Combatre la crisi: l’ocupació en primer lloc

La CES ha llançat aquesta campanya per a exigir als governs europeus un pacte social que garanteixi que els treballadors i treballadores no hagim de pagar les conseqüències d’una crisi que no hem provocat.
Els dies 14, 15 i 16 de maig es celebraran diferents manifestacions amb el mateix eslògan i la mateixa intenció: forçar als governs comunitaris a plantejar solucions globals, per això sortirem al carrer a Madrid, Brussel·les, Berlín i Praga.
Des de Catalunya aportarem unes 2000 persones a la manifestació de Madrid, que s’espera que sigui multitudinària.
La CES exigeix així un pla concret per a millorar la qualitat de l’ocupació, la protecció dels sectors industrials més castigats i els seus llocs de treball, més inversió en les noves tecnologies i també en els serveix públics.
La campanya també es centra en la reivindicació de més i millors condicions en la protecció social per a protegir a les persones amb més dificultats o en perill d’exclusió social, aprofitant, al mateix temps, per a denunciar les darreres decisions antisocials del Tribunal Europeu de Justícia, que darrerament va en la línia d’afavorir les llibertats del mercat per sobre dels drets de les persones i la negociació col·lectiva. Aprofito per a recordat que les eleccions al Parlament Europeu són molt importants, i que és molt necessari votar a l’esquerra, la que sigui, perquè han estat les úniques forces que han aturat directives com la Bolkestein, la de les 65 hores o la coneguda com la directiva de la vergonya.
També reclama una regulació dels mercats financers, com no, perquè no se’ls permeti fer el que vulguin, a més, d’exigir una distribució justa i equitativa de la riquesa i que el Banc Central Europeu no només es dediqui a controlar la inflació, sinó que també es dediqui a fomentar iniciatives que afavoreixin l’ocupació de qualitat.
Com veieu estem en un moment on és cada cop més necessari fer-nos sentir com a treballadors i treballadores, i la millor manera de fer-ho és al voltant del sindicalisme general i de classe. Com sempre: la unió fa la força!.

Estem a les portes d’una vaga general?

El diàleg social comença a tenir símptomes greus de desacord entre les diferents propostes que provenen de la classe empresarial, però també un cert estancament, per no dir preocupació, pels moviments que ha fet el govern espanyol per a intentar estar bé amb la patronal i amb els sindicats majoritaris. De moment la balança es decanta cap a les posicions dels sindicats, encara que de manera incompleta i a vegades tímida. En aquest panorama no sembla que la cosa vagi en una altra direcció.

Els símptomes són els següents:

a) La no renovació de l’acord de negociació col·lectiva (encara que, des del meu parer, per signar uns fulls amb caràcter expressament institucional per a provocar una fotografia oblidada en el mateix moment de revelar-se no sé si va valer la pena en edicions anteriors), per la insistència empresarial de vincular la negociació dels convenis a reduir les quotes de la Seguretat Social, posant en perill la viabilitat econòmica i social del sistema; aspirant a un nou contracte de treball amb una forta reducció de la indemnització per acomiadament, més precari i insegur que els que tenim en el mercat laboral; més flexibilització a favor dels empresaris i fins i tot amb l’aspiració de menys control per part de l’Administració en temes tan significatius i sensibles com la salut laboral, el frau fiscal, etc., dels quals, més que intuir, s’evidencia una clara tendència a deteriorar encara més les condicions laborals i colpejar el sistema de protecció social per a encarrilar-lo cap a mans privades, com és el cas de les Mútues d’Accidents de Treball o les pensions.

b) Hem passat d’una situació mal anomenada de desacceleració a la plena consciència d’una situació de crisi; amb més de 4 milions de persones aturades i amb poca cobertura social. Una situació en què quan a Espanya ja ens conformàvem amb una taxa d’atur propera al 8%, a l’Europa dels 15 es posen les mans al cap quan arriben al 6%. Em pregunto que què farien si estiguessin en un 17% com ara nosaltres?. Perquè una cosa és transmetre missatges de tranquil·litat i de no alarmisme i l’altre és no adonar-se del problema, més que cojuntural, estructural de la nostra economia i del nostre mercat de treball.

c) La banca s’ha quedat els pocs recursos que el Govern estatal ha posat en marxa, sense que hagin arribat a les famílies endeutades ni a les Pimes.

d) Les iniciatives del Govern també han estat insuficients o no s’han vist els resultats no ajudant a corregir una sensació força generalitzada de desconfiança.

Mentre passa tot això, el diàleg social es va ensopint i no s’acaben de veure llums suficientment nítides com per fer-nos pensar que tot això ja ha tocat sostre i que a partir d’ara les coses començaran a anar millor.

Segur que hi ha molt més símptomes d'un entrenament per a crear les condicions necessàries per a la convocatòria d'una vaga general: ja s'ha dit: si es lessionen drets la vaga està servida.

En aquesta entesa necessària, les CCOO d’Espanya, encapçalades pel secretari general, J. Ignacio Fernández Toxo, ha proposat un ”Pacte de legislatura per l’economia, l’ocupació i la cohesió social” que m’ha semblat del més intel·ligent que he llegit i sentit durant els darrers mesos: primer perquè fa una descripció real i objectiva de la situació econòmica actual en coherència amb la situació internacional; segon perquè relata propostes concretes i possibles (encertades o no) per a sortir en bones condicions d’aquest ensurt; tercer perquè expressa amb claredat la singularitat del nostre país i de la nostra economia, sense caure en cap alarmisme, però sense amagar la realitat i dient les coses pel seu nom i perquè explicita les conseqüències d’un model econòmic caduc, regressiu i injust amb el qual hem estat vivint i en continuem, durant la darrera dècada de les nostres vides.

Resumint: podríem dir que estem davant les conseqüències d’un creixement descontrolat i exagerat dels beneficis empresarials, del preu de l’habitatge, de l’endeutament de les famílies, dels baixos salaris, de la desregulació en l’ocupació, dels baixos nivells de protecció social, de la manca de formació i de previsió. I tot això es tradueix en un evident perill d’alimentar l’exclusió social de més d’un milió de persones (els de més baixa qualificació professional) i en un panorama on els països de la Unió Europea, de manera descoordinada, plantegen en solitari solucions proteccionistes que res tenen a veure amb el suposat esperit europeu. I per la part que li correspon al Govern, les mesures ni tan sols han estat consensuades amb els agents socials, el que complica encara més les coses, i fins i tot ha plantejat bonificacions a la contractació discriminatòries que suposa orientar als col·lectius més febles a la precarietat.

Els empresaris, com no, han volgut aprofitar l’ocasió per a intentar mantenir el seu marge de beneficis a base de desregularitzar el mercat de treball i atacar directament el sistema de protecció social espanyol.

Per tot això, les propostes davant la crisi plantejades per CCOO són les següents (només faig un somer repàs):

1) Més protecció i millor a qui està a l’atur, per tal d’evitar l’exclusió social d’aquestes persones
2) Canviar el model econòmic i el seu patró de creixement
3) Millorar i ampliar la protecció per desocupació, augmentant els períodes de prestació i suprimir els requisits pels majors de 45 anys, etc.
4) Garantir una Renda Activa d’Immersió
5) Millorar les polítiques actives d’ocupació
6) Reformar la legislació concursal
7) Reactivar l’economia amb propostes d’inversió pública i garantir el manteniment de les infrastructures existents
8) Augmentar l’oferta d’habitatges de lloguer
9) Fer un pla de rehabilitació urbà
10) Fer més centres educatius i sanitaris públics
11) Desenvolupar la Llei de Dependència
12) Revisar el funcionament del sistema financer perquè els diners arribin a les famílies i a les Pimes
13) Recapitalitzar, per part del Govern, algunes entitats per rellançar la seva activitat
14) Condicionar les ajudes públiques als sector financers
15) Promoure la creació de sistemes de cooperació o integració estables entre les caixes d’estalvis i les cooperatives de crèdit
16) Defensar la naturalesa jurídica de les caixes
17) Incrementar les línies de crèdit ICO
18) Promoure un a base industrial sòlida per a invertir en I+D+i
19) Desenvolupar la societat de la informació
20) Ordenar i prioritzar les inversion públiques en tota l’activitat productiva
21) Possibilitar la negociació d’una Llei de Ciència avançada
22) Reactivar el format d’una política sectorial activa
23) Crear un marc regulador de la política energètica
24) Millorar el sistema educatiu i vincular-lo més i millor al sistema productiu
25) Incrementar les places públiques de 0-3 anys
26) Posar en marxa mesures per a evitar el fracàs escolar
27) Estendre l’aprenentatge d’idiomes i tecnologies
28) Potenciar programes de qualificació professional
29) Diversificar l’oferta dels cicles formatius de Formació Professional
30) Impulsar una xarxa pública de centres integrals de FP
31) Millorar les condicions per a la investigació científica
32) Consolidar i ampliar la protecció social
33) Garantir la qualitat en l’ocupació
34) Millorar el finançament de les CCAA i dels ajuntaments
35) Fomentar els serveis de proximitat
36) Garantir el desplegament del catàleg de serveis social de les CCAA
37) Implementar mesures formatives
38) Integrar els règims especials al règim general de la Seguretat Social
39) Aconseguir la jubilació anticipada per col·lectius específics i també la jubilació flexible
40) Revisió de la política fiscal

Em sembla que com a resum ha estat suficient. Si ha estat llarg és simplement per la seva importància.

Anen doncs o no cap a un escenari de vaga general?. Jo espero que no, però ...

Què està passant al món en temps real?

L’altre dia, navegant per internet, vaig trobar un a plana web curiosa: “now”. És una multiplana on, aparentment, t’informen de tot el que està passant , en temps real, en el món. No de tot, però si d’algunes coses, com per exemple, dels diners que corren per internet, dels cotxes que es fabriquen, del número de persones infectades pel mosquit de la malària, del consum energètic, de la tala d’arbres, del cafè que bevem, dels correus electrònics rebuts i enviats, de la velocitat de la Terra al voltant del sol, de la producció de bicicletes, per citar algunes de les coses que hi surten. No he tingut gaire temps per entretenir-me, però segur que es troba alguna cosa del tot interessant. Si teniu curiositat, l’adreça és la següent: http://now.sprint.com/widget. Si més no sembla divertida.

El nen gos

Ahir, després de la monumental manifestació del 1r de Maig, vaig veure a una mare que portava al seu fill com si fos un gos. Em vaig quedar esgarrifat. Suposo que la mare ho deia amb la bona intenció de que el nen en qüestió no es perdés, però , dic jo, no és més humà, no es transmet més seguretat, i sobretot més amor, si en comptes de portar-lo amb la corretja, lligat com un gos, el portés agafat de la mà, com s’ha fet sempre?. El pitjor del cas és que no anava sola, anava acompanyada de tres adults, i tampoc el lloc on era el nen podia córrer cap risc. Què estem fent amb la nostra mainada?. No crec que li puguem transmetre res de bo a través d’una corda, per més sofisticada que sigui. Crec que algú perd l’enteniment, però el que és pitjor, per què les autoritats en la matèria han permès la producció d’aquest “engendro”. Suposo que quan el nen sigui gran i es vegi en les fotos lligat com un gos no li agradarà gaire, o potser imita aquest comportament amb els seus possibles fills. Quina societat estem construint?. Dur el nen sense lligar és molt difícil, has d’estar atent en tot moment, com a de ser!, ningú no li va demanar permís a aquest nen per arribar al món. Els pares hem de ser escrupolosament responsables dels nostres fills. No pot haver una societat millor sense felicitat, i crec que tenir lligat a un nen per una corretja dóna poc marge per a que es senti feliç. De veritat, és molt més educatiu i segur, dur als nostres fills agafats de la mà.

L’1 de Maig amb 4.000.000 d'aturats i aturades a Espanya

Desconec quin dia farà el primer 1r. de Maig, em refereixo a les inclemències atmosfèriques, però del que si que estic del tot convençut és de la oportunitat i necessitat de que s’omplin els carrers de les ciutats de treballadores i treballadores per a defensar-nos de la que esta caient. No és moment per quedar-se a casa o d’aprofitar per fer un pont de cap de setmana, hem de sortir i plantar-li cara a la crisi de manera pacífica, però contundent.
Estem vivint una etapa complexa i diferent, i la classe treballadora necessitem l’ús de la racionalitat en la presa de decisions, però sobretot que sempre vagin acompanyades d’un alt sentit de la responsabilitat, perquè el què ens estem jugant és molt, és molt més que un moment difícil en l’economia d’un país, ens estem jugant quelcom més: segurament estem esculpint el que serà la Catalunya de demà, el futur de les nostres vides i el llegat d’un món que, no necessàriament, per molt que ho vulguem nosaltres, ha de ser millor. La crisi comporta pobresa i segregació social i necessitem, més que mai, polítiques capaces de respondre a aquesta situació i que iniciïn una nova etapa carregada de confiança i més protecció social. És necessari enfortir el nostre Estat de Benestar i ampliar-ho, analitzar les conseqüències de la crisi i prevenir-les i això no es fa sense apostar per augmentar la despesa social i per apostar, amb fermesa i sense por, per una educació pública de qualitat.
Les propostes que alguns sectors econòmics, polítics i socials estan escampant, lluny de buscar la solució busquen fórmules d’enriquiment que influeixen directament en la creació ràpida de riquesa (però només per alguns) i la pobresa pels altres, un pas més d’un conservadorisme salvatge que no té en compte a les persones, sinó només als diners. És una nova pràctica de violència injustificada per part dels que s’han anat enriquint sense complexos durant aquesta darrera època. El il·luminats que diuen això d’abaratir l’acomiadament, reduir les despeses socials o, com ja s’havia dit abans, assenyalar amb el dit a la gent que es queda a l’atur com si fossin els leprosos de la nostra societat, són, més enllà de la vergonya de pensar que aquestes persones només miren en elles mateixes, el llegat que ens ha deixat el franquisme. Tenim una de les dretes més brutes de tota l’Europa civilitzada!.
De moment, les propostes i accions que ha engegat el Govern de l’Estat han estat insuficients o no han generat el que s’esperava d’elles. Compte amb la pressió que fan les patronals amb les administracions!. No s’hande menys tenir.
El model econòmic espanyol i català, com sabeu, s’ha mostrat com un dels més febles i injusts en el panorama europeu, amb un mercat de treball segmentat i amb intents de desregular-lo encara més, majoritàriament un mercat de baixa qualificació, amb una clara pèrdua dels nivells de competitivitat a causa de la baixa productivitat generada pels baixos salaris i la precarització de l’ocupació. Si a tot això li sumen l’escalada abusiva i injustificada de preus a partir de l’any 2000 i l’especulació immobiliària, el què ens trobem és això: un lamentable espectacle de destrucció de llocs de treball que ja ha arribat als quatre milions.
És, per tot això, que els treballadors i treballadores hem de sortir al carrer, fer-nos sentir i que ens vegin forts a cada ciutat i a cada poble on es facin manifestacions reivindicatives commemorant l’1 de Maig.
La crisi, lamentablement, l’acabarem pagant nosaltres, com sempre, però com a mínim hem d’aconseguir que el cost que pagarem injustament, sigui el més baix possible, i no només això, sinó que el què hem d’aconseguir és superar aquesta situació i enfortir-nos per sortir en les millors condicions possibles. Per això també hem d’estar al carrer, perquè nosaltres podem capgirar aquesta situació d’injustícia i demostrar-li al govern i a la patronal, que en aquest joc no jugaran sols i que ens tenen en el camp de joc, no només vigilant sinó participant de la presa de decisions perquè en el futur no ens tornin a aixecar la camisa, això ho hem fem a través dels sindicats de classe, de manera organitzada i hem de tenir molt clar que només la força de la suma de tots i totes nosaltres pot apaivagar i fer créixer l’esperança en un món millor.

Visca l’1 de Maig. Visca la classe treballadora!.

1 de Maig a Turquia

El govern de Turquia ha reconegut, per primera vegada en la seva història, el dia 1 de Maig com a festiu.
Aquesta ha estat una victòria de les organitzacions sindicals en el reconeixement de la llibertat de les persones a reivindicar i defensar els seus drets, i també dels treballadors i treballadores que han apostat per la democratització del seu país.
Recordeu que l’any passat, durant la celebració, no autoritzada, de les manifestacions de l’1 de Maig van succeir greus incidents violents per part de les forces policials turques, per això l’ETUC celebra aquesta decisió i espera que no es torni a repetir mai més, en el respecte de l’ús dels drets dels treballadors i treballadores a manifestar-se lliurement i sense por per les ciutats i carrers turcs.

Obama o Màtrix?

La foto és del New York Times Damon Winter, però em serveix molt bé per a reflexionar sobre la imatge pública que acompanya, contínuament, al President dels EEUU. La meva pregunta va en relacióa si aquesta imatge és producte d’un món paral·lel, fruit de la creativitat i imaginació dels publicistes i assessors d’Obama, és una imatge creada per a satisfer les bones voluntats, o és el reflex de la praxis del bon comportament polític: digues el que vull sentir, i després fes el que vulguis?
Jo no sé si és políticament incorrecte dir que el sr. Obama és negre, en compte d’afroamericà. El concepte d’origen no em sembla rellevant. En Fujimori, per posar un exemple, no era japo-peruà, o és que les nostres generacions d’immigrants són afrocatalans, asiaticatalans, llatinocatalans???. El que em proposo no és reflexionar sobre el color de la pell, sinó proposar una petita reflexió sobre dos qüestions que em ronden pel cap: la primera té a veure amb la distancia pública entre la imatge real i la pública del President Obama. S’acabarà convertint en la seva imatge o és realment com el veiem nosaltres?, quins són els secrets de la seva atracció?, combina bé la realitat de la seva política amb el discurs engrescador i pacificador?, els poders fàctics nordamericans (religiosos, financers, sector armamentístic, energètic, etc.), per què estan tan callats si, en aparença, la política d’Obama els pot afectar directament a les seves butzaques?. I la segona, per alimentar una mica més el debat, en aquest cas obrir-ne un de nou: perquè no un president negre i ateu?. Crec el món, en general, no està preparat per tenir un President dels EEUU ateu, és més, és més fàcil que sigui dona que ateu, més fàcil negre que dona (està demostrat. Més enllà de les actituds polítiques. Personalment m’agrada més Obama que Hilari Clinton), i per què no una presidenta dels EEUU atea i negra. Dona, negra i atea: tot un repte!, quan hauria de ser una cosa normal i possible. Només hauríem de demanar-li que fos bona persona, una bona o bon gestor i/o polític, i que mirés per l’interès general (que és el que realment importa), tot el demés és completament superficial. Fins i tot que avui en compte de viure el món que creiem viure estiguem en una mena de Màtrix amb un President de bona planta que fa discursos que ja m’agradaria sentir en alguns polítics i polítiques europeus, espanyols i catalans.