El governador del Banc d’Espanya

Avui mateix, en aquesta despesa dialèctica que caracteritza al nostre Governador del Banc d’Espanya, ha proposat la suspensió temporal dels acords subscrits als convenis col·lectius i ha aconsellat la creació d’un nou contracte de treball “simple i indefinit” que abarateixi el cost de l’acomiadament, en clara comunió amb les propostes plantejades per la CEOE.
Ja fa dies que el secretari general de la Confederació de les CCOO, J. Ignacio Toxo, va haver d’advertir-li que no es fiqués allà no el demanaven i que amb les seves declaracions només demostrava que no entenia absolutament res sobre negociació col·lectiva. De fet, els convenis col·lectius signats entre els representants dels treballadors i treballadores i el empresaris tenen forma vinculant, com així dicta l’art. 37 de la Constitució Espanyola, i com ha ratificat i reforçat la Directiva Europea sobre temps de treball. Jo penso que el Governador vol ser ministre, i a més a més, ministre de dretes.
Entre les funcions del Governador del Banc d’Espanya no existeix la d’opinar sobre el mercat de treball ni la de donar lliçons al Govern. Res de les seves declaracions tenen a veure amb la funció de definir i executar la política monetària de la zona euro (que per cert, té l’objectiu de mantenir l’estabilitat dels preus en el conjunt de la seva àrea i ja hem vist com va pujar tot amb l’aparició de l’euro amb la impassibilitat del Banc d’Espanya); ni tampoc amb la capacitat de realitzar operacions de canvi de divises, a no ser que malbaratar els moviments socials tinguin a veure amb algun tipus d’intercanvi monetari (no personal); ni la de posseir i gestionar les reserves oficials, ni posar en circulació la moneda oficial, ni fomentar el bon funcionament i estabilitat del sistema financer, ni supervisar la solvència i el compliment de la normativa específica de les entitats de crèdit, ni la d’elaborar i publicar estadístiques relatives a les seves funcions (que evidentment no tenen res a veure amb la negociació col·lectiva), ni la de prestar els serveis de tresoreria i d’agent financer, ni la d’assessorar al Govern (perquè més que assessorar només fa que qüestionar-lo públicament), etcètera.
Què està defensant aquest individu?, A què s’està dedicant? A fer política o gestionar el Banc d’Espanya?. A mi em sembla que el President del Govern hauria de destituir-lo per intromissió i mala fe. Ja està bé que ens prenguin el pèl d’aquesta manera i si vol ser ministre, que es presenti pel PP i que com a mínim sigui escollit democràticament en unes eleccions, però de moment, que calli, perquè no representa a ningú, només a l’entitat que se li ha encomanat que dirigeixi, i sembla, però , que es dedica a fer altres coses que no tenen a veure amb la gestió del Banc d’Espanya. Com esgota aquest país!.

Francesc Sanuy, advocat, exconseller de la Generalitat amb CiU i antisindicalista

Segurament és el que està buscant. Que algú el contesti. Però com que el meu bloc el mira poca gent , crec que em puc permetre el luxe de comentar la desafortunada entrevista publicada avui al diari Avui. Entrevista que tampoc no ajuda ni al periodisme professional ni al sector, i molt menys a la qualitat de la premsa escrita.

És una llàstima que el talent es perdi amb coses com aquestes. En tot cas m'ha molestat llegir l'entrevista, plena de frivolitats. Cadascuns dels arguments que ha utilitzat són realment fàcils de rebatre, no gastaré ni una línia en fer-ho. Crec que no s'ho mereix (a part que estic segur que és plenament conscient de les barbaritats que ha dit).
Aquest senyor fa ús dels més suats tòpics contra els sindicats dels corren nostre país, sota un únic impulsor: carregar-se, com sigui, la imatge dels sindicats i enervar a la raó única unes opinions alimentades amb farses de circ i mentides de cafè de tres rals.
A l’entrevista es permet el luxe de defensar a José Antonio (feixista conegut) i a afirmar, amb difamacions, que els sindicats no fan la feina que han de fer. Ha dit coses tan greus que em sembla que algú dels sindicats faria bé en estudiar si són motiu de delicte.
Fa afirmacions xenòfobes i s’inventa tot tipus de coses que desconeix, i si coneix menteix descaradament , tot intentant fer-se l’interessant. Arriba al seu més gran grau de cinisme quan es permet, fins i tot, el plaer de criticar l’etapa en què ell era conseller de la Generalitat amb el govern de CiU. Aquest senyor o és un impresentable que només busca, amb la seva demagògia barata , un petit espai de complaença personal que no fa cap bé al periodisme en sí, ni al diari ni a la opinió pública o un provocador.
Ni us recomano que busqueu l’entrevista. És del tot penosa, creieu-me! (ara, si us voleu cabrejar .....???

No sigueu Qtres!

L’assemblea de SEAT ja ha decidit apostar per la congelació de salaris a canvi de garantir els llocs de treball gràcies als nou cotxe Q3. Sobre la opinió del conjunt dels treballadores i treballadores, malgrat no compartir-la, l’entenc i la respecto Ara bé, les conseqüències d’aquesta decisió eren d’esperar: s’apuntarà tothom a demanar la congelació salarial a canvi d’una feble promesa sobre continuïtat i manteniment de llocs de treball, per això dic que a aquest fenomen argumentistic només se li pot dir Qtres (és a dir, cutre!).
El fenomen Q3 s’estendrà per a tota la negociació col·lectiva, perquè total, si ja s’ha fet a la SEAT i els seus treballadors passen de ser uns “folloneros” a persones cabals que miren pel bé de la seva empresa, perquè no han de seguir el mateix exemple la resta dels treballadors i treballadores?. Aquest és el fil principal de l’argumentació Q3. La rutina de la crisi alimenta aquesta sensació de por que fa que les persones preguin decisions sense mesurar del tot les seves conseqüències. Només espero que el grup VW no es passi de llest i al final acabi portant l’esperat Q3, perquè sinó no sé quina cara posaran tots els qui van defensar la congelació salarial a canvi d’una promesa sense fonament!. Aleshores haurem de dir que se'ls van dur al Ktre! Déu no ho vulgui.

La merda dels habitants de la ciutat d’Oslo mouran els autobusos municipals

No és cap broma. És una notícia certa. Amb tanta merda era d’esperar que a algú se li passés pel cap utilitzar-la com a remei barat per a crear combustible per a moure el transport urbà. Només se’ls podia ocórrer als noruegs!.
L’alcalde de la ciutat d’Oslo, que es diu Ole Jakob, ha impulsat aquesta mesura pionera que començarà a entrar en vigor a partir del mes de setembre d’aquest any. Olè! Per l’alcalde. Diuen que li trauran la mala olor i només aprofitaran el biometà sortint. Ara sí que podran dir que els autobusos van cagant llet. Espero que ara no la caguin i no funcioni l’invent!.
Doncs bé, a Noruega també tenen idees de bomber, com ara tancar les saunes d’homosexuals perquè diuen que tenen un alt risc de contraure la SIDA. Aquí el Papa, que jo sàpiga, encara no ha arribat a dir que no es posin preservatius. Suposo que deu pensar que això de la homosexualitat no és de catòlics!

El Papa, la història i l’ús del profilàctic

Quan ha sortit la notícia sobre les declaracions d’aquest Papa de Roma, he pensat que l’evidència era colpidora i com era possible que en el s. XXI haguessin persones que encara defensin anacronismes d’aquesta mena.
Si fos catòlic sentiria vergonya de la meva església. No per l’absurditat, sinó per pregonar la mort encoberta en un fals valor moral recobert del cinisme que comporta, i el tabú, allò que té que veure amb la pràctica sexual.
El primer preservatiu conegut es va trobar a Egipte fa uns 3000 anys. Aquest deu estar una mica caducat pel seu ús. Es feia servir per a rituals religiosos. Tot un pecat. La qüestió és que uns quants milers d’anys després, entre l’any 100 i 200 abans de l’era cristiana, es van trobar evidències del seu ús en una cova situada a Combarelles (França).
Però la primera publicació escrita va ser feta per l’italià Gabrielle Fallopius (curiós per això del “falo”) allà l’any 1500 de la nostra era. Es va utilitzar, amb èxit, per a evitar la mort per infecció de la sífilis. Desconec si va ser perseguit. Al 1766 ja es venien preservatius a les “farmàcies” angleses. I el metge del rei Carles II d’Anglaterra (estem parlant de l’any 1600) va buscar-li un mètode eficaç per a no “infectar” de fills il·legítims les terres que trepitjava i de pas evitar que emmalaltís amb tanta prostituta com freqüentava.
Carles Gooyear (i no és broma) va patentar el preservatiu de cautxú l’any 1830. A partir d’aquí comença un capítol nou de la història negre del cinisme humà: a principis del segle XX, l’Associació Social Americana comença a lluitar contra l’ús dels preservatius amb una teoria molt simple: si la fiques en un lloc equivocat, assumeix les conseqüències. L’exèrcit nord-americà era l’únic que ho tenia prohibit.
Fins i tot els nazis van prohibir-los, així com qualsevol altre tipus de control de la natalitat. Això sí, els seus soldats estaven exempts de la prohibició si anaven al front de batalla.
Durant la Segona Guerra Mundial, els EEUU van tenir un canvi d’estratègia, més aviat egoista: van intensificar una campanya entre els seus soldats destinats a Europa perquè no encomanessin malalties que després podrien passar als EEUU (durant la batalla de Dunkire, el 1942, els van repartir massivament)

A part de la demostració científica i material de que l’ús del preservatiu és un mètode eficaç i barat per a defensar-se de determinades malalties de transmissió sexual, també està demostrat que és una bona defensa per a no contraure el virus de la SIDA. És inadmissible que Papa demani que no s’utilitzi quan sap que a qui afecta principalment és a la classe més pobre del planeta. No sé si a aquest home se li hauria d’inhabilitar per a l’exercici de la representació de l’església catòlica, però de ben segur que animar a que no es faci servir és el mateix que plantejar el genocidi d’una població indefensa que sofreix tot tipus de malediccions, fins i tot les papals. Fins i tot confonent sexe amb amor i decretant que tot el sexe practicat sense amor és brut, l’ús del preservatiu sempre ha d’estar legitimat per una qüestió racional de sensatesa , de seguretat i de respecte per a les persones que el practiquen. Siguin moralment enquadrades en la teologia catòlica o no. Això no és defensar la vida, és defensar la mort. Que s’ho faci mirar!

Una mala concepció de l’administració pública, un mal país?

Sembla un tòpic generalitzat. Els empleats i empleades públiques són uns éssers privilegiats que no es mereixen els drets que han conquerit com a treballadors. Quan les coses van maldades sempre es fa pagar als mateixos, als més febles, als qui guanyen menys o els qui tenen dificultats per a negociar les seves condicions de treball. Aquest és un cas d’aquests: els empleats públics són els que tenen les retribucions més baixes, però sempre són a qui els hi toca pagar els plats trencats d’una mala gestió de l’economia catalana i espanyola. Se’ls demana, com en el passat, que se’ls congeli el salari (un salari que a prou feines arriba als 1000 euros!). Se’ls diu, d’aquesta manera, que la societat no els té confiança, quan són el pilar indispensable per a una democràcia moderna. Fins i tot es veu en aquestes persones els privilegiats que s’han d’estrènyer el cinturó perquè són “funcionaris”.
Els empleats i empleades públics de les diferents administracions catalanes i espanyoles són els treballadors que han petit una pèrdua de poder adquisitiu més alta de tota la classe treballadora durant els darrers quinze anys. És el col·lectiu més maltractat quant a la negociació col·lectiva, que tenen, injustament, una imatge pública lamentable, plena de tòpics que no s’avenen amb la realitat, que sembla que visquin entre cotó fluix. I res d’això és veritat. Les Administracions Públiques d’Espanya i Catalunya ostenten el número 1 en el rànquing de la precaritat laboral, no només per les males condicions de treball, sinó també pels salaris. Precarietat quant a contractes eventuals, precarietat quant a la salut laboral, precarietat en el nombre de plantilles (les més baixes de tot Europa), precarietat en moltes coses que mai ningú vol escoltar.
No és de rebut que el President Montilla es posi davant dels empresaris carregant contra els seus propis treballadors i treballadores. Sap que és ell el màxim responsable de l’administració catalana?. Sap que la seva pèrdua de desconfiança només alimenta el descrèdit vers la funció pública?, Sap que això vol dir reconèixer que ell no ha gestionat bé els recursos públics de personal?, Sap que això no ajuda gens a la pau social?.
Malauradament tenim encara una imatge negativa sobre les administracions. Potser serà perquè els gestors provenen del món privat i confonen i no entenen què es d’important una bona administració. És, de nou, decepcionant veure com ni tan sols els polítics defensen el pilar fonamental de la democràcia, que és l’Administració.
Si es vol estalviar que es controli els costos superflus, que es redueixin els càrrecs de confiança, que es persegueixi el frau fiscal, que els grups parlamentaris baixin les seves despeses, que agafin el transport públic pels seus desplaçaments (potser així els ciutadans i ciutadans podrem gaudir, algun dia, d’un transport públic en condicions), que deixin de pagar estudis, propagandes institucionals, plafons i dinars de treball ... Hi ha moltes fórmules per aconseguir estalviar-se uns calerons, però no a costa dels empleats i empleades públics.

Si els teus pares ens engayen, et castiguem a tu!

La intenció del Departament d’Educació de sancionar als pares a través dels seus fills quan hagin falsejat les dades per accedir a un centre públic em sembla una temeritat. No hi ha altres problemes més greus a l’ensenyament català que la pre-inscripció?. Aquest és el model pedagògic de la nostra societat i de les nostres institucions: castigar al més feble, a qui no es pot defensar?.
Dic jo que el Departament d’Educació, a les portes d’una vaga dels seus professionals, té altres problemes a resoldre que no pas perseguir als pares i mares que els enganyen amb el padró municipal. No seria millor pensar quines són les causes que provoquen això?: manca d’assistència social necessària, manca de transport públic adequat, manca de centres educatius suficient, una política educativa vers la concentració de la immigració que no sabria com definir, etc. Em pregunto si no és una altra cortina de fum per intentar desviar l’atenció davant dels problemes greus que té l’educació i l’ensenyament catalans?.Què passa, per exemple, si una fill o filla d’una parella separada amb dos residències diferents i dos empadronaments diferents decideixen posar l’adreça de més proximitat d’un dels dos?, o l’adreça més propera al centre de treball, o a la dels avis, que són els qui s’encarregaran d’anar a buscar a la mainada?. No sé, aquestes i d’altres preguntes se’m passen pel cap. No sé, què n’opineu vosaltres