SALUT i BONES FESTES!

Ara que estem a punt d'acabar aquest any, us vull agrair totes les vegades que us heu interessat pel meu bloc i els meus comentaris (uns més encertats que els altres!).

Desitjo que tingueu el millor any de les vostres vides i que aquesta crisi que vivim (més profunda, si cal, que l'econòmica) s'esbaeixi amb seny i amb rapidesa.

Una abraçada!

Gerardo Díaz ha de dimitir al capdavant de la CEOE?

L'espectacle d'Air Comet és una mostra més del nostre sistema econòmic i social. És com un circ, però aquí rebem tothom, fins i tot els qui no anem a veure l'espectacle. Passin i mirin!. Crec que aquest és un exemple de com els poderosos es mofen de tothom. M'explicaré: des de 1996, la Seguretat Social està permeten que el propietari d'Air Comet (ara tancada per fallida), el president de la CEOE Gerardo Díaz Ferrán s'hagi estalviat 16 milions d'euros per les cotitzacions a la Seguretat Social i la quota patronal no pagades des d'aleshores. Aquest home que busca la rebaixa de les cotitzacions socials!. Però si li surten gràtis!. Podria entendre la decisió de la Seguretat Social sempre que es bisqui la viabilitat de l'empresa, però no el reiterament en l'engany i les falses promeses de pagar.

S'enten, no? aquesta malaltissa mania de demanar la rebaixa de l'acomiadament per part de la Patronal?.

La història d'Air Comet és la següent: l'Aznar li va adjudicar per concurs l'any 2001, al mateix temps que rebia una subenvenció estatal de 955 milions d'euros destinada a comprar nous avions, pagar deutes i ampliar el capital. Cap d'aquestes coses es va fer, com va sentenciar el Tribunal de Comptes de l'any 2006. Però senyors i senyores, aquí no passa res!.

La presidenta de la comunitat de Madrid, l'Espe, també li ha fet algusn favors. Concretament va prorrogar-li la concesió de la companyia d'autobusos que operen a Madrid, TRAPSA, 15 mesos més (recordeu que a Madrid, el metro i l'autobús funcionen de manera paral·lela).

Cal recordar que el sr. Gerardo és conseller de Caija Madrid, sembla que això de les incompatibilitats no va amb ell, que li va donar un crèdit de 26,5 milions d'euros que mai ha pagat. I també se li ha expedientat per posar com a garantia accions de l'empresa Marsans que pertanyien a Banesto.

Aquest és el patró dels patrons, qui vol rebaixes de les cotitzacions, qui no paga els seus deutes i qui saps quantes coses més. No es mereix que els propis empresaris el destitueixin?, o és que no podran pagar-li la hiper milionària indemnització per acomiadament?.

La pobresa a Catalunya

Ser pobre a Catalunya no vol dir no treballar. La cara de la pobresa té moltes variants, com ho demostra el darrer informe del CTESC sobre la pobresa a Catalunya durant el passat 2008.

És evident que la crisi a colpejat, i dur, a les persones més febles, que continuen sent les dones i els menors d'edat, els que per altra banda són del tot indefensos i no podem o tenen pocs recursos per ensortir-se'n.

Les dades sobre la pobresa a Catalunya acabades de publicar (www.ctesc.cat/doc/doc_41888483_1.pdf) són eloqüents: no som aquella nació sonmiada (una Catalunya rica i plena), malgrat el Barça, l'Estatut i les consultes independentistes. A casa nostre tenim un nivell preocupant de pobresa i un alt risc d'exclusió social!.

El risc de caure en la pobresa durant l'any 2008 té, majoritàriament, nom de dona (el 18,10% de la població activa) i si ets home d'un 15%. Les desigualtats socials tenen també un caràcter de gènere. La pobresa per a les dones de més de 65 anys arriba al 27,9%. I si ets d'una familia monoparental amb menors a càrrec, tens un 48% de provabilitats de caure en la pobresa. Si ets família nombrosa un 45,7% (segons l'Idescat) durant 2008.

L'informe conclou que durant l'any passat, el risc de caure en la pobresa va ser del 16,6%, per a la població de Catalunya. És a dir, per aquelles persones que cobraven 729 euros al mes.

L'augment de l'atur i dels baixos salaris està dibuixant una nova pobresa a Catalunya, la de la gent que tot i tenir una feina (sempre precària i mal pagada) es troben amb un clar risc d'exclusió social i de caure en la pobresa. Els trobem remenant les escombreries, pidolant i fent tot el possible per arribar a final de mes. La pobresa no només ataca als qui no tenen ingressos. I tot això es veu agreujat per un sistema públic de protecció social ineficient i insuficient que es troba molt poc desenvolupat en l'àmbit de les prestacions i dels serveis.

En aquest context, la pobresa infantil és una de les altres preocupacions. Em comentaven l'altre dia que s'està començant a detectar a les escoles un baix rendiment acadèmic per manca de concentració deguda a la malnutrició dels infants. La crisi afecta a molta gent, però sobretot als més febles. Com és possible que la CEOE demani rebaixar encara més els salaris?

L'avaricia empresarial no té límits

La CEOE ha fet una proposta d'una talla moral que no té desperdici: rebaixar els salaris un 10% sota el pretext de crear un 10% d'ocupació. Diuen (la CEOE) que Espanya té el nivell més car per les indemnitzacions per acomiadament (i malgrat que està arxi demostrat que no és veritat, ho continuent dient a veure si algú encara s'ho creu). El cinisme dels seus plantejaments em semblen espectaculars: si us baixem els salaris crearem nova ocupació en proporció a la rebaixa (sempre precària!).

La solució, al meu entendre és diversa: a part d'una política fiscal més curosa (recordeu que els empresaris justifiquen a Hisenda que guanyen menys que una persona assalariada, exactament una mitja de 6 mil euros (pobrets!!)), que es practiqui la persecució del frau fiscal amb energia, i sobre el tema dels nostres salaris (els de la cua d'Europa, encara que això mai ho diuen!) el que s'ha de fer és pujar-los, per incentivar la productivitat i adequar-nos a la convergència amb Europa i així pagar més impostos i tenir més i millor protecció social i un Estat del Benestar en consonància, però a part d'això, en aquest país mai s'ha volgut entrar a discutir sobre els enormes beneficis empresarials i el seu repartiment. Aquí no és parla que amb la VISA de l'empresa es paguen els dinars familiars, que el cotxe d'empresa és, realment, el particular, que la benzina o el gasoil que utilitzen el desgraven, i que tenen unes aventatges fiscals que els assalariats no tenim. Si no guanyessin diners no hi hauria empreses!. Fins i tot hi ha qui s'atreveix a tancar-les, malgrat tenir beneficis, perquè no guanya tot el que havia volgut guanyar.

En aquest país som experts en externalitzar els riscos. Ho externalitzem tot. Sobretot des de l'àmbit empresarial, però també ho fan les administracions públiques. Sembla que posant la pilota en un altre terrat la cosa ja no és d'aquest món. Passa el mateix amb el canvi climàtic, que facin el que calgui qui heredi el planeta, total, per quatre dies que estem aquí, com no podrem continuar fent-nos immensaments rics a costa de la salut i la viabilitat futura?. Per això els empresaris (alguns!, encara que són molts) aposten per aquestes barbaritats que els hi permet el sistema. En realitat els agradaria que els treballadors anessim a treballar amb caràcter de voluntarietat, amb la màxima flesibilització horària (quan vulgui i necessiti l'empresari -a això li diuen flexiseguretat-) i que a sobre cobressin en funció de com vagi. Si ún més guanyo bé, et pago, si guanyo menys del previst, et retallo, si guanyo molt més del previst no veus ni un duro més del que et pago en un mes corrent. És com tot a la vida: l'oferta i la demanda, que és el quie regueix, quan interessa, la vida de les persones. Hi ha més oferta que demanda, baixem els preus; hi ha més demanda que oferta, pujem-los. I ara que estem en crisi, que paguin els de sempre, que són més i així no ho notem tant (el que tenen diners)! (que ho paguin els altres: externalització: la classe assalariada), no sigui que aquests empresaris hagin de baixar-se el sou, les indemnitzacions milionàries per acomiadament, o les pre-jubilacions de sis zeros. Quina pena que em fan!.

Què passarà si Haidar acaba morint a Lanzarote?

Entenc la preocupació del Govern espanyol sobre aquest fet, però molt em temo que és una preocupació de caràcter circumstancial, més o menys estètitica, que una preocupació política real. Em pregunto què passaria si el Govern espanyol apliqués la llei d'estrangeria i la repatriés al seu país d'origen?. Qui diria que no quan ella ha declarat que no és una refugiada política. És més, quan ella ha dit que no vol continuar ni un minut més a territori espanyol?.

El problema, que sembla que ara deriva en una suposada trama del Frente Polisario i de gent malintencionada que l'assessora en contra de la seva pròpia salut davant de la bona predisposició guvernalmental. Res més lluny. No dic que el Frente Polisario no faci un ús mediàtic d'aquesta situació, com a mínim uns quants es recorden ara de la responsabilitat del Govern espanyol sobre el Sàhara i els compromisos del PSOE per a la celebració d'un referèdum d'independència. Però és clar, la qüestió ara és saber quin cost econòmic i polític pot tenir la mort d'una activista fins simpàtica i que ara s'ha convertit en un corcó.

La llàstima és que, passi el que passi, aquesta dona valenta no tornarà a ser com era. Les seqüel·les d'una vaga de fam tan extrema, diuen els metges, són molt negatives i contundents. Ara sembla que la pressa està en treure-se-la de sobre i passar-li el "mort" a un altre.

Més que el debat cal tornar-la al seu país. El debat va bé perquè la gent que no coneix del tema ara en tingui informació, però ningú sembla que estigui disposat a assumir la responsabilitat sobre el Sàhara ni Haidar. Torno a preguntar-me, què passaràsi ella mor?.

RENFE, ATM i el bonus social d'Endesa.-

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, segurament no tots (jo sí), estem començant a "cabrejar-nos" quan ens tracten per idiotes i a sobre pretenen que estiguem contents.

La desastrosa companyia ferroviària RENFE ha tingut el "morro" de pujar un 20% els trajectes de mitja distància amb l'excusa del nou tren (que certament està millor), però que continua funcionant igual de malament que els anteriors (és lent, va sovint amb retard i tampoc no informa més enllà de l'estupidesa de donar-nos la benvinguda a un nefast servei). Amb els nous preus de viatges els usuaris mal servits acabem pagant en dos anys el preu dels trens, és com si cada vegada que un taxista es canvia de cotxe ens pugui la quota amb l'excusa del "cotxe nou i més modern" (que quedi clar que mai no agafo taxis). Ningú no li ha demanat a la RENFE cap tren nou, li hem demanat que el trajecte, per posar un exemple, de Girona a Barcelona no duri 1 hora i 20 minuts que sovint es converteixen en 2 hores o 3, depenent de la salut de la línia i la pèssima programació de les obres del terrorífic AVE (perquè ja veurem qui el podrà agafar i en quines condicions!). Li demanem que duri 1 hora (que ja està bé!). I què diu el Ministerio sobre això?. Res!. És clar que les coses tampoc van gaire bé pel transport públic metropolità de Barcelona. També avui han encarit el preu del bitllet del metro de Barcelona sense previa avís, total: pa què!!!. Au!, vinga a pagar, com si res!. I per acabar d'escaldar-ho tot, ahir m'assabento que el bonus social d'Endesa per a ajudar a reduir la despesa del consum de llum és molt més que una vergonya, és un insult pels consumidors, un 0,3% de la diferència entre la tarifa d'aplicació i la congelació de la mateixa durant un periode de 2 anys, essent més concret: per un consum al voltant dels 60 euros et descompten 2 euros. Quin estalviàs!, això sí que és un ajut social. Et venen ganes de desconnectar-te de tot. Aquest és el nostre país, un país de "caradures" que s'aprofiten de la gent impunement.

12 proclames amb amor i una cançó no desesperada.-

Quan el dissabte ens vam reunir un quants de milers de treballadors i treballadores de totes les comunitats autònomes ho vam fer per 12 motius molt clars i contundents que expressàven, i expressen, la solució que donem a través del sindicalisme confederal al problema de la crisi que patim, aquests són els següents:

1- Desbloquejar la negociació col·lectiva i cumplir allò pactat (això també va per les Administracions en genera).

2- Negociar un acord plurianyal sobre política salarial, com repartir els excedents empresarials i els seus beneficis i sobre l'ocupació de qualitat.

3- Millorar la protecció social per acomiadament.

4- Reconsideració en les polítiques fiscals, de manera que pagui més qui més tingui.

5- Més i millor inversió pública.

6- Construcció de més centres esducatius i sanitaris.

7- Desenvolupar la Llei de la Dependència.

8- Controlar el sistema financer (perquè els bancs i caixes no puguin fer el que vulguin).

9- Canviar el patró de creixement econòmic (que no és el mateix que una economia sostenible).

10- Apostar per una políca energètica sostenible.

11- Millorar el sistema educatiu.

12- Reforçar la protecció social.

I la cançó que proposo vindria a dir: pagar un salari digne a les persones que estudiïn en determinats i estratègics estudis, per tal d'aconseguir un fort impuls per al conjunt del país i un retorn dels aprenentatge a la nostra societat, en compte de posar diners en les butxaques dels qui ens han dut fins aquesta crisi (surt més rentable, és més econòmic i a la llarga dona grans beneficis).