La guerra, els míssils i els pressupostos del Ministeri de Defensa espanyol

Aquest cap de setmana m’ha semblat veure un miratge per televisió: era la figura d’un míssil volant a gran velocitat i caient en vertical sobre un monòlit de ciment. Tot un espectacle més propi de la propaganda d’un país tercermundista davant s dels sus potencials enemics que no pas d’un país com el nostre. Era necessari?. Ho dubto. Sobretot tenint en compte que cada aparell val 1 milió d’euros, que podrien servir per a fer moltes coses, se m’ocorren unes quantes: fer escoles, hospitals, agilitar els compromisos subscrits amb la Llei de Dependència, millorar algunes prestacions socials, l’IPREM i un llarg etcètera que faria la vida una mica menys dura en un panorama de crisi i de destrucció de llocs de treball. Em sembla que no és el moment de fer gala de la fanfarroneria. Més despesa social i menys bèl·lica, simplement això. I un detallet: el míssil que vaig veure per la televisió estava pintat a conjunt amb l’avió, segurament no venia d’aquí, però, és necessari pintar una cosa que serà destruïda?.

Eleccions al Parlament Europeu. The winner is: l’abstenció!!!!

La clau per a descobrir tots els secrets sobre l’abstencionisme es troba, en bona part, en les persones que vam anar a votar ahir. Si més no les que amb resignació vam enfortir el nostre ànim i vam fer aquest acte inequívoc, malgrat que no únic, de praxis democràtica. Tot un espectacle tenint en compte que som menys els qui anem a votar que els qui no. Serem una estirp en extinció?. No, és clar que no, el que han de fer els partits polítics, en comptes de reflexionar tant, és preguntar a les persones que van anar a votar per què ho van fer i què no els ha agradat de la campanya, per cert, la més engrescadora per l’abstencionisme com mai no recordo des que tinc l’edat d’exercir el dret de vot. No és que el missatge hagi estat avorrit, és que hem hagut de buscar quin era el missatge!. M’ha fet la impressió d’entendre que aquest estat d’Europa, com a una Europa social i econòmica i no la suma de diferents Estats sense un sentit comú, no li interessa ni als polítics ni als seus partits. Europa és una imatge desdibuixada de la paròdia d’una Europa unida i social. Ningú no ens ha explicat res de res sobre quina Europa volien, ni sobre què actuaran quan ens representin, ni sobre com creuen que s’havia d’avançar, res de res, només política de tres rals i de poca vàlua moral, això sí, que ha servit per a posar a prova la intel·ligència de les persones votants. Em queda clar que l’Europa d ela dreta és l’Europa econòmica, i que amb això ja n’hi ha prou. Per això crec que el remei està en descobrir per què hem anat a votar després d’aquesta horrible campanya. Un cop esbrinat això podrem saber què passa amb la gent que no hi ha anat, com a mínim els qui hem votat estem disposats a fer alguna cosa per aquest joc democràtic anomenat procés electoral. Quina llàstima que només sapiguem mirar-nos el melic!. Ens cal més europeisme, sinó mai no entendrem què vol dir votar a unes eleccions europees. Els tòpics poden ser falsos, però funcionen: els diputats i diputades al Parlament Europeu són els qui no volem al nostre país o a qui no sabem què fer amb ells o elles. Potser no sigui veritat, però ho sembla: cares desconegudes, homes de l’època del cromanyon i un llarg etcètera. Ah! i se m’oblidava: us heu fixat quantes candidatures de l’extrema dreta espanyola s’han presentat, i quina quantitat de partits desconeguts i efímers hi havia als col·legis electorals?. Aquesta no és una mostra de que estem tots plegats una mica “desconcentrats”?

Declaració de juny 2009: "Sobre l’ocupació, fonament d’un creixement econòmic sostenible". Pensar i pensar bé.

Aquesta declaració feta per la unanimitat d’experts de totes les disciplines socials, de govern i organitzacions internacionals, posa de manifest la certesa dels arguments sindicals que hem estant predicant durant mesos, però aquesta visió és bona, perquè a part d’evidenciar la conveniència del discurs sindical majoritari, recolza i descriu les conseqüències, camins i horitzons d’una crisi que no s’ha generat des del món del treball, sinó des de la pura especulació incontrolada dels sectors financers, i que a Espanya, s’ha vingut a complicar pel factor de la bombolla immobiliària. Per tant, no és la legislació laboral, com prediquen les patronals del nostre país i alguns lliures pensadors de dretes, la causa d’aquesta crisi, sinó les víctimes, els treballadors i treballadores que patim un sever impacte negatiu sobre l’ocupació i les seves conseqüències.
El text recull explícitament el reconeixement que la crisi ha estat deguda a un creixement desregulat del sector financer que, conjuntament amb altres factors, ha generat un fort increment de les desigualtats socials a escala planetària. Aquesta és la greu conseqüència que sens amaga i que té unes repercussions que van més enllà de les condicions locals dels països més desenvolupats.
Reclama aconseguir un clima de confiança que impregni a tots els subjectes de l’economia i la societat, que estimulo la definició d’un projecte de futur amb credibilitat i recursos per a posar-lo en marxa; recursos públics per a impulsar polítiques industrials i energètiques i recursos financers per a incentivar l’activitat del sector privat.
L’Estat ha d’intensificar esforços per pal·liar els efectes d’aquesta crisi en la classe treballadora, estenent les xarxes de protecció a totes les persones desocupades i allargant-t’ho en el temps. Ha d’impulsar l’increment del deute públic per a recuperar el consum privat i generar ocupació, creant infrastuctures econòmiques i socials.
Els sindicats majoritaris fa anys que ho diem i que exigim un canvi del model productiu, en un de nou basat en la innovació, que permeti incrementar la qualitat i la productivitat, per això són molt importants les polítiques industrials, energètiques, mediambientals i educatives, per a desbloquejar els principals colls d’ampolla que dificulten aquest camí.
També són necessaris canvis profunds en les pautes i formes de gestió de les empreses, donant més participació als treballadors i treballadores en les decisions que els afecten i en l’organització del treball, com a pas necessari en la continua democratització de la societat.
El treball és la font primària i essencial dels drets de ciutadania, per això ha de ser el centre de les polítiques dels agents públics i de les decisions econòmiques adoptades pels agents privats.
No és preocupant que les patronals demanin abaratir l’acomiadament com a factor de viabilitat dels seus projectes empresarials?. No controlar les causes d’acomiadament i sense intervenció de l’Estat només ens pot dur a un mercat laboral encara més precaritzat, i és precisament el camí contrari al que hem de fer.
La declaració diu que sembla políticament indecent pretendre desplaçar els costos de la crisi als treballadors i treballadores. Però és que no és indecent que qui ha fet possible els enormes beneficis no es vegin ni recompensats per la permanència en l’empresa?.
L’encert d’impulsar el marc de la negociació col·lectiva també ha estat una part del discurs dels sindicats majoritaris, perquè és cert, és l’escenari natural on es poden construir acords i aconseguir més cohesió social, però no és menys cert que necessitem racionalitzar la seva estructura per adequar-la a una nova vertebració amb més resposta jurídica i amb certesa i seguretat.
La veritat és que m’ha sobtat el contingut d’aquesta declaració, i molt positivament!. Ja és hora que els intel·lectuals intervinguin en l’elaboració de l’ideari popular i que ajudin als sindicats a fomentar l’esperit crític i a conèixer les causes de la situació social i econòmica que avui viu la ciutadania del nostre país. En aquesta ocasió no només per la coincidència plena en els plantejaments, sinó pel sentit de l’oportunitat i les dificultats, per part dels mitjans de comunicació, d’estendre aquest tipus de declaracions pel coneixement general de la població.

Conclusions del Consell de la Unió Europea sobre un marc estratègic per la cooperació europea en l’àmbit de l’educació i la formació

El Diari Oficial de la Unió Europea del 28 de maig d’enguany, ha publicat les conclusions del Consell respecte a aquestes matèries, tot recordant el Consell celebrat el març de 2002 a Barcelona on es ratificà el programa de treball “Educació i Formació 2010”, el qual, en el context de l’Estratègia de Lisboa, va establir, per primera vegada, un marc per a la cooperació en els àmbits de l’educació i la formació basant-se en objectius comuns, i dirigint-se a recolzar els sistemes nacionals d’educació i formació a través de la creació d’instruments de millora a escala de la Unió Europea, l’aprenentatge continu i l’intercanvi de bones pràctiques. Aquesta línia de treball persegueix convertir a Europa en una economia basada en el coneixement que la faci ser la més competitiva i dinàmica del món. En aquest sentit, el fallit Pacte Nacional per l’Educació a Catalunya, s’incloïa dins de l’esperit que ara redacta el Consell de la Unió Europea, però que el Govern català ha decidit no tirar endavant.

Sembla evident que tant l’educació com la formació han de desenvolupar un paper clau per a poder combatre els desafiaments socioeconòmics del moment, però també els demogràfics, mediambientals i tecnològics futurs. Per això, una inversió eficient en capital humà, mitjançant els sistemes d’educació i formació, és essencial en l’estratègia d’aconseguir alts nivells de creixements i ocupació que constitueixen el nucli central de l’Estratègia de Lisboa, alhora que fomenta la realització personal, la cohesió social i la ciutadania activa. Continu sense entendre la posició del Departament d’Educació i del seu conseller.

La formació ha d’ocupar un lloc privilegiat en les estratègies dels Estats membres i en aquest sentit, fins el 2020, l’objectiu principal de la cooperació europea ha de continuar recolzant el desenvolupament dels sistemes d’educació i formació en els Estats membres per aconseguir la realització personal, social i professional de la ciutadania en general; aconseguir la prosperitat econòmica sostenible i l’ocupabilitat, promovent els valors de la democràcia, la cohesió social, una ciutadania activa i el diàleg intercultural. No s’entén quin lloc privilegiat ha d’ocupar sinó hi ha incentius a l’educació, en el sentit que ha de ser una despesa públic en clau d’inversió i no ha de patir els efectes de la crisi econòmica que vivim.

El Consell descriu un marc general on s’han de contemplar quatre objectius estratègics: 1) fer realitat l’aprenentatge permanent i la mobilitat del professorat; 2) millorar la qualitat i l’eficàcia de l’educació i la formació; 3) promoure l’equitat, la cohesió social i la ciutadania activa i 4) incrementar la creativitat i la innovació, incloent l’esperit empresarial. No sembla que sigui la línia seguida a Catalunya.

El Consell insta a tots els Estats membres a que treballin junts, amb el recolzament de la Comissió, i posa de manifest, amb un annex, la necessitat imperiosa de la participació de les persones adultes en l’aprenentatge permanent, la preocupació per les persones que obtenen un baix rendiment de les aptituds bàsiques; la preocupació pel rendiment de l’ensenyament superior i per l’abandonament prematur de l’educació i la formació; la preocupació per l’educació infantil; la mobilitat dels professional de l’educació, l’ocupació i l’aprenentatge d’idiomes. Què passa, doncs, amb les dotacions de les escoles d’adults?, què passa amb l’atenció a les persones que tenen dificultats educatives?, quin ha de ser el seu futur?. Es promou l’equitat fomentant l’escola privada no laica per sobre de la públic laica? No respectant el Pacte Nacional per l’Educació s’aconsegueix més cohesió social?, i donant subvencions a escoles on es segreguen els alumnes per qüestió de gènere?, què passa amb l’educació de 0 a 3 anys?, com es pot incrementar la creativitat sense un pla d’estudis que inclogui la filosofia com a matèria comuna per a fomentar l’esperit crític de les persones, no fomentant els estudis artístics i un llarg etcètera?

Doncs qui tenen la responsabilitat que en prenguin nota i que aprofitin les eleccions al Parlament Europeu per explicar-nos quines són les seves postures per a defensar-nos des d’Europa (si és que Europa està fora de nosaltres!).

Les ajudes a l’automoció: el pla 2000e

No m’ha agradat gens la manera com ha sortit el debat sobre les ajudes al sector de l’automoció. No només a Catalunya, malgrat que en aquest cas la meva preocupació és singular. No m’esperava una ajuda de caràcter progressista, crec que no entra en els esquemes econòmics actuals, però sí que m’esperava que les ajudes tinguessin un element restrictiu de caire més social.
Els arguments que he sentit per defensar la posició contrària, els que fan referència, principalment, al nivell d’emissions de CO2 em semblen del tot poc encertades, malgrat poder tenir raó, la seva raó. L’argumentari que m’hagués agradat sentir hauria anat en una direcció més social, per exemple, criticar que es permetin aquestes ajudes per la compra de cotxes de luxe, limitar-les a un màxim de 24.000 euros. Per sobre d'aquest preu subvenciones els extres: equip de música wai, les llantes, el dvd o fins i tot l'aleró. No s’entén que la meitat de la població catalana guanyi menys de 30 mil euros l’any i que en canvi es subvencionin cotxes que valen 60 mil. Bé!, sí que s’entén, però no és una fórmula gaire social. L’ampliació a les furgonetes pels autònoms és una bona idea, i ajudar a les motocicletes també, però em sembla una mica contradictori quan fa poc més d’un any se’ls va pujar l’impost per emissions de CO2 que prèviament se’ls havia reduït, encarint el preu de les motocicletes considerablement.
No sé si s’ha de subvencionar a qui es compra un cotxe o a qui no arriba a final de mes, però aquesta és una altra qüestió.

Propostes de CCOO i la UGT per a un acord per l’ocupació i la protecció social

Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez van presentar ahir un document unitari on s’expliciten les propostes d’ambdós sindicats per canviar el model de creixement econòmic i garantir la protecció social per desocupació i reactivar així l’economia.

La idea principal que vesteix el programa són les persones, sobretot les que han perdut la seva feina o que volen treballar però no poden, a les que els poders públics han de garantir una protecció social suficient, en un context de crisi profunda, econòmica i financera, de caràcter internacional, que neix de la prevalença de l’economia especulativa sobre la productiva i l’absència de control sobre el sistema financer, que ha actuat de manera irresponsable.
La crisis espanyola és, però, més greu que a la resta d’Europa, perquè coincideix amb l’esgotament d’un model de creixement econòmic caduc, amb una gran temporalitat, un alta precarietat i una escassa qualificació de l’ocupació.
Per a reconduir aquesta situació és necessària una ferma aposta per la indústria espanyola, millorar el sistema educatiu i consolidar i ampliar el sistema públic de protecció social per avançar en la cohesió social.

Les propostes són les següents:

Intervenir per fer front a la crisi: protegint a qui pateix la crisi directament i evitar caure en l’exclusió social.
Intervenir per a transformar el model productiu, perquè ha estat el responsable del que vivim avui. Per fer-ho cal apostar per la indústria, les noves tecnologies, per millorar el sistema educatiu i consolidant i ampliant el sistema de protecció social.
Impulsar polítiques de creació d’ocupació i millorar el sistema de protecció de l’atur. Ampliant i millorant la protecció per desocupació; adoptant millores en la Renta Activa d’Inserció; fomentant millores en la suficiència i la cobertura de les rendes mínimes d’inserció; aconseguint una major integració de les polítiques actives d’ocupació i reorientant l’actuació dels serveis públics d’ocupació; desenvolupant un nou programa d’ocupació i de formació professional; fomentant les iniciatives d’economia social i d’auto ocupació; reformant la Llei concursal; millorant la legislació dels expedients de regulació d’ocupació i desenvolupnt l’Estatut Bàsica de l’Empealt Públic i l’oferta d’ocupació en els serveis públics en general.

S’ha de reactivar l’economia per a mantenir i generar ocupació estable i de qualitat, per això es proposa:

Invertir en obra pública; augmentar el parc d’habitatges de lloguer; rehabilitant habitatges i barris de les ciutats i pobles; accelerant la construcció de nous centres educatius i sanitaris; desenvolupant la Llei de la Dependència i perseguint el frau fiscal.

S’ha de revisar el funcionament del sistema financer, i per això, l’Estat ha de fixar objectius concrets de recapitalització d’entitats; s’han de condicionar les ajudes públiques al sector que hagi fet el màxim esforç per a reforçar les seves reserves; s’ha de defensar l’actual naturalesa jurídica de les caixes; s’ha de desenvolupar el marc de les caixes amb la participació sindical i s’han d’incrementar les línies de crèdit ICO.

També serà necessari fer una sèrie d’apostes estratègiques: com enfortir i articular la negociació col·lectiva; apostar per una base industrial sòlida que inverteixi en I+D+i; que prioritzi i ordeni les inversions públiques en aquest sentit; que prioritzi la negociació d’una Llei de Ciència avançada; que reactivi el foment d’una política sectorial activa i que creï un marc regulador de la política energètica.

A tot això se li ha de sumar la necessitar de millorar el sistema educatiu i vincular-lo més i millor al sistema productiu; millorant la formació professional, aconseguint noves capacitacions i millorar les competències; aplicant la Llei d’Atenció a les persones en situació de dependència; millorar el finançament de les Comunitats Autònomes; garantir la qualitat i suficiència en el Sistema d’Informació del Sistema d’Atenció a la Dependència; millorar el sistema actual de protecció social; integrar els règims especials de la Seguretat Social; aplicant la jubilació anticipada per realització de treballs penosos, tòxics o perillosos; estudiant els paràmetres de la jubilació flexible i modificant l’estructura del sistema de pensions complementàries.

Per tot això serà necessari signar un Acord Estatal per l’ocupació i la protecció social, tenint en compte que es necessitaran més recursos i que per tant, serà necessari revisar els marges d’endeutament i la política fiscal, per dotar-lo de més progressivitat i una major distribució de les rendes al mateix temps que es combat el frau fiscal.

Sobre la corrupció política i el Partit Popular

Deia Groucho Marx que la política “és l’art de buscar problemes o no n’hi ha, trobar-los, fer una diagnosi falsa i aplicar el remei equivocat”. Aquesta demoledora definició expressa molt bé una part del sentiment popular vers la política en general. A les antípodes de la concepció aristotèlica, la qüestió sobre el concepte de què és la política no sembla haver-se convertit en l’ideal d’un ofici que ha d’estar al servei de tothom.
Sobre la política i els polítics sembla que penja l’espasa de Damocles de la desafecció, aquell vell sentiment que va néixer durant el liberalisme de finals del segle XIX i que avui, vista les experiències, no sempre s’ha aconseguit alliberar.
Des de que vaig sentir a un conegut polític del PP dir que literalment allò de que “estic en política per a guanyar diners” només faig que mirar cap a les terres valencianes. El mal que ha fet no ha estat a la classe política sinó a la política mateixa. Prevaricacions, cacicades, usurpacions, etc., han estat una praxis massa estesa per tota la Península que ha esquitxat a persones de tots els colors polítics del nostre panorama nacional espanyol i català.
La vergonyosa trama corrupta de l’anomenat “Bigotes”, de Francisco Correa i del mateix president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps és l’evidència d’un mal que s’ha estès per la política: la corrupció. Però aquest no és un fenòmen local, mireu el què està passat a la Gran Bretanya. El poder no hauria de corrompre la noble pràctica de la política.
El problema rau sobre el perquè de l’ús de la política com a eina de poder per aconseguir lucres personals. Traduint: la política no pot ser una mera gestió dels béns de la comunitat i molt em temo que té a veure amb les mateixes definicions que surten als diccionaris i a els múltiples webs: la política com a instrument de poder; la política com a forma de govern sobre els altres; la política com a poder de decisió sobre una majoria; però en cap cas es parla de la política com a forma altruista de governar democràticament i sota el principi del bé comú accions encaminades a millorar les condicions de vida de les persones que representa. És a dir, defensar els interessos generals sota els criteris de màxima transparència, lleialtat al programa electoral, consens sobre les persones que representa, defensa dels valors del partit, entre ells els valors de la democràcia, la solidaritat, la cooperació, la bona fe, etc. Aquest plantejament d’entendre la política com el més majestuós dels oficis, per la seva enorme responsabilitat, fins i tot en el sentit heroic per tot allò que comporta estar al servei dels altres, de la societat que vol representar i per la qual treballa, fugint dels mèrits personals, d’allò que s’ha anomenat la persuasió del poder, etcètera, no la veig enlloc. I tot això neix por una certa estètica de la classe política com a “casta” superior que allunya als polítics dels qui els han posat en el poder de governar, entès com a possibilitat de dirigir estratègies per aconseguir millores generals. Un polític ha d’estar en campanya tots els dies de la seva vida, però no d’una manera falsa, sinó amb humilitat i creient-se realment el que fa. No vull dir que no n'hi haguin!.
La política es veu allunyada de la ciutadania perquè hi ha elements que condueixen sense remei aparent a aquesta conclusió: els polítics surten per la TV, als diaris, a les ràdios, per tant són personatges importants; van ben vestits, perquè s’ha de tenir cura de la imatge personal; parlen o solen parlar molt bé, per tant, transmeten valors i ideologies, opinions que creen d’altres opinions i que no tothom és capaç de fer, per tant els veuen diferents; a més a més, si tens certes responsabilitat vas en cotxe oficial, el que t’amaga més i et distancia de la resta dels ciutadans i ciutadanes, o rodejat d’una comitiva. Tots aquests elements peculiars i reals com la vida mateixa fan, sense voler-ho, que la classe política, sigui del partit que sigui, no puguin evitar d’allunyar-se dels seus ciutadans i ciutadanes. Quina seria la solució al problema?, doncs la proximitat, el trepitjar, com fan alguns, els carrers de les ciutats i els pobles; tocar a les persones i cridar-les pel seu nom; fer-los entendre que són humans, com ells; treballadors, com qui més; assequibles, com qualsevol., però sobretot fent allò que diuen què faran i si no poden que ho expliquin (tothom té dret a canviar d’opinió i a equivocar-se, fins i tot els polítics), però la informació és fonamental. Una informació veraç i senzilla sobre la presa de decisions dels partits i dels seus polítics.
Reconstruir el concepte de política és fonamental per a dur al lloc que li pertoca al difícil ofici de fer política, com la tasca més honorable que pot fer un ésser humà al servei de les persones. Per això s’ha de perseguir, sense impunitat, a qui la utilitzi en benefici propi, perquè el mal que fa dura més que una vida, es queda arrelat a l’ADN de les persones i fa que el món no funcioni com caldria.
Recuperar la confiança en la política és fonamental perquè la democràcia continui progressant i això vol dir proximitat i transparència.
Als polítics corruptes se’ls hauria d’aplicar la inhabilitació permanent per càrrec públic. Haurien de ser assenyalats com la vergonya del país; separats de qualsevol responsabilitat col·lectiva. Si no salvem la política, què i qui haurà de governar en el futur les vides de tantes persones?.