència de les persones. Això no passa a cap país Europeu. Si un treballador no treballa l’empresa té els recursos suficients per a solucionar el problema i pel que fa al paper de les Mútues, la opinió pública ja sap el que pensem sobre els metges policia i la necessitat d’un major control sobre unes entitats sense ànim de lucre que gestionen una part dels recursos públics i dels propis treballadors sense cap mena de control ni transparència.
No ens posarem d’acord si abans no ens aclarim en què vol dir absentisme, ara bé, per nosaltres està molt clar que els drets laborals no poden ser considerats com a absentisme i no es poden utilitzar com a explicació del problema de la competitivitat de les empreses. És una explicació falsa i dirigista. Ja ho hem dit abans des de CCOO: és una opinió que va en contra del dret de les persones, un atac intencionat i directe a l’evolució social i a la democràcia de la nostra societat, perquè fa culpables als treballadors i treballadores de la manca de competitivitat de les empreses, com si dels treballadors depengués l’organització del treball.
L’absentisme per IT a Catalunya està al voltant del 15% i la mitjana europea és del 23%, en canvi nosaltres som el país que menys productivitat tenim, de què estem parlant?, a qui volen enganyar?. La mitjana d’absències per any de la població activa a la UE dels 27 és de 5 dies i en el cas de l’Estat espanyol és de 3,5 dies. La pròpia Seguretat Social diu que l’absentisme per IT ha baixat a les comarques gironines i també a Catalunya.
I per acabar. L’aturada de 15 minuts a les empreses del passat dia 7 d’octubre, ha estat la primera aturada mundial a favor del treball digne organitzada per la CSI, quan demanàvem regles, drets i responsabilitats socials a nivell global, perquè en molts països de món, i fins i tot també en algunes empreses de les comarques gironines, els treballadors, pel simple fet de voler defensar els seus drets i presentar-se per a ser escollits com a delegats o delegades d’una empresa són acomiadats o amenaçats en fer-ho, per això volen l’abaratiment de l’acomiadament?, com es pot pretendre crear riquesa destruint llocs de treball?, sota quins criteris?, sota quins motius?. Després d’una dècada de beneficis empresarials desorbitats, ara no es pot pretendre fer pagar als treballadors i treballadores els resultats de les polítiques econòmiques més deslleials i anti-ètiques que ha donat el capitalisme supervivent del s. XX. Si abans no s’havien sociabilitzat els beneficis per què ara hem de permetre sociabilitzar les pèrdues. Sort que no tot el teixit empresarial veu les coses de la mateixa manera. Es necessita una mica més que tenir una empresa per ser empresari, això ja ho saben molts empresaris, ara cal que facin pedagogia i que ens posem, tots plegats, a treballar per superar aquest temps de crisi, per situar-nos en millors nivells de competitivitat i també per fer créixer la productivitat de les nostres empreses.

Resum de la intervenció feta a la Jornada de Gestió dels RRHH a les comarques gironines: reptes en una societat canviant, organitzada per la Universitat de Girona, el 17 d’octubre a l’Auditori del Parc Científic i Tecnològic de la UdG.


La meva intervenció va estructurar-se en dos parts ben diferenciades. La primera quin era l’estat actual de la gestió dels RRHH de les empreses a les comarques gironines; i una segona sobre què ens agradaria a nosaltres, com a CCOO, que fossin.

La distància entre la teoria i la pràctica

Des del punt de vista de l’experiència sindical de les CCOO en l’àmbit de les empreses (pymes, administracions públiques i empreses de caràcter més industrial), és evident que no existeix una clara correspondència entre els principis teòrics que s’expliquen i les pràctiques habituals que s’executen.

No s’ha transferit la gestió del lloc de treball als treballadors i treballadores, sinó que s’han transformat els mètodes de control que esdevenen en el procés productiu per, com és evident, continuar tenint tot el control de la fase productiva (sigui quin sigui el sector). Amb comptades excepcions.

La crisi dels sistemes clàssics d’organització del treball (fordisme i taylorisme, principalment), evidencien, també,la crisi d’un model econòmic caduc. Des de fa aproximadament una dècada, estem apostant (a nivell teòric) per un sistema anomenat de Qualitat Total (en la indústria conegut com a Toyotisme, amb els seus pros i contres), el Just in Time, etc.

La realitat és que l’empresa és el centre d’una gran activitat social on destaquen, principalment, les relacions humanes, i per tant és un punt nat i natural del conflicte social vigent en la nostra societat.

En teoria, el discurs empresarial avança cap això que s’ha volgut anomenar l’”excel·lència”. Un model que exigeix més dedicació i motivació per part dels treballadors i treballadores i que s’acaba traduint en una extensa estratègia de flexibilització a múltiples bandes (models de contractació eventuals, cerca de facilitats per l’acomidament, externalització dels riscos, modificació de les condicions de treball, imposició d’un sistema d’organització del treball concret, increments de la productivitat a base de primes o simplement exigint més producció sense tenir en compta la qualitat final del producte, flexibilització delssalaris a base de retribucions variables, hores extres, etc. És a dir, la flexibilització s’aconsegueix a base de precaritzar les condicions de treball i a base d’intensificar-la.

Normalment, el discurs empresarial sosté que és la causalitat tècnica la qui imposa aquesta necessitat de flexibilitzar el treball i dóna plena sobirania a les variacions capritxoses del mercat com a excusa perfecte per introduir-la, esborrant, d’aquesta manera, el caràcter central de la relació entre el capital i la força de treball i ocultant la necessitat de valoritzar el capital humà.

És evident que la superació d’aquests sistemes d’organització del treball piramidals no han portat una solució definitiva als problemes de les RRHH en les empreses, incloses les relacions amb els sindicats. Estem en una mena d’impàs on es barregen tots els models, una barreja motivada i volguda. També, en part, per la pròpia formació dels empresaris i pel propi teixit productiu de les comarques gironines, caracteritzar per empreses petites o molt petites.

Per tant, els treballadors i treballadores continuem no participant en l’organització del treball. Hi ha experiències concretes en altres països, com a Suècia, amb una gestió democràtica dels recursos humans que ha donat molt bons resultats.

Per això la formació esdevé una eina molt important que no estem aprofitant com caldria.

Un nou paradigma en els RRHH

Per a les CCOO la gestió del coneixement és un model aplicable i possible. Implica la integració dels treballadors i treballadores en el projecte empresarial, el que suposaria el reconeixement implícit i la inclusió dels treballadors i treballadores en el pla estratègic de l’empresa.
Per aconseguir això ha d’haver, necessàriament, una direcció participativa i democràtica com a element actiu del desenvolupament organicional i com a nou paradigma de l’empresa moderna. El que implica també un canal fort de comunicació intern a tots els nivells i a tots els sentits, entre l’empresa i els treballadors i treballadors on s’inclou també a la representació sindical i als propis sindicats organitzats en l’empresa.

Aquesta gestió del coneixement també vol dir considerar als treballadors i treballadores l’actiu més important d’una empresa i no pas una part més del procés productiu (com és ara). La seva gestió suposo orientar-se cap a l’articulació del coneixement col·lectiu i coma eina d’innovació i millora constant i que s’ha d’entendre i tractar com a un recurs estratègic de l’empresa.
La gestió del coneixement ha de tenir com a objectiu les els recursos humans d’una organització comparteixin i utilitzin el coneixement i la informació a efecte de que l’empresa sigui capaç de millorar la seva acció organitzativa i, en conseqüència, ser més eficients.

Tornant a la realitat de les nostres empreses. Abaratir els costos per aconseguir una posició més competitiva en el mercat té conseqüències nefastes: baixa productivitat, salaris baixos, baixa qualificació, manca de recursos per a I+D, etc., en canvi, introduint millores constants, formant als treballadors i treballadores, pujant-los el salari, etc, s’aconsegueix més productivitat i sobretot fa més llarga la vida de les empreses. A més a més, converteix el saber en una avantatge i atorga al coneixement un valor essencial amb capacitat de donar valor afegit al treball, reduir costos i ser més competitius.

És a dir, que encara avui convivim amb model econòmics i de RRHH, si n’hi ha, més propis d’altres segles que no pas del nostre.

Una patronal amb mocador (article publicat avui al Punt Diari).

Fa pocs dies la FOEG va afirmar que algunes empreses amb crisi no poden ni fer front al cost de pagar els acomiadaments ni una reducció de plantilla. Aquestes desafortunades declaracions del Sr. Joan Fausto Martí, president de la FOEG, no ajuden gens a generar el clima de confiança necessari per a superar una etapa de crisi com la que estem vivint.
Aquesta etapa tan difícil, per a empresaris i per a treballadors, no pot ser l’excusa per desregularitzar en cara més, el malmès mercat de treball.
Aquest és un moment en què coincideixen moltes coses en l'àmbit català: una major demanda de necessitats socials, un dèficit no resolt de finançament de les administracions que es barreja amb una crisi financera d'àmbit mundial, marcada per un incessant encariment dels productes bàsics, incloent-hi els carburants i les matèries primeres, i una profunda caiguda del sector immobiliari que es compagina amb els dèficits estructurals que l’economia catalana i espanyola arrosseguen des de fa temps. Estic completament d’acord que hem d’agafar el bou per les banyes, però cal fer-ho sense alarmisme, al contrari, amb una gran dosi de realisme i prudència.

En aquesta situació ens hauríem de preocupar a exigir mesures públiques que donin protecció a les persones més castigades en una situació de crisi i minimitzar l’impacte social que representa entrar en el mercat dels desocupats i no anunciar que no els pagarem ni el que per llei els pertoca. Això, a banda de crear una sensació d’impotència, podria provocar una reacció molt dura a l'hora de resoldre conflictes laborals, i de col·lapsar el jutjat mercantil, que és on van a parar els expedients de regulació d’empresa.

Durant aquests anys hem tingut una política fiscal nefasta que ha fet molt de mal a la classe treballadora amb menys recursos i a la classe mitjana catalana i espanyola (s’han malbaratat recursos públics fins a incrementar el diferencial de la despesa pública en negatiu, respecte a la resta dels països de la Unió Europea. Fins fa pocs dies fins i tot el govern de l’Estat negava l’evident situació de crisi) i per això és del tot imprescidible que el poder polític assumeixi públicament que estem en una crisi profunda i llarga, però això no pot ser un campi qui pugui.

Per a CCOO és fonamental sortir d’aquesta crisi en millors condicions de com hi hem entrat, això vol dir que hem d’aconseguir no generar més desigualtats. Sembla que la FOEG no està per la labor, és a dir, evitar la segregació social i les conseqüències econòmiques, polítiques i socials que això comporta. Una altra qüestió per a nosaltres inqüestionable és la dels sous: no es pot perdre un cèntim d’euro de la capacitat adquisitiva dels treballadors i treballadores i els salaris més baixos s’han de situar a nivells d’equilibri al voltant dels 1.000 euros nets mensuals. I que és del tot indispensable una millor política fiscal i un nou model de finançament per a les administracions.

En una situació com aquesta, no és justa la reacció conservadora i regressiva de la principal patronal gironina. Hi ha mecanismes legals per afrontar situacions d’insolvència econòmica de les empreses. El més fàcil sempre és fer pagar als treballadors, però per què no busquen solucions regulant el preu de les matèries primeres i el preu dels intermediaris i ajustem el volum de negoci a l’estricta realitat?

Malament rai, si la única solució que trobem és l’amenaça de l’acomiadament improcedent, i a sobre sense indemnització!. Els sous no són, com ja s’ha demostrat, fins i tot pel Banc d’Espanya, els responsables de la inflació; són, com ja hem dit en alguna altra ocasió, les víctimes. Garantint el poder adquisitiu podrem mantenir la capacitat de consum de les famílies.

Pel que fa a la fiscalitat en el nostre país, aquest ha de ser un bon moment per a perseguir el frau fiscal. Però més enllà del que s’ha de fer “d’ofici”, és del tot necessari eradicar les polítiques basades en la reducció dels impostos del capital, fer desaparèixer els “xecs regal” indiscriminats i recuperar impostos que han estat generadors de més cohesió social com ara l’impost sobre el patrimoni i el de successió, que només beneficia a les grans fortunes d’aquest país.

Aprofitant tot això, demà 7 d’octubre, serà un bon moment per posar de manifest, arreu del món, la situació de pobresa i d’explotació en què viuen moltes persones a tot el món. Pel que veig això també s’intenta fer a casa nostra. És una jornada de reivindicació per un treball digne i decent, la que permet que una persona pugui viure dignament; si a les comarques gironines apostem per no pagar ni les indemnitzacions per acomiadament, malament rai (tots sabem que el somni de la patronal seria aconseguir l’acomiadament de franc,). Per tot això, aquestes declaracions tan simples, que no tenen en compte la cojuntura econòmica general, no a porten més que incertesa i por de superar el moment actual. Els empresaris han de mirar per mantenir les empreses, però no a costa dels seus treballadors, que, com bé es diu, són el principal actiu i capital que tenen.

Manifest per a mi mateix

Els treballadors i treballadores hem començat amb la mateixa dinàmica el s. XXI que vam deixar el s. XX. Hem entrat en la dinàmica moderna de la pancrisi mundial, però els temps i les realitats són molt diferents a les del crack del 29, (malgrat que alguns intenten situar-la com a similar). Més enllà de les conseqüències polítiques i sobretot socials que provoca aquesta inestabilitat econòmica a la que ens han dut els afamats tot poderosos aristòcrates de les finances modernes, hi ha algunes qüestions que tinc ganes de posar de manifest, malgrat saber que algunes no s’entendran com voldria. Per aquesta raó, reunit amb mi mateix, manifesto que:

1) Avui és molt necessari, per no dir que imprescindible, conscienciar a cadascun de nosaltres, treballadors i treballadores de tots els sectors d’activitat, de la nostra capacitat per a transformar les empreses i en conseqüència el món. Capacitat que es capaç de multiplicar-se cada cop que ens unim i treballem per un sol objectiu. Capacitat que es converteix en una possibilitat real de canviar la nostra societat. El que vol dir aconseguir una societat més justa i equitativa. És indispensable que cada treballadors i treballadora sigui conscient de les seves capacitats per canviar les coses. La classe treballadora ha de ser conscient del seu poder (com a individus i com a grup), i exercir la pressió que sigui necessària a través dels sindicats organitzats com a baulart del conflicte social.

2) Hem de desterrar el discurs sobre la limitació del paper dels sindicat únicament a l’esfera de l’empresa, cosa que ja s’està aconseguint però que cal aprofundir.

3) Controlar l’organització del treball en les empreses per part dels treballadors i treballadores i la seva participació en el seu funcionament, directament en les empreses més petites o a través dels sindicats organitzats, és indispensable per a un bon desenvolupament i maduresa d’un estat democràtic i de dret que estigui acord amb una societat més moderna i organitzada.

4) Sense indústria no hi ha riquesa. Hem de començar a aparcar la idea de que el treballador i treballadora industrial tendeix a convertir-se en una mena de parc natural a preservar.

5) Els treballadors i treballadores hem de poder participar de l’economia, ja que bona part del nostre futur es regeix per ella, així com del repartiment de la riquesa, de la cultura, etc. i que sigui capaç de no limitar la relació de la classe treballadora amb el poder, si no que situï aquesta relació a un nivell suficientment adequat.

6) La classe treballadora estem distribuïts en llocs estratègics en la nostra societat, per això tenim la força necessària per a trencar les clàssiques relacions de poder i generar-ne unes de noves.

7) Hem de ser conscients de que aquest poder ha i ha d’estar legitimat pels propis treballadors i treballadores i que fa dels sindicats generals la fortalesa que es necessita per a una nova concepció del món del treball i les seves repercussions en el conjunt de la nostra societat.

8) El primer pas que hem de fer per aconseguir-ho és delimitar i unir els nostres objectius comuns; el segon és canviar el nostre concepte de consciència de classe (encara massa limitat i massa burgués). El tercer pas és canviar l’ordre de les coses (accions i discursos, relacions de poders i els seus nivells, actituds, formes de govern, prioritats, etc.).

9) En una societat com la nostra, els treballadors i treballadores hem d’aspirar a anar més enllà del domini de la tècnica, hem d’arribar a dominar l’espai de treball i per fer això necessitem planificar i desenvolupar el progrés social necessari sobre el qual hem construït un inacabat estat del benestar, perquè només així el repartiment de l’explotació canviarà en benefici dels més necessitats a escala mundial creant un nou ordre social i una nova manera de viure en societat més justa.

10) S’han de fer desaparèixer totes les formes de treball i de relacions socials i laborals que són caduques. S’han de construir noves relacions laborals a escala planetària.

11) Hem de ser conscients sobre la necessitat d’obrir una nova etapa on alguns dels conceptes emprats en el passat pel món del treball s’han tornar caducs, anacrònics i sense valor. Ara cal buscar-ne de nous i construir-los amb força.

12) Hem de saber preguntar-nos i contestar avui sobre què significa avui treballar?, quin valor té avui el treball?, quin significat tenen les coses avui en dia?.

13) Hem de tenir clar que els drets no es poden privatitzar (educació, sanitat, serveis socials, etc.). Avui es formulen solucions aparentment democràtiques amb fórmules clarament antidemocràtiques.

14) També vivim una clara decadència en els mitjans de comunicació, orals i escrits: editorials dubtoses, crítica dirigida, gran interès per fer importants les coses intrascendents (successos, esports, etc.) i d’amagar allò que és realment important (economia, cultura, realitat social ...).

15) És imprescindible conquerir nous i més drets.

16) Qui determinar tots els detalls d’una societat és el poder, per això és el veritable problema de la societat.

17) En les CCOO, les normes i valors s’han de respectar sense objeccions, perquè garanteixen la nostra identitat com a organització. Qui qüestioni les formes democràtiques o practica d’altres, lesiona greument la nostra identitat i la nostra existència com a sindicat general, de classe i nacional.

18) Quan les qüestions morals es converteixen en una praxis racional sota l’aspecte de la generalització d’interessos, sol passar que s’actuï fora de l’espai natural dels nostres valors, aleshores ens condueixen a l’asseveració de la vilessa i a l’autodestrucció. Per això és importantíssim i necessari practicar una ètica de la responsabilitat. I cal recordar que una acció moral qualsevol no té perquè ser ètica. La moral i l’ètica poden agafar camins diferents.

19) Quan no hi ha indentificació hi ha conflicte, però un conflicte que destrueix a les organitzacions perquè les despulla de la seva medul·la espinal.

Quin món tan estrany el nostre!

Apostar per una gran empresa és avui un gran negoci. Passa el que sempre hem dit que passaria: l’Estat només pot ser intervencionista per salvar les barbes de les gran empreses. La mostra la tenim als EEUU i amb el Banc Central Europeu. El negoci està garantit i si no funciona ja intervindrà l’Estat, és a dir, tots i totes nosaltres per fer reflotar les empreses.
Fins i tot la CEOE s’ha sumat a la disbauxa, com no podia ser d’una altra manera i el més divertit d’això és que el nostre President Zapatero fa el discurs més lliberal de tots defensant l’economia de mercat i el no intervencionisme. És el món a l’inrevés!.
Si tots aquests diners es dediquessin a crear ocupació, es destinessin a incrementar la despesa social (sanitat, educació, habitatge, etc.), a la investigació i s’apliquessin mesures reductores de les desigualtats que existeixen avui entre els que guanyen molt i els que guanyen quasi res, potser no ens faríem rics, millor dit, no es farien rics uns quants a costa dels altres. No ens equivoquem, aquesta crisi és fruit de l’avarícia i ara ens faran pagar la bacanal. És la bogeria del nostre temps que corre, com sempre, a favor dels poderosos.
És clar que el discurs que es fa posen com a conseqüència immediata la de revifar les economies, però quines? I a quin preu?. Si les grans empreses despatxen milers de treballadors i treballadores perquè la gent no consumeix només li trobo una solució (que tampoc sé si es pot aplicar): la primera canviar la fiscalitat; la segona controlar el preu del diner; la tercera pujar els salaris més baixos; quarta: crear més estat del benestar, és a dir, més despesa social.
I no parlo de rescatar i perseguir el diner negre que corre pel nostra país , que també.
No sé en quin món vivim. Durant anys les grans empreses han estat especulant i enriquint-se, vull diu un bon grapat de persones, a costa de vendre fum i ara que tenen pèrdues (tot i que s’hauria de calcular la diferència acumulada entre els anys de guanyar diners a sacs amb aquesta temporada de no guanyar-ne tants o bé de perdre per veure si el balanç és molt o poc positiu) volen que entre tots i totes els hi mantinguem l’hipo-xiringuito.
Depenem de la pura especulació: d’un mercat tant intangible com la borsa; de l’engany dels preus dels productes (per posar un exemple: som el país on més ràpidament se’ns puja el preu dels carburants quan puja el preu del barril de petroli però que menys baixen i tard quan els preus cauen). El negoci és rodo: jo compro a 10, emmagatzemo i venc a 15, però si puja més duplico a 30 el preu i si baixa el barril em faig l’orni i quan ja no puc mes baixo a 29 perquè no em diguin que no segueixo la baixada dels preus. I ens ho mengem i no passa res!.
Això no és un descontrol de l’economia, això és una paròdia d’una economia del caos controlada, i ens volen fer creure, i al final serà veritat, que el vaixell de les vaques grasses s’està enfonsant. I no es tracta de buscar culpables, sinó de trobar solucions. On són els sabis economistes ara?

Che, l'argentí

Quan era adolescent tenia la típica imatge del Che penjada a la meva habitació. Era de roba, d’un fons verd oliva, i m’acompanyava sempre que la família ens traslladàvem de casa. No sé si per mi, en aquella època, era un líder, però sí una imatge de la necessitat de canviar un món injust per la via de la revolució. Sempre ha tingut un punt de nostàlgia. Aquell pergamí (perquè es podia enrotllar sobre si mateix) el vaig regalar l’any 1995 a qui en aquell moment era el coordinador d’Acció Jove –Joves de la CONC (CCOO) de Catalunya, en Josep Maria. Fa temps que li he perdut la pista (a la serigrafia) però sospito que ja no deu estar penjada enlloc. Tot s’ha de dir, ja tenia el seus anys!.

Ahir vaig tornar al cinema a veure la pel·lícula del Che. La veritat és que em va agradar, però també que em va provocar un cert regust a decepció. M’explico: n’esperava més. Sens dubte és una bona pel·lícula però tinc la sensació de que tot es donava per fet, que totes les persones que estàvem a la sala per veure-la coneixíem fil-parranda tota la història, tots els detalls i tot el context polític i social de l’època. La part en blanc i negre li dona molta força però en canvi la figura d’en Fidel Castro s’acosta més a la imatge d’un enlluernat personatge prop de la pallassada que el de la figura seriosa i cabal d’un líder intel·ligent que va saber transformar el seu temps en un de nou i millor, fins i tot tenint en contra al país més poderós del món. La història ja la coneixeu.
La figura del Che està ben tractada, però no aprofundeix en la seva personalitat. En general el ritme és bo, però a vegades es fa una mica lent i el que no m’ha agradat gens, suposo que fruit de la necessitat d’una segona part, és el final. Està simplement tallat com quan veus una pel·lícula a la TV i et posen anuncis. Tot i això val la pena anar-hi al cinema a veure-la. Des del punt de vista cinematogràfic, el quan tampoc no hi entenc gaire, crec que està molt ben construïda i que l’ambientació i els diàlegs són força realistes.
Apa, doncs!, aneu-hi al cinema.

El polvorí del Marroc

No sóc partidari de fes cas a tot el que s’escriu, però en aquest cas vull fer ressò d’un article publicat a Le Monde Diplomatique (núm. 155) aquest mateix setembre i signat per l’Ignaci Ramonet i que m’ha facilitat un bon amic del sindicat.

En ell descriu la situació d’una jove estudiant universitària de 20 anys d’edat que ha estat arrestada, torturada i humiliada per la policia per haver participat en una marxa de protesta contra el règim dictatorial del Marroc. Va ser arrestada amb divuit companys més i traslladada a una famosa, per sinistra, comissaria..
Segons la informació de l’articulista, Zhara Budkur, la noia estudiant ha estat obligada a romandre despullada, durant dies, davant dels seus companys mentre tenia la menstruació. En aquests moments es troba en vaga de fam, com alguns dels seus companys, i es troba en estat de coma.

Aquesta és una d’aquelles situacions en que els mitjans de comunicació, no sé per quins interessos, simplement calla, no li interessa, i no sé mai per què.

Es denuncia també la pràctica per part de la policia marroquí, molt ben narrada per cert en una obra titulada “Mort accidental d’un anarquista” i ambientada en l’època franquista, de llençar pel forat de l’escala, en aquest cas des d’un tercer pis, al jove Abdelkebir El Habi que es troba en cadira de rodes amb una fractura vertebral.

Hi ha també 18 estudiants en vaga de fam ingressats a la presó de Bulharez des del dia 11 de juny, alguns dels quals no poden estar-se drets, pel seu estat de feblesa extrema, alguns tenen vòmits de sang, alguns s’estan quedant cecs i fins i tot n’hi ha en estat de coma, els quals han hagut de ser hospitalitzats.

Els familiars dels estudiants empresonats han estat declarats en rebel·lió i alguns d’ells han estat apallissats.

Això, amics meus, està passant al costat de casa nostra, només a 14 km de les nostres fronteres i amb el silenci de les nostres autoritats.

Fa més d’un any que al Marroc es viu un esclat generalitzat de protestes socials contra la carestia de la vida, contra els abusos governamentals, insurreccions campesines, etc.
El dia 7 de juny d’aquest any una pacífica manifestació contra l’atur en la ciutat de Sidi Ifni va ser tan brutalment reprimida que la ciutat es va convertir en un vertader camp de batalla, amb barricades, edificis cremats, etc.

És cert que s’ha obert una comissió parlamentària, però sembla ser més una estratègia per cobrir amb un vel el que està succeint que per trobar les causes reals dels conflictes i posar-ne solucions.

Aquesta és la situació del nostre país veí, però sembla que les potents economies i democràcies europees fan com van fer quan a Espanya teníem a Franco com a inquisidor.