La proposta d’augmentar l’edat de jubilació.-

Sembla clar que la nova ofensiva pel control de les pensions, un negoci multimilionari al que aspiren molts, de la patronal espanyola comença a tenir els seus propis rèdits. El Govern no pot ni ha de fomentat l’alarma social dient que els sistema de pensions està en perill i fer-li el joc a les empreses financeres i a les d’assegurances, perquè està demostrat materialment que això no és cert.
Prendré com a prova les dades que corren a l’INSS, que no semblen que hagin de ser menys meritòries que d’altres. Aquestes dades diuen que la situació financera de les nostres pensions té molt bona salut i ho demostra el fet dels seus excedents (8 milions d’euros el 2008 i una quantitat encara superior el 2009, en plena crisi), això dóna una quantitat global de 2700 milions d’euros de benefici acumulat net. A més a més, cal afegir que el Fons de Reserva de la Seguretat Social supera els 60 mil milions d’euros, no sembla pas que tinguem el sistema en fallida.
La contradicció que pot suposar aquesta proposta amb l’actual Pacte de Toledo, per cert, subscrit per totes les parts implicades de manera consensuada, és més que evident, perquè la possibilitat de jubilar-se abans dels 65 anys es avui, no només una realitat, sinó que esdevé una dada a tenir en compte: la mitjana d’edat de jubilació es situa en els 63,8 anys.
Més enllà dels arguments sobre les dificultats de treballar més enllà dels 60, sobretot en determinats sectors com la construcció, la realitat és que perquè puguin treballar els joves, els més grans hauran de jubilar-se perquè es pugui reduir l’atur. És del tot innecessari ampliar l’edat de jubilació!. Al contrari, sempre he defensat o valorat, l’idea de que la gent es pugui jubilar a partir dels 25 anys cotitzats, independentment de la seva edat.
És possible, d’altra banda, per a mi quasi una evidència, que aquesta proposta sigui una resposta, una campanya artificiosa, que respongui a intentar rentar-nos la cara davant la comunitat europea ara que la presidim, i així donar un cert aire de seriositat per intentar controlar el dèficit públic que arrosseguem, quan el que hauríem de fer és perseguir impecablement el frau fiscal i fer una reforma fiscal on es penalitzin les rendes que no provinguin del treball.
Els discursos que sempre he sentit en comparació amb Europa tenen el mateix fil conductor, però s’obliden del tracte desigual del nostre sistema respecte a les economies de la resta dels països europeus amb els qui ens volem emmirallar, i encara més si ho fem mirant els respectius sistemes de protecció social.
A més a més crec que hi ha un element preocupant que poc marcar una tendència de govern, i és l’assumpció d’aquest tipus fe decisions fora del marc del Pacte de Toledo, trencant així més dos dècades d’acord i consens, i trepitjant un preocupant terreny que té molt a veure amb el paradigma polític i les formes de governar dels partits d’esquerra. Crec que és necessari un toc d’atenció de les forces polítiques i socials d’esquerres, i també de les pròpies files del PSOE, perquè hi ha coses que posen en dubte l’acció de govern i condemnen a un país a tornar a patir un partit de dretes, digui’s el nom que vulgui.

Sidi Mohamed Barkat, filòsof del treball.-

Poques vegades tenim l’oportunitat de sentir a un pensador opinar sobre el món del treball. És evident que això no és garantia de res, però a priori sembla interessant saber què opinen les persones que es dediquen, des de la seva càtedra, a pensar sobre els temes reals de la nostra societat.
Desafortunadament no hi ha gaire on triar, i en aquest cas en faré referència a una entrevista publicada el passat diumenge en un diari d’abast estatal, d’origen català (quantes pistes per no dir que és a El País!).
Entendre propostes filosòfiques sempre és difícil, malentendre-les és més fàcil. I no sé si es tracta d’un malentès, però en tot cas tot apunta a que, malauradament, no ho sigui.

Barkat parla de l’individualisme de la força del treball avui, com si fos un fet excepcional, quan no ho és. Mai a la història del moviment obrer els treballadors i treballadores hem tingut, amb tanta llibertat, accés a la informació i a drets (d’altra banda conquerits pels nostres avantpassats durant segles de lluites interminables). Sempre ha existit un sentiment, no general, molt personal i unívoc respecte a la defensa dels interessos col•lectiu, però això no ha impedit que la classe assalariada es pogués organitzar per a defensar els seus interessos, d’aquí la necessitat de crear sindicats de classe, forts, que puguin actuar davant les forces econòmiques i socials en representació de tots i totes els treballadors i treballadores. L’organització del treball del segle XXI és nova, sí, però no en els paràmetres que s’expliquen a l’entrevista amb el filòsof, que d’altra banda també posa de manifest un preocupant desconeixement del sindicalisme europeu i desatenent el seu paper fonamental en la lluita de la classe treballadora.
La maximació sobre els suïcidis a França o a France Telecom no apunten a un fet generalitzat sobre la pressió en les relacions de treball a nivell individual, sinó que és un exemple de fins a on es pot arribar aplicant una organització del treball desequilibrada i deshumanitzada on les condicions de treball esdevenen el cavall de batalla fonamental. S’oblida de les relacions laborals actuals. Vertaderament, no entenc com una persona com ell pot tenir un camp de visió tant petit!.
El desconeixement del món del treball per part dels pensadors no fa més que posar en perill les relacions entre l’intel•lectualisme modern i la realitat en els centres de treball. No es pot opinar des del pòdium d’una universitat sense haver trepitjat el terra de les empreses i centres de treball (de tots els sectors). L’enfocament que fa sobre el sentiment d’individualisme fa pensar que aquesta sensació de “respiració” és alienada en el marc del món del treball i que la llibertat individual només es pot recuperar fora de l’entorn laboral. Aquesta, crec, és una opinió falaç i carent de tot fonament racional. La primera qüestió està en pensar perquè una persona ha de ser diferent a fora que a dins de la feina. Quina és la relació entre el treball i la persona?. És purament contractual o, al contrari, en organitzacions socials complexes, la sociabilització i les relacions interpersonals formen part de les nostres pròpies vides i per tant, el lloc de treball forma part d’una mateixa realitat no separada de l’individu. El treball, indiscutiblement, forma identitat. No segurament la identitat del segle XIX, potser aquí podríem parlar d’una certa crisi del concepte clàssic de “consciència de classe”, perquè és evident que ha evolucionat, però d’aquí a arribar a dir que amb el consumisme l’individu assoleix la llibertat de decidir hi ha molt més que un abisme.
No estem en un societat de “morts vivents”, aquesta potser és més pròpia de societats on la feina no és un valor per sí mateixa i sí motiu de classisme i segregació social.
Barrejar la falsa autonomia com a mesura d’auto-organització personal i com a avenç del sistema “toyotista” o de “just in time” ambla llibertat individual no em sembla gaire científic.
És possible que hagi una petita esfera on el treball surti del marc normal del centre de treball i s’instal•li a casa nostra amb tota normalitat. Aquest és un fet que passa, per exemple, en l’educació. Són hores de treball no pagades que es resten de les relacions familiars i amistats, etc, és a dir, és a costa del teu temps personal. Afortunadament això passa quan la persona és extremadament responsable, molt a prop de la “malaltia per la feina”, però és això, una malaltia producte de la mala organització del treball individual i per la manca de reivindicació organitzada o no sobre la manera en com es treball. Però no és un cas generalitzat, encara que dubto que sigui de gaire repercussió general.
D’altra banda crec que l’entrevista no anava gaire ben enfocada, perquè li podia haver tret més suc amb coses que el filòsof semblava intuir, com el tema de la salut (entesa de manera molt genèrica, però també centrada en la salut laboral com un tot que també ens duem a casa nostra i que ens acompanya fins i tot en temps de descans).
Estic d’acord amb ell en la crítica sobre el capital i les relacions amb els treballadores i treballadores. El conflicte social continua viu, la lluita de classes continua sent una actualitat, però no comparteixo que el conflicte social s’hagi traslladat de l’antagonisme social (que és a més a més una contradicció amb el seu discurs) a l’interior de l’individu. Aquesta afirmació és de tot contradictòria amb el propi individu i resta credibilitat a tota l’entrevista. Ell afirma que abans, el conflicte social estava regulat per les negociacions entre les patronals i els sindicats, i això, d’entrada no és cert, perquè el conflicte social és l’expressió de la classe treballadora auto-organitzada a través de les seves pròpies estructures, volgudes i defensades lliurement pels propis treballadors i treballadores. No sé perquè situa als sindicats al mateix nivell emocional i jurídic que la patronal, aquest és un error gravíssim que demostra el seu desconeixement del món del treball i dels seus interlocutors. El sindicalisme de classe no és pel treballadors i treballadores sinó que els propietaris d’aquestes organitzacions són els propis treballadors, és a dir, que són elements dels treballadors no aliens a ells. Sembla defensar la desaparició del sindicalisme a costa de l’individu com a experimentador del conflicte social, però sense col•lectiu no hi ha conflicte social, precisament pel seu caràcter generalització i sociabilitzador dels avenços de la classe treballadora. Sense negociació col•lectiva no hi ha drets, i per tant les condicions de treball sempre seran insolidàries i segurament injustes.
Per acabar, quan parla de malversació, de tergiversació, està sent massa simplista, com si els joves fossin “tontos” per ser joves i es deixessin manipular amb facilitat. Mai els joves han estat tan preparats com ara. LA precarietat no és fruit de ser joves, és una estratègia empresarial. La noció de competitivitat s’ha treballat molt durant dècades, però no és una fórmula vàlida, això ja s’ha demostrat empíricament i les empreses ho saben, una altra cosa és que continuem treballant amb paràmetres transformats del segle XIX, això és una altra cosa que té a veure amb les mentalitats dels nostre empresaris i també dels polítics. La polivalència no ha de ser negativa en ella mateixa.
És una llàstima, però jo no aniria a una classe on, suposadament, un expert en el món del treball m’expliqués coses que poc tenen a veure amb la realitat.

Contaminació lumínica.-

Visc en un petit poble del Gironès. Un poble d’aquests que va aprofitar la bombolla de la construcció per a créixer, al meu entendre, massa i sense gaire sentit comú. Com tots els pobles petits que estan a prop d’una ciutat (en aquest cas d’una ciutat mitjana com és Girona), ha volgut donar una imatge de prosperitat que el presentés més competitiu i selecte davant de la copiosa competència dels petits pobles del voltant. Com a la majoria, es van construir habitatges i es va fer créixer al poble amb urbanitzacions, i com no, amb un polígon industrial. D’aquesta manera, amb l’ajuda de l’especulació immobiliària i del sòl, els petits ajuntaments han anat vivint per sobre de les seves pròpies possibilitats en funció dels habitants que tenen i ara s’han de mantenir els polígons, els carrers, etc. Aquest també és el cas del meu poble. Si veniu quan ja s’hagi fet de nit, veureu una gran avinguda plena d’una llum ataronjatda que t’enlluerna directament els ulls per la seva intensitat, en un conjunt on els wats escampen amb plena llibertat i un té la sensació que entre farola i farola en sobra, com a mínim una, fet un càlcul somer i a l’engròs aquesta petita apreciació vol dir que sobren, com a mínim, la meitat. Però el més desesperant de tot és que es vulgui il•luminar una urbanització fantasma, una enorme extensió on només s’han construït els carrers però que encara no hi ha ni un sol edifici. El terreny en qüestió deu tenir, aproximadament, entre 200 i 300 faroles (i potser m’equivoqui i encara n’hi hagi més), i dóna una sensació d’estar malgastant els diners que és difícil de reprimir, sobretot quan veus que l’entrada del meu poble és com una gran bola de foc, com una enorme bombeta vermellosa que li dóna un cert aire fantasmal al poble. Bé, dic al poble, perquè això no passa a tot el terme municipal. I m’imagino que aquesta no deu ser una pràctica exclusiva d’aquí. Ara, si des d’un satèl•lit ens fessin una foto, de ben segur que som una taca de llum i que aquest estiu, quan surti a mirar el cel i les estrelles, ja no ho podré fer, perquè tanta ataronjada claror no em permetrà veure la Via Làctia. Espero que algú de l’Ajuntament se n’adoni de, no només de la despesa de la llum, sinó de la contaminació lumínica i dels efectes nocius per a la salut i el medi ambient, perquè també això va en contra del territori i de la salut dels pobles i ciutat, i com no de les persones, com el TAV, els aeroports i la MAT. Per posar alguns exemples.

Amerrika

Potser no és una gran pel·lícula, però és del tot entranyable. En mig de tantes estrenes espectaculars, com Avatar (està bé, però tampoc no és res de l'altre món com a història) o Sherlok Holmes, en plan "matrix" -encara no l'he vist- ha aparescut aquesta petita història, des d'un punt de vista molt particular, de la immigració d'una mononuclear família palestina en el temps del bombardeig de l'Irak de Sadam Hussein. Crec que val la pena veure-la, així que, si teniu una mica de temps, i voleu fugir de la velocitat del cinema d'accció, aquesta és una bona proposta.

Corbacho, Salgado i l'economia submergida.-

Després de sentir a la ministra Salgado opinar sobre les declaracions de Corbacho respecte a l'economia submergida, només puc treuere una conclusió: a la ministra no li agrada parlar d'economia submergida. Està ben clar que les declaracions de Corbacho no tenen "base", per això és economia submergida, i no tenen base perquè es queden molt curtes. Tot i així, també sóc del parer que les xifres del ministre són poc científiques, perquè estan equivocades, ja que sembla que les dades menys optimistes les situen per sobre del 25% del PIB.

Segons un informe tècnic elaborat pel col·lectiu de Tècnics del Ministeri d'Economia i Hisenda (GESTHA), ja al març de 2008, quan encara ningú no semblava sospirar de la crisi que hauria de venir, que l'economia irregular o submergida arribava, en aquestes dates, al 23% del PIB (traduït en euros, uns 208 milions). Aleshores, l'Agència Tributària es va queixar que aquell era un informe inexacte (no sé com no va dimitir algun responsable polític i van despatxar als tècnics que van elaborar l'informe!), perquè no existia, segons Hisenda, cap metodologia per a realitzar aquest càlcul. Llavors, com és possible arribar a una xifra sense haver-se plantejat abans una metodologia? (equivocada o no!).

I encara hi ha més: l'Institut d'Estudis Fiscals (que suposo que tampoc deuen de tenir una metodologia concreta per a fer els estudis que els paguen), l'IEF, el Consell Econòmic i Social (CES), que també deuen de disposar d'un sistema rudimentari de càlcul, el Banc Mundial (que tampoc no deuen de tenir prou pressupost per aquestes coses), tots, i vull dir: tots, perquè quedi clar, van situar, per l'any 2009, en plena crisi, un nivell del 25% del PIB. Què li passa a la senyora Salgado?. Sembla que no tothom intenta amagar aquesta esgarrifosa dada, que ara deu estar a uns nivells que no vull ni persar-ho. Una dada que vol dir desregulació, pèrdua de drets, socials, laborals i econòmics, aquells que tan ha costat aconseguir duran dècades de lluites i bronques.

I també el Deutsche Bank ha dit la seva, jo crec que apuntant la vertadera causa i motiu de l'economia submergida. Segons Sebastià Kibuck, autor de l'estudi del conegut banc alemany publicat a finals de 2009, l'economia submergida ajudarà a recuperar-nos de la crisi. Està clar a qui li interessa tot això de la precarietat. No és un fenòmen nou , i explica i dóna pistes sobre la salut econòmica i social d'un país.

Espanya, si recordeu, va signar el compromís d'erradicar l'economia submergida en el marc de l'Estratègia Europea d'Ocupació, per això deu molestar tant que un ministre afirmi que existeix un nivell tan elevat d'economia no controlada.

Les conseqüències més conegudes són moltes: inestabilitat, inseguretat, alt risc de no continuïtat, incompliment de les normes laborals i fiscals, manca d'un futur clar, frau al fisc i a la societat, frena el creixement econòmic d'un país, competència deslleial, baixos salaris per llargues jornades de treball, no es cotitza a la Seguretat Social, per suposat tampoc hi ha retencions fiscals, no hi ha cap mena d'orientació professional, ni cap horari, ni cap seguretat ni higiene en el treball, no consolida cap teixit empresarial (ni el del qui ho fomenta), etc.

Cal tenir present, que la ministra Salgado, ja es va oblidar de parlar sobre l'economia submergida mentre negociava amb els agents socials l'avantprojecte de Llei sobre l'Economia Sostenible, però també es va oblidar de parlar del frau fiscal,com si aquest fos un país d'angelets i no fent cas a les pròpies veus dels gestors i inspectors d'Hisenda, que sí que tenen calculada la xifra de frau fiscal del nostre país, amb la qual ningú no s'hauria d'estrènyer el cinturó.

En temps de crisi no tot s'hi val!. Un govern d'esquerres haria de ser molt més sensible a determinades qüestions socials, encara que molestin als poderosos. L'economia submergida és un fet, i es calcularà o no amb mètodes científics més o menys sofisticats, però és evident que cada cop n'hi més i que se li ha de posar fre, perquè en teoria no som una "república (això està clar del tot), bananera". Senyors i senyores ministres, no amaguin el cap sota l'ala, perquè, com deia Nietszche, "el desert creix".

El valor de les coses senzilles.-

Avui, el meu fill gran, m'ha comentat una notícia que, en principi, és una bona notícia. Resulta que al seu Institut (públic) els hi han posat a cada aula una pissarra electrònica, d'aquestes tan modernes que fan de tot. La qüestió és que, segons m'explica, costa molt de posar-la a treballar, és lenta i té alguna sèrie d'inconvenients (segur que tots superables), però el que més m'ha sobtat ha estat el seu acurat i senzill anàlisi. M'ha dit: no sé per què es gasten els diners en aquesta tecnologia si al nostre Institut el que cal és que ens arrengin les persianes, que estan trencades, i la calefacció, que ens morim de fred!.

Una reflexió tan senzilla em fa pensar que, sovint, amb molt bones intencions, comencem a fer les cases per la taulada. Visca el valor del sentit comú!

Vic-times de la política municipal d'Unió Democràtica de Catalunya.-

Els darrers aconteixements de la capital d'Osona són molt preocupants. La decisió presa per l'alcalde d'aquest municipi de la Catalunya Central de no empadronar a les persones immigrants no només és una decisió contrària a la Llei, sinó que, a part de desafortunada, té unes conseqüències nefastes sobre la vida de les persones (la no escolarització de menors, la pèrdua de la condició de ciutadans i ciutadanes, la impossibilitat d'assistir a un centre sanitari, etc.). Tot això provoca exclusió social, sexonofobia, una gran discriminació i un caldo de cultiu per a possibles brots violents entre persones de diferents col·lectius i procedències. Al marge que a Vic es tinguin dos Bisbes, que de moment no sembla que s'hagin pronunciat, crec que les autoritats catalanes supramunicipals haurien d'actuar amb contundència amb aquests consistoris que actuen des de l'i·legalitat i haurien de manifestar-se en contra de mantenir un consistori amb un cert tuf feixista. Us enrecordeu que van fer les forces polítiques nacionalsocialistes abans de la II Guerra Mundial a Alemanya?. Van guanyar les eleccions i Hitler va arribar al poder. Després ja coneixeu la història (van començar posant una creu al braç, després van venir els güetos, etc.).

Crec que la democràcia està en perill amb ajuntaments com aquest. L'oposició hauria de provocar noves eleccions i deixar en solitari a Unió Democràtica, i deixar ben clar que estan ben lluny de posicions d'extrema dreta i ultraconservadores.

Potser he estat massa contundent, però hi ha coses amb les que no podem jugar.