La incomprensible resposta del conseller Maragall a un director d'Institut.-

(incomprensible que hagi contestat i ...llegiu vosaltres mateixos)

Carta oberta de l'exdirector d'un Institut públic al Conseller d'Educació.
Hble. Sr. Ernest Maragall i Mira
Conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya.

Honorable senyor,

M'adreço a vos, en una carta oberta, per tal de compartir amb l'opinió pública tota una sèrie de reflexions que fa temps que porto a dins i que ara, quinze dies després d'haver deixat de ser director d'un institut públic, em ve de gust exposar.

He format part, deu anys seguits, de l'equip directiu de l'INSTITUT Josep Brugulat de Banyoles, dels quals els darrers vuit n'he estat el director. Acabo, per tant, el meu segon mandat de quatre anys havent acumulat una experiència d'alt valor, tant pel que fa a l'exercici professional del càrrec com pel que fa al bagatge personal que me n'emporto. He notat sempre un suport i una comprensió magnífics per part dels companys i companyes del claustre, per part de l'alumnat i també per part de les seves famílies. Podria dir, fins i tot, que ha estat una bona experiència professional si no fos per la frustració, la desil·lusió i el desànim que m'ha comportat el tracte fred i distant que he rebut per part del Departament d'Educació i, d'una manera especial, aquests darrers tres anys.

He de puntualitzar -per ser just- que també he trobat calidesa , comprensió i esperit de servei en algunes de les persones dels Serveis Territorials de Girona i dels Serveis Centrals amb qui he hagut de tenir relació professional. Poques, però n'hi ha i ho he de dir. Alguns administratius i administratives, tècnics i inspectores o inspectors han estat l'excepció . Però constato que, amb el funcionament actual del Departament que dirigiu, l'educació del nostre país NO pot anar bé de cap de les maneres.

Heu de saber i de comprendre que els instituts i les escoles són molt més que simples unitats administratives amb uns resultats d'explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules socials que esdevenen escenari de moltes vivències i, en funció de com es gestionin, podran oferir la seva cara més positiva o, contràriament, la més negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa entre els nois i noies, les seves famílies i el professorat i el personal no docent és un teixit extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta humanitat.

Els meus vuit anys com a director m'han ensenyat moltes coses i potser la més valuosa, justament, ha estat aquesta: la importància del factor humà. Moltes vegades, convençut de tenir raó en una decisió, m'he esperat a aplicar-la fins que he aconseguit fer-la comprendre, modelar-la per adaptar-la més a tothom, contrastar-la i assajar-la, assumint, per tant, el risc de fer canvis mot a poc a poc i, evidentment, d'equivocar-me. Però he tingut la sensació de guanyar en solidesa i en fonament i el centre, probablement, ha crescut. Un no pot conduir una locomotora sense estar pendent de si el darrer de tots els vagons segueix després de l'últim revolt...

I precisament, us explico aquesta visió perquè –salvant les distàncies òbvies entre la direcció d'un institut i la direcció d'una Conselleria d'Educació- aquest és l'element crucial que penso que ha fallat des de fa molt de temps i que – em sap greu dir-ho- s'ha agreujat molt aquests darrers tres anys, de manera que actualment veig la situació de l'educació del nostre país amb pessimisme i amb cert grau de frustració. El Departament s'ha dedicat a dilapidar els petits esforços humans que a cada escola i a cada institut s'havien anat teixint . Potser sense saber-ho, però ha estat així, us ho asseguro. La presa de decisions de canvi ha estat constant, la normativa ha anat in crescendo i el bombardeig de decisions, propostes i innovacions no ha permès ni la consolidació de fórmules organitzatives ni tan sols una visió clara de cap on anem. Per posar-vos un exemple, ens hem estat formant en la metodologia de la PRÀCTICA REFLEXIVA un parell d'anys, s'ha anat interioritzant una bona línia de formació i, de cop, no se'n parla més i se centra tot en el famós 1 x 1 que neix coix, a destemps, amb una forta dosi d'impacte mediàtic però cap mena de reflexió de base sobre com se'n farà un bon ús i sobre si és o no prioritari abans de tenir, per exemple, totes les aules equipades amb un ordinador i un canó. O, per exemple, es llença un currículum basat en un nou model didàctic, el de les competències (que representa un canvi transcendental de l'enfocament de l'acte d'ensenyament-aprenentatge) sense cap mena d'indicació, de formació prèvia ni de sensibilització sobre com s'ha de treballar. L'implementem com podem i després ja anirem posant pedaços de formació...I ara és un "campi qui pugui" sense cap mena de coherència més enllà – això sí – d'omplir-nos la boca sobre la bondat de les competències bàsiques i omplint els diaris sobre tot tipus de proves per mesurar competències, fins i tot abans que els mateixos centres en tinguem la informació.

Resultat: un desori. Permeteu-me que ho digui així, sense embuts, UN DESORI, en majúscules, que ha dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap el Departament que dirigiu. El professorat està esgotat de fer-vos cas, d'haver de donar la cara davant de les famílies sobre les informacions que llanceu als mitjans de comunicació un parell de cops al mes, d'haver de llegir i interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos cada cop més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no són fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que, justament, compliquen aquell fràgil equilibri humà de què us parlava al començament.

En aquests moments ( i això ja ve de lluny) el Departament d'Educació no té cap credibilitat als centres. Cap ni una. Pels directors i les directores aquest fet és un problema perquè massa sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones i topem, dia rere dia, amb el desencant i amb l'evidència: no funcionen. A tall d'exemple parlem de l'1 X 1, parlem dels recursos associats als Plans Estratègics, parlem de la no-continuïtat – i per tant la no-estabilització de tots els programes d'innovació que van llançar-se els anys 2005, 2006, 2007, etc. Parlem, també, de les polítiques de planificació basades, només, en criteris econòmics i economicistes que no van més enllà i no es plantegen ni la història ni la situació de cada centre sinó només el nombre d'alumnes previstos...o, si voleu, parlem també de la improvisació i la desorganització en la implantació dels nous currículums com per exemple - i d'una manera flagrant- el de batxillerat LOE. I si en voleu més exemples, parlem del "navegar sense rumb" que veiem en els Plans Educatius d'Entorn, que ens havien abocat a una mà de reunions de més que feia por, però que semblava que obrien una porta nova i potent. O parlem, també, de la manca de decisió important i decisiva sobre les UEC o, simplement, dels costos i dels beneficis reals que ens ha aportat la sisena hora de Primària o dels que ens comportarà el nou calendari escolar que heu dissenyat sense fer una valoració prèvia de què s'hi guanya i de què s'hi perd, en termes pedagògics. I així anem...
I el mateix es podria dir sobre els canvis que hi hagut en la gestió interna dels centres i de la relació que aquests han de tenir amb el Departament. D'això, l'opinió pública no en sent a parlar... però afecta. I de quina manera... Des d'un programa informàtic de gestió acadèmica, el SAGA, que ha estat un fracàs absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes que no pas solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes d'aplicatius informàtics d'allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la feina administrativa que ja teníem els directius, l'ha multiplicada sense que nosaltres en puguem veure cap mena de profit per a la gestió. O bé, els canvis en el funcionament de les substitucions o de les resolucions de destinacions provisionals que, en nom d'una millora, ha esdevingut menys àgil, menys efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i contextuals que ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no pas un ordinador !) i, a sobre, molt menys transparents. O una consigna gairebé robòtica del personal dels Serveis Territorials a dir-te, davant de qualsevol problema o gestió, aquell típic i molest "Barcelona no ho vol" o bé "la màquina no em deixa canviar-ho". Un cop més, una mostra d'allunyament o de desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts.

I, és clar, ara que vénen temps magres i que els recursos disminueixen, els treballadors de l'educació no podem entendre l'esforç que ens demaneu i els passos enrere que fem ( grups d'alumnat per sobre de la ràtio normal, supressió de desdoblaments, supressió d'aules d'acollida, retallada d'hores de coordinació, disminució de personal de suport als centres, ...) i no podem estar d'acord amb les retallades que potser, si s'hagués treballat d'una altra manera, haurien estat comprensibles o potser no s'haurien hagut de produir en tan gran mesura.

En fi, podria seguir i tindria matèria per estona perquè he anat acumulant massa desencisos i massa frustracions. Per això, enguany, no he volgut continuar fent de director de l'institut malgrat que se m'hagi demanat des d'instàncies diferents. Me n'he cansat, senzillament.

Tot i el to reivindicatiu i queixós d'aquesta carta oberta, no voldria acabar sense donar la meva opinió en forma, també, d'alguna proposta constructiva perquè, evidentment, m'estimo aquesta feina i seguiré treballant per l'educació del país com a professor i com a tutor amb la voluntat de fer-ho tan bé com pugui. Les propostes són senzilles, mireu: aturem-nos un moment, deixem de pensar i de crear novetats, analitzem què estem fent i deixem d'empipar els centres perquè ens puguem concentrar en l'ensenyament . Escolteu-vos més els i les docents, analitzeu, amb nosaltres, què és el que cal potenciar i què és el que cal canviar. Fem-ho a poc a poc, donant temps i ajudant. Doneu instruccions clares al personal dels Serveis Territorials sobre el tracte amb què s'han de dirigir a nosaltres i sobre l'esperit de "servei als centres" que han de tenir, i al personal dels Serveis Centrals perquè entenguin que és al territori on s'han de poder prendre el 99% de les decisions . Resteu poder als ordinadors i doneu-ne a les persones. Organitzeu una bona formació i sensibilització sobre el currículum vigent... i, sobretot, humanitzem el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.

Jo crec que aquest canvi és possible i estic convençut que l'alumnat, les famílies el professorat i el país en general us l'agrairan.

Atentament,
Albert Bayot i Fuertes
Banyoles, 15 de juliol de 2010










LA RESPOSTA DE LA CONSELLERIA

Ahir a la tarda, per correu electrònic, rebia la següent resposta per part de la Conselleria d'Educació... (Jutgeu vosaltres mateixos...)----------------------------------Benvolgut,Li comuniquem que el conseller ha llegit el seu escrit en el que li fa diverses reflexions sobre l’educació, i li agreix el temps que hi ha dedicat en fer-li arribar, tot i que no comparteix la seva opinió.De totes les seves paraules i resumint en agradaria aclarir-li, respecte al projecte EDUCAT 1x1, que tan poc li ha agradat, que, d’ençà que vam engegar aquest Projecte, més de la meitat dels centres d’ensenyament secundari de Catalunya s’hi han afegit voluntàriament, la qual cosa indica que es tracta d’un Projecte ben valorat entre els i les docents i la comunitat educativa i -per tot allò que constatem- especialment apreciat pel mateix alumnat. El Projecte eduCAT1x1 és l’inici d’una nova concepció de l’educació del segle XXI que combina: a) tecnologies digitals per a alumnat i docents; b) connectivitat a les aules; c) continguts educatius digitals, i d) formació del professorat.Pel que fa a les seves paraules respecte a la desconeixença de la realitat dels centres, i la desconfiança dels mestres i professors vers el Departament i a aquest conseller, us voldríem dir que només pel fet de repetir-les sense cap evidència fefaent, feu que esdevinguin encara menys certes i més buides de raons, sobretot si qui les llança és un servidor públic docent. Només aclarir-li que durant tot el temps que porta aquest conseller en el seu càrrec ha visitat més d’un centenar de centres cada any, i en cada una d’aquestes visites ha mantingut reunions amb els mestres/ professors i representants de pares i mares d’aquests centres, els quals l’han informat detalladament de la situació que tenien i per tant, al contrari del que vostè diu si que està al cas de la realitat als centres, tant ell com tot el seu l’equip que treballa al servei de l’educació d’aquest país.Atentament,Generalitat de CatalunyaDepartament d'EducacióSecretaria del Conseller



LA MEVA RESPOSTA
I aquest matí, puntualment, els he contestat...------------------A l’atenció de l’Honorable Conseller d’Educació i el seu equip de Secretaria.Benvolguts senyors,Vaig rebre, ahir, la vostra resposta a la carta oberta que vaig trametre al Conseller divendres passat i, com que constato que no s’han entès algunes coses, voldria fer-vos tres consideracions amb ànim d’aclarir i, també, de construir.Vull dir, per endavant, però, que el contingut i el to de la vostra resposta són un senyal flagrant del que passa en aquest Departament: hi ha una llunyania absoluta entre el vostre discurs i la realitat. I em preocupa de debò. Si no, no m’hauria molestat a opinar i, encara menys, a contestar la vostra resposta. Em sembla que és bo que admeteu que us cal escoltar veus crítiques per situar-vos. I més quan aquestes veus opinen des de la primera línia de foc, ho fan amb sentiment i amb sinceritat i des del respecte.A veure si sóc capaç d’expressar amb encert el que hauria de quedar clar.CONSIDERACIÓ 1: Educat 1x1 ha tingut molt d’èxit entre els instituts. Evidentment. Només faltaria ! La premsa s’omple d’ordinadors portàtils i pissarres digitals i les direccions dels centres, un cop més, pensem que no podem deixar escapar unes dotacions i un avenç metodològic que, malgrat moltes incerteses, suposa un pas endavant de modernització dels equipaments i, a més, sabem que els estudiants ho valoraran positivament, d’entrada. El problema no és aquest sinó el COM s’ha fet i COM temem que es farà. A hores d’ara, us diré com està el tema als instituts: no se sap si hi haurà dotació per a tothom que ho ha demanat, no s’han escollit llibres de text en paper i s’ha explicat a les famílies que potser començarem el curs amb fotocòpies, el professorat ha de posar el seu propi ordinador per anar a l’aula , els centres hem fet llargs debats sobre COM s’utilitzarà aquesta nova eina i tot el que comporta ( tant des d’un punt de vista pedagògic com funcional i organitzatiu) i la formació es farà un cop tinguem el curs iniciat... M’hauria agradat que haguéssiu pogut assistir, des d’un racó, a la reunió que es va organitzar a Girona per explicar-nos com es farien les coses. Estic convençut que no l’hauríeu aprovada de cap de les maneres...Al meu institut vaig reunir el claustre al mes de març per convèncer-lo que, malgrat les reticències, les pors i la poca fiabilitat del Departament, calia que ens hi apuntéssim, senzillament per no perdre l’oportunitat i per no marcar una diferència amb els altres instituts de la població i del territori. Vaig aconseguir aprovar la proposta de presentar la sol•licitud per assentiment, fent ús de la meva autoritat moral que, al capdavall, és l’única que pot funcionar en un centre públic. Aquesta és la realitat... Vaig haver de defensar jo mateix una proposta MAL FETA que venia del Departament, com he fet tantes vegades i que, per a nosaltres, per exemple, suposava incorporar un element no previst a nostra pròpia línia de digitalització de les aules que havíem iniciat el curs 2004-2005 amb la creació del Campus Virtual del centre i la instal•lació progressiva (amb diners de l’AMPA i la donació d’una família!) d’un ordinador i un projector a cada aula, fet que em sembla que podem coincidir que seria previ a l’1x1. I em pregunto... els instituts que no han fet això i que al setembre volen començar amb els llibres digitals, com s’ho faran ?Si considereu que l’èxit numèric d’instituts apuntats és l’èxit de la proposta, em sap greu dir-ho però us enganyeu de totes totes. Inicieu el curs vinent i parleu amb els docents i amb els pares... Tot i que, és clar, els centres pararem els cops –com sempre- amb fotocòpies i amb el material que tenim. I la formació ? Perdoneu que us digui que una iniciativa d’aquesta transcendència només pot fer-se bé si la formació s’ha fet prèviament ( i el mateix dic –i amb més urgència- pel que fa a la implementació dels currículums actuals, per competències). Les presses, en aquests casos, dificultaran l’execució i potser malmetran les bondats que tenen i que conec i comparteixo absolutament...CONSIDERACIÓ 2: No puc acceptar lliçons sobre què ha de fer o dir i què no ha de fer o dir un “servidor públic docent”. Afortunadament, tinc molt clar el fonament ètic en què se sustenta la meva feina i la meva condició de funcionari públic. En tot cas, si voleu donar-me’n, cal que parleu primer amb els inspectors que em coneixen, amb els meus alumnes i exalumnes i amb els pares i mares del centre que he dirigit. Després podreu opinar. Mentrestant la vostra obligació és escoltar una opinió sincera que no persegueix cap altre interès que la reflexió crítica, però constructiva, de la situació que vivim. No us enganyeu, si us plau. La situació dels centres i l’opinió generalitzada dels i de les docents va en la línia del que jo us he comentat. El desencís és alt, creixent i preocupant. Si us en voleu convèncer, feu una enquesta de satisfacció entre el personal docent o, si voleu, envieu la meva carta a les direccions de les escoles i els instituts del país i demaneu-los que es posicionin. Ahir, en llegir la vostra resposta, vaig pensar que potser ho havia d’haver fet jo... CONSIDERACIÓ 3: Jo només tinc interès en què les coses canviïn i vagin millor. M’estimo aquesta feina, l’educació i el país i per això estic amoïnat. No poso en dubte la dedicació del Conseller ni del seu equip i parlo, sempre, des del respecte. Només afirmo ( i puc posar els exemples fefaents que facin falta) que s’està caminant a un ritme i d’una manera que està deixant molta gent a la cuneta, que ha augmentat el desànim perquè el dia a dia dels centres és molt i molt complex i que el tarannà de la Conselleria, lluny d’ajudar, entorpeix. Això m’ha preocupat aquests darrers anys i em segueix preocupant ara. Em sento amb el deute moral de dir-ho clarament i sense embuts com potser no es pot dir (per educació o per protocol) quan el Conseller visita els centres educatius. De totes maneres mai no me n’he amagat de dir-ho i d’expressar públicament aquesta preocupació. Vaig fer-ho recentment al Secretari General de Polítiques Educatives del Departament, Sr. Francesc Colomé quan se’ns va convocar per parlar sobre la LEC en el procés de redacció o bé al Director General d’Educació Bàsica i Batxillerat, Sr. Jaume Graells, quan ens va convocar als directors de centres PAC a fi d’explicar-nos una proposta referent al personal a final del curs 09-10. Em sembla que des del respecte, però també des del coneixement, es pot ser clar, transparent i, si convé, crític.Evidentment que, en aquest món, tot és opinable i potser les meves afirmacions poden admetre matisos, però us asseguro que el contingut de fons surt d’una reflexió molt profunda i sincera feta amb mi mateix i amb desenes de persones amb qui em relaciono, tant del meu centre com d’altres en què he anat a fer assessoraments o cursos. Feu-ne el que cregueu oportú. No demano res més. Però em reafirmo en tot el que dic i estic disposat a donar-ne les explicacions i aclariments que calgui i on calgui.

Atentament,

Albert Bayot Fuetes. Banyoles, 21 de juliol de 2010

Carles Puyol juga sol amb els empresaris d’hostaleria de les comarques gironines.-

Un fals inspector de treball anomenat Carles Puyol ha posat els pèls de punta a alguns empresaris gironins, i no sembla que siguin pocs. El suposat inspector, ha utilitzar una picaresca antiga, però efectiva, sobre la fórmula de la dita castellana “quién roba a un ladrón tiene cien años de perdón” (haig de dir que no la comparteixo). Sembla ser que ha enviat a la comunitat hostalera de la costa gironina informant-los que té indicis de que s’estan cometent irregularitats en la contractació de persones, com a ara per exemple, cobrir un sopar o dinar de més de 300 persones amb només 3 persones en la plantilla, tenir persones cobrant de l’atur treballant sense contracte, ocupar a persones “sense papers”, etc. No diu res dels salaris, que suposadament també han de ser baixos, però el que més m’ha cridat l’atenció no és l’aparició del fals inspector, el qual podríem dir que té tota la pinta de ser un estafador, sinó que alguns empresaris, segons es pot despendre de la noticia apareguda al Diari de Girona, haurien acceptat la possibilitat de condonar la “multa” (entre 6000 i 60 mil euros), a canvi d’una quantitat menor per evitar l’acció de la Inspecció de Treball. Aquest fet m preocupa. Primer, perquè sembla que vingui a dir que és una pràctica habitual, i reconeguda (com de fet va reconèixer en unes jornades el president de la patronal d’hostaleria de les comarques gironines ja fa uns quants anys, ho podeu trobar a l’hemeroteca), però el que és pitjor, que pagant una quantitat desconeguda, però inferior a la multa legalment establerta, un pot evitar l’acció de la justícia, i això em sona, com a mínim, a dos coses: la primera a suborn per part d’alguns “inspectors”, l’altre intenció de dol pagant a un inspector sabent que el que s’està fen està malament. Les dues coses són molt greus, i per tant, considero que s’ha d’investigar, perquè si fos així, estaríem davant d’una xarxa organitzada d’estafadors (no del fals inspector, sinó d’inspectors reals), que a més a més, afectarien seriosament les relacions laborals i posarien en qüestió el paper d’aquests excel·lents professionals en la seva tasca quotidiana davant d’una denúncia per part dels treballadors i treballadores sobre les irregularitats que, de tant en tant, es presenten en algunes empreses.
Potser aquest fals Carles Puyol ens hagi fet un favor més gran del que es pensa, perquè si darrera d’això, es pot demostrar que alguns empresaris paguen perquè la Inspecció de Treball faci la vista grossa sobre determinats delictes, estarem davant d’un greu problema on la justícia haurà d’actuar sense impunitat.

El debat sobre l’Estat de la Nació: una oportunitat més per a la decepció.-

La intervenció del president Zapatero no només ha estat una decepció (com era d’esperar), sinó que ha estat complaent i a la defensiva, amb la cara d’aquell qui sap que es mou en fals i que no enganya a ningú, per més que s’esforci. No m’agrada haver de coincidir amb alguns, però aquest president ha perdut, per a mi, qualsevol possibilitat de credibilitat des del dia que va anunciar les retallades. En el debat no només ha confirmat la seva intenció d’aprofundir, com a bon lliberal, les seves nefastes propostes polítiques antisocials, desmantellar el nostre feble Estat del Benestar, com diu la dreta europea, sinó que a més a més ha anunciar noves retallades en matèria de pensions i en la Llei de les Caixes perquè perdin el seu contingut social.
És evident que aquest homenet de celles punxagudes ha perdut la vergonya de dir-se socialista i fer polítiques de dretes. Necessitarà una bona estirada d’orelles el dia de la Vaga General de setembre. Si és nefast que un govern d’esquerres faci polítiques de dretes, encara sembla pitjor quan el seu president sembla voler treure pit i donar-li una nova volta de cargol per a escanyar als més febles. Ha retallat drets socials i laborals, ha desregulat el mercat de treball i començat a desmantellar tot allò que tingui a veure amb el que és públic.
En Zapatero sembla que se sent agust en aquest iniciativa de congelar les pensions, retallar salaris, maltractar els que menys tenen, reduir la despesa pública, abaratir l’acomiadament, afavorir-lo i donant la possibilitat que l’empresa no necessiti justificar-se i haver d’anar a la tutela judicial o sindical, facilitar l’acomiadament lliure, vaja. I ara en anuncia que també vol trencar el Pacte de Toledo, fer-nos jubilar als 67 anys i endurir l’accés a la prestació per jubilació.
Un Govern de dretes, anomenat d’esquerres, un govern que diu ser Obrer i Socialista, no es mereix el suport dels milions de votants que el van fer arribar al poder. Han estat, simplement, un traïdors als seus votants. Si la democràcia tingués la salut que es mereix, no s’haguessin atrevit a fer el què han fet, ni tampoc ningú els hagués donat suport enlloc, ni a les Corts Generals ni als Parlaments autonòmics.

El pop del Mundial de futbol i el Tribunal Constitucional.-

La Constitució espanyola diu que el poder de l’Estat resideix en la sobirania popular, però els membres del Tribunal Constitucional han decidit que aquest no és un precepte a tenir en compte en el cas de Catalunya i el nostre Estatut d’Autonomia. No serà que els membres del TC han traït la pròpia CE i la seva decisió és anticonstitucional?. No serà que la sentencia sobre l’Estatut de Catalunya es basa en els tentacles d’un altre tipus de pop?.
I, posats a dir, els decrets lleis, com ara el de la reforma laboral imposada pel govern socialista, no és també inconstitucional, perquè incompleix uns quants articles sobre els drets de les persones (em ve al cap, per exemple, allò de que “tot espanyol té dret a un treball digne i suficientment remunerat ... –art. 5 de la CE-) i com aquests uns quants.
D’altra banda, la declaració d’alguns municipis catalans per declarar-se “momentàniament” fora de la CE em sembla un tonteria que no va més enllà d’un brindis al sol. Per canviar la Constitució Espanyola, que ja seria hora, s’ha de tenir una més que àmplia majoria a les Corts Generals, i no sembla que ningú s’atreveixi, no a tenir la majoria suficient, sinó a canviar-la, fins i tot tenint-la.
Una Constitució com la nostra necessita més que una neteja de cara, necessita una revisió en profunditat, perquè quan es va fer no vivíem en una època democràtica, més aviat de construcció, i per tant, és una Constitució en trànsit cap a una de més madura que s’està fent esperar massa. La Constitució neix en un moment històric encara franquista, amb institucions pensades i governades per franquistes, molts d’ells reciclats, i molts d’aquest, ara encara en òrgans i càrrecs de poder , continuen defensant les mateixes idees feixistes del seu passat franquista (i no ho fan en la seva intimitat, sinó obertament i sense cap mena de vergonya).
Aquesta por absurda de la concepció sobre la unitat de la “nació” (i valgui per a tots els nacionalisme), es basa en la premissa de l’antiga “una grande y libre”. No ja en la pèrdua de poder territorial, sinó en una concepció ultra conservadora de les relacions de l’Estat amb els seus ciutadans i ciutadanes.
La prova és evident, quan un poble decideix democràticament sobre quines són les regles que han de regir les seves institucions, sobretot si és el català, no hi ha cap inconvenient en trencar aquesta sobirania i negar-la. Per què no s’ha fet el mateix (la qual cosa seria igual d’injusta) amb un altre Estatut d’una altra autonomia espanyola que té, pràcticament, el mateix contingut que el nostre?. Està ben clar: estar en contra de Catalunya dóna redits polítics a Espanya. Fins i tot en Zapatero veu bé que el seu partit a Catalunya perdi les eleccions si a canvi ell continui en el poder a Espanya.
Avui serà un dia de comparacions. Farem una cosa del tot equivocada, comparar la manifestació d’avui, molt estranya i amb un clar i intencionat menyspreu polític cap el president de la Generalitat, amb la famosa de l’Estatut d’Autonomia de 1977 (“Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”). Avui però, sense lema institucional, sense manifest, sense unitat d’acció, sense ... potser la convicció que li caldria a un govern que ha abandonat les esperances polítiques dels seus votants. El 1977 era un esclat reivindicatiu, una crida oberta a la democràcia, però avui la desafecció política ha fet estralls i pot ser, potser, la manifestació no sigui, ni molt menys, com s’espera, i això encara ens farà més mal. Espero equivocar-me.

Mareando la perdiz

La darrera sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia i la resposta catalana amb la manifestació del dia de 10 juliol, més enllà de les conseqüències que pugui tenir per a Catalunya, sobretot pel que respecta al seu finançament, ha estat una bona manera de treure pressió pel que ens està passant.
Està clar que els mitjans de comunicació no posen gaire alegria alhora d’explicar tot el que li està passant a la classe treballadora d’aquest país. Recordo, perquè ho tinguem una mica en compte, no sigui que algú es despisti amb el Mundial de futbol, el debat sobre el burca i altres coses de relatiu interès però molt eficients com a dissuasió dels problemes reals, que hem viscut una vaga general al sector públic per la pèrdua de drets, més que una pèrdua de drets, ens els han robat descaradament, s’ha aprovat una reforma laboral imposada unilateralment on els treballadors i treballadores d’aquest país patim una retallada mai vista en aquest país, per això farem una vaga general el proper dia 30 de setembre; aquest mes de juliol pujaran l’IVA un 2%, també la llum i el gas (al voltant del 9%) i d’altres ocurrències dels nostres governants que encara estan per arribar. No és hora de dir que ja n’hi h prou!

Tot el que necessites saber sobre la reforma laboral del PSOE.-

Sempre és un plaer llegir, encara que siguin males notícies, un estudi "clar i català" sobre el que ha aprovat el PSOE amb el seu decretasso. Després d'escoltar innombrables mentides encapçalades pel propi ministre Corbacho (que sempla haver sortit d'un còmic, com a mínim que s'estudiï allò que ell ha propulsat!), em sembla molt important conéixer amb exactitud què vol dir i quines repercussions tindrà el nefast decretàs de dretes impulsat pel Govern Zapatero, mal catal·logat com a socialdemòcrata, quan en realitat és de dretes.

Ho trobareu tot aquí: http://www.ccoo.cat/ceres/documents/informes/0000001073.pdf, val la pena.

La nostra és una política de contemplació o una política de la contemplació?.-

Aquests darrers dies no he parat de sentir que la culpa de tot això de les mesures catalogades falsament com a “anticrisi” es deu a factors externs d’obligat compliment, i com a mostra, el que s’està fent a la resta d’Europa (es posa com a exemple la barbaritat del que ha proposat l’Angela Merkel com a símptoma de la mala situació en què estem).
Arribats a aquest punt, quin és l’objectiu de fer política?, perquè si els polítics no poden decidir i han de seguir les consignes, amb els ulls tancats i la boca petita, que dicten altres actors, fins i tot no nacionals, aleshores, quina mena de política fem?, només ens queda un camí: una política no decisora, no de defensa de l’autonomia i ni amb capacitat de dirigir un país sota les premisses ideològiques que ens van explicar en les campanyes electorals, sinó una posició no intervencionista en els afer s interns, dirigida i contemplativa. Però és aquesta un política de contemplació que descriu el que està passat arreu del món i es dicta mimèticament amb un sí obedient i sumís?, o és una política de la contemplació, en el sentit de que només els polítics són els qui poden pensar i per tant nosaltres, els altres, només hem de consumir i callar?.
Que això ho vulgui fer la dreta, diguem que ja ens ho podríem esperar, però que ho hagi fet, impunement (de moment), qui es diu d’esquerres, ja em sembla una altra cosa més greu.
L’esquerra no pot seguir traficant amb els somnis i esperances de les persones (sí, els somnis són les promeses que es fan sabent que no es poden o es volen complir. Sí, de manera plenament conscient).
L’esquerra fa temps que no es planteja com una defensa de la realitat, no fa una política realista, va darrera del que digui la dreta, fins i tot s’ha convertit en una cantata planyidera que mai diu “mea culpa” i que vaga per l’univers de la política adoptant les formes i les polítiques erràtiques, moltes vegades impròpies d’una ideologia d’esquerres. L’esquerra, per poder superar aquest enorme problema ha de practicar una política de la realitat i per a la realitat, que no s’allunyi d’allò que pretén aconseguir (un món millor, no?). Per això, l’esquerra ha d’emancipar-se de les polítiques de dretes i dels seus atributs. La realitat no es pot presuposar, s’ha de copsar, s’ha de percebre.
És urgent que fugi de la política del desig per arribar a la política de concreció. La dreta ha expropiat bona part del discurs de l’esquerra i això l’ha deixat (a l’esquerra) en la perplexitat més absoluta, amb la qual ha perdut tota capacitat de reacció i de propostes, més enllà d’algunes ocurrències (i no totes afortunades).
L’esquerra ha de parlar en nom propi. No pot anar dirigida per un model política basat en la màquina de fer (la política com a màquina) i en la fal•làcia de coquetejar amb el poder.
Vivim temps molt difícils i molts de nosaltres ens sentim abandonats. Hem construït una societat i una economia amb peus de fang, però sobretot estem dibuixant un futur obscur com feia dècades que no passava. Hem malversat tan el nostre discurs d’esquerres, l’hem prostituït tant que s’ha quedat extenuat fins l’esgotament. Avui sembla que ja no tingui sentit fer ús de determinats conceptes i paraules, les hem buidat de tot significat, fins i tot les hem relegat a l’oblit, l’abandó i fins i tot les hem buidat de tot sentit positivista, com ara el concepte de classe obrera, revolució, obrer, llibertat, lluita, solidaritat, comunisme, socialisme, progrés, ecologia, consciència de classe, etc. Avui parlar de tot això genera contrarietat, exclusió, i en el millor dels casos s’han convertit en paraules buides.
És terrible que l’esquerra hagi arribat al punt de “negar-se a veure”, de no veure’s, de no reconèixer-se a ella mateixa i que desconfiï de les persones. No hi ha cap mena d’autocrítica, però el que és pitjor, no hi ha voluntat de recuperació. Em sembla terrible”.
Fa uns dies vaig llegir un comentari de Castoriadis que feia referència a la forma en com es fa avui la política, ell feia referència que la política “és hortera”, i crec que té raó, perquè només busca l’espectacle grotesc de les càmeres i dels altaveus, però no busca fer i perseguir allò per la qual va ser creada, i això és responsabilitat única dels nostres polítics.
Avui vivim en una societat amb escassos llaços socials, voldria pensar que mai n’han hagut tants, però no ho sé veure. Sí, hi ha molt “xarxa social”, però poca consciència social. Internet, i el que genera, no es pot qualificar com a social. El que avui s’anomena “xarxa social” és una manera de fer-nos creure que estem connectats, però em fa l’efecte que estem més sols que mai. I creieu-me, continuo creient en l’ésser humà, només faltaria, potser per això sempre veig clarors allà on impera la foscor més absoluta.
S’ha de crear un sentit. Donar-li sentit a la nostra societat i dotar-la de vertaders vincles socials, de veïnatge, de cooperativisme, de solidaritat, ens els barris, als centres de treball, a les escoles, als municipis, però no amb internet i els seus subproductes.
Què hem de fer perquè la gent es posi a parlar?. La millor manera d ‘impedir que la gent pensi i expressi de manera autònoma i lliure, és ofegant-nos amb tota mena d’oci acompanyat per l’ànsia de triomf i de diners, però sobretot opinant per nosaltres i fer-nos creure que el que ells ens diuen és la veritat i que com a tal l’hem d’assumir. No ens podem creure tot el que ens diuen!.
Els vots aconseguit (sota engany) en les eleccions són una mera mercaderia, fruit dels programes electorals que només busquen una legitimació formal per a les seves accions. Mai ens consulten les seves decisions!. La credibilitat política és tan baixa perquè les seves promeses són material d’efímera qualitat i vida.
A nosaltres ens havien ensenyat que el socialisme, com a superació del comunisme i de la lluita de classes, expressava, no només, l’abolició de l’explotació, sinó també l’autogestió de la producció i de la societat. Quan començàvem a caminar en aquest camí, és la pròpia esquerra qui ens truca els ponts i ho enfonsa tot.
I què tenim avui: un exèrcit selecte i reduït de dominació totalitària, amb un poder il•limitat, encarnat en un grup d’explotadors, monopolistes i buròcrates que no fan més que saquejar impunement els recursos naturals i econòmics del món, provocant un descens de la productivitat en el treball per part de la classe assalariada, els quals,cada cop més, ens veiem sotmesos a una explotació més severa (com a únic resort de protecció dels treballadors a nivell individual, el que s’anomena l’autogestió de la producció). La qual cosa ha convertit a aquesta capa dominant en una transformada casta parasitària que no té cap necessitat de desenvolupar forces productives, perquè en elles no es guanyen diners ràpids i amb quantitats ingents, el que ens està duent a una regressió enorme de les riqueses socials, i un retrocés perllongat i planificat en el desenvolupament de la consciència humana (només cal veure els continguts dels plans d’estudis. Mai s’ensenya a pensar,m s’ensenya a obeir i a no qüestionar). És d’esperar que la conseqüència de tot això ,és més que provable, sigui la barbàrie. Una barbàrie acompanya per la misèria, però no de la misèria de les accions polítiques, sinó una misèria econòmica on cap cop hagin més pobres i que la concentració de la riquesa quedi en mans d’un grup exclusiu de persones, la nova casta que ho abocarà tot al fracàs. Ells mateixos provocant la seva inanició.
La gent estem exclosos de la gestió de la nostra pròpia vida. És l’amputació efectiva del nivell de vida de les persones, que desertem de la vida pública i ens repleguem a l’esfera privada. És un tema que va molt més enllà de la desafecció, i a mi em sembla molt més preocupant. Tot això és conseqüència d’una campanya ultra buròcrata, molt exagerada, que té el seu origen en la irresponsabilitat i en la passivitat (com diu el pensador Castoriadis) i en la satisfacció de les necessitats materials a través del consum.
I això, a la pràctica què significa: l’ascens d’allò insignificant o el conformisme generalitzat?. Realment no sé en quin moment ens trobem, segurament és un trànsit, en tot cas no positiu que busca la nostra anulació com a individus amb capacitat per decidir i pensar.
Necessitem una democràcia de veritat, no una democràcia procedimental. Només una societat amb capacitat d’auto-eflexionar i d’auto-constituir-se, amb capacitat de qüestionar contínuament les seves institucions i les seves significacions, pot mirar amb tranquil•litat el seu futur.
Aquesta crisi és el revers rigorós de la burocratització. Una manifestació de l’agonia de les institucions socials i polítiques que, després de ser rebutjades per la població, ara es veuen rebutjades per elles mateixes.
Com escapar d’aquest món?, i si ho aconseguim, a on anar?.
Sempre ens queda l’esperança .