El debat sobre les cotitzacions dels treballadors i treballadores autònoms:

Abans de res hem de diferenciar l’autònom empresari de l’autònom treballador. El primer té treballadors i treballadores a càrrec i un pla empresarial propi, el segon depèn d’un o més empresaris i és, en realitat, un treballador o treballadora que se li ha rescindit el contracte a compte d’altri per un de “fals autònom”, per tant, depèn, moltes vegades, en exclusiva, del mateix empresari que abans l’havia contractat com a treballador i que ara el té com una mera relació mercantil. Quan obrim el debat sobre les cotitzacions a la seguretat social hem de ser conscients d’aquestes diferències, perquè un empresari, autònom també, pot cotitzar el que vulgui independentment dels beneficis que obtingui o del salari que s’hagi estipulat personalment, a part de les deduccions de l’IVA (carburants, material fungible de consum privat o no, vehicles d’empresa, dietes i un llarg etcètera que moltes vegades no s’arriba mai a explicar), per tant hem de ser cauts quan presentem a l’autònom com una persona que no té dret, per exemple, a l’atur o a la IT (incapacitat transitòria per malaltia comuna), i en aquest cas hem de diferenciar l’autònom del fals autònom.

Per poder tenir elements reals per poder contrastar les informacions que apareixen als medis de comunicació, he agafat les taules de cotització a la Seguretat Social per a, 2009 (font: Ministerio de Trabajo e Immigración):

Bases de cotització per contingències comuns:

GRUP CATEGORIA BASE MÍNIMA BASE MÀXIMA
1 Enginyers i llicenciats 1.016,40 €/mes 3.166,20€/mes
2 Enginyers tècnics i perits 843,30 €/mes 3.166,20€/mes
3 Caps administratius i de taller 733,50 €/mes 3.166,20€/mes
4 Ajudants no titulats 728,10 €/mes 3.166,20€/mes
5 Oficials administratius 728,10 €/mes 3.166,20€/mes
6 Subalterns 728,10 €/mes 3.166,20€/mes
7 Auxiliats administratius 728,10 €/mes 3.166,20€/mes
8 Oficials de 1a i 2a 24,27 €/dia 105,54 €/dia
9 Oficials de 3a i especialistes 24,27 €/dia 105,54 €/dia
10 Peons 24,27 €/dia 105,54 €/dia
11 Menors de 16 anys 24,27 €/dia 105,54 €/dia


Règim especial dels treballadors/es autònoms:

Bases mínimes 833,40 €/mes (1) i (2)
Bases màximes 3.166,40 €/mes
Bases límit majors de 50 anys 1.649,40 €/mes(2)
Tipus (amb IT) 29,80 €/mes
Tipus (sense IT) 26,50 €/mes

Tipus AT i EP amb IT*: Segons disposició addicional quarta de la Llei 42/2006, de 24 de desembre
AT (accident de treball); EP (malaltia professional); IT (incapacitat transitòria)
(1) Amb 50 anys o més fets a 1/1/2009 i menys de 5 anys cotitzats a la Seguretat Social, aleshores la bades serà entre 885,30 i 1.649,40 €/mes
(2) Cònjuge supérsite amb 45 anys o més d’edat, entre 835,40 i 1.649,40 €/mes.

Què cotitzem?

Contingències comunes Empresa Treballador/a Total
23,69% 4,70% 28,30%
Hores extres per força major

(80 hores màxim/any) 12,00% 2,00% 14,00%
Hores extres normals 23,60% 4,70% 28,30%

Atur Empresa Treballador/a Total
General 5,50% 1,55% 7,05%
A temps complet 6,70% 1,60% 8,30%
A temps parcial 7,70% 1,60% 9,30%


A això cal afegir que l’empresa cotitza per FOGASA el 0,6% i encara faltaria l’aportació per formació professional (0,1% el treballador/a i el 2% l’empresa).

D’aquestes dades es poden despendre moltes coses:

La primera: a l’empresari real li surt més a compte convertir a una treballador/a normal en autònom (el fals autònom)
La segona: l’autònom cotitza menys que un treballador normal
La tercera: el “fals autònom” depèn d’un contracte mercantil, per tant si no treballa no cobra, no té vacances, etcètera. No sembla un bon negoci, sobretot si l’autònom acaba cotitzant el mínim possible (ja se sap, independentment del que guanyi). Una altra dada, la majoria dels “empresaris” diuen (quan fan la declaració de la renda) que guanyen menys de 6.000 €/any en beneficis.

Sobre tot això caldria considerar seriosament algunes qüestions:

1) Per què s’ha permès la figura del “fals autònom”?
2) Tothom ha de tenir els mateixos drets, però també les mateixes obligacions a l’hora de col·laborar amb la Seguretat Social, Hisenda, etcètera, per tant els topalls de màxims haurien de desaparèixer i fer cotitzar pel que realment guanyes (si guanyes tant pagues tant)
3) El sistema de cotització és molt injust al nostre país: paga menys una renda de capital que una renda de treball
4) La intenció d’anar unificant els sistema de cotització em sembla una idea encertada, però s’ha de fer equilibrant el sistema de manera que qui guanyi menys tingui més protecció.
5) El debat sobre el sistema de la Seguretat Social és un debat dirigit per a controlar els milers de milions d’euros per part de les companyies asseguradores i sobretot per les mútues d’accident de treball que cada cop aspiren a més, fins a desitjar la privatització dels sistemes de protecció de la Seguretat Social.

Jo faria un pas més, però de moment ho deixaré així.

Primeres conseqüències de les fusions de les caixes catalanes

La primera fusió de les caixes catalanes tindrà, com a efectes immediats, la prejubilació de 350 persones i el tancament d’un 20% de les caixes que es troben operatives en l’actualitat, el que es tradueix en el tancament de 150 oficines arreu de Catalunya i l’acomiadament de 350 treballadors i treballadores.

Els principals sindicats de Catalunya estan molt a sobre per garantir que tinguin el mínim impacte possible en la destrucció de llocs de treball, i que aquesta fusió es faci amb les màximes garanties possibles per tal de satisfer les necessitats de les persones que, fruit d'una estratègia empresarial, es quedaran al carrer, independentment de la indeminització que rebin. El que semblava evident ja està passant i encara queden d'altres que es plantegen la mateixa línia de treball.

Propostes per a racionalitzar els horaris de treball

La Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris Espanyols (AROHE), una comissió molt empresarial on hi participen, d’alguna manera, els sindicats majoritaris de l’espectre espanyol, acaba de publicar una carta dirigida als empresaris, on se’ls convida a adoptar a mesura de fer jornada continuada durant tot l’any, perquè, segons ells, això comporta moltes millores per a les persones treballadores, però també per a la pròpia empresa, sobretot quant a la productivitat. Diuen que es redueix l’estrès, estimula la productivitat, millora la conciliació de la vida laboral i familiar, disminueix la sinistralitat, millora el rendiment escolar dels fills i filles d’aquests treballadors i treballadores, la salut públic en general i per si fos poc: augmenta la motivació, enforteix la identificació amb el projecte empresarial, estimula l’optimització del temps de treball, ensenya a planificar-nos, permet l’aprenentatge i el treball en equip, millora les condicions de descans i per tant també millora les condicions de treball i incrementa, en conseqüència, la productivitat. Vaja, que si recordem aquell antic acudit de les “compreses”, segur que podríem trobar una definició tipus “val per a tot”. Què més volem?.
Jo estic d’acord en la compactació de l’horari, com també de la distribució del període de vacances de manera que no estigués concentrat en els mateixos mesos de l’any, això faria baixar els preus dels serveis en general i evitaria la congestió actual. Però aquest és un altre tema. Jo crec que, allà on es pogués s’hauria d’instaurar la setmana de tres dies, més dos de descans, és a dir, treballo tres dies (6 hores diàries) de manera continuada, descanso dos i així anar sumant. Això seria, evidentment, una molt bona distribució de la jornada, però seria del tot insuficient si no acomodem els horaris de les empreses a les necessitats de les persones, no de les màquines. La flexibilitat pactada d’una distribució flexible de la jornada ens ha de permetre recuperar la vida com a persones, no com a màquines treballadores, això faria que la societat, en general, fos més feliç i tot anés millor. Estic segur de que baixaria la sinistralitat, les absències no justificades als centres de treball, faria augmentar la productivitat, etc, i tindríem millors ciutadans i ciutadanes. El curiós d’aquesta carta és que no parla de salaris. Jo, evidentment, els pujaria com a premissa indiscutible de la millora de les condicions de treball i condició indispensable per augmentar la productivitat de les empreses. Si voleu saber més, us podeu connectar a: http://www.horariosenespana.es/, o busqueu amb el vostre cercador el nom de la Comisión Nacional ...

Per què estic en contra de les fusions de les caixes d’estalvi i de qualsevol entitat financera?

Fa uns dies que corre per la premsa comarcal i nacional sobre la necessitat d’ordenar el mercat de les entitats financeres per fer-les més fortes i viables. Sembla que sempre hem de caure en el mateix parany: la fusió de les caixes i bancs en general no donaran més estabilitat al sistema financer, ni tampoc donaran millor serveis a les persones ni tampoc faran que baixin les comissions, etcètera, etcètera.
Sembla evident que quan en un territori dos es converteixen en un passen algunes coses significatives: la primera que no hi ha competència, per tant, els preus es poden taxar a plaer; la segona és que sobra personal (si en un mateix carrer hi ha dos caixes que ara són de la mateixa marca comercial està clar que en sobra una); la tercera: en fer-se el monopoli més ampli, aquestes noves entitats financers ens poden demanar més comissions, menys drets, més de tot, però mai a favor nostre, sinó al contrari). No es tracta doncs d’un debat sobre el sentit de pertanyença, sinó d’una qüestió de diners i de drets. Algú es pensa que concentrant el poder d’aquestes entitats serà més beneficiós per a nosaltres?. De cap manera. Ho hem vist en altres ocasions: amb la companyia de l’aigua, les elèctriques, la telefonia , windows. Alliberar els preus vol dir donar carta blanca. Amb qui podrem renegociar les nostres hipoteques sense la competència d’una altra entitat bancària?. Amb ningú. Què passarà amb els treballadors i treballadores, doncs que hauran de buscar-se una altre feina. Tots, també els directors i els càrrecs intermitjos. No poden haver tants caps. No siguem sonmiatruïtes i toquem de peus a terra: això només li pot interessar a uns quants, però mai als treballadors en general, per motius d’interès general i per motius purament laborals. Les entitats financers no perden mai, si fan malament les coses el papà Estat ve a salvar-lo, li fa una estirada d’orelles però li dona diners perquè no posi en perill “el sistema”. És un txollo. Fins i tot l’església ho ha tingut clar: també ells tenen el seu propi banc. Quan tothom té problemes ells continuen tenint beneficis. La banca sempre guanya, qui vol jugar més?.

El nou model de finançament de les autonomies

Ara que sembla que hem pogut arribar a un bon acord, resulta que la visió més impotent de sempre es posa a la contra del que tothom diu que és una necessitat de justícia.
Desconec com es desenvoluparà el sistema tècnicament parlant, però encara em preocupa més com els suposats “experts en economia” s’atreveixen a parlar amb tant llibertat sense la prudència de coneixement. Quants d’aquests comentaristes de fireta coneixen el sistema actual de finançament?. Crec que pocs, però més enllà de tot això, sembla evident, a part de les injustícies actuals vers algunes comunitats autònomes, aquest és un model que beneficia a tothom, i per tant, allò del cafè per a tot, sembla que és possible. I més ara que el govern tripartit necessita d’una bombolla d’aire fresc que el pugui fer aguantar el màxim de temps possibles sense que el soci majoritari no els giri l’esquena. I no parlem dels equilibris parlamentaris d’en ZP!.
Per la part que li toca a CiU m’ha estranyat aquesta sortida tan negativa que ha tingut, sobretot tenint en compte la manera que ha tingut de governar durant 23 anys el nostre país. Hagués estat millor que aquesta consciència de partit que aspira a governar en solitari, o acompanyats, pogués fer possible, per responsabilitat pròpia, haver acceptat el nou finançament amb un sí d’aquells condicionals que el permetria criticar-ho tot, però amb una dosi de seny que ara no tenen.
La bandera espanyolista del PP ja ens la coneixem, però no sé perquè hem trigat tant a tenir un acord, fet que ha desgastat tant al govern català com a l’espanyol. Caldrà saber què farà ERC a partir d’ara per trobar una excusa per sortir-se’n del Govern per pur interès partidista. Ja ho van fer abans i res no diu que no ho puguin fer ara. En tot això crec que és fonamental que els partits d’esquerres es posin les piles ben aviat sinó volen que CiU torni a governar, en solitari o acompanyats d’ERC. Més polítiques socials i més diàleg amb els agents que intervenen en la vida social, econòmica i política del nostre país!.

La crisi i el model econòmic espanyol

Es pot canviar el model econòmic d’un país sense canviar el marc de relacions laborals?. Serem capaços de no perdre l’oportunitat de sortir-ne enfortits?, i en tot cas qui?: els treballadors i les treballadores, els de sempre (els poderosos), el conjunt de la nostra societat?. Sembla que la lògica apunta a que es provable que tot continuï més o menys igual i que la perpètua vida del capitalisme, es digui com es digui, reprengui el camí que mai ha deixat de caminar. Algú es pensa que això farà possible un món més just?, algú es pensa que interessa que la Xina, l'Àfrica o la Índia es desenvolupin?, si fos així, els països desenvolupats no podríem seguir amb el ritme de disbauxa general que portem. Per tant, necessitem pobres, encara que sigui en el nostre propi país. Fitxeu-vos en els EEUU!. On està escrit que sortirem millor del què estàvem?. Si les forces d’esquerres i els sindicats no ens hi posem de valent no canviarem absolutament res.
A Espanya necessitarem més d’una dècada per canviar el nostre cutre model productiu. En realitat mai hem acabat de superar, amb comptades excepcions, el vell fordisme de la cadena de producció. Per això continuo pensant que l’educació, l’ensenyament, és l’eix fonamental i imprescindible per canviar actituds i mentalitats. Ja ho he dit altres vegades, és necessari un any zero en educació. Amb això vull dir començar per una educació diferent, amb una visió estratègica de futur, començant, per exemple, des del nivell de P-3, amb millors dotacions pressupostàries, amb menys alumnes a classe i com a mínim dos professionals per aula, amb una estructura diferent i un plantejament especialment sensible a les realitats actuals i sobretot futures, de manera que les generacions futures que en surtin d’aquesta nova educació seran les que, realment, canviar el nostre sistema productiu (a les universitats, a les administracions públiques, al món de la política i el associacionisme i a les empreses en general). No veig un altre camí. Segurament no és el més curt ni el més senzill, però estic convençut que és el millor.
Enlloc podem garantir, com deia, que d’aquesta crisi singular espanyola sortirem millor del que hem entrat, podem sortir-ne igual, pitjor i fins i tot oblidar-nos d’ella.
Més enllà d’entendre la insostenibilitat del nostre sistema econòmic actual, necessitarem un pols polític fort amb el món empresarial perquè aquest suposat canvi tingui efecte.
Tornant a l’argument de l’educació. Necessitem temps per a preparar les condicions perquè les properes generacions no es vegin abocades a una societat encara pitjor que la nostra. Amb l’actual sistema educatiu necessitarem 9 anys fins arribar a l’ESO, 4 anys més per arribar al Batxillerat o la Formació Professional, és a dir, 13 anys i 2 més per arribar a la Universitat o als cicles formatius de 3r. grau. Estic parlant d’un pla a 20 anys vista, que necessita un a cosa més difícil encara, el consens de totes les forces polítiques i socials implicades, més enllà del típic plantejament dels calendaris polítics. Ha de ser un veritable pacte d’Estat. És a dir, ara per ara, una utopia. I quant val això?. Doncs el que sigui necessari. Però no val la pena?. Jo crec que sí.

Sobre la Conferència Episcopal Espanyola i la seva falsa moralitat

La darrera declaració sobre l’avantprojecte de llei de l’avortament feta per l’Església no té desperdici. Recomano la seva acurada lectura per a conèixer de primera mà aquesta manera tan perversa d’entendre les coses i tergiversar la realitat.
Les implicacions morals que qüestiona l’estament eclesiàstic són d’un abast reaccionari descomunal. Intentaré explicar-me sense embolicar la troca: les seves afirmacions es basen sobre premisses falses o més que qüestionables. Primer de tot, sota la plena convicció de que la dona només és un instrument per a procrear, donen més rellevància a la “potencialitat de la vida” que a la vida mateixa; també descansa sobre una concepció estranya sobre els drets de les persones. No em referiré a la capacitat jurídica, sinó, com ells diuen, a la dubtosa moral de posar per davant una cosa que encara no és res en concret, per sobre d’una persona, en aquest cas, una dona.
Afirmen que les dones no poden ser l’arbitre essencial en la continuïtat de la vida d’un fetus. Qui ho ha de decidir llavors?. L’home, la família, la proveta, el capellà, una comissió d’experts, el metge?, qui?. No poden parlar d’indefensió d’un ésser que encara ha d’existir, no poden carregar les culpes bíbliques i després girar la cara davant de les atrocitats que passen en el món amb les persones vives (infants soldats, esclavitzats, violacions dels drets fonamentals de les persones, la fam, la pobresa extrema, els assassinats i un llarg etcètera que ja coneixem). Però la disputa no acaba aquí. De les seves paraules es desprèn que també posen en qüestió la professionalitat del personal sanitari, sobretot dels metges i metgesses, i encara van més enllà, posen en dubte la ciència mèdica.
L’argumentari és conseqüència d’un enrevessat esquema de pensament: no hi ha dones capellans, els capellans no poden practicar el sexe, perquè és pecat, els qui no ho són només per a fer criatures, l’ús del preservatiu està prohibit (és igual que la gent es mori de la SIDA, de sífilis o de qualsevol altra malaltia), per tant si un nadó neix amb malformacions i/o malalties congènites, encara que això li provoqui un greu patiment de dolor físic i anímic, és igual, Déu ho ha volgut així o simplement s’ho mereixen per pecadors.
Darrera d’aquesta declaració hi ha un odi pervers vers les dones i la vida entesa com a fet natural, no de Déu, sinó de la naturalesa. No és pot elevar el dret a l’avortament a la categoria d’assassinat. Per què no són tan radicals amb els assassinats de veritat que es cometen cada dia? O amb les injustícies de la nostra societat?.
Sóc del pensament que l’església s’ha de renovar i que no poden continuar com en temps de la Inquisició. Ells diuen que l’Estat no pot imposar cap mena de moral, però i ells?, ells sí que poden?. Qualsevol dia són capaços de demanar una vaga general! (com que això de les mobilitzacions sembla que els ha agradat tant, vés a saber!).
Crec que això no té a veure amb la moral cristiana sinó amb la racionalitat d’una necessitat social. Si no es regula el dret a l’avortament tornarà a passar el que passava abans: les dones sense recursos tindran fills o es moriran en clíniques de dubtosa salubritat i les dones amb possibilitats econòmiques (catòliques o no) viatjaran a l’estranger per practicar l’avortament en condicions òptimes de seguretat. Com sempre, una doble moral. I si no que mirin el què passa amb els capellans proxenetes. I tingueu en compte que encara no em tingut cap notícia de monges lesbianes, però que de segur que també n’hi ha.