La immigració davant la crisi

L’acurada atenció que fan els sindicats de classe i general perquè les diferents propostes adreçades a solucionar l’actual crisi financera i econòmica que vivim no es formulin a expenses de retallar els drets fonamentals dels treballadors i treballadores de les persones immigrades és fonamental per a poder sortir d’aquesta situació en millors condicions que la vam començar.
Les persones immigrades solen treballar en els sectors més precaris i per aquest motiu són els primers en rebre les conseqüències de la crisi i les solucions perverses que plantegen alguns dels nostres empresaris.
Cercar fórmules que restringeixin els drets no ens ajudarà gens a la cohesió social ni a construir una societat més justa i diversa que s’enriqueix mútuament. Les persones immigrades, i els treballadors i treballadores en general, no podem ser considerats una mercaderia d’ús i restar a les expenses del capritx d’alguns. El sindicalisme europeu i nacional continuarà exercint la pressió sobre els governs dels països d’origen i de destí per a intentar garantir els drets laborals i socials d’aquestes persones. No podem donar l’esquena a aquelles persones que ja són veïns nostres, perquè sinó construirem una societat on la injustícia social s’apoderarà de qualsevol acció que ens proposin els nostres polítics i això, lamentablement, va en contra dels preceptes democràtics que molts de nosaltres hem defensat i continuarem defensant en el futur.

Bones Festes!

393 o la Directiva de les 65 hores

L’estratègia parlamentària d’alguns polítics de l’eurocambra per a bloquejar, demà dimecres, la directiva de les 65 hores és, des del meu punt de vista, una solució d’urgència, més aviat tècnica que posa en evidència com som i quin són els polítics que entre tots i totes portem a representar-nos a la Unió Europea. Sí, he dit bé, d’alguns polítics i no d’alguns grups polítics, perquè com el seu vot és exclusivament del diputat o diputada, en les files de cada grup hi ha lliure pensadors i pensadores de tota mena, fins i tot hi ha divisió entre les esquerres. No hi ha cohesió. Com sempre!.
Ja vaig fer un comentari en aquest bloc sobre la directiva en qüestió. No es tracta de repetir, però la intenció del Parlament Europeu és clara i evident. Primer ho va intentar el 2005, però no se’n va sortir, perquè la pressió social i política era favorable a les esquerres. Els sindicats s’hi van posar en ferm i es va rebutjar. Però el 2008, el Consell Europeu, va aconseguir desbloquejar-la i per això torna al Parlament. El panorama polític ja no és igual, malgrat les pressions dels sindicats i de les forces d’esquerres, però el Parlament Europeu està en mans de la dreta. I per què tanta insistència?, tant d’interès?, tanta tossuderia?. És evident que el poder econòmic està fent molt bé la seva feina. Aquesta no és una Directiva qualsevol, si s’aprovés representaria l’inici del gran retrocés que demanen els neoliberals, aquests que ens han dut les economies quasi a la ruïna i que ara paguem entre tots, aquests que pretenen continuar sent immensament rics a costa de la suor de la classe assalariada, els mateixos que volen desmantellar l’Estat del benestar també estan en contra de l’Europa Social.
La solució que plantegen pot semblar patètica, però és cert que és efectiva. Es recolza sobre la base de que si s’aconsegueix la majoria dels 785 eurodiputats i diputades, s’aconseguirà bloquejar la Directiva. Aquesta majoria absoluta necessària suma 393, quasi bé com els 300 espartans que van morir heroicament defensant una guerra impossible. Confio que la fi de la votació de demà no sigui com la dels espartans. Són temps difícils, però potser no tant!

Compte amb les falses promeses!

Des de fa uns dies el Govern de l’Estat ha començat amb una mena campanya propagandística que se li pot girar a la contra si no s’acaben per complir. Ahir mateix el propi president Zapatero anunciava una inversió (catalogada per ell com a històrica) en sanitat, educació i infrastructures. És evident que aquesta és una veritat a mitges, perquè si bé és cert que la inversió en obra pública ha crescut considerablement en els darrers anys, i que les obres que queden pendents ja han començat o pertanyen a pressupostos ja aprovats i que pertanyen a exercicis pluri-anyals, pel que fa a la sanitat i l’educació valdria més que fos caut i prudent i ni en parlés del tema perquè l’altra evidència és que no és cert que s’estigui plantejant un augment de la despesa pública per a millorar ni la sanitat ni l’educació.
La sanitat està vivint una de les pitjor retallades pressupostàries de la seva història. No es cobreixen les vacants de personals, es dupliquen les guàrdies, es limita el consum de qualsevol mena de material, s’apliquen incentius sobre els pacients que generen un mal servei, es demana una productivitat impossible i un control de la despesa que és, com a poc, grollera pel que representa per la ciutadania en general.
Quant a l’educació aquest és un dels altres temes lamentables. Tothom parla de l’educació com a el valor fonamental i estratègic per fer millor una societat i ser més competitius en el futur, però en canvi no es doten als serveis educatius (en general) com cal, al contrari, es redueixen despeses fins arribar a l’absurd, començant per la reducció de les plantilles, amb una mala política de personal que només comporta la desorientació i la desafecció dels professional de l’educació (en tots els nivell), es generen recursos sense dotació, es fulminen partides pressupostàries que haurien de servir per a millorar, no només les condicions de la comunitat educativa, sinó el futur de la nostra societat en què l’educació és una eina estratègicament fonamental per al nostre futur. En canvi es diu una cosa però es practica una altra.
Aquesta és una situació del tot inadmissible. En un moment de crisi profunda com la que vivim, l’Estat i les comunitats autònomes s’han d’arremangar i apostar fermament pel sector públic, sobretot aquell que incideix directament en les persones que representen des dels diferents parlaments i des dels diferents governs de torn. No pot ser que per a revifar un país s’aposti per enriquir a qui s’ha estat aprofitant d’un moment de creixement econòmic desorbitat, perquè això no serveix per a res, només per a continuar fent més rics a qui ja ho són. Si no apostem pels serveis elementals que té un país, estarem condemnants a l’ostracisme i al fracàs més rotund, i continuarem sent un país a la cua d’Europa.

A propòsit de l’acte celebrat a París la setmana passada davant de l'imminent adveniment d’un partit d’esquerra a França.

No comparteixo l’argument de que el gran repte de l’esquerra europea consisteix en poder governar de manera més àmplia i efectiva possible la globalització. Des del meu punt de vista, avui és molt més important saber explicar què és ser d’esquerres, sense que ningú se li posin els pèls de punta, i sobretot saber diferenciar-se de les dretes, centrades o no, dels socialdemòcrates, dels laboralistes, etc.
Itàlia, el Regne Unit, França, Espanya o Alemanya, D’Alema, Blair, Jospin, Clinton, Schröder, Merkel, Zapatero, etc. no han fet més que contribuir a fer més fosc l’espai de poques llums que li queda a l’esquerra europea.
A Espanya tenim el dramàtic exemple d’IU, que exemplifica en quines circumstàncies es troba l’esquerra del nostre país (des del punt de vista del fracàs organitzatiu i del fracàs democràtic en aplicar una Llei electoral injusta). I no parlem de les pseudo-ofertes d’esquerres que valdria la pena que s’ho fessin mirar, en el sentit de que fossin conscients de què aporten o no al conjunt de les esquerres.
Per continuar amb aquest argument, tampoc la tercera via del New Labor al Regne Unit, o l’anomenada esquerra plural (dividia en dos) del PSF no han estat més que un intent fallit pel control del poder. Per no parlar del PRD mexicà, la Die Grunen-Bundris’90 a Alemanya o l’Aliança Democràtica a Finlàndia.
En realitat, molts dels plantejaments teòrics de l’esquerra més tradicional s’han anat modernitzant gràcies al discurs d’algunes ONG’s i del sindicalisme de classe.
Governar no vol dir acceptar caure en la temptació del populisme, això té un altre nom. S’han de buscar fórmules alternatives al govern de les idees on els ciutadans i ciutadanes d’esquerres se sentin representats amb accions possibles i útils dels qui diuen que els representen. A això contribueix positivament la forma en com actua l’esquerra i els gestos per a fer-se entendre davant d’una immensa majoria plural i heterogènia de la ciutadania que és també l’espectre d’una gran base social que dóna legitimitat als actes d’esquerra organitzats.
L’esquerra ha perdut el nord i ha perdut l’element diferenciador amb la dreta. Avui la dreta, la més moderada i també la que no, s’ha apoderat del discurs de l’esquerra.
En els anys 70, el SPD alemany va renunciar al marxisme, avui Lafontaine el vol tornar a recuperar. La suma, des de les diferències, és la única solució que tenim avui per a contrarestar la força imparable dels neoliberals i de la dreta que alimenta al pitjor dels capitalismes possibles.
La pràctica ens demostra que si es vol destruir a l’esquerra només cal deixar-la governar. Més endavant explicaré per què opino d’aquesta manera.
Una premissa fonamental: s’han de complir els compromisos adquirits amb la ciutadania.
La corrupció política és un mal que governa en la nostra societat (afortunadament no afecta a tothom per igual, però sí que hi ha desentiment que es desprèn de la classe política corrupta que esquitxa als honestos igual que als deshonestos), això fa que els electors i electores siguin desconfiats amb la classe política en general i amb el poder en concret.
Marx és avui més actual que la majoria dels ideòlegs neoliberals de moda i tot un encert en la visió sobre els perills de la concentració de capitals, sobre la praxis imperialista o sobre la internalització del capital financer sense regles ni control.
Comparteixo que l’economia ha de ser pública i ha de ser controlada democràticament, aquesta hauria de ser una llei d’obligat compliment. Els treballadors i treballadores hem de poder participar, com a dret inexcusable, del capital de l’empresa on treballem. Això ja ho dit en altres ocasions, encara que sé que ningú no m’ha escoltat. I, francament, no veig res d’això en els partits anomenats d’esquerres, ni a Catalunya, ni a Espanya ni a Europa ni enlloc.
Qui fa avui la lluita contra les injustícies socials?, contra la pobresa?, contra les desigualtats?, contra els baixos salaris?, contra els acomiadaments sense drets?, contra la fiscalitat?, qui dóna solucions reals i possibles als problemes de les persones?, doncs sí, efectivament, no són els partits polítics dits d’esquerres sinó el sindicalisme.
La gent vol solucions. No podem fer cas dels cants de sirenes que prometen molt i ens treuen més, és l’esquerra qui s’ha de reorganitzar, és l’esquerra qui s’ha de reconstruir a nivell global!
Fa uns mesos va sortir a “Le Monde” un d’aquells articles que no ajuden gens en el debat per les esquerres sinó tot just al contrari, són d’aquelles idees que fossin millor no comentar-les. En ell es preguntava perquè l’esquerra perd terreny a Europa?. Per suposat que la notícia-espectacle és del pitjor que ens pot passar en temes comunicatius, però el que és realment nefast és la pèrdua del sentit de la realitat. El que avui anomenem esquerra és més un mal exemple de la socialdemocràcia que una altra cosa, potser per això costa tant trobar una vacuna als seus mals.
Però quina és la malaltia que pateix l’esquerra?. Segurament es confondran el que són els símptomes amb l’enfermetat, però tot apunta a que la crisi perpètua s’alimenta de no saber-se diferenciar del programari de la dreta, que això emfatitza a l’abstenció, que l’esquerra està desorientada davant la globalització i els problemes reals de les persones, que practica un discurs ambigu sobre la immigració, la manca d’identitat, un discurs poc clar sobre la fiscalitat i els impostos, sobre la seguretat i fins i tot hi ha qui diu que una manca de cerca espiritualitat (a la qual jo afegeixo no intel·lectual), però sobretot el fantasma de la corrupció. Reprendre la praxis i el discurs d’una democràcia radical és del tot fonamental. S’han d’abandonar els discursos anacrònics que no aporten res, sinó que distorsionen i fan mal i també s’ha de començar a genera una certa distància entre el discurs verd, molt preponderant, a favor d’un discurs social.

Avui m'he trobat al correu electrònic una petició d'un amic. M'ha demanat que pengi al meu bloc una opinió seva (ell no té bloc) però posant-me dues condicions: la primera que li guardés l'anonimat i la segona que no ho traduís al castellà. Jo li he demanat si em deixiaria fer un petit aclariment i ens hem posat d'acord. Només diré que la persona amiga meva va seguir el 9è Congrés de la CONC celebrat al Palau de Congressos de Barcelona durant els dies 3 i 4 d'aquest mes, per internet. Per tant no ha estat un dels delegats i delegades assistents, a més a més, ni és de les comarques gironines ni pertany a cap òrgan de direcció del sindicat. Com podeu veure he complert amb allò pactat, i aquí el teniu ...

Prácticas empresariales en tiempos de crisis


Tal vez el tiempo nos acabe dando la razón a quienes pensamos que las injusticias nunca vienen solas. Puede parecer un discurso tremendista, pero la realidad demuestra el lado amargo que dibuja la verdad. Una verdad que se insinúa a las voces de los poderosos, aquellos que aprovechan el momento para jugar con los salarios y las vidas de miles de trabajadores, esos que piden ayudas al Estado y que no se avergüenzan en pedir el abaratar los despidos para continuar ganando más, o por lo menos perder lo mínimo posible a costa de la desgracia de los otros, aquellos que durante tanto tiempo han estado utilizando como mero mercadeo. Esta no tiene nada que ver con la responsabilidad social de las empresas, nada tiene que ver con los discursos políticamente correctos de algunos empresarios. Tiene que ver con la naturaleza humana. Estoy empezando a sentirme bastante harto de las desigualdades, pero con todas, incluso con las morales, con aquellos que predican una cosa y luego hacen otra de bien distinta. La llamada clase empresarial de nuestro país es un reducto minoritario de empresarios de toda la vida que saben muy bien qué aporta una buena relación con el mundo de la política. Por eso, cuando nos parece que altruistamente participan en foros y reuniones diversas, en realidad están haciendo negocios. Los otros empresarios, los que aspiran a ser como los grandes e incluso los que actúan de buena voluntad, no cuentan para mucho, aunque en realidad no son conscientes de la fuerza que tienen, porque aun siendo mayoritarios están absolutamente a la merced de los que mandan, que no son ellos. El problema está en los modelos utilizados en los foros empresariales, esa elite que quiere influenciar a los suyos para conseguir beneficios propios y que desorganiza a los más pequeños, incluso a los falsos empresarios. Aunque este es otro tema. Es evidente que el empresariado catalán y español necesita una regeneración. Una especie de rehabilitación que los convierta en elementos democráticos capaces de buscar soluciones democráticas sin atentar contra la integridad de los derechos sociales, económicos y políticos de nuestro país. Capaces de hacer aportaciones serias a los problemas reales. Capaces de hacer propuestas sensatas y con previsión de futuro. Pero por desgracia, el mirar cortoplacista de la economía y de la política no ayuda en nada para acercarnos a este fin.
En esta situación, la cordura sólo la pueden aportar los agraviados, los desprotegidos, los atacados, es decir: el conjunto de la clase trabajadora de nuestro país, que va avanzando con mucho esfuerzo, a pesar de las embestidas gubernamentales y de los empresarios y gracias a la ayuda de los grandes sindicatos, a pesar de sus propias limitaciones, que no son pocas, y que trabajan como titanes para abarcan todos los ámbitos de la sociedad. Cabe recordar que el sindicalismo mayoritario representa a todos los trabajadores a pesar de tener un efímero ingreso afiliativo próximo al 10% del conjunto de los asalariados, por lo tanto se les exige mucho dando muy poco.
El nuevo secretario general de comisiones obreras de Catalunya va a continuar teniendo mucho trabajo, como ya pasó con el anterior. Se le va a exigir mucho dando poco, incluso se le va a pedir generosidad. Yo opino que le puede ayudar mucho saber explicarle a ese 10% todas y cada una de las cosas que propone y defiende el sindicato. Como dice un tango famoso “20 años no es nada”, pero menos son 12. La economía no entiende de tiempos ni de honores y los empresarios tampoco, así que aunque será difícil el camino, desde el anonimato le lanzo un gesto de ánimo, aunque sé que necesitará algo más. Una política de comunicación adecuada puede llegar a ser fundamental en los éxitos de una organización sindical seria y organizada.
El empuje de los aprovechadores está siendo fuerte, el impulso de los sindicatos ha de estar a la altura y como siempre acabamos hablando de personas y personajes. Ante una crisis como la nuestra cabe un buen saco de valentía, pero también de prudencia e incluso de una cierta cordialidad. No creo en los cantos de sirenas, aquellos que defienden que los ingresos de capital paguen menos que los rendimientos por el trabajo. Mucho corazón, nos falta mucho corazón y un armazón repleto de sabiduría.

El canvi climàtic i les conseqüències en l’ocupació

La CSI ha redactat un manifest on reclama polítiques innovadores per aconseguir un acord socialment just i responsable respecte a les qüestions que tenen a veure amb el canvi climàtic. Jo sóc força escèptic en aquestes coses perquè si durant la guerra del Golf es van gastar 5 o 6 vegades més diners dels necessaris per a eradicar la fam al món, i ara tots els governs omplen de diners a qui ens ha portat a una situació tan greu de crisi econòmica, no crec que cap estat estigui per la labor. Com va dir un president impresentable: això passarà, si passa, quan ja portem anys morts. Aquesta és la frase que podria resumir la filosofia general dels qui mouen les garrofes de veritat.
Aquest manifest expressa la posició del moviment sindical internacional davant de l’acceleració del canvi climàtic, les seves conseqüències econòmiques i socials i la inestabilitat econòmica actual, posant sobre la taula la manca de compromís real que impedeix regularitzar i que fomenta el lliure funcionament d’una economia de mercat que ja sabem de què és capaç i que vol deslegitimitzar el bon governa de la globalització que volem i no la que ells volen i estan imposant.
El canvi climàtic no només és una responsabilitat moral, ho és també econòmica i social, però també política, que determina l’herència que hem de deixar a les futures generacions, perquè es tracta d’això , de posar en joc el futur de la humanitat. Encara que si ho mirem fredament, som la única espècie que hem estat capaç de fer veritables aberracions amb la natura i ara la natura ens passa la seva factura. Com sempre, amb aquesta extensa experiències d’externalitzar els costos, també ara s’intenta no haver de pagar-la, ja ho faran uns altres.
La cosa és greu, perquè els primers qui pagaran aquesta malversació del sentit comú són, com sempre, les persones més vulnerables que són les que paguen el preu de les irresponsabilitats dels altres.
Necessitem un nou model productiu i de consum que sigui sostenible, i ara, com apunta la CSI, és un bon moment per aconseguir transformar la societat per una altra de millor. El text demana que les mateixes actituds que s’ha posar en marxa per abordar la crisi financera es podrien aprofitar per a beneficiar la creació d’una ocupació anomenada “verda” i ajudar al món a afrontar en condicions el canvi climàtic. Però ja dic, no crec que estiguin per la labor.

La declaració completa (i en castellà) la podeu trobar en la següent pàgina (només són 16 planes): http:www.ituc-CSI.org/IMG/pdf/No_45_-_Anexo_-_tradeunionsClimateChange_CP14_ES.pdf.

L’informe de la CSI: 91 sindicalistes van ser assassinats durant l’any 2007.

L’informe anyal de la Confederació Sindical Internacional sobre les violacions que es cometen en contra dels drets sindicals, ha donat com a resultat una deplorable tendència a l’empitjorament de les condicions en què els treballadors i treballadores d’arreu del món desenvolupen les seves tasques com a representants dels treballadors i treballadores. Una tendència que posa de manifest el fort impuls d’alguns països per a la destrucció dels sindicats organitzats i un sever increment de lleis que van en contra dels drets sindicals, que afavoreixen la violència i la intimidació impune vers els sindicalistes.
On més s’han assassinat a sindicalistes ha estat a Colòmbia, seguida de Guinea amb 30 i Guatemala amb 4.
L’Informe, que ha estudiat el cas de 138 països, ha posat de manifest l’acord entre els legisladors i els empresaris per robar als treballadors i treballadores dels seus drets legítims a defensar-se i exigir drets.
També s’han empresonat a 73 sindicalistes, dels quals 40 a l’Iran, 14 al Marroc i 7 a Birmània. Hi ha hagut amenaces i tortures, a més a més de milers d’acomiadaments indiscriminats i improcedents de treballadors i treballadores d’arreu del món.
Recorda també que la Unió Europea també ha practicat l’antisindicalisme amb els casos com “Viking” i “Laval” (ja comentats anteriorment en aquest blovc).
L’Informe insisteix en la preocupant tendència d’empitjorament de les condicions de treball i els drets de les persones i explica que molts governs s’han pronunciat a favor d’una interpretació molt àmplia del “servei públic” per a negar el dret de sindicalització i a la negociació col·lectiva, sobretot en el sector públic.
També remarca un important increment de la repressió dels governs contra els treballadors i treballadores del sector de la comunicació.
Si voleu llegir l’Informe complet el podeu trobar a: http://survey08.ituc-csi.org/survey.php?IDContinent=0$Lang=ES