Independència, federalisme o autonomia. -

Fa pocs dies que en Joan Herrera (IC-V) va fer la proposta de realitzar un referèndum per determinar quina era la relació que volíem els catalans amb l’Estat espanyol. Avui el president Maragall ha continuat amb la iniciativa d’Herrera i l’ha demanat el referèndum el més ràpidament possible.
El dret a decidir és un dret dels pobles no fa mal a ningú, a no ser que algú pensi que massa democràcia no es bona i que la gent no pot pensar per ella mateixa (una mica d’això ja s’ensuma) i en democràcia hom decideix sempre en relació als altres.
L’opció d’IC-V no té a veure amb les darreres “consultes” indpendentistes plenes d’irracionalitats censals i amb un clar sentit desorientatiu (com ja vaig comentar en el seu moment en aquest mateix bloc), és clara i senzilla i no té perill d’equivocació. Convida a tothom a la participació, a tothom, sense excloure a ningú.
Ara bé, hi ha un matís que s’ha de tenir en consideració: si per un supòsit sortís independència o federalisme s’hauria de fer una cosa, ara per ara, del tot impossible, que és canviar la constitució espanyola o bé aconseguir la independència, que no el federalisme per una altra via que gens té a veure amb la democràcia, que es la força.
L’opció del federalisme, a mig termini entre una i altra, sembla la més raonable, a priori, però el que sembla que esta ben clar, com a mínim per a una majoria dels catalans i catalanes que, en una o altra direcció, les relacions amb “Espanya” han de canviar i no poden continuar així. La sentència del Tribunal Constitucional sobre el nostre Estatut no només ha deslegitimat al Parlament català, el referèdum , sinó també a les Corts Generals. Potser si el PP no hagués interposat el recurs d’inconstitucionalitat ara no estaríem en aquesta situació, però la cosa ja està feta i sembla que Catalunya pot ser la moneda de canvi per guanyar eleccions a les espanyes, mentre tant, continuarem amb un Estat de les autonomies ineficient, desigual, desequilibrat i injust, on la famosa balança mantindrà el seu pes cap a altres regions on el motor i el seu pes econòmic no rutlli com el nostre i continuarem fent de “cascos blaus” sense haver-nos ni demanat permís. Ja està bé que Catalunya sigui fiscalment solidària, no estic en contra, el que no m’agrada és que sota una constitució esgotada, amb un tribunal post franquista, encara la dreta ultra conservadora d’aquest país continuï governant, es diguin Bono, Aznar o com es vulguin dir (siguin del partit en el govern o no).
Crec que el debat per les properes eleccions catalanes ha d’orientar-se en els drets socials i de ciutadania (polítics, econòmics i socials), la millora de la fiscalitat i la protecció social, i un element a tenir en compte, més enllà de les curses de braus, la selecció catalana o d’altres qüestions d’ultra interès per uns quants, la qüestió sobre la relació de Catalunya amb Espanya ha de ser un dels eixos que ens pot ajudar a pensar positivament en els nostres polítics.

Celestino Corbacho, Groucho Marx i Carlos Arniches

Darrerament l’esperpent del panorama polític comença a tenir noms i cognoms. En aquesta ocasió ho és el ministre de Treball, que en alguna ocasió va ser alcalde de l’Hospitalet de Llobregat (al costat de Barcelona), -alguns ens preguntem si això és cert i fins i tot si l’Hospitalet existeix de veritat- que, emulant les velles glòries del PP abans de la darrera vaga general del 20 de juny de fa uns quants anys, només fa que encendre la foguera de la insensatesa amb les seves propostes, més ocurrències que altra cosa, sobre el mercat de treball. Si amb la reforma laboral no hi ha prou (no sé què deixaran al govern del PP, si guanya les eleccions generals), ni castigant la jubilació als 67 anys, després vindrà la venda de les pensions a empreses públics (dic jo), ara els toca a les persones aturades, que no només hauran de fer un “inservible” curs d’ocupació (no sé on trauran les aules, els formadors i formadores, els cursos, etc.) sinó que hauran d’acceptar la “presumpta” feina que els ha d’oferir el servei d’ocupació (permeteu-me que em rigui una mica, com diuen els més joves: que me parto!) en trenta dies. La propera proposta,potser, serà que treballin gratis per les empreses que “pressumptament” estan en fallida econòmica (millor no donar idees). Jo crec que l’actual PSOE és millor que es fusioni amb el PP, total, no crec que tinguin moltes diferències, crec que avui en dia és la única manera de que el PSOE es posicioni a l’esquerra d’algú.

Què li deixan al PP, si és que governen?.

La proposta d'elevar el càlcul de la jubilació a 20 anys de cotització és injusta. Per què no fan cotitzar pel salaris reals sense cap mena de topall?, per què no es recuperen l'impost de successions, de transmissió i de patrimoni?. Perquè aquests beneficien als rics.
Tot plegat em sembla una astracanada (aquella obra de teatre irònica i absurda de mitjans del segle passat). Ara bé, rumiant una mica, si Corbacho ha de fer de “Celestina” ho veig una mica negre tot plegat .. "La part del contracte de la contrapart ...". Millor serà no pensar gaire en aquestes coses i preparar-se per anar a la vaga el proper 29 de setembre.

Blanco o negro. Les qüestionables paraules de Pepín el socialista

Sempre caben més sorpreses en el calaix del PSOE i sembla que després de la “castissa” reforma laboral, millor dit, desregulació laboral, el ministre de Foment José Blanco s’ha oblidat que ha estat el seu govern qui ha regalat el mateix que ha robat als empleats i empleades públics i als pensionistes d’aquest país als grans capitals d’aquest país amb la supressió de l’impost de transmissions i el de successió. Ja em sembla bé pagar més impostos, però si us plau, que no em facin riure que l’excusa és tenir un “país de primer”, potser volia dir de primera regional o semblant.
L’altre notícia ha estat la d’obligar als aturats i aturades d’aquest país a participar en algun curs de formació sota pena de no cobrar la protecció per atur. No s’han adonat que l’INEM és un lamentable sistema per trobar feina, que no serveix i que estem en un país amb una taxa d’atur del 20%?.
Com es pot recuperar econòmicament un país estrenyent la despesa publica i no incentivant el consum? , és a dir, retallant salaris, congelant pensions, afavorint l’acomiadament, obligant als aturats a perdre temps en un curs que no els servirà per a res ...
No hi haurà ningú dins del PSOE que tingui una mica de seny i els faci recordar que els seus votants pensaven que havien votat a un partit d’esquerres (encara que fos moderadament d’esquerres)?.
Està vist que la política social passa per massacrar la classe assalariada i als més febles, mentre que als qui més tenen no se’ls toca ni un cèntim d’euro. A veure si la política espanyola i catalana es base en treure un conill del barret o esperar a veure què es treu, que encara és pitjor.
No podrem tenir un país de primera amb polítics de tercera.

La fi de l’estiu, la fi d’un govern, però la fi de la crisi?

Assegut mirant com els núvols de pluja comencen a tramitar el preparatius de pluja d’aquesta tarda, començo a pensar que la convocatòria de les eleccions autonòmiques no només anuncien la fi d’una etapa política, sinó també, aprofitant que tots hem de posar bona cara, ens diran que la crisi ha tocat sostre i que comença la recuperació econòmica, notícia d’inspiració maniquea, on les hagi, quan la reforma laboral afavoreix que molts treballadors d’aquest país trobin tancades les seves empreses quan tornin de les seves merescudes vacances, mentre que alguns mals empresaris i s’aprofitin dels EROS per intentar augmentar els beneficis empresarials a costa de la Seguretat Social, però continuant treballant, més si s’escau, i acomiadar a aquells i aquelles qui interessi.
No sé com s’haurà de plantejar una campanya des de la perspectiva dels núvols negres que porten tempestes. Suposo que la temptació de l’engany serà present durant aquest darrer trimestre de l’any.
Com que entrem en campanya, allò que sigui bo serà boníssim i allò que abans havia d’esperar potser s’avançarà perquè ningú no es posi les medalles dels altres. La meva filla em comentava que fins el desembre no tindria el famós ordinador portàtil (que a Catalunya hem de pagar al 50% més el cost dels drets per tenir accés als llibres de text), jo vaig començar a pensar que el tindrien a principis de curs, no sigui que guanyin els altres i a sobre comencin el seu mandat regalant ordinadors.
Tampoc no acabo d’entendre com els professionals del sector d’hoteleria estan tan cofois amb les dades que s’ofereixen sobre el turisme. La darrera dècada no s’han cansat de dir que el negoci no anava bé, i ara que estem en plena crisi, sembla que sí, que això va rutllant. No serà que ens estan preparant per les bones notícies?. Ho dic perquè aquests dies de vacances m’he mogut per diferents indrets de la costa catalana i no només no he vist cap aglomeració, sinó que m’he fixats que la cosa estava mot buida per un mes d’agost. No només a Catalunya, en una escapadeta de tres dies Terol també he detectat el mateix (és clar que Terol és Terol i no la podem comparar a la Costa Brava, però per internet no es trobaven places als hotels i en canvi, trucant per telèfon et posaven tot tipus de facilitats, i quan vam arribar l’hotel que en teoria havia d’estar ple de gom a gom estava casi buit). El poder dels mitjans de comunicació és immens!.
Ja sé que a l’estiu mai no sol passar res: riuades, picabaralles dels polítics locals dignes de “El Hola” o “El caso”, focs, calamitats, etcètera, com si el món es parés, i ja se sap que no és veritat, que la gent continua tenint els mateixos problemes que quan occident no fa vacances, però és clar, aleshores ja no seria estiu.

Bettencourt i la corrupció de la democràcia.-

Avui ha sortit un interessant article a “Le Monde Diplomatique”, signat per Ignasi Ramonet, que posa en dubte molts dels pilars de la democràcia europea que durant tant d’anys s’han anat construint a base de lluites i experiments polítics.

El cas Bettencourt és prou interessant. No només perquè ha estat destapat per un diari digital de dos mesos de vida (la qual cosa també fa reflexionar en totes les direccions possibles), sinó perquè ha posat de manifest la corrupció, diguem-la, d’estat, i d’alguns polítics d’etiqueta, com ara Sarkozy o Berlusconi.

Si he decidit fer-ne un comentari és perquè em sembla del tot escandalós que qui ha de conduir una reforma fiscal que ofegarà encara més als pensionistes més pobres de França sigui un polític corrupte multimilionari (com a mínim així es desprèn de les darreres informacións, “Le Monde”, Paris, juny 2010).

És possible, com diu el filòsof Marcel Gauchet, que aquest sigui el principi d’un nou moviment radical capitanejat pels exclosos de la societat i apropiat per part d’alguns interessos polítics, que acabi per traspassar la línia de la “normalitat”, és a dir, que sempre en temps de crisi, en algun moment, es promouen canvis i tensions des de tots els punts de vista i la Història ens diu que, no sempre, els moviments acabin afavorint a les classes benestants i que sempre hi ha algun gruo que se n’aprofiti.

La situació de corrupció no és única de França, Itàlia o d’Espanya (cas Gürtel, per posar un exemple, Camps, etc.), també el Regne Unit es practica la confusió entre el càrrecs públics i els beneficis privats. La llista, desgraciadament, seria molt llarga, potser, millor, seria començar per aquells països que no en tinguessin, però, seria capaç de trobar-ne?. Millor no provar.

Diu Ramonet que “a escala internacional, la corrupció arriba avui, en l’era de la globalització neoliberal, a una dimensió estructural”, però jo crec que la corrupció, i així ho podeu comprovar repassant la història contemporània d’Europa des del segle XV en endavant, ha estat sempre present en el panorama polític. La pregunta que em faig avui és la següent: per què un empresari es dedica a la política?, perquè un polític d’alt rang acaba treballant en una multinacional o en una entitat financera?. Diu que la corrupció és un pilar bàsic del capitalisme, i m’ho crec.

Segons José Vidal-Beneyto, “La corrupción de la democracia” (Catarata, Madrid, 2010), “les principals forces polítiques, en plena harmonia mafiosa, es posen d’acord per estafar als ciutadans, es produeix un descrèdit de la democràcia, una repulsa de la política, un augment de l’abstenció, i el que és més perillós, un augment de l’extrema dreta”. I acaba: “el govern es corromp amb la corrupció, i quan hi ha corrupció, la que es corromp és la democràcia”.

Millor que no vingui ningú.-

Havia pensat en fer un comentari relacionat amb els afers del PSOE a Madrid. L’hagués posat aquest títol: Esperanza agarra Madrid!. Però en l’últim moment m’ha fet mandra parlar dels polítics i les seves batalletes. Que facin unes primàries i que guanyi qui digui el partit! (perdó, el que digui la majoria). I com que sóc dels qui aquest mes m’han descomptat del meu salari, el que m’ha robat l’administració i el que he pagat, amb molt de gust, pel dia de la vaga dels empleats i empleades públics, he pensat que aquest no era un tema per començar les vacances (encara, però , em queden uns dies).
Està vist que en època de crisi hom s’ha d’estrènyer el cinturó, però no s’hi val demanar, o imposar, esforços a la majoria mentre que una minoria continua pensant que això no va amb ells. Començant pels mateixos polítics i acabant per les grans fortunes del nostre país. M’explicaré. Han dit a les notícies que en Zapatero no farà vacances. Doncs, millor!, perquè així no hem de gastar en protecció ni protocols i, a més a més, d’aquesta manera poc acabar de gaudir del poc temps que li queda com a president d’un govern d’un partit d’esquerra fent polítiques de dretes.
Pels altres, què us haig de dir!, si la visita del papa val més de quatre milions d’euros és millor que no vingui, ni ell, ni cap altre cap d’estat o similars. Senyors, no hi ha diners!, a veure quan us adonareu. Em van fer consignar la casella que no anava destinada a l’església i ara haig de pagar l’estança del papa. Tinc la sensació de que algú (potser molts!), m’enganya!.
I per cert, crec que aquest any el sector turístic no funcionarà gaire bé. No és cap premonició, és la constatació de passejar per la costa i veure els restaurant buits i els cambres esperant als seus clients. Som tant llestos que no hem deixat ni un euro pel consum intern!.
I tot això del test de estrés dels bancs és com una broma barata. Estrés?, quina mena d’estrés?, voldran dir que ha estat una pantomima sobre la viabilitat econòmica per impulsar a fer més fusions! O no?. Potser les ganes de fer vacances em fan perdre una mica d’enteniment.
Deixem-ho doncs per un altre dia.

La incomprensible resposta del conseller Maragall a un director d'Institut.-

(incomprensible que hagi contestat i ...llegiu vosaltres mateixos)

Carta oberta de l'exdirector d'un Institut públic al Conseller d'Educació.
Hble. Sr. Ernest Maragall i Mira
Conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya.

Honorable senyor,

M'adreço a vos, en una carta oberta, per tal de compartir amb l'opinió pública tota una sèrie de reflexions que fa temps que porto a dins i que ara, quinze dies després d'haver deixat de ser director d'un institut públic, em ve de gust exposar.

He format part, deu anys seguits, de l'equip directiu de l'INSTITUT Josep Brugulat de Banyoles, dels quals els darrers vuit n'he estat el director. Acabo, per tant, el meu segon mandat de quatre anys havent acumulat una experiència d'alt valor, tant pel que fa a l'exercici professional del càrrec com pel que fa al bagatge personal que me n'emporto. He notat sempre un suport i una comprensió magnífics per part dels companys i companyes del claustre, per part de l'alumnat i també per part de les seves famílies. Podria dir, fins i tot, que ha estat una bona experiència professional si no fos per la frustració, la desil·lusió i el desànim que m'ha comportat el tracte fred i distant que he rebut per part del Departament d'Educació i, d'una manera especial, aquests darrers tres anys.

He de puntualitzar -per ser just- que també he trobat calidesa , comprensió i esperit de servei en algunes de les persones dels Serveis Territorials de Girona i dels Serveis Centrals amb qui he hagut de tenir relació professional. Poques, però n'hi ha i ho he de dir. Alguns administratius i administratives, tècnics i inspectores o inspectors han estat l'excepció . Però constato que, amb el funcionament actual del Departament que dirigiu, l'educació del nostre país NO pot anar bé de cap de les maneres.

Heu de saber i de comprendre que els instituts i les escoles són molt més que simples unitats administratives amb uns resultats d'explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules socials que esdevenen escenari de moltes vivències i, en funció de com es gestionin, podran oferir la seva cara més positiva o, contràriament, la més negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa entre els nois i noies, les seves famílies i el professorat i el personal no docent és un teixit extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta humanitat.

Els meus vuit anys com a director m'han ensenyat moltes coses i potser la més valuosa, justament, ha estat aquesta: la importància del factor humà. Moltes vegades, convençut de tenir raó en una decisió, m'he esperat a aplicar-la fins que he aconseguit fer-la comprendre, modelar-la per adaptar-la més a tothom, contrastar-la i assajar-la, assumint, per tant, el risc de fer canvis mot a poc a poc i, evidentment, d'equivocar-me. Però he tingut la sensació de guanyar en solidesa i en fonament i el centre, probablement, ha crescut. Un no pot conduir una locomotora sense estar pendent de si el darrer de tots els vagons segueix després de l'últim revolt...

I precisament, us explico aquesta visió perquè –salvant les distàncies òbvies entre la direcció d'un institut i la direcció d'una Conselleria d'Educació- aquest és l'element crucial que penso que ha fallat des de fa molt de temps i que – em sap greu dir-ho- s'ha agreujat molt aquests darrers tres anys, de manera que actualment veig la situació de l'educació del nostre país amb pessimisme i amb cert grau de frustració. El Departament s'ha dedicat a dilapidar els petits esforços humans que a cada escola i a cada institut s'havien anat teixint . Potser sense saber-ho, però ha estat així, us ho asseguro. La presa de decisions de canvi ha estat constant, la normativa ha anat in crescendo i el bombardeig de decisions, propostes i innovacions no ha permès ni la consolidació de fórmules organitzatives ni tan sols una visió clara de cap on anem. Per posar-vos un exemple, ens hem estat formant en la metodologia de la PRÀCTICA REFLEXIVA un parell d'anys, s'ha anat interioritzant una bona línia de formació i, de cop, no se'n parla més i se centra tot en el famós 1 x 1 que neix coix, a destemps, amb una forta dosi d'impacte mediàtic però cap mena de reflexió de base sobre com se'n farà un bon ús i sobre si és o no prioritari abans de tenir, per exemple, totes les aules equipades amb un ordinador i un canó. O, per exemple, es llença un currículum basat en un nou model didàctic, el de les competències (que representa un canvi transcendental de l'enfocament de l'acte d'ensenyament-aprenentatge) sense cap mena d'indicació, de formació prèvia ni de sensibilització sobre com s'ha de treballar. L'implementem com podem i després ja anirem posant pedaços de formació...I ara és un "campi qui pugui" sense cap mena de coherència més enllà – això sí – d'omplir-nos la boca sobre la bondat de les competències bàsiques i omplint els diaris sobre tot tipus de proves per mesurar competències, fins i tot abans que els mateixos centres en tinguem la informació.

Resultat: un desori. Permeteu-me que ho digui així, sense embuts, UN DESORI, en majúscules, que ha dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap el Departament que dirigiu. El professorat està esgotat de fer-vos cas, d'haver de donar la cara davant de les famílies sobre les informacions que llanceu als mitjans de comunicació un parell de cops al mes, d'haver de llegir i interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos cada cop més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no són fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que, justament, compliquen aquell fràgil equilibri humà de què us parlava al començament.

En aquests moments ( i això ja ve de lluny) el Departament d'Educació no té cap credibilitat als centres. Cap ni una. Pels directors i les directores aquest fet és un problema perquè massa sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones i topem, dia rere dia, amb el desencant i amb l'evidència: no funcionen. A tall d'exemple parlem de l'1 X 1, parlem dels recursos associats als Plans Estratègics, parlem de la no-continuïtat – i per tant la no-estabilització de tots els programes d'innovació que van llançar-se els anys 2005, 2006, 2007, etc. Parlem, també, de les polítiques de planificació basades, només, en criteris econòmics i economicistes que no van més enllà i no es plantegen ni la història ni la situació de cada centre sinó només el nombre d'alumnes previstos...o, si voleu, parlem també de la improvisació i la desorganització en la implantació dels nous currículums com per exemple - i d'una manera flagrant- el de batxillerat LOE. I si en voleu més exemples, parlem del "navegar sense rumb" que veiem en els Plans Educatius d'Entorn, que ens havien abocat a una mà de reunions de més que feia por, però que semblava que obrien una porta nova i potent. O parlem, també, de la manca de decisió important i decisiva sobre les UEC o, simplement, dels costos i dels beneficis reals que ens ha aportat la sisena hora de Primària o dels que ens comportarà el nou calendari escolar que heu dissenyat sense fer una valoració prèvia de què s'hi guanya i de què s'hi perd, en termes pedagògics. I així anem...
I el mateix es podria dir sobre els canvis que hi hagut en la gestió interna dels centres i de la relació que aquests han de tenir amb el Departament. D'això, l'opinió pública no en sent a parlar... però afecta. I de quina manera... Des d'un programa informàtic de gestió acadèmica, el SAGA, que ha estat un fracàs absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes que no pas solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes d'aplicatius informàtics d'allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la feina administrativa que ja teníem els directius, l'ha multiplicada sense que nosaltres en puguem veure cap mena de profit per a la gestió. O bé, els canvis en el funcionament de les substitucions o de les resolucions de destinacions provisionals que, en nom d'una millora, ha esdevingut menys àgil, menys efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i contextuals que ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no pas un ordinador !) i, a sobre, molt menys transparents. O una consigna gairebé robòtica del personal dels Serveis Territorials a dir-te, davant de qualsevol problema o gestió, aquell típic i molest "Barcelona no ho vol" o bé "la màquina no em deixa canviar-ho". Un cop més, una mostra d'allunyament o de desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts.

I, és clar, ara que vénen temps magres i que els recursos disminueixen, els treballadors de l'educació no podem entendre l'esforç que ens demaneu i els passos enrere que fem ( grups d'alumnat per sobre de la ràtio normal, supressió de desdoblaments, supressió d'aules d'acollida, retallada d'hores de coordinació, disminució de personal de suport als centres, ...) i no podem estar d'acord amb les retallades que potser, si s'hagués treballat d'una altra manera, haurien estat comprensibles o potser no s'haurien hagut de produir en tan gran mesura.

En fi, podria seguir i tindria matèria per estona perquè he anat acumulant massa desencisos i massa frustracions. Per això, enguany, no he volgut continuar fent de director de l'institut malgrat que se m'hagi demanat des d'instàncies diferents. Me n'he cansat, senzillament.

Tot i el to reivindicatiu i queixós d'aquesta carta oberta, no voldria acabar sense donar la meva opinió en forma, també, d'alguna proposta constructiva perquè, evidentment, m'estimo aquesta feina i seguiré treballant per l'educació del país com a professor i com a tutor amb la voluntat de fer-ho tan bé com pugui. Les propostes són senzilles, mireu: aturem-nos un moment, deixem de pensar i de crear novetats, analitzem què estem fent i deixem d'empipar els centres perquè ens puguem concentrar en l'ensenyament . Escolteu-vos més els i les docents, analitzeu, amb nosaltres, què és el que cal potenciar i què és el que cal canviar. Fem-ho a poc a poc, donant temps i ajudant. Doneu instruccions clares al personal dels Serveis Territorials sobre el tracte amb què s'han de dirigir a nosaltres i sobre l'esperit de "servei als centres" que han de tenir, i al personal dels Serveis Centrals perquè entenguin que és al territori on s'han de poder prendre el 99% de les decisions . Resteu poder als ordinadors i doneu-ne a les persones. Organitzeu una bona formació i sensibilització sobre el currículum vigent... i, sobretot, humanitzem el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.

Jo crec que aquest canvi és possible i estic convençut que l'alumnat, les famílies el professorat i el país en general us l'agrairan.

Atentament,
Albert Bayot i Fuertes
Banyoles, 15 de juliol de 2010










LA RESPOSTA DE LA CONSELLERIA

Ahir a la tarda, per correu electrònic, rebia la següent resposta per part de la Conselleria d'Educació... (Jutgeu vosaltres mateixos...)----------------------------------Benvolgut,Li comuniquem que el conseller ha llegit el seu escrit en el que li fa diverses reflexions sobre l’educació, i li agreix el temps que hi ha dedicat en fer-li arribar, tot i que no comparteix la seva opinió.De totes les seves paraules i resumint en agradaria aclarir-li, respecte al projecte EDUCAT 1x1, que tan poc li ha agradat, que, d’ençà que vam engegar aquest Projecte, més de la meitat dels centres d’ensenyament secundari de Catalunya s’hi han afegit voluntàriament, la qual cosa indica que es tracta d’un Projecte ben valorat entre els i les docents i la comunitat educativa i -per tot allò que constatem- especialment apreciat pel mateix alumnat. El Projecte eduCAT1x1 és l’inici d’una nova concepció de l’educació del segle XXI que combina: a) tecnologies digitals per a alumnat i docents; b) connectivitat a les aules; c) continguts educatius digitals, i d) formació del professorat.Pel que fa a les seves paraules respecte a la desconeixença de la realitat dels centres, i la desconfiança dels mestres i professors vers el Departament i a aquest conseller, us voldríem dir que només pel fet de repetir-les sense cap evidència fefaent, feu que esdevinguin encara menys certes i més buides de raons, sobretot si qui les llança és un servidor públic docent. Només aclarir-li que durant tot el temps que porta aquest conseller en el seu càrrec ha visitat més d’un centenar de centres cada any, i en cada una d’aquestes visites ha mantingut reunions amb els mestres/ professors i representants de pares i mares d’aquests centres, els quals l’han informat detalladament de la situació que tenien i per tant, al contrari del que vostè diu si que està al cas de la realitat als centres, tant ell com tot el seu l’equip que treballa al servei de l’educació d’aquest país.Atentament,Generalitat de CatalunyaDepartament d'EducacióSecretaria del Conseller



LA MEVA RESPOSTA
I aquest matí, puntualment, els he contestat...------------------A l’atenció de l’Honorable Conseller d’Educació i el seu equip de Secretaria.Benvolguts senyors,Vaig rebre, ahir, la vostra resposta a la carta oberta que vaig trametre al Conseller divendres passat i, com que constato que no s’han entès algunes coses, voldria fer-vos tres consideracions amb ànim d’aclarir i, també, de construir.Vull dir, per endavant, però, que el contingut i el to de la vostra resposta són un senyal flagrant del que passa en aquest Departament: hi ha una llunyania absoluta entre el vostre discurs i la realitat. I em preocupa de debò. Si no, no m’hauria molestat a opinar i, encara menys, a contestar la vostra resposta. Em sembla que és bo que admeteu que us cal escoltar veus crítiques per situar-vos. I més quan aquestes veus opinen des de la primera línia de foc, ho fan amb sentiment i amb sinceritat i des del respecte.A veure si sóc capaç d’expressar amb encert el que hauria de quedar clar.CONSIDERACIÓ 1: Educat 1x1 ha tingut molt d’èxit entre els instituts. Evidentment. Només faltaria ! La premsa s’omple d’ordinadors portàtils i pissarres digitals i les direccions dels centres, un cop més, pensem que no podem deixar escapar unes dotacions i un avenç metodològic que, malgrat moltes incerteses, suposa un pas endavant de modernització dels equipaments i, a més, sabem que els estudiants ho valoraran positivament, d’entrada. El problema no és aquest sinó el COM s’ha fet i COM temem que es farà. A hores d’ara, us diré com està el tema als instituts: no se sap si hi haurà dotació per a tothom que ho ha demanat, no s’han escollit llibres de text en paper i s’ha explicat a les famílies que potser començarem el curs amb fotocòpies, el professorat ha de posar el seu propi ordinador per anar a l’aula , els centres hem fet llargs debats sobre COM s’utilitzarà aquesta nova eina i tot el que comporta ( tant des d’un punt de vista pedagògic com funcional i organitzatiu) i la formació es farà un cop tinguem el curs iniciat... M’hauria agradat que haguéssiu pogut assistir, des d’un racó, a la reunió que es va organitzar a Girona per explicar-nos com es farien les coses. Estic convençut que no l’hauríeu aprovada de cap de les maneres...Al meu institut vaig reunir el claustre al mes de març per convèncer-lo que, malgrat les reticències, les pors i la poca fiabilitat del Departament, calia que ens hi apuntéssim, senzillament per no perdre l’oportunitat i per no marcar una diferència amb els altres instituts de la població i del territori. Vaig aconseguir aprovar la proposta de presentar la sol•licitud per assentiment, fent ús de la meva autoritat moral que, al capdavall, és l’única que pot funcionar en un centre públic. Aquesta és la realitat... Vaig haver de defensar jo mateix una proposta MAL FETA que venia del Departament, com he fet tantes vegades i que, per a nosaltres, per exemple, suposava incorporar un element no previst a nostra pròpia línia de digitalització de les aules que havíem iniciat el curs 2004-2005 amb la creació del Campus Virtual del centre i la instal•lació progressiva (amb diners de l’AMPA i la donació d’una família!) d’un ordinador i un projector a cada aula, fet que em sembla que podem coincidir que seria previ a l’1x1. I em pregunto... els instituts que no han fet això i que al setembre volen començar amb els llibres digitals, com s’ho faran ?Si considereu que l’èxit numèric d’instituts apuntats és l’èxit de la proposta, em sap greu dir-ho però us enganyeu de totes totes. Inicieu el curs vinent i parleu amb els docents i amb els pares... Tot i que, és clar, els centres pararem els cops –com sempre- amb fotocòpies i amb el material que tenim. I la formació ? Perdoneu que us digui que una iniciativa d’aquesta transcendència només pot fer-se bé si la formació s’ha fet prèviament ( i el mateix dic –i amb més urgència- pel que fa a la implementació dels currículums actuals, per competències). Les presses, en aquests casos, dificultaran l’execució i potser malmetran les bondats que tenen i que conec i comparteixo absolutament...CONSIDERACIÓ 2: No puc acceptar lliçons sobre què ha de fer o dir i què no ha de fer o dir un “servidor públic docent”. Afortunadament, tinc molt clar el fonament ètic en què se sustenta la meva feina i la meva condició de funcionari públic. En tot cas, si voleu donar-me’n, cal que parleu primer amb els inspectors que em coneixen, amb els meus alumnes i exalumnes i amb els pares i mares del centre que he dirigit. Després podreu opinar. Mentrestant la vostra obligació és escoltar una opinió sincera que no persegueix cap altre interès que la reflexió crítica, però constructiva, de la situació que vivim. No us enganyeu, si us plau. La situació dels centres i l’opinió generalitzada dels i de les docents va en la línia del que jo us he comentat. El desencís és alt, creixent i preocupant. Si us en voleu convèncer, feu una enquesta de satisfacció entre el personal docent o, si voleu, envieu la meva carta a les direccions de les escoles i els instituts del país i demaneu-los que es posicionin. Ahir, en llegir la vostra resposta, vaig pensar que potser ho havia d’haver fet jo... CONSIDERACIÓ 3: Jo només tinc interès en què les coses canviïn i vagin millor. M’estimo aquesta feina, l’educació i el país i per això estic amoïnat. No poso en dubte la dedicació del Conseller ni del seu equip i parlo, sempre, des del respecte. Només afirmo ( i puc posar els exemples fefaents que facin falta) que s’està caminant a un ritme i d’una manera que està deixant molta gent a la cuneta, que ha augmentat el desànim perquè el dia a dia dels centres és molt i molt complex i que el tarannà de la Conselleria, lluny d’ajudar, entorpeix. Això m’ha preocupat aquests darrers anys i em segueix preocupant ara. Em sento amb el deute moral de dir-ho clarament i sense embuts com potser no es pot dir (per educació o per protocol) quan el Conseller visita els centres educatius. De totes maneres mai no me n’he amagat de dir-ho i d’expressar públicament aquesta preocupació. Vaig fer-ho recentment al Secretari General de Polítiques Educatives del Departament, Sr. Francesc Colomé quan se’ns va convocar per parlar sobre la LEC en el procés de redacció o bé al Director General d’Educació Bàsica i Batxillerat, Sr. Jaume Graells, quan ens va convocar als directors de centres PAC a fi d’explicar-nos una proposta referent al personal a final del curs 09-10. Em sembla que des del respecte, però també des del coneixement, es pot ser clar, transparent i, si convé, crític.Evidentment que, en aquest món, tot és opinable i potser les meves afirmacions poden admetre matisos, però us asseguro que el contingut de fons surt d’una reflexió molt profunda i sincera feta amb mi mateix i amb desenes de persones amb qui em relaciono, tant del meu centre com d’altres en què he anat a fer assessoraments o cursos. Feu-ne el que cregueu oportú. No demano res més. Però em reafirmo en tot el que dic i estic disposat a donar-ne les explicacions i aclariments que calgui i on calgui.

Atentament,

Albert Bayot Fuetes. Banyoles, 21 de juliol de 2010